L’arbre generós

Hi ha qui diu que la història de la literatura és la història del plagi i que els autors s’havien copiat els uns als altres sense cap vergonya, reprenent temes, situacions i personatges i recreant-los, fins que amb l’humanisme i el romanticisme va arribar la idea de l’originalitat de l’obra, del valor intrínsec de l’individu; fins que, amb la modernitat, el que s’imposa és la necessitat de tenir idees pròpies, com si fos possible pensar alguna cosa que no se li hagi acudit a ningú abans. Les novel·les de cavalleries i del cicle de Bretanya, i les paròdies que n’han quedat (Tirant lo Blanc, Don Quijote de la Mancha), són algunes de les proves més adduïdes en relació amb la validesa del plagi en temps no tan originals com els nostres.

Aquestes reflexions em porten a les que exposa Joan Fuster a l’entrada Plagi del Diccionari per a ociosos, un dels textos que he llegit aquest any per celebrar l’Any Fuster. Encara que, com sol passar en el cas d’aquest escriptor, és difícil triar el passatge, en vull deixar aquí un parell de cites que tenen a veure amb el que estic dient:

“La pretensió de no assemblar-nos a ningú, a l’hora d’escriure o de pensar, duu el fracàs en el seu mateix origen. […] Tot està ja dit, tot està ja pensat. ¿Qui serà capaç d’escriure un vers «inèdit»?”

“El literat, en certa manera, «reescriu» allò que havien «escrit» els seus predecessors. Dir-ne «plagi», per tant, és excessiu. Ell no «copia»: «empra» com a material literari el que els altres positivament hi han posat a contribució. Algú vindrà després que repetirà la maniobra.”

Tot plegat em venia al cap mentre pensava en el poema The giving tree, de Shel Silverstein, que em va semblar una transposició actualitzada del Príncep feliç (The Happy Prince d’Oscar Wilde). Ara bé, Wilde no arriba a denunciar la misèria en què vivia una gran part de la societat anglesa del segle XIX, sinó que sembla més aviat orientat per un sentiment de caritat cristiana; en canvi, The giving tree constitueix una denúncia, potent per la seva simplicitat, de la pèrdua de sentit de la vida moderna (hem de córrer sempre, és igual cap a on), de l’egoisme altament insolidari de la societat contemporània.

 

La senyora Frisby

La senyora Frisby és un ratolí. He estat a punt d’escriure una ratolina i me n’he desdit, no sé si perquè m’ha semblat una bestiesa o perquè hi he sospitat llenguatge políticament correcte. Un ratolí femella tampoc no m’agrada. La senyora Frisby és una ratolí? Diríem un rata? Tot això és molt complicat!

El cas és que la senyora Frisby és un ratolí; específicament, una ratolina viuda i amb càrregues familiars que té problemes molt seriosos que comprometen el futur dels que depenen d’ella. I aquests problemes es resolen amb l’ajuda d’uns éssers marginats, temuts i una mica llegendaris: les rates de Nimh. Hi ha qui no suporta les històries d’animals que parlen. Si a sobre aquests animals construeixen mobles, tenen biblioteques i planegen una gran migració per deixar de ser paràsits, ja no sé què dirien.

El fet és que el món és immens i ple de llibres interessants que en alguns casos arriben a les meves mans i fan que m’adoni de tot el que em puc estar perdent. Escric això i el pensament se m’escapa cap a aquella part del món que cap llibre no pot contenir, els llocs reals, el contacte humà directe, la sensació física de plaer després d’un esforç, la satisfacció de compartir taula amb aquells que formen en certa manera el teu equip…

Només tenim una vida, cadascú la viu com pot i arriba un dia que s’acaba. Mentre no arriba aquest dia, per això, és molt agradable trobar de tant en tant alguna història que podria ser la xorrada més gran de l’univers i que en canvi t’emociona. Potser hauria d’endreçar la biblioteca amb aquest criteri: no les coses que he de llegir perquè són en una llista, sinó les que m’han arribat casualment a les mans i durant una estona m’han tornat a fer entendre que la felicitat, per dir-ne així, és possible: n’hi ha testimonis.

PD. Acabo aquest escrit i m’adono que hi falta una referència a la ceguesa i la maldat intel·lectual que queden reflectides en aquest llibre, que es podria llegir també com un al·legat contra els excessos de la investigació científica i una defensa de les formes de vida no humanes amb les quals encara hem d’aprendre a compartir el planeta.

I PS. La flor que m’acompanya en aquest bosc em fa notar que no he dit el títol del llibre ni l’autor: La señora Frisby y las ratas de Nimh, Robert C. O’Brien (trad. Javier Sainz de Robles).

La ciutat pornogràfica

És un lloc comú de la novel·lística la referència a les ciutats com a caus de perdició: des de la destrucció de Sodoma i Gomorra per la ira de Déu fins a temps ben recents, les ciutats s’han mantingut en l’imaginari social com a paradigma de vilesa, degradació i disbauxa. No és estrany: acabar la paciència divina requereix un grau de perversió elevadíssim, determinat en gran part per la capacitat fagocitària dels entorns urbans, que ha fet que al llarg de la història s’hi diluïssin en una massa informe els elements marginals del sistema: prostitutes, lladres, jugadors, artistes –quan ser artista equivalia a situar-se als marges de la societat–, éssers amorals i desvagats de tota mena es refugien a l’ombra dels edificis urbans per amagar-hi els seus delictes, les seves tendències malaltisses, la seva depravació intrínseca.

Com a centre del poder econòmic, cultural i polític, la ciutat ha crescut alimentant-se de la crema de la societat i també del seu pòsit. L’eclosió de les classes mitjanes, la massificació de la cultura i la generalització d’un nivell de benestar per sobre de la mitjana que havien conegut els nostres avis fa que tendim a oblidar que les bosses de pobresa són consubstancials al sistema. En contra del que sostenen alguns, la lluita de classes no s’ha acabat: només ha quedat dissimulada rere la màscara de la capacitat de consum de la població.

Les estadístiques que els mitjans de comunicació publiquen periòdicament, amb la llista dels països més rics del planeta i els més pobres, no solen incloure referències al desnivell que presenten al seu interior les societats desenvolupades. Tanmateix, sabem –ho vivim cada dia– que el món capitalista és un focus d’atracció irresistible per als desheretats dels països del Tercer Món, espoliats per la voracitat del Primer i per la imitació paròdica d’aquest model per les classes dirigents dels territoris explotats.

D’aquesta manera, tot i que els temps que permetien a escriptors com ara Émile Zola descriure la misèria del subsòl amb precisió de taxidermista semblen haver quedat enrere, a l’entorn o a l’interior de les ciutats s’han generat uns guetos d’elements no integrats –de persones rebutjades pel sistema– que, com s’ha vist darrerament a França, posen en perill l’estructura i l’organització social en què es fonamenten les democràcies del que es va anomenar món lliure, d’acord amb la terminologia pròpia de la Guerra Freda.

Sabem que hi ha persones que no arriben a final de mes, que viuen en habitatges compartits amb un nombre variable de persones que sovint són desconeguts o dormen per torns en els anomenats llits calents; sabem que molts han de donar els seus fills en adopció o acolliment perquè no poden mantenir-los o perquè les autoritats consideren que no els poden oferir les condicions necessàries per a una vida digna; sabem que els africans que arriben en pasteres o de qualsevol altra manera a les costes espanyoles són majoritàriament disseminats per la geografia peninsular, on són absorbits en la terra de ningú de la falta de la documentació necessària per ser ciutadans legals; sabem també que les presons són cada vegada més plenes i que cada vegada se’n necessiten més…

Sabem tot això però preferim no pensar-hi; preferim veure pel·lícules que converteixen les persones que viuen als marges de la societat en protagonistes de petites històries que ens emocionen fins a les llàgrimes, però sortint del cine ja no mirem aquell home que jeu en un portal ni aquella dona que ens persegueix amb un missatge escrit en un tros de cartró. Si ens creuem amb una parella que discuteix fent ziga-zagues a la via pública mirem més enllà i en tot cas pensem que al món cada vegada hi ha més penjats i més bojos.

De tot això parla La ciutat pornogràfica, un llibre de títol equívoc al qual s’ha de retreure, tot i tenir en compte la justa indignació que el motiva, un to pamfletari que perjudica la consistència de l’argumentació. Els autors, vinculats d’una manera o una altra amb organitzacions que lluiten per la integració plena del Quart Món en el Primer, justifiquen la simplicitat d’algunes afirmacions per la mateixa extensió del llibre –prometen fer un estudi més acurat en el futur– i també, com declaren sense cap mena d’eufemisme, “per la comprovada efectivitat de la demagògia en un món mediatitzat en el qual els centres de poder real s’allunyen cada vegada més del ciutadà, que se sent incapaç i impotent per modificar la realitat que l’envolta”.

La ciutat pornogràfica. Apunts per a l’estudi de les vergonyes del sistema. Diversos autors.  Fons Editorial, 2007. 137 p.

(NB: Aquesta ressenya és del 2007; la recupero ara perquè em fa gràcia, però reconec que en algunes coses ha quedat desfasada, a causa de la crisi estafa que se’ns menja.)

 

El Timbaler del Bruc

“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales los últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.” (Burgos, 1 d’abril del 1939)

Aquest és el text de l’últim parte de guerra del generalísimo de todos los ejércitos, que em ve al cap mentre reviso la documentació de l’antic ajuntament del meu poble, que inclou, entre altres meravelles, les quotes de cereals que havien d’entregar els pagesos (cultivadores) a la Junta Agrícola (des del 1940), els intents dels pagesos de rebaixar-les i les reclamacions si no les havien entregat; avisos per als reclutes que s’havien d’incorporar a l’exèrcit, autoritzacions per als reservistes que volien anar-se’n a viure a un altre municipi i multes per als que s’havien traslladat sense dir-ho a la junta corresponent; comunicats procedents de Lleida i de Madrid, que quan van firmats per càrrecs sindicals sempre s’acomiaden amb la frase “Por Dios, por España y su revolución Nacional-Sindicalista” i que de vegades amenacen amb represàlies; circulars i enquestes que volen saber quantes bicicletes hi ha al municipi, o si té prou mestres; requeriments perquè l’alcalde comuniqui l’adreça de tal o tal veí; ofertes de subscripcions, com les de l’Auxilio Social, que planteja clarament les conseqüències de rebutjar-les; demandes de contribucions per a la Feria del Campo, que s’ha d’obrir irremisiblemente l’1 d’abril…

Cadascun d’aquests papers va acompanyat de la corresponent resposta de l’alcalde, esclar, que de vegades no devia ser prou ràpida perquè hi ha reclamacions, i que alguns cops fa pensar en els membres de la corporació morts de riure pensant en la resposta adequada, o en la indignació que tampoc podien expressar en altres casos. Tot plegat fa una bona pila, i entremig de la pila, una joia: la sol·licitud del Jefe Provincial del Movimiento perquè l’alcalde d’aquesta petita població assisteixi a l’acte d’inauguració del “monumento al Tambor del Bruch”, que s’ha de celebrar el 8 de juny del 1952 i que comptarà amb la presència de “S. E. el Jefe del Estado”. Per descomptat, l’alcalde es va apressar a contestar que i tant que hi anirien, ell i algun altre membre de l’ajuntament: no es confonia i prenia aquella invitació pel que era, una ordre.

Fa molts anys que no passo pel coll del Bruc, vaig sempre pel túnel, però el monument al Timbaler del Bruc continua al lloc de sempre, i no només això, sinó que es veu que la Generalitat el va declarar Bé Cultural d’Interès Nacional. Per què? No ho sé, no ho acabo d’entendre. Potser perquè és obra de Frederic Marès, tot i la seva estètica feixista? Potser perquè se suposa que respon a una demanda popular? I per què deu ser que a mi em sembla un símbol franquista del mateix nivell que el Monumento a los Caídos que ja fa anys que va desaparèixer de la Diagonal (Avenida del Generalísimo Franco) de Barcelona? Buscant la foto per a aquest últim monument veig que va ser a lloc fins no fa tant; em sembla recordar que durant un temps només hi havia les columnes… Sigui com sigui, queda clar que en això dels símbols anem fatal: no va ser fins al 2011 que es va treure la Victòria del Llapis, també a Barcelona –que veig que era igualment del camarada Federico.

 

Llengua literària?

Intentant endreçar el caos de les meves lectures i fer veure que tenen un objectiu, vaig comprar no fa gaire Trucada per al mort, de John Le Carré, editat per La Cua de Palla l’any 1968 en traducció d’Antoni Pigrau, que no recordava gens quan no fa gaire el vaig rellegir en VO, Call for the Dead. Ara el que volia fer era resseguir-los tots dos alhora, l’original i la traducció, però m’està començant a fer por: por de veure el que passa en la versió catalana, perquè amb la Trucada vaig comprar també dos llibres de Dashiell Hammett, un autor que volia recuperar, i després de llegir-los no crec que pugui dir que ho hagi fet –que l’hagi recuperat–; en tot cas, si tant m’interessa, n’hauré de buscar també l’original.

En el meu record, Collita roja i La clau de vidre eren bons, però ara els gàngsters parlant-se de vós, garfint pistoles, perdent capells i fent altres coses rares m’han impedit entrar en la història, que en realitat no té més importància: em fa l’efecte que en Hammett l’estil ho és tot; l’antiestil, si es vol, en el pol oposat de la novel·la psicològica, amb frases curtes que només expliquen fets, sense gens d’introspecció, un ritme ràpid i molta violència. I ara que hi penso, quan els vaig llegir –els tres que he dit–, fa més de trenta anys, no recordo que la llengua em sobtés tant; també és veritat que no es pot dir que aleshores tingués prou criteri per saber si una traducció era bona o no, i això em permetia trobar acció en les novel·les d’acció, en lloc de mots escaients i sospites d’errors.

Perquè a més a més hi ha això: no només la llengua és encarcarada i no gens àgil, sinó que a sobre la traducció no és bona; i no, no és el mateix. En tot cas, es pot entendre que als anys seixanta els conceptes lingüístics estiguessin com estaven i que fos menys important la qualitat de la traducció que publicar, publicar i publicar; el que ja s’entén menys és que 62 hagi anat reeditant aquestes versions sense revisar-les: la Collita roja que tinc es va publicar el 84 –no m’ho podia creure. I el que em pregunto és si les traduccions del catàleg actual, vigent, de les Seleccions de la Cua de Palla estan revisades o no. Si és que no, la cosa és de jutjat de guàrdia i ja es poden anar queixant amb la cançoneta d’ai què farem perquè la gent llegeixi més en català.

(Sempre estem amb la cosa de la desgraciada llengua i com ens tracten de malament els espanyols, però els que som uns desgraciats, en l’accepció 1 de l’Alcover-Moll, som els catalans, que l’anem assassinant a poc a poc, amb nocturnitat i traïdoria i fent veure que ens en cuidem.)

Tots tres surten per l’Ozama

Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca (Mèxic, 1946) és el relat de l’experiència de l’exili a l’Estat antillà de la República Dominicana durant la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1930-1961). El llibre s’inicia amb l’arribada a Ciudad Trujillo, capital del país, d’un barco que, procedent de França, transporta un nombrós grup de refugiats europeus: catalans, però també espanyols de diverses procedències, jueus alemanys, etc. El relat se centra en dos d’aquests viatgers, el Ramon i el Miquel, i en un compatriota seu que va arribar poc abans a l’illa, el Lluís.

La descripció sincopada del dia a dia dels tres protagonistes –i d’un seguit de personatges, sobretot naturals del lloc, que adquireixen també protagonisme i contribueixen a donar sensació de realitat a la història– permet copsar la força de la desesperança que se’n va apoderant: la seva única perspectiva és sortir de l’illa, però sembla un objectiu impossible.

