Reflexions després de l’11-J

La por que té una determinada Espanya de Catalunya ve de la presumpció que Catalunya es construeix en contra d’Espanya, quan ho fa malgrat Espanya.
Ells mateixos són conscients de la seva identitat aliena a la catalana, i tanmateix parlen d’unitat, i els estranya que tot i que ells són els primers a fer la distinció a nosaltres no ens vingui de gust resignar-nos que ells tinguin el dret de decidir els nostres assumptes.

També em fa riure aquest tractament de “La Constitució” com una mena de dictat diví. Si ja no s’ajusta a la realitat, deu ser que ja ha caducat? (Tot i que amb els polítics que hi ha avui dia la idea d’una nova constitució més aviat em fa tremolar.)

D’altra banda, he estat pensant. Aquestes lleis que imposen el català en un lloc o altre potser fan més mal que bé. D’una banda, entenc el punt de vista dels que les troben injustes, i porten a comparacions molt fàcils. I de l’altra, si el futur de la cultura passa per les institucions i no surt dels individus, anem malament! I jo no sóc precisament gaire amiga d’imposicions, però les coses sempre es veuen amb uns altres ulls quan estan d’acord amb nosaltres!

Una altra idea que fa dies que em ronda pel cap és que si hem d’anar a alguna banda amb el català, i no només com a llengua, com a poble, podríem dir, haurà de ser a través de la cultura. Enfortint-nos com a cultura i com a poble, en lloc de buscar que ho facin els polítics per nosaltres. No sé si s’entén.

Un pensament quant a “Reflexions després de l’11-J”

  1. Fent les coses per nosaltres mateixos, exactament, en lloc d’esperar res dels polítics, que prou feina tenen a embolicar la troca per intentar conservar o aconseguir el càrrec, pobrets!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *