Qüestions de concepte

No és veritat que l’objectiu de la creació de l’Estat d’Israel fos «salvar milions de vides de les urpes d’Europa». Lamentablement, aquests milions de vides Europa ja se’ls havia cruspit, quan el 1947 l’ONU va acordar la partició de Palestina que havia de fer possible l’existència de l’Estat d’Israel, proclamat –de manera unilateral, que es diu ara– el 1948 per l’Agència Jueva.

En la qüestió jueva hi ha una tendència molt elevada a caure en la demagògia, com l’article de Gustavo D. Perednik «La judeofòbia espanyola» permet apreciar amb claredat, i la millor arma contra la demagògia és la informació. La bibliografia i filmografia sobre el tema són interminables, però les meves limitacions m’aconsellen recomanar només un article de Hannah Mermelstein –gens sospitosa d’antisemitisme–, «Overdue Books: Returning Palestine’s “Abandoned Property” of 1948», i el documental The Great Book Robbery, que vaig veure fa un cert temps: m’hi ha fet pensar la frase de Perednik sobre l’analfabetisme imposat pels xeics a la població àrab.

I parlo de demagògia perquè, en efecte, és un lloc comú de la posició proisraeliana sense matisos –justificada per la llarga història de persecucions soferta pels jueus– dir que si es critica l’actuació de l’Estat d’Israel en relació amb la població palestina s’està oblidant el rebuig àrab a la instauració d’aquest Estat i la guerra oberta que els països del voltant li van declarar des del primer moment. Per més que aquest rebuig sigui cert i hagi sigut una font de greus problemes al Pròxim Orient, això no explica ni resol el principal conflicte, derivat de la voluntat expressa de desposseir els palestins de la terra on vivien fins a l’establiment de l’Estat d’Israel.

En aquest sentit, és molt il•lustratiu llegir, per exemple, la carta que el líder sionista David Ben Gurion, pare de la pàtria i primer primer ministre del modern Estat d’Israel, li va escriure al seu fill Amos el 1937. Ben Gurion hi explica la seva posició i la seva estratègia respecte a la creació d’Israel: «Per descomptat que la partició del país no em complau. Però el país […] ara mateix no és nostre; és dels àrabs i dels anglesos. El que ara mateix és nostre és una part petita, més petita que la que […] estan proposant per a un Estat jueu. Si jo fos àrab estaria molt indignat. Però amb la partició que es proposa aconseguirem més del que ja tenim, tot i que, naturalment, molt menys del que mereixem i volem. […] El que volem és que tot el país sigui jueu. […] Un estat jueu només en una part del país no és el final, sinó el començament. […] Hem d’expulsar els àrabs i agafar el seu lloc.»

Així, tot i que la controvertida Declaració Balfour especificava clarament que el nou Estat no podria comportar «cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina», era ben clar des del començament que l’Estat jueu no tenia cap intenció de respectar els drets de la població autòctona i que els seus promotors no consideraven que provocar la migració massiva de més d’un milió de persones els hagués de representar cap greuge: «La nostra terra ha de tornar a les nostres mans. […] Si allà hi ha altres habitants, han de ser traslladats a un altre lloc» (Menahem Ussishkin, 1930, citat a http://www.israellawresourcecenter.org/websitematerials/mapsg/mapsg16zionistquotes.html; a la mateixa web, el «Disclaimer against claims of anti-semitism» aclareix la diferència entre antisemitisme i crítica al govern d’Israel).

Una cosa és l’astorament còsmic pel cinisme de la tradició europea respecte als jueus, reflectida en una llarga història d’expulsions, pogroms i conversions forçades, amb el cas Dreyfus com a paradigma i punt de no retorn; una cosa és la comprensió –si se’n pot dir així– que la política d’extermini del Tercer Reich tenia el suport de bona part de la població europea i derivava de teories racistes europees que no es van inventar Hitler i els seus sicaris, i una altra de molt diferent dir que la història justifica el que passa actualment, des del 1948, a Palestina. Una cosa és fer créixer taronges al desert i una altra dedicar-se a arrencar les oliveres.

El bon vi no necessita ram

«El bon vi no necessita ram» (o «no ha menester ram»): significa que les coses bones no necessiten propaganda (DCVB).

Fa dies que em rondava pel cap l’equivalent castellà d’aquesta frase, “El buen paño en el arca se vende”, de significat transparent, i pensava també com canvien les coses: en els temps hipermediàtics que vivim, em sembla que la dita no es compleix.

I el ram de la frase catalana deu venir d’aquí: 2. c) Branquetes de pi que es pengen damunt el portal o la finestra d’una casa per a indicar que hi venen vi (DCVB).

I d’aquesta manera comencem una altra branca d’aquest bosc, la de l’apunt lingüístic, que ja hi anava fent falta.

Acción Española

Endreçava llibres i he trobat una antologia, publicada a Burgos el 1937, de la revista Acción Española, que es va editar entre el desembre del 1931 i el juny del 1936 amb un objectiu declarat:

“ACCIÓN ESPAÑOLA nació y vivió sólo para exponer y propagar la existencia de una Verdad política [… ].

“Y como para nosotros se hacía evidente, en la razón y el conocimiento, que la democracia y el sufragio universal eran formas embrionarias de comunismo y de anarquía, pregonamos que había que combatirlas por todos los medios lícitos, “hasta los legales”, añadíamos con palabras ajenas, para dar a entender […] que si nos apresurábamos a poner en práctica los medios que una legalidad –formal, pero ilegítima– nos consentía, sólo era con la mira puesta en que ellos allanasen el camino a los que un día hubieran de marchar cara al honor y a la gloria, echándose a la espalda escrúpulos legalistas. Teníamos que combatir, por lo tanto, la errónea idea […] de la ilicitud de la insurrección y del empleo de la fuerza.”

Els que parlen de la igualtat de culpes en la guerra civil obliden sempre, entre altres coses, qui la va provocar. O bé consideren, com els patriotes que escrivien en aquesta revista, que l’existència de la república era l’autèntica provocació.


