Els jocs de la Constel·lació

Aquesta novel·la de Leonard Richardson (Constellation Games en l’original) ens explica l’història de l’Ariel Blum, un desenvolupador de videojocs, i comença amb el primer contacte de la “Constel·lació” amb la Terra, un col·lectiu autònom anarquista que agrupa formes de vida (la majoria el que en diem “intel·ligents”) de diferents planetes i galàxies, i una part del qual es dedica a l’exploració de l’univers. Blum s’interessa ràpidament pels videojocs de la Constel·lació i la història relata a on el porta aquest interès i com evoluciona la relació entre els éssers humans i la Constel·lació, en part fent servir la narració tradicional, en part fent servir entrades de blog i xats.

És una lectura molt recomanable, entretinguda i divertida. Però a més ens mostra de manera força central, a través de diàlegs i d’altres interaccions, el xoc i els problemes de comprensió entre cultures que tenen diversos referents culturals, formes d’identitat i fins i tot diferències sensorials i conceptuals. En aquest sentit, fa pensar i posa en evidència moltes coses que ens semblen evidents, però que no són més que convencions culturals, i d’altres coses que si les traiem del nostre context, no tenen cap mena de sentit.

– Què faries – em va preguntar la Curic -, si sabessis que al teu planeta se li estigués acostant una catàstrofe?
– No m’agrada… cap a on va aquesta conversa.
[…]
– Per exemple, suposa que un augment de la concentració de diòxid de carboni i metà estiguessin desestabilitzant el clima de la Terra.
– Oh, això – vaig dir -. Ja n’estem al corrent.

La fórmula

Us ha passat alguna vegada, de llegir un llibre i passar-vos tota l’estona pensant que ja l’havíeu llegit? A mi m’ha passat algunes vegades, però sempre amb llibres que efectivament ja havia llegit. El cas de Jane Eyre, de Charlotte Brontë, ha sigut especial: puc assegurar que aquesta ha estat la primera vegada que el llegia. Però s’adscriu de forma tan fidel a una fórmula, que és difícil de trobar-hi res a destacar.

Però parlem de la fórmula en si: la nena òrfena, maltractada per la gent que se n’hauria de cuidar, que no acaba de trobar el seu lloc al món, perquè ella sempre és superior a les seves circumstàncies, l’home misteriós amb passat turbulent i una mica bala perduda, la casa vella i amb presència misteriosa… Ah sí, el crim sempre seguit del càstig, l’altre pretendent que és tan bo i digne, però a qui ella no estima, i és clar, el final feliç, però sempre després d’una tragèdia (o dues). On més l’he llegit aquest llibre*?

Tot i seguir aquestes pautes, però, la novel·la podria haver destacat per la construcció dels personatges, la vivesa dels detalls, algun element original… Però realment, l’única cosa per la qual destaca, per a mi, és perquè malgrat tot això està prou ben escrit per a ser llegible, tenir un bon ritme i mantenir l’interès al llarg de més de 475 pàgines!

A partir d’aquí llegir amb cautela: parlaré de detalls de la trama i del final del llibre.

Jane i Rochester finalment reunits. Il·lustració de F. H. Townsend a l'edició que es troba al Projecte Gutenberg
Jane i Rochester finalment reunits. Il·lustració de F. H. Townsend a l’edició que es troba al Projecte Gutenberg

La protagonista no és una persona gaire definida, estableix relacions força superficials amb la majoria de la gent amb qui es troba, a la majoria dels quals considera inferiors a ella – i no és d’estranyar, tots els personatges són ben plans-, se suposa que és molt feminista o avançada, però no ho és si en lloc de centrar-nos en un parell de frases ens fixem en les seves accions.

