Adéu a Sidonie

El racisme institucionalitzat fa por. Fa por veure com és d’important el control social per a mantenir els instints més bàsics -la por a l’altre, el rebuig cap a l’estrany o diferent- a ratlla. O més ben dit del que surt quan es deixa via lliure a certes idees. I com la història realment es repeteix, una vegada i una altra, una vegada i una altra, i tant d’orgull que tenim els homo sapiens de ser “animals intel·ligents”, em pregunto per a què ens serveix aquesta capacitat si no som capaços d’aprendre dels errors del passat.

O potser des de la meva visió del món sóc incapaç ni tan sols de concebre com hi pot haver gent que defensi les matances que van fer els nazis, els colons europeus, i tants d’altres, i tanmateix n’hi ha.

Estem veient últimament com la idea de la independència per a Catalunya va guanyant popularitat. I crec que hi influeix fortament una major presència en les institucions: els partits polítics, els mitjans de comunicació, els grups socials… Em pregunto fins a quin punt aquesta tendència està provocada per la xenofòbia, d’una banda en resposta a la dels espanyols cap als catalans, però també en l’altre sentit. Alguns cops he sentit la meva identitat rebutjada o menystinguda des de la banda espanyola. Però quants cops hem sentit o llegit comentaris de l’estil “el català és una llengua més culta” o “la tradició democràtica catalana és més forta”, en el fons comentaris racistes on n’hi hagin, però no hem reaccionat tan fortament perquè representen una facció del conflicte més propera a la nostra? Com reaccionaríem si els comentaris vinguessin de l’altra banda?

La nació catalana té, en la meva opinió, una reivindicació moral i legítima del dret d’autodeterminació -entesa com el dret a decidir com i per qui ha de ser governada-, però això no significa que haguem de tolerar actituds racistes, oi?

Tot això em ve al cap després de llegir Adéu a Sidonie, d’Erich Hackl, la història, sembla ser que verídica, de la vida d’una nena òrfena d’ètnia gitana que va ser acollida en una família austríaca el 1933. El relat recorre tota la seva infància, i explica com pel fet de ser una nena completament normal, però amb la pell massa fosca, el 1943 va ser tornada a la seva mare natural (en contra de la voluntat de tots els implicats, excepte les autoritats, “millor ara que quan sigui més gran, igualment no podrà estudiar ni casar-se” -resumeixo-), amb qui va ser traslladada poc després a Auschwitz, on va morir, sembla ser que de pena.

Al llarg de la història anem veient petites coses, els nens que la insulten -tot i que normalment hi juguen i tan amics-, els comentaris sobre “quina pell tan fosca”, el metge que refusa atendre-la… Poden semblar minúcies, però dins el context en què es troben, resulta molt més esfereïdor.

Reflexions a part, la llengua m’ha semblat altre cop força complexa, de manera que seguirem treballant la literatura alemanya. Una frase que m’ha agradat, quan parla del pare d’acollida i diu que malauradament (ho qualifica així en sentit irònic i perquè li va portar nombrosos problemes) considerava “dass sein Wohlergehen – und das seiner Familie – gebunden ist an das Wohlergehen aller“, és a dir, “que el seu benestar -i el de la seva família- estava lligat al benestar de tothom”, una forma ben bonica de descriure’n la tendència política.

Com una senyora

Ingrid Noll presenta una novel·la entretinguda i ben aconseguida, molt diferent del tipus de lectures que faig últimament. No em va sorprendre que Ladylike em deixés bastant indiferent. Per això la vaig escollir, perquè la llengua utilitzada és molt més adequada al meu nivell que posem Sebald o Wolf. Serveix per a fer descansar el cap, però no hi aporta gaires coses noves.

La premissa és força interessant: és la història de dues amigues d’uns setanta anys que, l’una vídua i l’altra divorciada –el marit va marxar fa anys amb una de més jove–, decideixen compartir la casa de la primera per estalviar diners i fer-se companyia, en plan pis compartit. A partir d’aquí passen per un seguit d’aventures i peripècies, una mena de misteri light. Dic light perquè tot i que hi ha morts, mentides, robatoris…, tot es presenta d’una manera tan innocent que no es crea gaire tensió.

Un tema important en el text és la consideració de la gent d’edat avançada per la resta de la societat, especialment la seva invisibilitat: la gent veu una vella i no mira més enllà, i això les fa sentir rebutjades, però precisament per aquest rebuig de vegades s’aprofiten de les circumstàncies, com una mena de revenja contra un món que les considera obsoletes i que té un lloc difícil per a elles. Aquest és un tema que m’interessa, però no s’hi aprofundeix gaire: al cap i a la fi la part central és la trama d’intriga i l’entreteniment.

En resum, és un llibre reeixit en el seu gènere, i una bona autora a la qual em podria aficionar fàcilment, però, i sé que sono molt pedant, potser ja no tinc edat o ganes de dedicar-me a lectures tan supèrflues?

Under my skin

Doris Lessing comença aquesta primera part de la seva autobiografia fent-se preguntes sobre el funcionament de la memòria. Per què recorda unes coses i no unes altres? Per què esdeveniments molt puntuals tenen més pes en la seva ment que situacions molt més duradores? En aquest sentit es fa preguntes força interessants, però no té la meva tendència a treure conclusions de tot, potser de manera precipitada.

Viatjar era una molt diferent en aquella època... Dels arxius del Regne Unit
Viatjar era molt diferent en aquella època...

El més interessant és, potser, el relat de la vida dels colons cap a mitjans del segle passat al que avui coneixem com a Zimbabwe. Alguns detalls són molt evocadors i fan venir ganes de saber-ne més coses, i de llegir-ne la descripció que en van fer alguns dels seus contemporanis també escriptors que esmenta. Sabíeu, per exemple, que era comú per als colons de fer-se arrencar tota la dentadura, encara que estigués sana, per estalviar-se problemes més endavant quan fossin en un indret mal comunicat i no tinguessin accés a un metge?

D’altra banda, pel que fa a les vivències més personals, crec que tendeix a tractar-les d’una manera més superficial. Per exemple la forma com narra la seva pertinença al partit comunista, segurament un tema molt polèmic, potser pretén evocar que l’afinitat amb aquesta ideologia era també superficial, més circumstancial que res. Que tot i que pugui o no ser cert, em sembla una anàlisi poc profunda. Així com en un principi, en la seva infància, busca sovint els perquès, en relatar la vida adulta això em sembla que es va diluint.

També em sembla molt sorprenent -si no xocant- la forma com esmenta que va deixar els dos fills petits amb l’home i va marxar, així com de passada. D’alguna manera això, junt amb altres situacions que ella esmenta i que jo conec de persones més o menys properes, em fa pensar o deduir -segurament de manera precipitada, és clar- que al món anglosaxó el fet de marxar, deixar una família enrere i fer-se una vida nova és més comú o socialment acceptat que aquí. Tot i que també tenim aquella dita de l’home que va a comprar tabac…

En fi, tot i que mai m’havia considerat aficionada a la biografia, sembla que últimament m’hi estic avesant. Potser perquè d’alguna manera barreja la fascinació per la història amb la fascinació per la ficció o el viure vides d’altri. En qualsevol cas, crec que en tinc prou d’aquesta dona per una estona. I això que m’agrada, però ara mateix potser m’interessen més altres coses. Ara, si me’n caigués un altre llibre a les mans, ja veuríem!

Llegir Lolita a Teheran

Azar Nafisi ens narra algunes de les experiències que va tenir quan, després d’estudiar a Europa i als EUA, dels tretze a vora els trenta anys, va tornar a l’Iran després de la revolució que va portar a l’establiment de la República Islàmica de l’Iran. L’autora ens descriu com va viure alguns dels esdeveniments des del 1979 fins al 1997, any que va marxar del país per establir-se als Estats Units, i ho entrellaça amb les seves experiències com a professora de literatura a diverses universitats de Teheran i finalment en una classe privada amb les seves “millors” alumnes – no hi va poder convidar homes per no crear-se problemes -, que va dirigir setmanalment a casa seva durant els dos anys abans d’exiliar-se.

M’ha semblat una narració molt interessant, per tot el rerefons que mostra de la realitat i d’alguns esdeveniments recents de la història iraniana, que desconec, i també per l’afició a la literatura, que comparteixo, tot i que no he trobat que les seves explicacions teòriques sobre algunes obres fossin gaire reveladores. Al mateix temps que ens parla de la seva vida i les seves classes, també ens descriu el contingut d’aquestes, de manera que el llibre esdevé com una mena de classe – bastant aigualida, suposo que per adaptar-la a tots els públics – novel·lada.

Aquest llibre, publicat el 2003, va ser un supervendes, però alhora va ser objecte d’una forta controvèrsia, no per la seva baixa qualitat literària, sinó més aviat per una visió esbiaixada – quina no ho és? – de la realitat a l’Iran, o un punt de vista excessivament occidentalitzat del món que “afavoreix l’imperialisme nord-americà” – n’he llegit que parlen de l’autora com a membre de la CIA, o pràcticament -.

Suposo que moltes de les crítiques són certes: Nafisi, professora de literatura en llengua anglesa, ignora pràcticament la totalitat de la cultura contemporània o els clàssics moderns de l’Iran, se centra en obres canòniques de la literatura anglosaxona i ni tan sols considera la possibilitat de parlar d’altres cultures. La seva educació a l’estranger també influeix la seva visió del món i les seves expectatives en les relacions interpersonals, especialment entre sexes.

Però crec que en el fons, esperar d’un llibre que sigui una altra cosa que la vivència d’un individu, criticar-lo perquè no presenta una imatge equilibrada de la realitat descrita… són també perspectives incorrectes. Podem acceptar que algú expressi la seva experiència i que tenim dret a estar-hi o no d’acord, que no ha de ser necessàriament igual a la de tots els seus conciutadans?

D’altra banda, alguns dels arguments emprats pels crítics em sembla que parlen més de la pròpia desconsideració cap als lectors que de les intencions de l’autora. Sembla que no és adequat parlar malament d’un règim islàmic perquè pot donar una idea incorrecta de l’Islam. O centrar-se en algunes de les restriccions imposades a les dones, quan en realitat en altres camps tenen força llibertats, i a més la situació ha canviat molt des del 1997, data en què ella va marxar del país…

Alguns dels articles crítics amb el llibre (en anglès):

L’Étranger

Hi ha llibres que els coneixem fins i tot abans d’haver-los tingut mai a les mans. D’alguna manera prenen una vaga forma dins el nostre imaginari basada més en allò que ens suggereixen el títol i el nom de l’autor que en fets i detalls; potser n’hem sentit o llegit algun comentari i podem classificar-lo dins una corrent o conèixer-ne algunes característiques…

No tinc del tot clar quina era la meva idea preconcebuda de l’Etranger, d’Albert Camus, a part del fet que l’acció es desenvolupa a Alger, però el que sí que sé és que el llibre no era en absolut el que m’esperava, de manera que em vaig mantenir en la confusió expectant i meravellant-me d’aquest llenguatge exquisit, que tampoc no acabo d’entendre, fins el cop de puny de la pàgina final.

Un protagonista incomprensible que, tot i ser ell mateix el narrador, ens sorprèn no per les seves accions sinó per la seva narrativa d’aquestes, la falta d’emocions i la distància amb què sembla que ho viu tot genera una tensió que rebenta quan en l’última escena finalment Meursault ens mostra la seva humanitat.

La norma de la narrativa de ficció és que el lector s’identifica amb el personatge principal, de manera que viu les seves experiències a través d’ell i d’aquesta manera s’introdueix en el relat. Però Camus ens pren aquesta possibilitat: la incapacitat de sentir compassió ens situa com a lectors a una distància del relat a què no estem acostumats i que genera una certa angoixa, interpreto que no per la insensibilitat del protagonista, sinó per la nostra pèrdua de la capacitat d’empatia, que fa que ens mirem el món que se’ns mostra des de fora, que és en el fons com Meursault ho viu ell mateix, fins que la força dels esdeveniments el porta a finalment mostrar tot aquell sentir que no ha sabut exterioritzar fins llavors.

Bicycle Diaries

El músic i artista David Byrne sembla una persona amb una creativitat, una sensibilitat estètica i una curiositat intel·lectual interessants. Viatja força per motius de feina i li agrada explorar nous llocs en bicicleta. Té nombrosos contactes en el món de l’art i la música internacionals. I fa anotacions de les seves experiències de tot plegat. El llibre és una col·lecció d’articles – revisats o reescrits – prèviament publicats en un blog de l’autor. Em pregunto què passaria si tothom que en fa un es pensés que sap escriure. Em pregunto si s’hauria publicat un llibre semblant d’algú que no fos conegut.

