Últimes lectures

Hi ha persones que no han llegit ni un sol llibre en la seva vida. N’hi ha que en llegeixen dos, tres o dotze a l’any. N’hi ha que llegeixen sempre el mateix, no necessàriament l’Alcorà o la Bíblia. Durant una època jo tampoc no llegia gaire. De tant en tant una tarda sencera llegint, per reconciliar-me amb el món, deia. Ara estic més amb el Pierre Assouline, que diu que en llegeix quatre o cinc a la setmana. Però és segur que ell en treu més profit que jo. I és que la gent prenen notes, i jo no m’hi acostumo. Això és un intent de fer-ho. Octubre i novembre:
La passion des femmes (Sébastien Japrisot). És un llibre estrany perquè no és el que escriu normalment el Japrisot. Esclar que tampoc no ho és Un long dimanche de fiançailles, que és esplèndid. Aquest altre està bé, però justeja. Veus de dones diferents es relleven per explicar una història que té un sol protagonista, una història que sembla que acaba igual que havia començat.
Adieu l’ami (S.J.). Aquest està més en el to de sempre, el policíac amb joc de miralls: una dona enreda un home i un altre s’hi barreja, al final els lliga un llaç que sembla més fort que l’amistat. És un guió, potser se’n va fer una pel·lícula.
La course du lièvre à travers les champs (S.J.). Un home que no sabem de què s’escapa, uns records que no sabem de qui són, uns delinqüents que preparen l’últim cop en un racó de món, el destí que els persegueix a tots, dos homes que potser són aquells que eren i que es retroben per enfrontar-se a la mort. Un altre guió.
Piège pour Cendrillon (S.J.). Una dona sense cara i sense memòria es desperta en un llit d’hospital. El mateix tipus de dona dominant que a Adieu l’ami controla els fils. Però un altre cop no els controla tots.
Visages de l’amour et de la haine (S.J.). Un home malalt es venja de la seva mare casant-se amb una dona que no és guapa però que és tot tendresa. Però com sempre, un no pot escapar-se d’un mateix ni del seu destí.
Le manoir des immortelles (Thierry Jonquet). La feina d’un home és vigilar i matar. És boig, i es veu a venir el que passa: Psicosi pesa. La feina d’un altre és trobar-lo i aturar-lo. Fluix. El Jonquet ha treballat molt fins a aconseguir l’estil, però aquí encara no l’havia trobat.
Mémoire en cage (T.J.). Una nena sembla una paralítica cerebral com una altra. Però planeja una venjança. Algunes de les coses que passen en el llibre no són possibles: un foc no fa prou flama per cremar vuitanta quilos d’home i perquè al cap de mitja hora només en quedi una pudor. Em sembla!
La vie de ma mère! (T.J.). Aquí parla un adolescent, potser podríem dir que és la versió francesa i molt més crua del Guardià al camp de sègol. És àgil i gairebé natural. Gairebé…
Le bal des débris (T.J.). Un noi treballa empenyent cadires de rodes en un moridero. És gairebé divertit: el J. devia tenir al cap una pel·lícula, acaba com una pel·lícula de delinqüents simpàtics.
La promesa del ángel caído, El bebedor del tranvía (Friedrich Ani). Traduïts de l’alemany amb bastanta dignitat (Joan Parra), potser amb alguna catalanada. Un home desapareix i no vol que el busquin, un que hauria volgut ser actor diu que ha tornat quan no havia desaparegut mai, un policia que es diu Süden, sembla que el cognom fa riure, treballa al departament de desapareguts i no és capaç de trobar el seu pare: això encapçala tots els llibres (és una sèrie i n’hi ha uns quants més). Aquí no hi ha delictes, només històries estranyes i la vida del poli, que es va aclarint en cada episodi. Hi ha una mica de Simenon i una mica de sèrie de la tele. No sé si cal llegir-ne més. L’Ani no és cap poeta i les històries no tenen gaire interès, per ser normals són massa rebuscades. Encara que potser estan tretes de la realitat, també podria ser.
Ciudad de ladrones (David Benioff). Traduït dignament de l’anglès (Francisco Lacruz). Se suposa que és una història autèntica de l’avi de l’autor durant el setge de Leningrad. Dos nois han de travessar el setge alemany per anar a buscar ous fora de la ciutat, perquè allà no n’hi ha i s’ha de fer un pastís per al casament de la filla del coronel. El Benioff és contingut, cosa que s’agraeix: no s’aprofita del lector ni l’explota emocionalment. Per això la història de vegades es fa més àcida.
Els taxistes del tsar (Joan Daniel Bezsonoff). Volia llegir alguna cosa del Bezsonoff, però no sé si era el millor llibre per a una primera aproximació. I a més no sé si és que els catalans del nord puntuen raro, pel que ell diu no està pas fet de pressa… Tot ve de per què té cognom rus; té sentit de l’humor, però em fa l’efecte que el tema el toca massa de prop.
Aiguafang (Joan-Lluís Lluís). N’havia llegit El dia de l’ós, que em va agradar; aquest no ho sé. És tot surrealista, com en un futur desesperat, un noi cataflà, un esclau japonès i una noia amb la malaltia de Marinetti fan una mena de Mecanoscrit del segon origen actualitzat, però amb una ingenuïtat semblant a la del Pedrolo.
