Camí de sirga

M’he passat un parell de setmanes llegint Voltaire i reflexionant sobre la semblança del temps que va satiritzar aquest bon home amb el nostre. El volum que en tinc, Romans et contes en vers et en prose, aplega el que en certa manera es considera el vessant irracional d’aquest apòstol de la raó i les llums, per bé que tots els textos són didàctics i exemplificadors. El que me n’ha quedat al cap és Micromégas, un relat que em va semblar força divertit, i també el petit conte en vers “L’éducation des filles”, encara que d’altres, com ara L’ingénu i Candide, també mereixen ser llegits i contenen escenes que ara mateix només se m’acut dir-ne impagables.

El cas és que m’estava barallant amb L’homme aux quarante écus, que comenta, discuteix i desmunta tota mena de teories econòmiques, geogràfiques i el que vulguis més, quan vaig pensar que de moment ja en tenia prou de pedagogia i que necessitava el que de vegades en dic un llibre de debò, és a dir, una novel·la. Per què en dic així seria matèria per a un altre apunt; suposo que té a veure amb el fet que aquest “un llibre de debò” et segresta i se t’emporta allà on l’autor del llibre vol; el món del voltant no desapareix –no del tot–, però tu no hi acabes de ser: tens el cap en un altre lloc, aquell que algú ha imaginat per a tu.

Remenant, doncs, la prestatgeria que acull els llibres que tenen més pressa perquè els llegeixi –al costat d’alguns que no em resigno a condemnar a la foscor de les caixes on s’espera la resta, i d’altres que no acabo d’entendre què hi foten–, vaig trobar Camí de sirga, de Jesús Moncada. Del Moncada en vaig llegir no fa gaire Històries de la mà esquerra, que sé que em va agradar i que posaré a la pila de rellegir perquè ara me’n queden poques escenes; en tot cas, no m’esperava el que m’he trobat ara, el que anava decidint –mentre no podia deixar de tenir-lo a l’esment, que diu ell, quan les altres coses que se suposa que s’han de fer, a part de llegir, no em deixaven dedicar-m’hi– que és una obra mestra de la literatura universal, i compte que aquest títol no l’hi dono a tothom!

En un continu endavant i endarrere que aconsegueix assedegar el lector, el llibre recorre els últims setanta anys, més o menys, de vida del poble de Mequinensa, d’origen àrab, dreçat a la confluència del Segre amb l’Ebre i colgat per l’aigua el 1972, a causa de la construcció d’un dels pantans franquistes, “potser per fer-los pagar [als del poble], i ben cara, la fidelitat a la República”. A través dels pensaments, les dites i les fetes dels habitants de Mequinensa, Camí de sirga no en reconstrueix la història: la fa viva, i ens omple de les emocions, els trasbalsos (molts), les alegries (poques) i els secrets d’un poble que, com d’altres, va conèixer moments de prosperitat i decadència, que, com d’altres –penso especialment en  la presa de les Tres Gorges xinesa–, va desaparèixer per designi de les autoritats competents i del qual, al contrari d’altres, gràcies al Moncada no se’n pot perdre la memòria.

Una nota final, o més ben dit dues. La primera: tinc pendent la relectura de Jo confesso de Jaume Cabré, aquesta obra monumental que vaig llegir massa de pressa sabent que hi hauria de tornar, però m’ha semblat trobar-ne una de les llavors a Camí de sirga; la segona: que m’arribin a les mans llibres com aquest em fa adonar una vegada més del pou d’ignorància en què visc, que d’altra banda em permet descobrir obres fonamentals en una època de la meva vida en què no fa ni cent anys una persona que fos el que se’n deia cultivada ja ho havia llegit tot –sabem que ara tot és impossible.

3 pensaments quant a “Camí de sirga”

  1. Bé, i com jo dic alguna vegada, lector culte tampoc seria la categoria on jo ens classificaria, ni a vostè ni a mi, amic habitant!
    Vull dir, que segurament hi ha gent que potser no ho ha llegit tot, però que n’ha llegit bastant, i que coses amb què nosaltres gaudim ni se les mirarien dos cops…
    I si, el camí de sirga a mi també em va agradar molt… ( I Candide, és clar)

    1. És veritat això que diu, amiga flor: hi ha gent que ha llegit molt i d’una manera molt endreçada; de vegades em fan enveja i altres vegades no…

  2. Una altra cosa sobre el Camí de sirga és que és un d’aquests llibres en què la ficció i la realitat es barregen d’una manera que em provoca una recança estranya quan els llegeixo: les coses que s’expliquen són versemblants, però no verídiques – al menys no els fets anecdòtics-, i a més hi ha un context general que és veritat; i si partim d’això, amb què m’he de quedar, què puc creure’m?
    Suposo que és això el que vols dir quan escrius que “la història: la fa viva”, que te’n queda una sensació com si ho haguessis viscut… Però fins a quin punt aquesta vivència és certa?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *