Els que han marxat

No ha sigut una lectura senzilla la de Die Ausgewanderten, de W. G. Sebald, però és un llibre amb el que m’he “barallat” de bon grat, perquè realment val la pena. Sebald té una forma de construir frases que de vegades m’han arribat a semblar laberíntiques alhora que directes i molt evocadores de les situacions i els personatges descrits. Continua la lectura de Els que han marxat

El quadern gris

És rar que mentre llegeixo un llibre vagi pensant en quan el rellegiré, però això és el que m’ha passat amb aquest dietari que Josep Pla va mantenir els anys 1918-19, durant els seus últims temps a la universitat com a estudiant de dret i els seus primers com a periodista, abans de marxar com a corresponsal a París.

Continua la lectura de El quadern gris

Reflexions després de l’11-J

La por que té una determinada Espanya de Catalunya ve de la presumpció que Catalunya es construeix en contra d’Espanya, quan ho fa malgrat Espanya.
Ells mateixos són conscients de la seva identitat aliena a la catalana, i tanmateix parlen d’unitat, i els estranya que tot i que ells són els primers a fer la distinció a nosaltres no ens vingui de gust resignar-nos que ells tinguin el dret de decidir els nostres assumptes.

També em fa riure aquest tractament de “La Constitució” com una mena de dictat diví. Si ja no s’ajusta a la realitat, deu ser que ja ha caducat? (Tot i que amb els polítics que hi ha avui dia la idea d’una nova constitució més aviat em fa tremolar.)

D’altra banda, he estat pensant. Aquestes lleis que imposen el català en un lloc o altre potser fan més mal que bé. D’una banda, entenc el punt de vista dels que les troben injustes, i porten a comparacions molt fàcils. I de l’altra, si el futur de la cultura passa per les institucions i no surt dels individus, anem malament! I jo no sóc precisament gaire amiga d’imposicions, però les coses sempre es veuen amb uns altres ulls quan estan d’acord amb nosaltres!

Una altra idea que fa dies que em ronda pel cap és que si hem d’anar a alguna banda amb el català, i no només com a llengua, com a poble, podríem dir, haurà de ser a través de la cultura. Enfortint-nos com a cultura i com a poble, en lloc de buscar que ho facin els polítics per nosaltres. No sé si s’entén.

Die Taube

Està molt bé el retrat que Patrick Süskind fa en aquest llibret (El colom) d’un personatge que típicament consideraríem poc interessant, un vigilant de banc immers en una vida de rutina.
I no vull dir que el faci semblar un ésser fascinant, però en cap moment no perd l’interès del lector gràcies a una prosa impecable i un bon ritme narratiu.
Com sempre, em vénen ganes de llegir-ne més coses, d’aquest autor.
El Colom està disponible en català editat per Columna, em pregunto què tal serà la traducció.

El Conde Lucanor

El conjunt de paraules “Don Juan Manuel El Conde Lucanor” està així, tot seguit, gravat en la meva ment des dels temps de l’escola primària. Un dia em vaig creuar amb un exemplar d’aquest llibre i, ja que tenia una mica de temps entre mans, vaig decidir afegir coneixements sobre el contingut del llibre als que tenia del nom de l’autor i el títol del llibre. Continua la lectura de El Conde Lucanor

No obligatori

No coneixia aquesta autora, Wislawa Szymborska, cosa tampoc estranya si tenim en compte que els meus coneixements de literatura polonesa són nuls i que no acostumo a llegir poesia.
Aquest llibre ens acosta una mica a la seva sensibilitat amb un recull d’articles elaborats entre 1968 i 2001 per a algunes publicacions periòdiques del seu país i en els quals comenta el que el títol anomena de forma hàbil Lecturas no obligatorias (Ediciones Alfabia, 2009), és a dir, llibres que en general no arribaran a ser considerats Literatura, obres de referència, manuals, llibres d’història… Volums sense pretensions que la porten a fer reflexions al voltant de temes ben diversos que normalment no es tracten literàriament amb ironia, efusió, lirisme…
No és una lectura profunda, però la recomano per la intel·ligència del seu punt de vista, el deliberat intent de tractar temes normalment considerats intranscendents i per la simpatia que desperten els comentaris que fa.

No puc contar

Avui m’han dit que com que sóc de Barcelona no puc contar una història en català… Així que us en quedareu amb les ganes.

Bromes a part, aquesta anècdota m’ha fet adonar-me un altre cop de com n’és de curiosa la manera com adquirim el llenguatge. Hi ha una mena de cicle etern que segueix el recorregut des de la ment del parlant a la norma lingüística, i d’aquesta altre cop al parlant, de manera que tot i que s’abstregui el llenguatge dels individus i col·lectius en una norma, la percepció d’aquesta llengua és sempre diferent per a tots els individus, en la forma com la perceben, els matisos que senten quan l’escolten, etc.

De manera que si n’hi ha que quan dic “contar” senten un castellanisme, jo la utilitzo amb una voluntat de desautomatització del llenguatge, perquè em sembla que té uns matisos més rics que l’habitual “explicar”.

El quadern daurat

He de dir que vaig disfrutat força llegint The Golden Notebook, de Doris Lessing.
Però ara, aquí al davant del full en blanc, no sabria explicar-ne el perquè.
Potser, penso, és una qüestió de la humanitat del personatge d’Anna, la forma com es crea una persona real, tangible, i, d’alguna manera, amb uns processos mentals amb els que en certa manera em puc identificar.
M’agrada la forma “caòtica” de la narració, el fet que no hi hagi una línia clara, un conflicte concret, sino molts, a la vegada relacionats, però que demostren que per a tenir interès, uns personatges, una història, no calen esdeveniments extraordinaris…
Dels temes que tracta, he vist que sovint se’n destaca el feminisme… Jo, la veritat, no l’hi veig, però probablement és perquè ho miro des d’una perspectiva molt llunyana, des d’un altre estat de les coses i també des d’un altre lloc.
És feminista perquè la protagonista és una dona divorciada, amb una filla, independent econòmicament, que té relacions sentimentals amb diferents homes, amb ideologies i ocupacions pròpies…?
També, en pensar-hi, he trobat curiós com el comunisme, o més aviat el Partit Comunista, està molt present en el llibre, però d’alguna manera només es parla de la política, no hi ha explicacions de la ideologia. Es diu “vam discutir sobre el conflicte de X”, però no es concreta en què consistia la discussió, les posicions, el conflicte concret.
La narració, en certa manera, se centra en les relacions humanes entre els personatges, la seva part racional i irracional, les seves mancances…
[Haurem de treballar una mica el tema aquest de fer una crítica/recensió, perquè això és una mica caòtic … ]