La mort és un mestre

Paul Celan – Todesfuge

Schwarze Milch der Frühe wir trinken sie abends
wir trinken sie mittags und morgens wir trinken sie nachts
wir trinken und trinken
wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
er schreibt es und tritt vor das Haus und es blitzen die Sterne er pfeift seine Rüden herbei
er pfeift seine Juden hervor läßt schaufeln ein Grab in der Erde
er befiehlt uns spielt auf nun zum Tanz

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich morgens und mittags wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
Dein aschenes Haar Sulamith wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng

Er ruft stecht tiefer ins Erdreich ihr einen ihr andern singet und spielt
er greift nach dem Eisen im Gurt er schwingts seine Augen sind blau
stecht tiefer die Spaten ihr einen ihr andern spielt weiter zum Tanz auf

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags und morgens wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith er spielt mit den Schlangen
Er ruft spielt süßer den Tod der Tod ist ein Meister aus Deutschland
er ruft streicht dunkler die Geigen dann steigt ihr als Rauch in die Luft
dann habt ihr ein Grab in den Wolken da liegt man nicht eng

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags der Tod ist ein Meister aus Deutschland
wir trinken dich abends und morgens wir trinken und trinken
der Tod ist ein Meister aus Deutschland sein Auge ist blau
er trifft dich mit bleierner Kugel er trifft dich genau
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
er hetzt seine Rüden auf uns er schenkt uns ein Grab in der Luft
er spielt mit den Schlangen und träumet der Tod ist ein Meister aus Deutschland

dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith

FUGA DE MORT

Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres
i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith

(Trad. Artur Quintana)

Pennac

Aquest home, és com si hagués aconseguit créixer sense oblidar el nen que va ser. El joc que jugues al metro de mirar qui se’n recorda, qui és conscient que si es veiés des de deu, trenta, cinquanta anys enrere potser no s’agradaria gens i es diria “M’has traït”, “No t’assembles a mi”, o “No m’agrada la disfressa que portes”. Em sembla que a Daniel Pennac li agrada, la disfressa de persona gran que porta… I fa riure, com quan el nen de dotze anys està a punt de suïcidar-se perquè no pot més, la pressió de l’escola, la família que l’arracona, s’aboca al buit des de la seva finestra, set pisos per sobre del carrer, i es queda clavat per la sorpresa de trobar que el buit és superplè, de gent, del trànsit, de la sirena del cotxe de la policia que sembla que ja ve a recollir els seus trossos, era quasi tràgic però ja no ho és: Messieurs les enfants. Créixer no és oblidar, ni deixar de sorprendre’s. Riure perquè sí, qui no vol saber-ne?

Déjà-aimé

Quantes vegades ens fixem en algú perquè ens recorda algú altre que vam estimar en un moment anterior? Algú té els cabells de tal manera, el gest, la mirada ens sonen, se’ns fan propers, i no sabem per què però ens agrada, i al final potser ens adonem que desperta en nosaltres un eco, el de la persona que vam ser. Potser de la mateixa manera hi ha gent que ens desagrada sense que hi hagi cap motiu concret, objectivable. Però la realitat és tossuda, diuen, i acaba posant les coses a lloc. O no: i vivim sempre lligats a persones amb qui no tenim gaire a veure perquè ens recorden persones amb qui ja no tenim res a veure. Seguint per aquí, suposo que també pot passar que, quan mantenim una relació a través dels anys, certa persona que considerem tan amiga però amb qui no hi ha manera de coincidir en res és només el reflex d’ella mateixa, d’aquella que era quan la vam conèixer, quan encara estava tot per fer.

Traducció

La força d’existir, de Michel Onfray, planteja una interessant alternativa al que Onfray anomena el nihilisme cristià, que caracteritza les societats contemporànies. Estic d’acord en aquesta definició i em sembla molt encertat el títol que dóna a la seva proposta: ateisme postcristià. Onfray ja m’havia cridat molt l’atenció amb el seu Tractat d’ateologia, que és un llibre que sembla molt ben estructurat i treballat. En canvi, el que llegeixo ara de vegades resulta caòtic, i el pitjor és que sovint no se sap si és a causa de l’entusiasme d’Onfray, que no pot parar-se a respirar i va deixant anar les seves il·luminacions una rere l’altra, o bé de les deficiències de la traducció. El tractat d’ateologia ja patia d’aquest mal, però em sembla que a La força d’existir l’editorial que el publica en català, Edicions de 1984, s’ha superat a si mateixa. És com si les editorials que publiquen en català proclamessin que només poden dedicar-se a la seva feina treballant malament, de pressa, de qualsevol manera. Però la feina mal feta no té futur, que deien; m’he d’enrecordar de llegir aquest home directament en francès, perquè hi ha casos en què allò de traduttore traditore té un sentit absolut: no crec que llegint la traducció estigui llegint el llibre d’Onfray, sinó una recreació que a la traductora no li ha importat que no sempre tingués solta; no entén gaire el tema ni la terminologia i cau en paranys evidents, i al darrere seu no hi ha hagut un editor que suplís aquestes deficiències.

Esgotament

Avui a última hora del vespre, amb cansament acumulat després del descans d’un llarg cap de setmana, agafo el metro i sec al davant d’un individu que podria ser romanès i que fa cara de no saber què hi fot al món; en una parada ell baixa i en puja un altre, també és estranger i també ve de treballar vés a saber on fent què, si va estudiar alguna cosa, res que hi tingui a veure, i penso: “I a aquesta gent, que prou feina tenen per sobreviure, què collons els expliques del català?”

Déjà-lu

Segueixo amb el llibre de Mourelo i en un moment donat tinc la sensació que llegeixo un paràgraf que ja he llegit en una altra banda. Aquesta vegada la memòria no m’ha traït: algunes coses de les que explica Wladimir Kaminer a Música militar recorden l’Abecedario, i això és ben curiós perquè els protagonistes de tots dos llibres tenen una posició vital molt diferent i també perquè aquest Mourelo d’exsoviètic no en té res…
I una cosa porta a l’altra i ara penso en la tragèdia de Daniïl Kharms; no fa gaire en vaig llegir una Petita antologia i què puc dir-te: quanta misèria, els humans! I el tio era brillant!

Fluxos

Ara estic llegint La frontera Oeste. Abecedario de un inmigrante, de Suso Mourelo. No conec aquest autor i tampoc no puc dir que conegui immigrants. Però sap greu. Sap greu una persona com la que figura el protagonista, que tenia una vida i un dia la va perdre, que va haver de renunciar a la dignitat per no tornar-se boig, que s’ha d’amagar entre el peix o a dins d’un sot per poder recollir les engrunes de l’opulència d’Occident. Sap greu la degradació de la vida al que era casa seva i aquí. Sap greu no poder parar res de tot això.

Prova

Això només és una prova. Encara no sé si trobo absurd això dels blogs o no, però de cop i volta se m’ha acudit que en podia fer un. De moment no sé gaire com funciona, però tinc l’avantatge que només parlo per a mi, oi tu?