D’aquesta manera, el que per als viatgers forçats no era sinó una estació, una parada en un viatge més llarg que havia de dur-los a Mèxic, Cuba, Xile, Veneçuela, els Estats Units, es converteix per a molts d’ells en la seva residència permanent. I  la vida a la República Dominicana no és gens fàcil. El país, no gaire desenvolupat, s’ha vist a més empobrit pels aleshores més de deu anys de dictadura de Trujillo, que pel que sembla acull els immigrants –en un moment que la major part de països els havien tancat les portes– perquè es fa pagar cada visat a cinquanta dòlars i perquè necessita mà d’obra per colonitzar la selva.

La realitat és que al país no hi ha feina ni per als intel·lectuals que constitueixen el gruix de l’exili català, espanyol i europeu –representats en certa manera pel Ramon– ni per als que, com el Miquel, tenen un passat obrer i han treballat amb les mans tota la vida. La perspectiva no és més afalagadora per als paràsits que han vist estroncada la seva existència idíl·lica per un seguit d’esdeveniments amb els quals tenen poc a veure; el Lluís, l’únic dels personatges que apareixen en l’obra que ha viatjat gairebé per gust, es veu desposseït de la seva posició i, incapaç d’adaptar-se, és víctima sobretot de la seva incomprensió de la societat on ha anat a raure.

De fet no s’hi adapta ningú, a aquesta societat: els mateixos illencs són també uns inadaptats que hi sobreviuen com poden. Expressions com progrés social, indústria productiva o fins i tot civilització, per exemple, són ben lluny del seu horitzó mental, que només cobreix una perspectiva: passar el dia d’avui. I els estrangers, que arriben al país en general animats i plens de força, amb el desig de refer-se d’un desastre que volen deixar enrere, es van encomanant de la desídia que sura en l’ambient. I els que es rebel·len tampoc no en surten gaire ben parats, de la seva gosadia.

Tota l’estructura del relat contribueix a donar realitat a la història, que es presenta per mitjà de fragments inconnexos, de poca llargada, que reflecteixen l’experiència dels diferents personatges des d’una perspectiva interna escassament subjectiva, sense cap concessió al sentimentalisme. Els esdeveniments no s’expliquen, no es raonen: només es presenten i es descriuen. A més, moltes de les dades que ofereix l’autor són verídiques, comprovables, cosa que, al costat de l’escassa adjectivació i el que sembla una estricta enumeració de fets, sense interpretar-los, acosta aquesta obra a la crònica periodística.


L’home sense cara

Intercalades en la relectura d’alguns dels llibres de John Le Carré, les memòries del que va ser el cap dels serveis d’informació exterior de la República Democràtica Alemanya durant la major part del temps que va existir aquest país, Markus Wolf, em recorden les de l’arquitecte de Hitler, Albert Speer, segurament per les frases reiteratives sobre la falta de responsabilitat respecte al que passava al seu país, a la desconeixença de l’abast real de l’actuació del règim que tots dos servien.

Entre els dos llibres hi ha una altra similitud: cap dels dos no explica tot el que cadascun dels narradors sap, la història sencera que va viure, encara que la motivació és –o ho sembla, com a mínim– diferent. Wolf reivindica el silenci en relació amb certs detalls per la mateixa naturalesa de la feina d’espionatge i també per protegir els agents que han refet la seva vida sota un altre nom, però admet també de manera reiterada la seva culpa en el que va passar per haver-se plegat sovint a la raó d’Estat sense qüestionar-la; en el cas de Speer, l’autor obvia tot allò que podria inculpar-lo, encara que es fa ben difícil creure’l perquè –d’una manera una mica ingènua, potser– fa el relat detallat de les llargues hores que va compartir amb Hitler al seu refugi de muntanya i també a la cancelleria, a Berlín, edificada segons els seus plànols, i també perquè, pel seu càrrec com a ministre d’Armament, supervisava personalment la producció, cosa que el va portar a visitar les indústries servides per una mà d’obra esclava que ell no va voler veure.

La motivació de Speer sembla, en principi, tan sols el seu progrés com a arquitecte, la possibilitat de dur a terme projectes impossibles, d’idear construccions faraòniques; seduït i atrapat per la personalitat de Hitler, se sent obligat a satisfer els seus deliris de grandesa. En aquest sentit, ell no és culpable –diu ell mateix– perquè és simplement un tècnic, no un ideòleg, i en tot cas la seva oposició, al final de la guerra, a la política de terra cremada que havia ordenat Hitler l’hauria d’excusar de moltes coses, que inclouen també la ideació de tota la parafernàlia de les exhibicions de força del nacionalsocialisme a Nuremberg.

