No puc contar

Avui m’han dit que com que sóc de Barcelona no puc contar una història en català… Així que us en quedareu amb les ganes.

Bromes a part, aquesta anècdota m’ha fet adonar-me un altre cop de com n’és de curiosa la manera com adquirim el llenguatge. Hi ha una mena de cicle etern que segueix el recorregut des de la ment del parlant a la norma lingüística, i d’aquesta altre cop al parlant, de manera que tot i que s’abstregui el llenguatge dels individus i col·lectius en una norma, la percepció d’aquesta llengua és sempre diferent per a tots els individus, en la forma com la perceben, els matisos que senten quan l’escolten, etc.

De manera que si n’hi ha que quan dic “contar” senten un castellanisme, jo la utilitzo amb una voluntat de desautomatització del llenguatge, perquè em sembla que té uns matisos més rics que l’habitual “explicar”.

Un pensament quant a “No puc contar”

  1. S’ha de tenir en compte que la llengua no és una entitat que un posseeixi particularment; com a eina que serveix per comunicar-se, és posseïda per una comunitat que en comparteix el codi, que d’uns significants n’extreu uns significats, i en català, com en altres llengües, alguns termes de la llengua porten una marca geogràfica; pots dir “contar” per “explicar”, però si ets de Barcelona serà artificial, en la mesura que en el teu geolecte no és el terme habitual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *