Bicycle Diaries

El músic i artista David Byrne sembla una persona amb una creativitat, una sensibilitat estètica i una curiositat intel·lectual interessants. Viatja força per motius de feina i li agrada explorar nous llocs en bicicleta. Té nombrosos contactes en el món de l’art i la música internacionals. I fa anotacions de les seves experiències de tot plegat. El llibre és una col·lecció d’articles – revisats o reescrits – prèviament publicats en un blog de l’autor. Em pregunto què passaria si tothom que en fa un es pensés que sap escriure. Em pregunto si s’hauria publicat un llibre semblant d’algú que no fos conegut.

Tot i que té parts genuinament interessants, com les perspectives evocadores que fa d’alguns indrets, la prosa és una mica massa senzilla i el resultat una mica irregular, massa anecdòtic de vegades, però d’altres ens presenta temes interessants, per exemple sobre urbanisme, relacionant-lo amb l’ús de la bicileta, però també amb les formes de planificació que aconsegueixen revitatitzar zones urbanes, fer-les més accessibles a les persones – en oposició als vehicles -, etc. Una lectura més a prop del periodisme que de la literatura, entretinguda però poc trascendent.

Störfall

Christa Wolf ens presenta aquí un relat del dia després de l’accident de Txernòbil. La narradora, que viu en un poblet del nord-est d’Alemanya, passa el dia pendent de les notícies. De les notícies de la ràdio, les recomanacions que hi fan les autoritats i les explicacions dels experts a la televisió. Però també de les notícies que li arriben per telèfon, del desenvolupament d’una operació al seu germà per treure-li un tumor del cervell. Les reflexions sobre les unes i les cabòries sobre l’altre es van entortolligant al llarg d’un monòleg interior, dirigit al germà, en què uns pensaments interrompen els altres i petits detalls poden provocar llargues reflexions sobre el llenguatge, el passat, el futur… Txernòbil esdevé així el rerefons del seu estat d’excepció personal, i tot i que no és el centre dels seus pensaments si que hi és omnipresent: especialment en l’expectativa de què canviarà: paraules que queden estigmatitzades, verdura fresca que no es pot menjar… Al cap i a la fi una reflexió sobre “a partir d’ara què canvia?”, i la pregunta de perquè es va considerar que emprar una tecnologia nova, però amb riscos gravíssims, tot i que de probabilitat presumptament baixa, era una decisió raonable.

Las ratas

Em creureu si us dic que mengen rates però no fa fàstic?

Suposo que no tots els lectors de Las ratas tanquen el llibre amb el mateix sentiment de nostàlgia per aquest món desaparegut que jo. Miguel Delibes ens l’acosta fent servir un llenguatge embriagador, bellíssim, de la mà del Nini, un nen que se’ns presenta com una mena d’ésser superior que, des de la innocència, té una connexió especial amb la natura, i que conserva tot el coneixement ancestral del món rural.

En fa una imatge que a mi se’m presenta com una visió de l’Arcàdia, un món perdut i ideal en què l’ésser humà encara està en connexió amb la natura. Tot i que el retrat que en fa no té res d’ideal: la pobresa, la indefensió davant els capricis de la natura, els conflictes interpersonals de viure en comunitats petites i tancades…

I el més important és que en la descripció mateixa d’aquest món “idíl·lic” ja hi ha, inherent, el conflicte insoluble, la seva pròpia fi: el xoc amb la nova era, amb el desenvolupament, la “civilització”, que vol anorrear tot allò que no segueix el seu credo i la seva fe en el progrés i que ni considera dedicar un sol pensament a un futur que no sigui l’immediat. Aquesta col·lisió del model de l’avenç no sostenible amb el de l’autosuficiència i el respecte de la natura serà la causa del dramàtic final, que simplement ens diu: era inevitable.

For whom the bell tolls

Aparentment Hemingway dominava allò que en diuen “la lengua de Cervantes“, ja que els diàlegs d’aquesta novel·la, que he llegit en anglès, segueixen la fraseologia i les formes d’expressió castellanes, però en llengua anglesa. Cosa que resulta excepcionalment curiosa i dóna una sensació més autèntica al relat, més viva, alhora que probablement n’impossibilita qualsevol mena de traducció decent. Com es tradueix un text que és un joc entre dues llengües?

El tema de les brigades internacionals, els partisans i els guerrillers durant la guerra civil i algunes de les escenes que s’hi relaten m’han resultat molt sorprenents, diria que fins i tot xocants, i també m’han despertat l’interès per a llegir o assabentar-me de més coses sobre el desenvolupament de la guerra i la intervenció, als dos bàndols, dels diferents poders internacionals, per exemple, la presència d’oficials soviètics als alts rangs de l’exèrcit republicà. Aquestes coses no ens les expliquen, quan ens expliquen les poques coses que ens expliquen sobre el que va passar.

Do good lives have to cost the earth?

Aquest llibre presenta una selecció molt irregular d’articles al voltant del tema del canvi climàtic que no aporten gairebé cap idea nova i semblen un aparador per a que tot un seguit de gent relacionada amb la preocupació pel medi ambient i la sostenibilitat puguin exposar una altra vegada discursos particulars que sonen a repetits milers de cops i que en casos no s’acaben d’ajustar al tema, em sembla, sinó més aviat als egos dels seus autors.

Sense diners

El llibre The Moneyless Man, “l’home sense diners”, no entrarà a la història de la literatura. Però és una  de les lectures més interessants que he fet en els darrers temps. Què fa que un text sigui o no sigui literari és una qüestió molt complexa. La intenció? La qualitat del llenguatge? No tinc cap interès ara mateix d’entrar en aquest debat.

M’ha interessat molt per una mena de convergència d’idees amb part del meu pensament en els darrers temps. M’adono més i més que tal com està construït el món actual ens veiem obligats a passar la major part del temps fent coses que no faríem si no fos perquè a canvi aconseguim diners, que després fem servir per viure. La narrativa oficial també diu que ha de ser així per força. Però ha de ser-ho? Evidentment si, si volem mantenir l’estil de vida generalitzat avui dia. Però és això desitjable, per al medi ambient, per a les persones, per a la societat?

La resposta d’en Mark Boyle és clara: per a ell els diners són un problema. Si no fos per la possibilitat d’acumular-los, ningú no es “beneficiaria” d’agafar més recursos de la natura dels que es necessiten. D’altra banda, el sistema monetari implica, per definició, que perquè una persona pugui augmentar el seu capital, un altre n’ha de perdre. Sempre que hi hagi persones que en tinguin més, n’hi haurà d’haver que en tinguin menys, perquè el volum monetari és finit. Per tant, l’existència de desigualtats hi és inherent. Per tal de mantenir el nostre nivell de vida comfortable, n’hi ha d’haver uns altres que viuen esclaus, que moren de fam.

En Boyle va decidir ser coherent amb aquestes idees i embarcar-se en una forma de vida autosuficient, sense l’ús de diners, durant un any. A part del relat de la seva preparació i de les peripècies de l’any en si, un dels punts més interessants és la seva posició pel que fa a la bestreta: per a ell és molt valuós donar coses a canvi de res amb la confiança que quan necessitem alguna cosa sempre hi haurà algú disposat a donar-nos-la. Si fem coses els uns pels altres, això crea lligams entre les persones i es substitueixen els diners com a “garantia de futur” per la comunitat, la gent que ens envolta. Em sembla una filosofia molt positiva, i crec que realment pot funcionar.

En definitiva, trobo que aquest llibre és ple d’idees que m’han servit d’inspiració i sobretot m’ha ajudat a pensar que, com a mínim, hauríem de viure en un món més divers que permetés la coexistència de diferents sistemes de vida, ja que una cosa està ben clara: és difícil que ens posem tots d’acord!