El que dirigeix l’actuació de Wolf, en canvi, és la ideologia: comunista per tradició familiar i exiliat a l’URSS durant el règim de Hitler, el seu objectiu –l’objectiu de l’RDA, sosté– és impedir que pugui ressorgir el nazisme, i al cap dels anys, després d’abandonar el càrrec, passa a les files de l’oposició constructiva que no va poder impedir l’ensorrament de l’Alemanya de l’Est ni del sistema que la regia. Encara que insisteix una vegada i una altra que el seu servei no recorria als mètodes inhumans que s’han retret a l’Stasi, la policia política de l’RDA, i al KGB, la seva biografia de la Viquipèdia informa que va ser condemnat a dos anys per “detenció il·legal, coerció i danys físics”, és de suposar que amb proves, tot i que no se sap mai…

Vaig tenir clar, quan llegia les memòries de Speer, que era un home gris que havia aconseguit que els ulls del Führer es fixessin en ell i que això li va obrir el que en algun moment va pensar que seria un camí de glòria; que en algun moment va creure que aquell imperi que ell estava ajudant a construir duraria mil anys. Wolf, en canvi, sembla només un home que, atrapat per les circumstàncies, sent el deure de defensar un sistema polític que considera superior al capitalista des de l’estructura d’un Estat que, diu ell, no va donar càrrecs rellevants a nazis destacats, reciclats sense cap mena de vergonya a l’RFA. I s’excusa també per haver cregut en Stalin…

El bon vi no necessita ram

«El bon vi no necessita ram» (o «no ha menester ram»): significa que les coses bones no necessiten propaganda (DCVB).

Fa dies que em rondava pel cap l’equivalent castellà d’aquesta frase, “El buen paño en el arca se vende”, de significat transparent, i pensava també com canvien les coses: en els temps hipermediàtics que vivim, em sembla que la dita no es compleix.

I el ram de la frase catalana deu venir d’aquí: 2. c) Branquetes de pi que es pengen damunt el portal o la finestra d’una casa per a indicar que hi venen vi (DCVB).

I d’aquesta manera comencem una altra branca d’aquest bosc, la de l’apunt lingüístic, que ja hi anava fent falta.