A la flamenca

Els humans ens vantem de tenir més cap que les bèsties i més cor, més capacitat d’aprenentatge que els aparells que inventem i més habilitat per adaptar-nos que els virus que ens ataquen. Com a espècie, considerem que els nostres trumfos són la consciència, el llenguatge articulat i l’habilitat manual, que ens permeten dominar l’entorn i fer-lo nostre. I tant el dominem, aquest entorn, fins a tal punt el considerem apropiable, que, amb una sobergueria que ens hauria d’avergonyir, ens dediquem a robar tot el que no ens pertany i a malgastar-ho.
Es va parlar, al començament d’una crisi que va esclatar de cop tot i els nostres experts en predicció, de la necessitat de replantejar el model de creixement d’una societat orientada a l’augment constant de la producció i el consum. Potser eren veus més aviat ingènues les que van proclamar que l’esclat de la bombolla financera –i el consegüent de la immobiliària– havia de portar a una redefinició del sistema, ja que aquest sistema es demostrava inviable, a més de ser injust, insolidari i excessiu per a la nostra supervivència i la del mateix planeta. I en canvi les úniques solucions que s’han trobat passen per promocionar el consum per poder tornar a augmentar la producció.
Ja no ens preocupa que s’acabin els combustibles fòssils, ni que les grans companyies decideixin en quin territori hi ha d’haver guerra, ni que seguir recorrent a una bomba de rellotgeria per fer anar les nostres màquines posi en dubte el futur de la Terra; el que ens amoïna és que no es faci servir tot el petroli que es produeix, que no es venguin tots els barrils que s’omplen. El problema ja no és que hi hagi massa cotxes a la carretera, massa carreteres al paisatge i massa paisatge envaït per construccions innecessàries ideades per l’estupidesa, ni que hi hagi qui ha de treballar més hores de les que té el dia per conservar la feina i mantenir la família, ni que els que viuen enfonsats en la misèria i encerclats per l’odi siguin cada cop més nombrosos i més febles. Ara el problema és que no es fabrica prou perquè no es compra prou.
Aquesta delimitació tan simple ens és molt útil, perquè ens permet mantenir-nos al racó que ocupàvem –els que no l’hem perdut– i limitar-nos a observar les estadístiques de producció, consum, moviment de treballadors i trasllat de mercaderies. No es posa en dubte la bondat del fatídic Fons Monetari Internacional, ni del Banc Mundial, sinó que es dóna més poder a aquestes institucions tot i haver demostrat un cop i un altre que són simples instruments del lobby sinistre constituït per les transnacionals, també anomenades poder a l’ombra; no es qüestiona el patró que tallen els Estats Units d’Amèrica i que la República Popular de la Xina imita a l’engròs, i es posa un pegat sobre l’altre –en alguns països, i no vull assenyalar-ne cap, d’una manera més que barroera– per capejar el temporal mentre esperem que amaini.
Aquesta és la manera com hem decidit que resoldrem la crisi: ignorant-la. Avisem el lampista, l’expert, el que ens ha de treure d’aquest destret que no podem afrontar ni acabem d’entendre, i mentre no troba un forat a l’agenda ens dediquem a fer veure que no s’ha rebentat cap canonada, que no s’ha de canviar tota la instal·lació, que les conduccions no són obsoletes. Respirem l’aire malsà que puja de les clavegueres però continuem la festa i seguim barallant-nos entre nosaltres per qüestions que, tot i no ser secundàries, no depenen del que diguem sinó del que fem. Com si no haguéssim après, tan llestos que som, que amagar el cap sota l’ala, dormir sobre un sol peu i esperar que el temps canviï és una manera molt flamenca d’afrontar la inestabilitat, però no la que ens permetrà arribar a l’equilibri.

No puc contar

Avui m’han dit que com que sóc de Barcelona no puc contar una història en català… Així que us en quedareu amb les ganes.

Bromes a part, aquesta anècdota m’ha fet adonar-me un altre cop de com n’és de curiosa la manera com adquirim el llenguatge. Hi ha una mena de cicle etern que segueix el recorregut des de la ment del parlant a la norma lingüística, i d’aquesta altre cop al parlant, de manera que tot i que s’abstregui el llenguatge dels individus i col·lectius en una norma, la percepció d’aquesta llengua és sempre diferent per a tots els individus, en la forma com la perceben, els matisos que senten quan l’escolten, etc.

De manera que si n’hi ha que quan dic “contar” senten un castellanisme, jo la utilitzo amb una voluntat de desautomatització del llenguatge, perquè em sembla que té uns matisos més rics que l’habitual “explicar”.

Déjà-aimé

Quantes vegades ens fixem en algú perquè ens recorda algú altre que vam estimar en un moment anterior? Algú té els cabells de tal manera, el gest, la mirada ens sonen, se’ns fan propers, i no sabem per què però ens agrada, i al final potser ens adonem que desperta en nosaltres un eco, el de la persona que vam ser. Potser de la mateixa manera hi ha gent que ens desagrada sense que hi hagi cap motiu concret, objectivable. Però la realitat és tossuda, diuen, i acaba posant les coses a lloc. O no: i vivim sempre lligats a persones amb qui no tenim gaire a veure perquè ens recorden persones amb qui ja no tenim res a veure. Seguint per aquí, suposo que també pot passar que, quan mantenim una relació a través dels anys, certa persona que considerem tan amiga però amb qui no hi ha manera de coincidir en res és només el reflex d’ella mateixa, d’aquella que era quan la vam conèixer, quan encara estava tot per fer.

Prova

Això només és una prova. Encara no sé si trobo absurd això dels blogs o no, però de cop i volta se m’ha acudit que en podia fer un. De moment no sé gaire com funciona, però tinc l’avantatge que només parlo per a mi, oi tu?