L’escriptura o la vida

Abans de llegir el llibre de Jorge Semprún L’écriture ou la vie, aquesta disjuntiva tenia per a mi un significat ben clar: triar entre l’escriptura o la vida significava triar entre explicar una o moltes vides possibles a través de narracions que desenvolupen realitats fictícies o viure efectivament, i l’elecció en algun moment m’havia servit com a excusa per no escriure, ja que triava viure, jo que de vegades havia sentit la vida que passava pel meu davant sense acostar-se a mi. Vaig comprar el llibre pel títol i també per la mort recent de Semprún, i quan el vaig començar a llegir vaig veure –és un tema recurrent del llibre, d’altra banda– que es tractava d’una elecció més radical.

Semprún, intern a Buchenwald durant uns dos anys, pensa, després de l’alliberament del camp, l’11 d’abril del 1945, que l’única manera de fer comunicable aquella experiència, de fer-la creïble i versemblant, és literaturitzar-la, convertir-la en obra d’art, i passa mesos intentant-ho fins que, després d’adonar-se que escriure sobre l’horror, intentar descriure l’experiència del “mal radical” –en diu així, sembla que reprenent un tema de Kant– el porta a poc a poc a la mort, el portarà a morir abans d’aconseguir el seu objectiu o fins i tot havent-lo aconseguit, és igual, decideix oblidar-ho tot, no parlar-ne mai, no pensar-hi mai; per sobreviure decideix oblidar i ho aconsegueix fins que molts anys després l’escriptura se li imposa, i encara més tard li neix aquest llibre, que de fet no parla de l’experiència del camp, no directament, sinó més aviat de les reflexions i les vicissituds que l’han portat finalment a poder parlar-ne.

El llibre, doncs, és una meditació sobre el mal però també un tros d’autobiografia fragmentària i sobretot una reflexió al voltant de l’escriptura, un record d’algunes de les persones que l’autor va veure morir a Buchenwald i de les que va tractar fora, dels llibres que va llegir a dins i a fora, un exercici de memòria dolorós però alliberador. I, a més a més, una meravella, perquè en tots els seus meandres i revolts, en tot l’anar i tornar de la narració, que de vegades sembla que es perdi –una mica a la manera de la Recherche de Proust, més personal, més íntima i menys detallista–, hi ha un nord, un objectiu, que potser és poder tornar a Buchenwald, o potser només poder-hi pensar sense que el posseeixi l’angoixa. Poder escriure sense que això el porti al suïcidi.

El llibre és també, entre altres coses, una mostra d’erudició i un exercici d’estil. D’aquest autor ja n’havia llegit Moriré con su nombre, vivirá con el mío, del qual no tinc cap record especial i que potser ara voldria llegir en la llengua original, el francès, que com explica en L’écriture ou la vie Semprún va triar, des de la condició d’apàtrida, com a segona llengua materna. Aquest i altres: pel que explica, Quel beau dimanche i Le grand voyage, com a mínim.

Un pensament quant a “L’escriptura o la vida”

  1. Molt interessant tot això que n’expliques, la veritat és que des que vas comprar aquest llibre que tinc ganes de llegir-ne alguna cosa, també, però serà quan hi pugui accedir en francès. A més, se’m començar a omplir massa la cua! :) Això de fer tantes recensions interessants últimament m’omple la llista de coses que vull llegir ben ràpid!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *