Vents més salvatges

Els petits plaers de la vida són un dels temes que apareixen en els relats

No coneixia la Bel Olid, però he de dir que escriu bé. I m’ha agradat que en els seus relats inclogui temes i punts de vista que no veiem sovint en la literatura: migracions, revolucions, gènere i sexualitat, fins i tot un està protagonitzat per una dona vella. Pensa-ho, quin va ser l’últim llibre amb un protagonista vell que vas llegir? No un d’aquests que recorren la vida d’una persona, no. Una persona vella a qui lo passa alguna cosa. La Miss Marple? En aquest sentit m’ha semblat molt bé i m’ha fet pensar.

Però els relats se’m feien la majoria una mica massa curts, més que relats són vinyetes, escenes de vides diverses, sense inici-nus-desenllaç. O una mica sí, però sense que hi passin gaires coses. I sense aprofundir gaire en els personatges. L’important sembla que és la sorpresa: aquesta no te l’esperaves, eh! A cada conte trigues una estona fins a saber on et trobes, a quin país, de quina feina parla… I això amb mesura està bé, però al final se’m feia repetitiu. 

Una lectura que fa pensar i que entreté, no és el millor que he llegit aquest any – i és que la competència està difícil -, però val la pena i espero llegir-ne alguna cosa més.

Canto jo i la muntanya balla

Feia temps que volia llegir aquest llibre de l‘Irene Solà, i per fi m‘hi vaig decidir. Sense saber-ne res, més que aquest títol que em sembla magnífic i la portada, també bastant evocadora.
El primer capítol sorprèn i atrapa, i la resta… Tornem a tenir el canvi de veus a cada capítol que tan de moda està, però amb un punt original i molt ben fet.
Visions d‘una vida a un poble als pirineus a través d‘un parell de generacions, però amb un to màgic molt atractiu, i sense descriure minúcies, que de tant en tant ja s‘agraeix.

En definitiva, el recomano i m’alegro d’haver-lo llegit.

Dins el darrer blau

Plou a bots i barrals mentre començo a escriure això. Cau aquesta aigua que diferents religions han demanat al/s déu/s corresponent/s quan la sequera feia perillar les collites i per tant l’existència mateixa dels pobles que practicaven aquestes religions. La cosa, a força d’insistir, sempre acabava funcionant: sempre arriba un dia que plou, i només els descreguts sostindran que hauria passat igualment sense processons ni danses de la pluja. Però aviam qui s’atreveix a manifestar dubtes sobre l’eficàcia de les pregàries a la divinitat davant el tribunal de la Malvada Inquisició?

Per context sociocultural i per causes històriques i geoestratègiques que no és el moment de lamentar –tot i que no em canso, em sembla, de fer-ho–, a mi la religió que em toca de més a prop és la cristiana catòlica; és aquesta, per tant, la que em fa sentir més vergonya de la meva condició d’ésser humà: dotat de raó, diuen, de consciència de la seva finitud, de capacitat de sentir amb els altres, de cooperar més enllà del que dicten les lleis naturals.

Plou també a dins meu per les goteres de l’ànima després de llegir Dins el darrer blau, de Carme Riera, un llibre que –un més– hauria de ser lectura obligatòria als instituts d’arreu arreu. Perquè no podem tirar enrere la història i refer el que els nostres avantpassats van desgraciar amb la seva cobdícia, la seva mala fe fanàtica, la seva ignorància –que, de vegades canviant de causa i de vegades no, continuen ben vives i presents entre nosaltres, pertot–, però faríem bé de no oblidar-la, de recordar-la i, amb Riera, com a mínim demanar perdó.

No penso explicar res d’aquesta novel·la, situada al segle XVII i amb els anomenats xuetes, els jueus de Mallorca obligats a adoptar la religió catòlica romana i els seus descendents, com a personatges centrals. Llegiu-la, si encara no ho heu fet. I –que Maria Mercè Marçal em perdoni– ploreu amb mi.

PD. A la tardor del 2019, just quan m’acabava de comprar aquest llibre –un exemplar dedicat per l’autora a una Maria Rosa el dia de Sant Jordi del 1994–, Carme Riera en va publicar una versió revisada i corregida, cosa que celebro, encara que el llibre en tot cas és excel·lent, escrit amb el llenguatge ric i treballat que és la seva signatura de sempre. Us recomano que, si el busqueu, demaneu aquesta edició, que ara a mi em queda pendent.

La vida al poble, etcètera

Em vaig fer el propòsit de llegir més en català, i de moment, després d’un intent fallit amb la Gemma Lienas, me n’he sortit amb la Marta Rojals. I això que al principi em costava, amb una llengua, especialment en les descripcions, que costava de creure-se-la. Però els personatges estan bé, i la història enganxa, però el millor són els diàlegs, en una llengua que es passa els estàndards pel forro i que se sent molt viva, sense pors, i el retrat de la vida al poble, la de la infància i la de la dona adulta.