I és que la Jane és una inconformista: tenir una feina com a professora on és respectada o treballar d’institutriu d’una nena que el defecte o complicació més gran que té és “ser mediocre” i “no tenir talents”, o més tard portar ella sola una escola per a nens pobres d’una petita localitat anglesa, també força mediocres la majoria… No! Ella ha de ser una senyora! I per a aconseguir aquest destí haurà de superar dures proves! Com que el seu futur marit li menteixi, perquè, ai, és que ja estic casat però em van enganyar i la meva dona és boja i violenta i la tinc tancada a l’àtic, com a conseqüència t’enganyo jo a tu; o passar tres dies demanant caritat i dormint al ras fins que gent de la bona, que estudien alemany per diversió i es dediquen a l’altruisme, és a dir, no mediocres, l’acullen i ai! sorpresa, resulta que són família seva i que ¡ella és rica! Tan amable aquest oncle a qui no ha vist mai ni sabut mai de la vida que existia que li deixa tota la seva fortuna! I llavors arriba l’oferta de matrimoni sense amor: sacrilegi! Ha de córrer a anar a veure què ha sigut del seu estimat que oh no! Ha sigut castigat per la seva mala acció d’enganyar-la: ha perdut la casa, la fe en la vida i la vista! Però quina sort, també s’ha quedat vidu. La Jane corre a ajudar-lo i se sent tan útil i feliç al seu costat… I ell recupera parcialment la vista.

Com sempre, els bons són premiats i admirats i els dolents castigats i planyuts. Igual que la vida, eh?

* Reconec que probablement Jane Eyre sigui anterior a alguna de les altres novel·les que segueixen la fórmula i que jo havia llegit prèviament.

Ronda naval sota la boira

Fa temps que vaig decidir que no llegir el pròleg d’un llibre quan no és de l’autor –i de vegades encara que ho sigui– no era desídia, sinó prudència, perquè no sabria dir quants llibres m’han caigut de les mans davant del prodigi d’erudició que tendeixen a ser aquestes paraules prèvies, sense comptar que sovint l’introductor –que sol ser un estudiós de l’autor que treballa en alguna universitat i que, per tant, ha de fer currículum– desvela sense cap mirament ni avís (ei, salteu-vos aquest paràgraf els que no conegueu encara el llibre) no només el tema, la trama i el sentit del discurs, no fos cas que hi poguéssim pensar solets, sinó també el desenvolupament, la importància dels diferents personatges i el final de la novel·la; sembla que el que importa no és deixar que el lector s’ho passi bé llegint, sinó que pugui gaudir d’una fruïció orientada, que sàpiga què és el que el fa riure o plorar o reaccionar com sigui, i de què és culpable si no presenta cap d’aquestes respostes que l’estudiós introductor prescriu com a naturals.

Ahir vaig acabar de llegir Ronda naval sota la boira, de Pere Calders, i com que avui tenia un buit llegístic i havia pensat llegir-ne després el pròleg, m’hi he posat. (Sembla que en realitat no és un pròleg pròleg, sinó un article que va escriure el Joan Triadú a l’Avui després que es publiqués el llibre.) Ha sigut una mica curiós, perquè l’he trobat interessant, fins al punt que algunes de les coses que hi diu el Triadú m’han portat a pensar que no me’n recordava gaire del primer capítol i que ja posats potser que me’l rellegís. I també és curiós que una de les coses que hi diu el Pere Calders és aquesta:

“S’admeti o no, el pròleg era una defensa que […] feien de l’obra el seu autor o algun conegut d’ell, amb preferència prestigiós. Venien a dir: “Lector amic, vés amb compte. Aquest llibre t’ha d’agradar per tals i tals raons […].” La posició primera apareixia, doncs, hostil, i aquesta actitud defensiva davant d’un atac que encara no s’havia produït deixava sovint el lector estupefacte.”

M’imagino la cara sorneguera del Calders quan li van dir que per a l’edició de Ronda naval sota la boira a la col·lecció “El Cangur” d’Edicions 62 s’hi afegiria aquest text del Triadú com a pròleg. I sobre el llibre no sé si explicar res més que això: un transatlàntic a la deriva, un capità amb un alt sentit del destí, uns passatgers que fan el que poden i un narrador que s’esplaia en uns capítols, mentre que el diguem-ne compilador o editor es reserva els annexos, que són per a mi la part més interessant, la més caldersiana (ai, que em prologuitzo) de la novel·la: humanitat, ironia i un humor molt fi són a tot arreu, però sobretot en aquestes pàgines que l’editor ja diu que són “Únicament per a persones amb ocupacions moderades”; fins i tot arriba a suggerir que “si algú […] ha d’aprofitar el temps fins als límits de l’avarícia, que passi des d’ara a l'”Epíleg”, on a manera de resum es dóna una síntesi colpidora dels fets que ens ocupen”.