“Diari” irlandès

Em penso que Böll quedaria ben sorprès de veure la Irlanda actual
Em penso que Böll quedaria ben sorprès de veure la Irlanda actual

Aquest llibret no és, com el títol m’havia fet pensar, un relat autobiogràfic d’una estada a Irlanda, sinó més aviat una compilació de breus vinyetes ficcionalitzades de la vida quotidiana de la Irlanda dels anys 50.  He trobat que és una manera força interessant de fer un retrat -amb pinzellades ben grosses- d’una societat i de les seves problemàtiques del moment.

Famílies més que nombroses, l’emigració, la pobresa, el tarannà amable i despreocupat, el clima, la beguda… són alguns dels temes que van sorgint repetidament durant tot el llibre i que ajuden, penso, més a fer-se una idea del que podria haver sigut la Irlanda de llavors – o del que va veure-hi Böll- que llegir un capítol d’un llibre sobre història d’Irlanda. Costumisme, crec que en diuen, d’això.

Manual per a autoestopistes galàctics

Suposo que aquesta és una de les coses bones quan empitjora el temps: sorgeixen més oportunitats per, o ve més de gust, quedar-se a casa arraulida llegint un llibre!

…the Thursday morning sun was bright and clear as it shone on Arthur Dent’s house for what was to be the last time.
Il·lustració de John Martz

The hitchhiker’s guide to the galaxy, de Douglas Adams, és un llibre al que tenia pendent de fer-li una ullada des de fa un temps. Quina coincidència, per tant, trobar-ne un exemplar a la tauleta de nit d’aquesta casa on estic convidada unes setmanes!

La lectura ha sigut d’aquelles que es poden descriure com a “lectura llamp”, és a dir, que l’he començat i acabat en un sol dia. Val a dir que no és un llibre gaire gruixut ni gaire profund, cosa que també ha ajudat.

Com tothom m’havia dit, és un llibre molt divertit, ocurrent i entretingut que té algunes imatges força interessants. Tot i això, pel que fa a la història o la narració, són més aviat poc rellevants i no sembla tenir cap propòsit més enllà del de fer passar l’estona (tot i que estic segura que, tenint en compte la quantitat de seguidors que té, algú li ha intentat trobar una filosofia o un significat més profund…). Com a curiositat, la sèrie (em penso que hi ha uns quants llibres més que continuen la història) es va originar com una teatralització per a la ràdio BBC cap allà a l’any 78! En aquest cas, el llibre va venir després.

Novel·la d’escacs

Die Schachnovelle, l’última obra que Stefan Zweig va publicar abans de morir, és un relat senzill però en certa manera perfecte, que se centra en una situació anecdòtica per a explicar un relat intrigant, interessant, que fa pensar, amb una caracterització dels personatges molt ben desenvolupada, però també amb alguns defectes que suposo que són difícils d’evitar quan s’escriuen aquesta mena de relats en primera persona: si el narrador no és el protagonista, es trobarà amb tot de personatges interessants que sense solta ni volta començaran a explicar-li coses de la seva vida amb tota mena de detalls. Tot i això, val molt la pena llegir-lo, i en alemany té alguns moments preciosos, com aquesta paronomàsia:

Denn ich hatte mit einemmal Tätigkeit […], die das Nichts um mich zunichte machte,[…]”

(“Donçs tenia així una ocupació[…] que anorreava el no-res del meu entorn”)

la sonoritat de la qual he pogut apreciar molt més probablement perquè aquest llibre no l’he llegit, sinó que l’he escoltat.

És molt interessant observar com n’és d’àmplia la cultura dels audiollibres, les lectures i el teatre radiofònic entre els germano-parlants: és fa evident només de veure com n’està de desenvolupada la indústria i el consum, i com la programació de moltes de les emissores de ràdio en aquesta llengua (les de continguts més culturals, és clar) sovint  inclou lectures o serialitzacions d’obres teatrals de manera diària. Penso que aquest fet és molt interessant quan s’està aprenent la llengua, i molt pràctic per exemple quan s’està fent ganxet!

(I amb això deixem descansar el senyor Zweig una mica de moment? Ja ho veurem!)