Tot i que té parts genuinament interessants, com les perspectives evocadores que fa d’alguns indrets, la prosa és una mica massa senzilla i el resultat una mica irregular, massa anecdòtic de vegades, però d’altres ens presenta temes interessants, per exemple sobre urbanisme, relacionant-lo amb l’ús de la bicileta, però també amb les formes de planificació que aconsegueixen revitatitzar zones urbanes, fer-les més accessibles a les persones – en oposició als vehicles -, etc. Una lectura més a prop del periodisme que de la literatura, entretinguda però poc trascendent.

Störfall

Christa Wolf ens presenta aquí un relat del dia després de l’accident de Txernòbil. La narradora, que viu en un poblet del nord-est d’Alemanya, passa el dia pendent de les notícies. De les notícies de la ràdio, les recomanacions que hi fan les autoritats i les explicacions dels experts a la televisió. Però també de les notícies que li arriben per telèfon, del desenvolupament d’una operació al seu germà per treure-li un tumor del cervell. Les reflexions sobre les unes i les cabòries sobre l’altre es van entortolligant al llarg d’un monòleg interior, dirigit al germà, en què uns pensaments interrompen els altres i petits detalls poden provocar llargues reflexions sobre el llenguatge, el passat, el futur… Txernòbil esdevé així el rerefons del seu estat d’excepció personal, i tot i que no és el centre dels seus pensaments si que hi és omnipresent: especialment en l’expectativa de què canviarà: paraules que queden estigmatitzades, verdura fresca que no es pot menjar… Al cap i a la fi una reflexió sobre “a partir d’ara què canvia?”, i la pregunta de perquè es va considerar que emprar una tecnologia nova, però amb riscos gravíssims, tot i que de probabilitat presumptament baixa, era una decisió raonable.

Las ratas

Em creureu si us dic que mengen rates però no fa fàstic?

Suposo que no tots els lectors de Las ratas tanquen el llibre amb el mateix sentiment de nostàlgia per aquest món desaparegut que jo. Miguel Delibes ens l’acosta fent servir un llenguatge embriagador, bellíssim, de la mà del Nini, un nen que se’ns presenta com una mena d’ésser superior que, des de la innocència, té una connexió especial amb la natura, i que conserva tot el coneixement ancestral del món rural.

En fa una imatge que a mi se’m presenta com una visió de l’Arcàdia, un món perdut i ideal en què l’ésser humà encara està en connexió amb la natura. Tot i que el retrat que en fa no té res d’ideal: la pobresa, la indefensió davant els capricis de la natura, els conflictes interpersonals de viure en comunitats petites i tancades…

I el més important és que en la descripció mateixa d’aquest món “idíl·lic” ja hi ha, inherent, el conflicte insoluble, la seva pròpia fi: el xoc amb la nova era, amb el desenvolupament, la “civilització”, que vol anorrear tot allò que no segueix el seu credo i la seva fe en el progrés i que ni considera dedicar un sol pensament a un futur que no sigui l’immediat. Aquesta col·lisió del model de l’avenç no sostenible amb el de l’autosuficiència i el respecte de la natura serà la causa del dramàtic final, que simplement ens diu: era inevitable.

For whom the bell tolls

Aparentment Hemingway dominava allò que en diuen “la lengua de Cervantes“, ja que els diàlegs d’aquesta novel·la, que he llegit en anglès, segueixen la fraseologia i les formes d’expressió castellanes, però en llengua anglesa. Cosa que resulta excepcionalment curiosa i dóna una sensació més autèntica al relat, més viva, alhora que probablement n’impossibilita qualsevol mena de traducció decent. Com es tradueix un text que és un joc entre dues llengües?

El tema de les brigades internacionals, els partisans i els guerrillers durant la guerra civil i algunes de les escenes que s’hi relaten m’han resultat molt sorprenents, diria que fins i tot xocants, i també m’han despertat l’interès per a llegir o assabentar-me de més coses sobre el desenvolupament de la guerra i la intervenció, als dos bàndols, dels diferents poders internacionals, per exemple, la presència d’oficials soviètics als alts rangs de l’exèrcit republicà. Aquestes coses no ens les expliquen, quan ens expliquen les poques coses que ens expliquen sobre el que va passar.