A part de tot això, com sempre una llengua viva i expressiva i una gran tendresa per “l’home amb inicial baixa”, que observa “l’Home [que] passa rabent” i pensa “Vejam si prendrà mal!”.

 

Fanny

De vegades em sorprenc mirant algú d’una certa edat i pensant on devia ser mentre transcorria la segona meitat del segle XX. Ocupant-se de les seves petites misèries, suposo, com d’altra banda fem tots, com segueix fent tothom, com si certs esdeveniments no haguessin passat: alguns els ignorem, en el doble sentit de no saber-los i de deixar-los de banda; d’altres els oblidem, de vegades perquè un excés de memòria ens mataria, de vegades perquè tenim el cap massa petit, de vegades perquè és així com van les coses, l’avui va colgant a poc a poc l’ahir sota el feix dels petits esdeveniments de cada dia.

Aquest pensament, doncs, és una mica intolerant i injust, segurament, però veig aquella dona que continua anant un cop a la setmana a la perruqueria a fer-s’hi la permanent i penso on era el maig del 68, per exemple; o aquell home que encara no pot ocupar-se de res de la casa, quines cançons escoltava de jove, en quin món vivia? Potser és que, a part dels fets que es poden recollir en un anuari, hi ha un corrent de quotidianitat, de costums establerts, finalment d’inèrcia, que fa que modificar les convencions sigui molt més difícil i sobretot més lent del que podria semblar.

També hi ha la qüestió de la qualitat provinciana de certes cultures, i això potser explica que part de la societat catalana de l’època se sentís escandalitzada per una obreta de Carles Soldevila, Fanny, que es va publicar el 1930, molts anys després de Nana (1880) d’Émile Zola, i de La dama de les camèlies (1848) d’Alexandre Dumas, per dir-ne només dues. I tanmateix, “un sector de la crítica […] ha titllat d’immoral la meva novel·la”, diu l’autor en el pròleg a la primera reedició del llibre, el mateix 1930; ves què dirien del que es publica ara!

La Fanny és una noia que, després de la fallida i la mort del pare i la partida dels germans a fer les Amèriques, es veu obligada a treballar; com que era de bona família, no sap fer res, de manera que l’única feina que troba és aquella en què el que li serveix és el seu tipet i les classes de ball: corista. La professió està mal vista, però la Fanny és una doneta ingènua i una mica eixelebrada que s’enamora, es manté pura i és víctima de les enveges de les companyes del teatre. És veritat que arriba el dia que es fica al llit amb l’home a qui estima i a qui a pesar d’això no vol considerar el seu promès, i em pregunto quina de les dues coses devien molestar més aleshores, que no es reservés per al matrimoni o que no trobés imprescindible casar-se després de perdre l’honor, com encara es diu no tan lluny d’on escric això ara. (No només es diu: encara es mata per això…)

 

L’ombra de l’atzavara

Retrat desencisat de la vida dels exiliats convertits en emigrants, en la mateixa línia que Tots tres surten per l’Ozama; amb un punt diferent de desesperació, però amb un pes semblant del clima, de l’ambient, en el destí dels personatges. A L’ombra de l’atzavara, de Pere Calders: un home va ser jove, va participar en una guerra perquè no quedava més remei, va marxar del seu país a l’hora de la derrota perquè no tenia altra opció, va intentar –com molts altres– no contaminar-se de l’estrangeritat que l’envoltava i mantenir la il·lusió de tornar a la terra perduda, i finalment es va plegar, sense acabar-ho d’admetre, al que semblava inexorable.

Una profunda melancolia orienta tot l’escrit, que es llegeix patint però alhora amb admiració per la generositat que representa tot un devessall de paraules que s’orienta a un únic fi: transmetre la sensació de derrota moral, innegable, general. Exemplificada aquí sobretot en una persona concreta que es veu engolida per les circumstàncies en un ambient que no entén ni arriba a acceptar mai, envoltat de persones que tenen unes maneres de fer estranyes, incomprensibles, feridores.

