La vida al poble, etcètera

Em vaig fer el propòsit de llegir més en català, i de moment, després d’un intent fallit amb la Gemma Lienas, me n’he sortit amb la Marta Rojals. I això que al principi em costava, amb una llengua, especialment en les descripcions, que costava de creure-se-la. Però els personatges estan bé, i la història enganxa, però el millor són els diàlegs, en una llengua que es passa els estàndards pel forro i que se sent molt viva, sense pors, i el retrat de la vida al poble, la de la infància i la de la dona adulta.

Primavera, estiu, etcètera es va publicar el 2011 a La Magrana.

La nostàlgia dins l’ampolla

No recordo on vaig veure recomanat There there, de Tommy Orange, però el vaig trobar a la biblioteca i m’hi vaig posar, sense saber ben bé què m’hi trobaria. És una novel·la allò que en diuen “coral”, moltes veus i personatges que tots es troben en algun moment de la història i així es va construint una visió des de diversos punts de vista. És curiós, tot i que no m’acaba de convèncer, que la narració per a cada personatge va canviant de punt de vista: primera persona, segona persona, tercera persona, etc. Al mateix temps, les històries tenen molts punts en comú i em costava una mica diferenciar-les de vegades. També m’han faltat veus femenines, que n’hi ha, però una gran minoria.

Ens trobem a Auckland, EUA, on un mosaic de personatges descendents de les poblacions natives de nord-amèrica ens ensenya un panorama desolador: vides perdudes, addicció, famílies trencades… Sempre amb el rerefons del racisme, la pèrdua de les arrels i la falta d’un lloc al món, però sense ser un text polític ni pretendre arreglar més. És tan sols un retrat, un text difícil que ens parla de la situació general dels natius nord-americans a ciutat avui dia.

Podeu trobar There there traduït al castellà per Julia Osuna Aguilar: Ni aquí ni allí, Alianza: 2018.

Reencontre amb la H. Müller

Portada de l'edició alemanya de "Heute wär ich mir lieber nicht begegnet" Ja fa anys de la primera novel·la de la Herta Müller que vaig llegir,  i l’experiència de llegir-ne una altra, Heute wär ich mir lieber nicht begegnet (Avui preferiria no haver-me trobat amb mi mateixa, 1997, no disponible en català), ha sigut molt diferent del que en recordava. Tot i que també n’he gaudit força, la lectura se m’ha fet molt feixuga. Només podia llegir-ne unes quantes pàgines seguides, i llavors havia de fer una pausa, per assimilar i entendre tot allò que s’explica, i allò que més aviat es suggereix, amb una prosa densa i rica. No és una lectura fàcil, però el tema del llibre (l’absurda persecució política de persones insignificants en la Romania comunista, per resumir una mica barroerament) tampoc ho és, ni ho és la vida de la protagonista del llibre; i tot i això val la pena, i em penso que en seguiré llegint més coses, d’aquesta autora, tot i que el seu alemany clarament em sobrepassa.

Algú

La novel·la Someone, d’Alice McDermott, és una tria d’escenes de la vida de la Marie, una brooklynesa descendent d’immigrants irlandesos nascuda en els temps d’entreguerres de principis del segle XX. La història d’aquesta dona no es caracteritza per res que se solgui considerar extraordinari, sinó més aviat per la simplicitat i la quotidianitat, elements que permeten que el lector hi trobi reflexos de la pròpia vida i experiències que l’apropen tant al personatge com al lloc i l’època que s’hi retraten.

Portada d'Algú, D'alice McDermott
Portada de l’edició catalana.

I tanmateix sí que hi passen coses, i la mort hi té un paper fonamental; un pare que mor massa d’hora, la guerra, una feina on d’una banda s’habitua al contacte diari amb la mort, i de l’altra coneix la multiplicitat de formes que pot prendre, l’experiència de ser a punt de morir durant el part del primer fill i la constant por com a mare que la mort torni a tocar la seva vida. Potser semblen totes coses senzilles que no es trobarien als diaris ni als llibres d’història, però no deixen de ser coses infreqüents per les quals em penso que no hem passat tots.

La prosa de McDermott entrellaça de forma delicada les diferents escenes, que apareixen de manera no cronològica, per mitjà d’abundants al·lusions, ecos que transmeten a la història un caràcter ressonant que posa en relleu la importància de la memòria en l’experiència vital de les persones.

 

Les planes

He de reconèixer que no sóc una lectora subtil. Les al·legories, metàfores i altres recursos són portes misterioses que, quan estudiava, la profe de literatura m’ensenyava a on portaven, però la clau de les quals mai he sabut trobar jo sola. És per això que a l’enfrontar-me a un text com el de Les planes (Gerald Murnane, Minúscula, 2014, en traducció de Marta Hernández Pibernat), em costa determinar què és el que he de pensar, què és el que he d’entendre, què és el que en vull dir… I és també per això que sovint, quan vull parlar d’una obra, prefereixo centrar-me en els detalls, les imatges, les impressions, que d’alguna manera o altra s’han fet un lloc en el meu imaginari.

I és que les imatges intenses són el protagonista d’una història que no és ben bé una història sinó el retrat d’un paisatge oníric i la seva gent: les planes, a l’Austràlia interior, una regió que es descriu en contraposició a l’Austràlia exterior: amb un paisatge, societat, sensibilitats, filosofia dels quals se’ns parla llargament i al mateix temps d’una manera que mai acaba de semblar concreta.

Em va resultar una mica difícil entrar a Les planes i després de llegir-lo em queda la impressió d’haver passat algunes estones passejant-me per un somni, per un indret imaginat, tan imprecís com els records que deixen els somnis quan la marea del despertar se’ls emporta.

París i Londres

Aquest relat semi autobiogràfic de les desventures de l’escriptor George Orwell durant un període que sembla ser, per la seva biografia, immediatament anterior al crac del 29, és realment interessant des del punt de vista social. Down and out in Paris and London (traduït com Sense ni cinc a París i a Londres) com a història no té gaire interès, el conflicte – la situació de pobresa extrema de l’autor – no millora gaire al llarg de la història, i tot i que d’alguna manera s’acaba resolent, això no és més que una anècdota afegida al final del que és una mena de text antropològic força sec que retrata la vida de les classes més desfavorides tant a París com a Londres en aquelles dates. La vida que explica em sembla inimaginable; i en aquesta condició de document d’un moment i una situació concretes, que a més no solen aparèixer de manera gaire realista en la literatura, és on rau el seu valor.

Em resulta difícil de classificar aquest llibre com a ficció, perquè és molt poc narratiu i està basat en experiències de l’autor. Però suposo que moltes obres es basen en experiències dels seus autors, així que no sé perquè en aquest cas hi hauria de fer una excepció.

Va ser la primera novel·la d’Orwell publicada i he de dir que m’alegro moltíssim que evolucionés i aprengués com ho va fer, perquè em penso que amb aquest llibre no hauria passat pas a la història ni s’hauria convertit mai en un dels meus escriptors preferits, o si més no l’autor d’un dels meus llibres preferits, Nineteen Eighty Four, encara que em senti incapaç de rellegir-ne la segona part.

Ara tinc a la cua Hommage to Catalonia, però la cua és llarga, així que ja veurem quan tocarà.

Els jocs de la Constel·lació

Aquesta novel·la de Leonard Richardson (Constellation Games en l’original) ens explica l’història de l’Ariel Blum, un desenvolupador de videojocs, i comença amb el primer contacte de la “Constel·lació” amb la Terra, un col·lectiu autònom anarquista que agrupa formes de vida (la majoria el que en diem “intel·ligents”) de diferents planetes i galàxies, i una part del qual es dedica a l’exploració de l’univers. Blum s’interessa ràpidament pels videojocs de la Constel·lació i la història relata a on el porta aquest interès i com evoluciona la relació entre els éssers humans i la Constel·lació, en part fent servir la narració tradicional, en part fent servir entrades de blog i xats.

És una lectura molt recomanable, entretinguda i divertida. Però a més ens mostra de manera força central, a través de diàlegs i d’altres interaccions, el xoc i els problemes de comprensió entre cultures que tenen diversos referents culturals, formes d’identitat i fins i tot diferències sensorials i conceptuals. En aquest sentit, fa pensar i posa en evidència moltes coses que ens semblen evidents, però que no són més que convencions culturals, i d’altres coses que si les traiem del nostre context, no tenen cap mena de sentit.

– Què faries – em va preguntar la Curic -, si sabessis que al teu planeta se li estigués acostant una catàstrofe?
– No m’agrada… cap a on va aquesta conversa.
[…]
– Per exemple, suposa que un augment de la concentració de diòxid de carboni i metà estiguessin desestabilitzant el clima de la Terra.
– Oh, això – vaig dir -. Ja n’estem al corrent.

La fórmula

Us ha passat alguna vegada, de llegir un llibre i passar-vos tota l’estona pensant que ja l’havíeu llegit? A mi m’ha passat algunes vegades, però sempre amb llibres que efectivament ja havia llegit. El cas de Jane Eyre, de Charlotte Brontë, ha sigut especial: puc assegurar que aquesta ha estat la primera vegada que el llegia. Però s’adscriu de forma tan fidel a una fórmula, que és difícil de trobar-hi res a destacar.