Globalització i normalització

Una enquesta informal entre estudiants de diferents carreres indica la convivència a la universitat d’una presència majoritària del català (UPF), un pes notable del castellà, distribuït de manera aleatòria (UPC), i la preponderància de la llengua de substitució (UAB). Sembla freqüent que s’imparteixin assignatures en castellà, adreçades a incloure els estudiants d’Erasmus, sense opció a matricular-se de la mateixa assignatura en català. La bibliografia recomanada o disponible és, fora de casos aïllats, en castellà o en anglès.
Tot i que la mostra consultada no és significativa, els resultats marquen una tendència que no es llegeix com a discriminatòria. Altres dades –nombre de llibres publicats en castellà i en català, ja siguin originals o traduccions; nombre de pel•lícules rodades en català o doblades a aquesta llengua; nombre de publicacions periòdiques en castellà i en català i xifres reals de tirada i difusió– donen la mesura de l’estancament de la producció cultural en català i de la consolidació del castellà com a única llengua econòmicament viable.
El català té una presència important a la ràdio i la televisió de Catalunya, però en aquest últim mitjà la implantació de la televisió digital terrestre i l’ampliació del nombre de canals no s’espera que afavoreixi l’oferta catalana. La proliferació d’emissores comporta un augment de la competència, que imposa a les televisions petites d’àmbit general (Td8) una reducció de costos que fa més rendible la compra de sèries i pel•lícules rodades als Estats Units, seguint el corrent general, i ja doblades per altres canals al castellà; així mateix, la presència d’aquest idioma en les emissions de vegades sembla formar part d’una política lingüística amb voluntat d’hibridació (BTV).
Al carrer, mentrestant, s’hi manté el castellà com a llengua de relació amb els desconeguts i en les transaccions comercials. Pel que fa a les vendes per telèfon, el percentatge en què es recorre al català com a primera llengua és ínfim. A les escoles, la immersió lingüística practicada a les aules no ha elevat l’ús social del català; el castellà es manté o progressa com a llengua d’intercanvi d’un alumnat de procedències cada cop més diverses per a les quals aquest idioma adquireix un rol referencial únic, desproveït d’interferències amb el català (Bibiloni, 2000 [1997]), que tot i ser la llengua principal del govern de Catalunya no arriba a adquirir, fora d’àmbits molt reduïts, la consideració de llengua de prestigi.
Diem que el català és la llengua principal, no l’única, del govern de Catalunya i cal veure aquí una de les causes del fracàs de les diverses lleis adreçades a la normalització lingüística; unes lleis, a més, que no es gosa aplicar de manera estricta i que estan sotmeses a constants recursos d’inconstitucionalitat plantejats pels defensors dels drets dels castellanoparlants, que l’opinió espanyolista converteix en resistents davant el que es publicita com a prepotència del sector catalanista. No s’ha d’oblidar que aquesta és una opinió que troba prou suport per arribar a convertir en presumptes terroristes –i en aquest sentit el cas que es relata a Èric i l’Exèrcit del Fènix (Proa, 2006) no és anecdòtic sinó paradigmàtic– els activistes de la lleialtat lingüística, simples defensors de la legalitat vigent en el territori en què es considera aplicable.
S’ha d’admetre que el marc legal en què s’inscriu l’activitat dels governs catalans –els d’aquells territoris dels Països Catalans en què un govern autonòmic espanyol té capacitat de legislar en matèria de llengua–, producte d’àrdues negociacions i també de penoses renúncies i de vegades de foscos designis, limita la capacitat d’aquests governs per imposar el català com a llengua única. D’altra banda, la necessitat de no alienar-se vots obliga els dirigents polítics a declarar com a objectiu la voluntat d’evitar el conflicte lingüístic (Mollà i Palanca, 1989 [1987]), cosa que es tradueix sempre en la preeminència del castellà, la llengua que no requereix conèixer-ne d’altres.
És en aquest context de normalització exclusivament formal que cal situar la globalització econòmica i mediàtica, que no només imposa cada vegada més l’ús de l’anglès en tots els àmbits sinó que fa que el castellà defensi amb dents i ungles el seu territori: un territori que comprèn la major part dels Països Catalans, en els quals la fragmentació administrativa dóna lloc a un conflicte lingüístic que no es resol a favor del reconeixement del català com a llengua comuna sinó que tendeix a donar categoria d’idioma a diferents varietats geolectals, cosa que reverteix també en la consolidació del castellà com a llengua de comunicació interterritorial i en la minorització del català.
D’aquesta manera, el secessionisme lingüístic valencià en un extrem, i en un altre la dilució de la llengua en un conjunt heterogeni d’idiomes entre els quals el castellà s’erigeix com l’únic socialment útil, converteixen el català en inviable des del punt de vista econòmic i n’impossibiliten la normalització efectiva en un àmbit global.

BIBLIOGRAFIA

BIBILONI, Gabriel (2000 [1997]): Llengua estàndard i variació lingüística. València: 3i4. (Contextos, 3)
CUCARELLA, Toni (1999). “Mestissatge o clonació.” Dins XVI Encontre d’Escriptors Gallecs, Bascos i Catalans. Galeusca / AELC.  [http://www.escriptors.cat/pagina.php?id_text=954; data d’última consulta, 2 d’abril del 2006]
MOLLÀ, Toni; PALANCA, Carles (1989 [1987]): Curs de sociolingüística 1. Alzira: Edicions Bromera.
MUÑOZ, Jordi. “El futur del català a una universitat globalitzada.” Article dins Plataforma per la llengua. [http://www.plataforma-llengua.org/pagina.php?id=125; data d’última consulta, 2 d’abril del 2006]

NOTA: Amb aquesta entrada començo a publicar algun dels treballs que vaig fer per a la UOC quan hi estudiava filologia.