Intrusos (Uzma Aslam Khan). Traduït de l’anglès (Anna Turró Armengol), em sembla que bé. El present és el Pakistan el 1992: un estudiant torna dels Estats Units quan es mor el seu pare, una noia recorda la mort del seu, compromisos matrimonials, aparences, gàngsters; tot plegat una excusa per fer un retrat del país i descriure el xoc entre els costums occidentals que s’hi introdueixen i les tradicions, a més de les mentides habituals en els matrimonis, que aquí són imposats.
La set (Andrei Guelassimov). Traduït del rus (Jaume Creus), molt bé. Tres exsoldats busquen un company desaparegut. La set és de vodka i la realitat és Rússia, Txetxènia i la mentida que és tot. Molt bo.
L’estepa infinita (Esther Hautzig). Traduït de l’anglès (Anna Llisterri), bé. Quan l’autora es deia Esther Rudomin vivia a Vílnius amb la seva família: els van deportar a Sibèria per capitalistes i enemics del proletariat. Aquestes històries sempre són brutals, sobretot quan les animalades s’expliquen amb aquesta senzillesa.
El quinto hijo (Doris Lessing). Traduït de l’anglès (Ángela Ruiz), bé. L’he llegit perquè El quadern daurat no em va agradar gens; aquest m’ha agradat més, però em penso que no acabo d’entendre la metàfora. Dues persones convencionals en un món (anys seixanta) que es vanta de no ser-ho volen tenir molts fills, però el cinquè els torna a la realitat precisament per la seva incongruència.
Trànsit (Anna Seghers). Traduït de l’alemany (Joan Fontcuberta), bé. Un home és a Marsella els primers temps de l’ocupació alemanya i s’enamora d’una dona; el llibre parla de la dificultat de mantenir la normalitat quan tot ha quedat alterat, i també descriu la (mala) vida dels refugiats i les dificultats burocràtiques que es mantenen i s’agreugen per l’estat de guerra. Molt trist.
Dents blanques (Zadie Smith). Traduït de l’anglès (Ernest Riera). Ja en vaig parlar? Divertit.
La neu i els gossos (Vidosav Stevanovic). Traduït (Helena Cots) a partir de la traducció francesa del serbocroat (sense comentaris). Guerra dels Balcans. El tema és dur i està explicat sense cap concessió, ni temàtica ni narrativa. No l’he pogut llegir, no hi trobo el fil: haver viscut segons què no deu deixar gaire lloc per a la poesia, o bé al contrari, però és una poesia hermètica i fosca.
Quatre dies de gener (Jordi Sierra i Fabra). Traduït de l’espanyol, no queda clar per qui; l’autor mateix, potser (llengua poc polida). El Sr. Sierra vol fer-se un lloc en la literatura i deixar d’estar classificat com a autor juvenil; no sé si n’he llegit alguna cosa abans, però com a literat em sembla difícil que prosperi. Com a exemple, un que m’ha quedat gravat: un policia remena els calaixos d’una dona i hi troba compreses, “probablement per a la menstruació”. Increïble. A part d’això, el llibre té el mèrit de recuperar l’ambient dels últims dies abans de l’entrada dels facciosos a Barcelona, llàstima que el Sierra es perd en una crítica social més aviat grollera; sembla, a més a més, que té poc costum d’expressar sentiments i es fa repetitiu.
Contes pour enfants pas sages (Jacques Prévert). L’havia llegit fa temps; devia estar de més bon humor que ara, o simplement em va sorprendre molt, perquè m’havia fet riure molt. Ara l’he trobat simpàtic i prou, políticament incorrecte, cosa que s’agraeix, però aleshores encara no s’havia inventat aquesta bestiesa. Aquesta edició (Gallimard Jeunesse, Folio Cadet, 2008) porta uns dibuixos (Elsa Henriquez, 1977) falsament infantils que no m’agraden gaire. Això també hi deu fer.
En sortant de l’école et autres poèmes (J.P.). O com fer que sembli fàcil escriure per a nens sense tractar-los d’idiotes. Simpàtic. Els dibuixos (Jacqueline Duhême) no maten però tampoc ofenen.
Llàgrimes sobre Bagdad (Gemma Pasqual Escrivà). El primer any de la invasió de l’Iraq. Té un cert interès en la mesura que, com a novel·la per a adolescents, fa evident que l’Iraq no era, a part de l’islamisme, un país tan diferent… abans de la guerra. Ara, no té gaire nivell ni profunditat, potser tampoc no se li demanava, i cada vegada que es llegeix “els iraquians i les iraquianes” vénen ganes de tirar-lo per la finestra.
El sindicat dels policies jueus (Michael Chabon). Traducció de l’anglès (Ernest Riera). Ja en vaig parlar? Escèptic.
Un matrimoni amateur (Anne Tyler). Traduït de l’anglès (Ernest Riera), no tan bé com altres vegades. De la Tyler n’havia llegit un altre, Abans, quan érem grans, que m’havia semblat prou digne; aquest em sembla que és més ambiciós i se li noten més les mancances. Una família estatunidenca, amb el trencament que van suposar els anys seixanta, les drogues, les sectes, i com això ja no es porta però va deixar ferides… Una mica buf!
L’enfant de sable (Tahar Ben Jelloun). Comença molt bé, però després hi ha molta metàfora i em perdo. L’he de tornar a llegir, em sembla.

Blogs, lleis i consumidors

yahoo-google-et-microsoft-prets-a-moins-obeir-aux-dictatures

Per a les persones que no entenen el francès gaire, això és un article, com es veu pel títol, sobre una aliança entre aquestes companyies per no haver-se de sotmetre a segons quins requeriments dels països (tothom té al cap la Xina, però n’hi ha d’altres) i la resposta de Reporters Sense Fronteres, amb la proposta d’una Global Online Freedom Act que ha de passar pel Congrés dels Estats Units. No sé si és que aquest RSF és americà o què, perquè una autèntica llei global s’hauria d’aprovar a les Nacions Unides, però com que és un organisme que no acaba de funcionar se l’ignora o, com en el cas d’un famós Quartet per al Pròxim Orient, se l’integra en un grup que inclou, no t’ho perdis, els Estats Units, Rússia, la UE i l’ONU, que dius: “Hein?, l’ONU no era el lloc on eren tots els països?”
Cap al mig de l’article, a l’esquerra (en un requadre “Sur le même sujet”, hi ha un enllaç a un altre article que he trobat molt interessant, “Profession blogueur“, i he pensat que si fóssim una mica llestos faríem una cosa que ens en donessin diners. Sobretot el que em sembla fantàstic és el que explica d’una que va fer un blog per apuntar-hi les collonades que li agraden, que si aquest perfum, aquesta botiga o aquests mobles, pel que he entès, i que Marie Claire va voler comprar-li el blog; i zum!, allà on no hi havia res ara hi ha una propietat que es pot vendre! Això sí que deu ser democràcia!
Això m’ha recordat un article que vaig llegir no fa gaire, suposo que a l’Avui, sobre l’explotació dels consumidors per les marques: els que volen vendre es realimenten contínuament amb el feedback que generen els consumidors, que es converteixen en provadors de pagament dels seus productes; i és que s’ha de ser llest si es volen beneficis! I això em fa pensar en una frase del Sarkozy, aquest que vol refundar el capitalisme: “El capitalisme ha traït els consumidors.” De la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà es va passar a la dels drets humans i ara passarem, el dia 15 a Washington, a la Declaració dels drets dels consumidors i les consumidores, iep!, amb un gran respecte per les qüestions de gènere!

El noi del pijama de ratlles

Ara no me’n recordo qui criticava el John Boyne perquè deia que amb aquest llibre pervertia el sentit de la matança nazi –ell en deia l’Holocaust, segurament– en fer patir el lector pel destí d’un mort accidental quan n’hi va haver milions d’intencionats. Hi he estat reflexionant i finalment hi estic mig d’acord, perquè és veritat que pateixes per un nen (i també per un metge que pela patates, i molt!), però no pel que aquest que feia la crítica deia, sinó per l’altre, que no pot ser que estigués tan sa com surt a la pel·lícula (només n’he vist fotos): quan tot s’acaba t’alegres per ell perquè en l’últim moment tot i que ja no tenia ningú no està sol. I em fa l’efecte que el que és pervers és la crítica, perquè posar cara a la tragèdia és el primer que hem de fer per poder-la comprendre des de la perspectiva humana, no de la quantitativa, i llibres com aquest ajuden a entendre que aquells que s’ha anomenat les víctimes –de genocidis, de guerres– són persones concretes, amb nom i família, a qui tots hem traït.

El sindicat dels policies jueus

O sigui: que no només no pots dir si El sindicat dels policies jueus t’ha agradat, sinó que ni tan sols no t’atreveixes a pronunciar-te sobre si és bo o no, perquè no l’has llegit en l’original, esclar, però sobretot perquè no saps si aquest devessall d’imatges sorprenents que l’omple el completen o el carreguen; en la traducció, les frases semblen això que en diuen tallades amb cisell, seques, curtes i precises, però al darrere no saps si hi ha alguna cosa més que el gran dolor jueu, que no és que sigui poca cosa, amb una mica de denúncia genèrica per la història que provoca aquest dolor, però sense molestar gaire. I el que sobta és el contrast entre l’estil concís i la riquesa de les imatges, per a tu totes noves, que fan que la lectura sigui una mica cansada, com un poema.
I què diries, que com a poema no és bo perquè finalment és poesia amorosa amb la forma de thriller polític i contrautopia? O és un llarg lament pel jueu errant, per les conviccions que ataquen la vida?
Apunta el traductor: Ernest Riera Arbussà; no sembla dolent.

Paranoia

Ara no fa gaire he acabat de llegir La doctrina del xoc de Naomi Klein. Diuen els que no volen sorprendre’s per res que segurament no explica res que no sabéssim. Potser no; potser tot això ja ho sabíem, però com a mínim jo no sabia que tot plegat podia tenir el sentit que hi troba Klein, lògic, contrastat amb centenars de documents i terrorífic. I ara veig promoció de l’economia que en diuen del lliure mercat per tot arreu. El candidat Barack Obama, per exemple, un cop ja ha vençut en la lluita contra Hillary Clinton amb un missatge més aviat esquerranós i populista, ara que ha de buscar suports més grossos per pujar al tron imperial, ja s’està desdient i ha començat a parlar de retallar la despesa social. Com a president quedarà millor que el republicà McCain, a més que la gent sembla que n’està una mica tipa ara com ara del seu partit, o sigui que és fàcil que els lobbies li donin suport. Sempre que s’avingui a les condicions, esclar, que no seran unes altres que continuar la política que ja va començar Bill Clinton i que aquest Bush que sembla idiota simplement ha exacerbat, i que comporta entre altres coses continuar a l’Iraq, que encara se’n poden treure calés, i mantenir la política contra el terror global, perquè encara queda molt de territori per explotar, molts països amb població prescindible. O el mateix Sarkozy i el seu “choc salutaire”, i la pressió de la crisi dels aliments en les economies que ara s’anomenen emergents, i les solucions que proposaran organismes no gens independents com l’FMI, el Banc Mundial i el G-8 per posar fi a la inflació europea…

On és la raó?