Primavera, estiu, etcètera es va publicar el 2011 a La Magrana.

La nostàlgia dins l’ampolla

No recordo on vaig veure recomanat There there, de Tommy Orange, però el vaig trobar a la biblioteca i m’hi vaig posar, sense saber ben bé què m’hi trobaria. És una novel·la allò que en diuen “coral”, moltes veus i personatges que tots es troben en algun moment de la història i així es va construint una visió des de diversos punts de vista. És curiós, tot i que no m’acaba de convèncer, que la narració per a cada personatge va canviant de punt de vista: primera persona, segona persona, tercera persona, etc. Al mateix temps, les històries tenen molts punts en comú i em costava una mica diferenciar-les de vegades. També m’han faltat veus femenines, que n’hi ha, però una gran minoria.

Ens trobem a Auckland, EUA, on un mosaic de personatges descendents de les poblacions natives de nord-amèrica ens ensenya un panorama desolador: vides perdudes, addicció, famílies trencades… Sempre amb el rerefons del racisme, la pèrdua de les arrels i la falta d’un lloc al món, però sense ser un text polític ni pretendre arreglar més. És tan sols un retrat, un text difícil que ens parla de la situació general dels natius nord-americans a ciutat avui dia.

Podeu trobar There there traduït al castellà per Julia Osuna Aguilar: Ni aquí ni allí, Alianza: 2018.

Reencontre amb la H. Müller

Portada de l'edició alemanya de "Heute wär ich mir lieber nicht begegnet" Ja fa anys de la primera novel·la de la Herta Müller que vaig llegir,  i l’experiència de llegir-ne una altra, Heute wär ich mir lieber nicht begegnet (Avui preferiria no haver-me trobat amb mi mateixa, 1997, no disponible en català), ha sigut molt diferent del que en recordava. Tot i que també n’he gaudit força, la lectura se m’ha fet molt feixuga. Només podia llegir-ne unes quantes pàgines seguides, i llavors havia de fer una pausa, per assimilar i entendre tot allò que s’explica, i allò que més aviat es suggereix, amb una prosa densa i rica. No és una lectura fàcil, però el tema del llibre (l’absurda persecució política de persones insignificants en la Romania comunista, per resumir una mica barroerament) tampoc ho és, ni ho és la vida de la protagonista del llibre; i tot i això val la pena, i em penso que en seguiré llegint més coses, d’aquesta autora, tot i que el seu alemany clarament em sobrepassa.

Algú

La novel·la Someone, d’Alice McDermott, és una tria d’escenes de la vida de la Marie, una brooklynesa descendent d’immigrants irlandesos nascuda en els temps d’entreguerres de principis del segle XX. La història d’aquesta dona no es caracteritza per res que se solgui considerar extraordinari, sinó més aviat per la simplicitat i la quotidianitat, elements que permeten que el lector hi trobi reflexos de la pròpia vida i experiències que l’apropen tant al personatge com al lloc i l’època que s’hi retraten.

Portada d'Algú, D'alice McDermott
Portada de l’edició catalana.

I tanmateix sí que hi passen coses, i la mort hi té un paper fonamental; un pare que mor massa d’hora, la guerra, una feina on d’una banda s’habitua al contacte diari amb la mort, i de l’altra coneix la multiplicitat de formes que pot prendre, l’experiència de ser a punt de morir durant el part del primer fill i la constant por com a mare que la mort torni a tocar la seva vida. Potser semblen totes coses senzilles que no es trobarien als diaris ni als llibres d’història, però no deixen de ser coses infreqüents per les quals em penso que no hem passat tots.

La prosa de McDermott entrellaça de forma delicada les diferents escenes, que apareixen de manera no cronològica, per mitjà d’abundants al·lusions, ecos que transmeten a la història un caràcter ressonant que posa en relleu la importància de la memòria en l’experiència vital de les persones.

 

Les planes

He de reconèixer que no sóc una lectora subtil. Les al·legories, metàfores i altres recursos són portes misterioses que, quan estudiava, la profe de literatura m’ensenyava a on portaven, però la clau de les quals mai he sabut trobar jo sola. És per això que a l’enfrontar-me a un text com el de Les planes (Gerald Murnane, Minúscula, 2014, en traducció de Marta Hernández Pibernat), em costa determinar què és el que he de pensar, què és el que he d’entendre, què és el que en vull dir… I és també per això que sovint, quan vull parlar d’una obra, prefereixo centrar-me en els detalls, les imatges, les impressions, que d’alguna manera o altra s’han fet un lloc en el meu imaginari.

I és que les imatges intenses són el protagonista d’una història que no és ben bé una història sinó el retrat d’un paisatge oníric i la seva gent: les planes, a l’Austràlia interior, una regió que es descriu en contraposició a l’Austràlia exterior: amb un paisatge, societat, sensibilitats, filosofia dels quals se’ns parla llargament i al mateix temps d’una manera que mai acaba de semblar concreta.

Em va resultar una mica difícil entrar a Les planes i després de llegir-lo em queda la impressió d’haver passat algunes estones passejant-me per un somni, per un indret imaginat, tan imprecís com els records que deixen els somnis quan la marea del despertar se’ls emporta.

Herències col·laterals

De vegades m’assalta l’ambició i s’apodera de mi amb tanta força que no em deixa descansar. Aleshores el cap se m’omple de plans i em veig rescatant tots els llibres oblidats. Segurament si tingués més empenta o sentit comercial o totes dues coses, o sabés com es mouen els fils de l’administració, o tingués aquella mica de capital, podria tirar aquests projectes endavant. Però semblen condemnats a continuar sent sempre simples idees que em maregen a deshora i a no passar mai a la realitat.

I és llàstima, sobretot perquè tots aquests llibres que van caient dels catàlegs –o que en molts casos, si es tracta de material escrit en llengües diferents del català, no hi han arribat a figurar mai– serà cada vegada més difícil que algú els pugui llegir i per tant recomanar. I això no és cap bona notícia, i no només perquè va en contra de la lectodiversitat: llençar o ignorar tant de talent no ens pot ser bo de cap de les maneres, ni ara ni sobretot en el futur. Imaginem, per exemple, un Fahrenheit 451 sense memòria, una civilització de bestsellers i llibres recents…

Perquè la cosa és una mica aquesta. I no dic que el que es publica actualment no sigui interessant, que ho deu ser. De debò que no tinc temps de comprovar-ho. He hagut d’establir unes línies força rígides que traspasso poques vegades, de manera que sé que hi ha autors actuals –que tenen una certa anomenada, o molta, o quanta sigui, que van guanyant premis, publicant, venent…– que és difícil que els arribi a llegir mai.  Que per què? Doncs perquè en general tota aquesta gent que escriuen ara no han llegit prou: és el que sempre penso quan els pregunten quin autor els ha influït i són capaços de dir-ho, de dir «doncs aquest, i aquest, i l’altre, i aquell altre, i tant». (Això és una mica una boutade, però espero que ajudi a entendre el que vull dir.) El cas és que no tenen prou bagatge per construir res sòlid i hi ha massa coses sòlides que encara no he pogut llegir o que he de revisar perquè ja me n’he oblidat.

Amb tot això s’entén, doncs, que tendeixo a llegir poca novel·la actual. (Sobre altres formes literàries, com ara la poesia, el teatre, l’assaig, potser en parlaré en un altre moment.) I a sobre en català tenim el problema de la llengua (n’he parlat altres vegades), que fa que els textos sonin artificials, o estiguin plens de faltes i de construccions foranes, o una mica de tot. De vegades, però, hi ha casualitats i circumstàncies que em fan arribar un llibre a les mans: una recomanació, una dèria personal, una troballa deguda ben bé a l’atzar. Una d’aquestes circumstàncies m’ha dut a llegir una novel·la catalana publicada no fa gaire, un llibre entremaliat que enllaça amb la millor tradició de l’humor negre.

A Herències col·laterals, de Llort, hi ha una mica de la flaire d’aquell Mendoza que ens feia riure amb els seus laberints rocambolescos i potser també una mica de Dostoievski, però menys obsessiu i menys tràgic; en tot cas, amb una obsessió matisada per la quantitat d’alcohol que és capaç de traginar l’irresponsable protagonista, un personatge creïble, ben dibuixat i més aviat ridícul.

Herències és un llibre sense pretensions, cosa que s’agraeix, ben construït, simpàtic i llegidor. Potser els fragments destinats a contextualitzar el relat en el seu moment social sonen una mica buits, a tòpic periodístic, però no s’allarguen gaire i ajuden a explicar la història, que podria ser la de qualsevol d’aquells que es van pensar que podrien aconseguir duros a quatre peles, en molts casos sense fotre brot, i es van quedar sense un ral. Amb unes gotes d’humor absurd, costums que voldríem periclitats i inevitables venjances familiars.

Per acabar, i com que sé que algun dels meus lectors em retraurà que no he explicat res de l’argument del llibre, en diré això: un home acorda pagar-li a una dona una renda vitalícia a canvi del seu pis, que passarà a ser d’ell quan ella es mori; ella no es vol morir i té la seva pròpia història; ell sí que es mor i els seus hereus han de continuar pagant la renda cada mes encara que no els arribi ni per comprar sardines…