Però parlem de la fórmula en si: la nena òrfena, maltractada per la gent que se n’hauria de cuidar, que no acaba de trobar el seu lloc al món, perquè ella sempre és superior a les seves circumstàncies, l’home misteriós amb passat turbulent i una mica bala perduda, la casa vella i amb presència misteriosa… Ah sí, el crim sempre seguit del càstig, l’altre pretendent que és tan bo i digne, però a qui ella no estima, i és clar, el final feliç, però sempre després d’una tragèdia (o dues). On més l’he llegit aquest llibre*?

Tot i seguir aquestes pautes, però, la novel·la podria haver destacat per la construcció dels personatges, la vivesa dels detalls, algun element original… Però realment, l’única cosa per la qual destaca, per a mi, és perquè malgrat tot això està prou ben escrit per a ser llegible, tenir un bon ritme i mantenir l’interès al llarg de més de 475 pàgines!

A partir d’aquí llegir amb cautela: parlaré de detalls de la trama i del final del llibre.

Jane i Rochester finalment reunits. Il·lustració de F. H. Townsend a l'edició que es troba al Projecte Gutenberg
Jane i Rochester finalment reunits. Il·lustració de F. H. Townsend a l’edició que es troba al Projecte Gutenberg

La protagonista no és una persona gaire definida, estableix relacions força superficials amb la majoria de la gent amb qui es troba, a la majoria dels quals considera inferiors a ella – i no és d’estranyar, tots els personatges són ben plans-, se suposa que és molt feminista o avançada, però no ho és si en lloc de centrar-nos en un parell de frases ens fixem en les seves accions.

I és que la Jane és una inconformista: tenir una feina com a professora on és respectada o treballar d’institutriu d’una nena que el defecte o complicació més gran que té és “ser mediocre” i “no tenir talents”, o més tard portar ella sola una escola per a nens pobres d’una petita localitat anglesa, també força mediocres la majoria… No! Ella ha de ser una senyora! I per a aconseguir aquest destí haurà de superar dures proves! Com que el seu futur marit li menteixi, perquè, ai, és que ja estic casat però em van enganyar i la meva dona és boja i violenta i la tinc tancada a l’àtic, com a conseqüència t’enganyo jo a tu; o passar tres dies demanant caritat i dormint al ras fins que gent de la bona, que estudien alemany per diversió i es dediquen a l’altruisme, és a dir, no mediocres, l’acullen i ai! sorpresa, resulta que són família seva i que ¡ella és rica! Tan amable aquest oncle a qui no ha vist mai ni sabut mai de la vida que existia que li deixa tota la seva fortuna! I llavors arriba l’oferta de matrimoni sense amor: sacrilegi! Ha de córrer a anar a veure què ha sigut del seu estimat que oh no! Ha sigut castigat per la seva mala acció d’enganyar-la: ha perdut la casa, la fe en la vida i la vista! Però quina sort, també s’ha quedat vidu. La Jane corre a ajudar-lo i se sent tan útil i feliç al seu costat… I ell recupera parcialment la vista.

Com sempre, els bons són premiats i admirats i els dolents castigats i planyuts. Igual que la vida, eh?

* Reconec que probablement Jane Eyre sigui anterior a alguna de les altres novel·les que segueixen la fórmula i que jo havia llegit prèviament.

Vigència dels “clàssics”

El monstre de Frankenstein
“my heart yearned to be known and loved” il·lustració de zmh

Tant durant la lectura de Dracula com la de Frankenstein m’ha semblat que són llibres als quals se’ls nota el temps, en el sentit que no han envellit bé, així com Alice’s adventures in Wonderland i els Kinder- und Hausmärchen dels germans Grimm mantenen una gran força, per més que retraten èpoques diferents de la nostra. L’estil narratiu dels dos primers em sembla massa influït pel seu moment com per mantenir la vigència. Els llargs laments de Viktor Frankenstein han aconseguit commoure mai ningú? A mi tant de sentimentalisme, afectació i autoculpa no em toquen ni una cèl·lula.

Tanmateix, els temes que tracten sí que tenen un valor “universal”. En Dracula trobem la por al que és desconegut vestida de novel·la gòtica victoriana. Però és en Frankenstein on he trobat una sorpresa: la por a la ciència i el que passa amb els seus productes un cop surten del laboratori. L’intent de l’ésser humà de dominar el món i la (inevitable?) pèrdua de control que el segueix. Un paral·lelisme evident amb qüestions tan actuals com els transgènics i la intel·ligència artificial, però també l’urbanisme i la hiperreglamentació de les nostres societats.