Acabo de veure una pel·lícula –de fet, una TV movie, o no sé com se’n diu d’una sèrie de dos capítols– sobre l’ocupació alemanya de Budapest i la persecució –aquesta paraula no sembla mai suficient– dels jueus. Sobre una persona que en va salvar molts, una mena de Schindler italià que es va trobar encallat a Hongria i que no sé ben bé com –una estona me l’he perdut– passava a convertir-se en cònsol fictici d’Espanya, país amic, i d’aquesta manera n’estalviava uns quants. Tants com podia, però finalment només uns quants. Quan ja era el final de la guerra i els jueus –potser no se n’hauria de dir així; però com descriure en una paraula aquells dels hongaresos que eren perseguits per la seva religió?, o potser no eren perseguits per la seva religió?, pregunta algú amb tota la innocència– esperaven amb deler que arribessin els russos, que alliberarien el país i els van tornar les cases… i que pelaven els treballadors de l’ambaixada espanyola, naturalment, com a representants d’un país enemic.
Si fos una novel·la ningú se la creuria. La suspensió de la incredulitat que es demana al lector no seria possible.
Els russos, o s’ha de dir més aviat els soviètics, que tal com explica Grossman a Vida i destí –que es veu que ara ha sortit en català–, i com en realitat ja sabíem, van fer també una neteja de jueus. I de moltes altres menes de soviètics. De portes endins, sense brogit d’aquest que ara se’n diu mediàtic. Com fan els xinesos, sense moure soroll.
De portes endins pots matar qui vulguis. El problema és que ho sàpiguen els periodistes.
Qualsevol es pot convertir en assassí?
M’ha vingut al cap unes quantes vegades mentre mirava la pel·li que és naturalment impossible que persones que han rebut aquesta herència, la de la persecució constant, boc expiatori, un pogrom rere l’altre que va culminar en la solució final que era la conseqüència lògica de l’autèntica tradició europea, que és impossible que els jueus que ara són israelians però tenen tot això a sobre siguin persones normals.
Si t’haguessis aixecat després de segles de sentir-te la sabata a sobre, no series el primer a disparar?
Amb això no dic que tinguin raó. Només que alguns moments m’ha semblat que podia entendre la seva raó.

Grossman 2

El llibre no sé si m’agrada; té reflexions molt interessants, però segur que té uns efectes secundaris del tot depriments: per exemple, pel paral·lelisme que es pot establir entre els efectes nocius per a la població del nacionalsocialisme i el comunisme, tots dos règims altament burocratitzats, autoritaris i basats en la denúncia i la por.

Curiositat

Després de llegir-me uns quants llibres de Daniel Pennac sobre la família Malaussène, que sempre fan de bon pair, i Un petit inconvenient de Mark Haddon (traducció no gaire bona, faltes d’ortografia), que està prou bé (ara, quina mania dels editors d’explicar tot el llibre a la contraportada!), estic llegint Vida y destino de Vasili Grossman, més que res perquè tanta gent n’ha dit tantes coses bones que ja tenia curiositat. En català no hi és. El comparen amb Guerra i pau i vull saber per què; de moment trobo un mosaic de peces independents, ple de noms que en alguns casos ja em comencen a sonar, i una traducció més aviat deficient. El més interessant, ara com ara, és la descripció de les dificultats que planteja la vida diària a l’Estat soviètic, burocratitzat fins a extrems inversemblants i autoritari al màxim. No m’estranya gens que el llibre estigués prohibit.

Retard intel·lectual

Sembla mentida –i és molt depriment– que l’Església catòlica espanyola se senti encara autoritzada a defensar posicions que els països civilitzats dels quals Espanya sosté que forma part ja han discutit i descartat fa molt de temps. Ara llegeixo un llibre molt interessant sobre la lluita per les llibertats polítiques a França a través de la veu dels escriptors, i hi trobo aquestes paraules de l’historiador Edgar Quinet, del 1865: “Je voudrais que le prêtre eût son empire dans son église, mais que cette souveraineté ne pût, dans aucun cas, s’étendre hors de là; car le problème est ceci: faire que la liberté du prêtre catholique ne devienne pas la servitude de tous.”
Els espanyols van tan endarrerits en aquest tema que mentre a la major part d’Europa poden afrontar el problema de l’integrisme musulmà des d’una perspectiva laica –sense que això vulgui dir que ho facin gaire bé–, a Espanya l’integrisme catòlic té gairebé tanta força com als Estats Units l’integrisme protestant. Això és una exageració, ja ho veig, però tot i que els espanyols no tinguin el déu cristià tan interioritzat com els americans, no sé quants n’hi hauria que es declararien ateus. Ben pocs, em sembla, encara que aquest déu –ni cap altre– no sigui gaire present en les seves vides.