Hi ha poc Calders del que més coneixia, en aquesta novel·la. Poca ironia. O en tot cas està soterrada, amagada rere les situacions ben surrealistes que aclaparen el protagonista i arriben a anorrear-lo. Pocs japonesos i molts mexicans. Em preguntava, mentre anava llegint, com es va rebre aquest llibre a Mèxic, si s’hi va publicar; si va fer riure –“quanta raó, aquest gatxupín!”– o va causar indignació, en la línia de la resposta dels personatges no catalans que surten a l’obra.

Em puc imaginar que l’editor comprensiu que no li falla mai al pobre Deltell és el Joan Grijalbo; no sé reconèixer els altres, però identificar les persones no és el que importa i entra una mica en el terreny de la xafarderia literària, que acostuma a donar molt de joc. El que importa és –i això aquesta novel·la ho aconsegueix del tot– sentir, una vegada més, la desgràcia que va ser la guerra civil i el gran desastre que va comportar, lamentar la generació perduda, els homes –sobretot homes, i en conjunt molt valuosos– trasplantats, desarrelats, enfonsats per un destí més aviat estúpid, enyorats d’una terra que ja no existeix.

El llibre, que va rebre el Sant Jordi el 1964, quan els premis eren premis i no prebendes, és també una reflexió sobre la incomunicabilitat de l’experiència personal, l’estrangeritat de l’altre, el desconeixement d’un mateix i la dimissió, ni involuntària ni triada,  imposada però admesa, respecte a l’ideal juvenil d’una vida plena.

(I una expressió que he recollit: “anar d’un través de dit”; s’entén, oi? És preciosa.)

 

 

 

L’agent confidencial

Explica Graham Greene que va escriure aquest llibre en sis setmanes, als matins, inflat de benzedrina, mentre a la tarda continuava barallant-se amb El poder i la glòria, que avançava molt lentament. Que ho va fer per donar a la seva família algun tipus de seguretat –diu que aquest s’havia de vendre; l’altre no tenia tan clar que agradés– que cobraria alguns diners mentre ell estava embolicat fent de soldat en la Segona Guerra Mundial. Passa que al final a l’exèrcit no el van voler, de primer l’havien cridat però després el van rebutjar.

El resultat és un llibre curiós, relacionat amb la Guerra Civil Espanyola una mica de trascantó, vista des de lluny, des d’Anglaterra, on L’agent confidencial ha anat a comprar carbó per poder guanyar la guerra; el problema és que també n’hi ha anat un de l’altre bàndol, i la manera de Greene de descriure’l no deixa dubtes sobre el costat de cadascú.

El relat és pessimista, fatalista i tot. A part d’això, el dibuix dels personatges és molt esquemàtic, fora del protagonista, que no està ni dibuixat: l’autor el deixa anar i mira aviam com se les compon amb la malastrugança que sent que porta a sobre.

I el més intrigant de tot és que a la portada de l’exemplar que tinc d’aquesta obra d’autoencàrrec, que diria que ha passat sense pena ni glòria, hi ha la foto d’un tio que juraria que és el Brossa. Amb les ulleres, les ungles brutes i el mocador al cap. Devia ser una broma interna de l’editorial. (Traducció, Carles Llorach.)

curri

(I ara, per descomptat, el que m’agradaria és rellegir El poder i la glòria, que no recordo gens.)

 

Casa sense amo

Vaig conèixer casualment, fa uns anys, un parell de noies alemanyes que devien rondar els vint. Me les mirava i no podia estar del tot al cas del que explicaven perquè en les seves cares només hi podia veure les dels seus pares com a membres convençuts del Reich de Hitler. Cosa que immediatament em deia que no tenia cap mena de sentit, perquè els seus pares devien tenir la meva edat i no podien haver viscut el nacionalsocialisme.

També com a impressió de fons vaig tenir constantment al cap, mentre llegia Voltaire i Camí de sirga, la meva absoluta incapacitat d’entendre la necessitat de matar altres persones que experimentem els homes; i això està molt mal dit, potser; potser no s’hauria de parlar de necessitat, sinó només de capacitat: què fa que en un moment determinat decideixis que has de provar de sobreviure, que aquest sobreviure només és possible passant per sobre del cadàver dels altres, i que hi passis.

I la meva incomprensió fa que la pregunta continuï mal plantejada. Centenars de milers de joves són arrossegats encara contínuament a la guerra. Què fa que no s’hi oposin, que es deixin portar, que s’alienin, diria en un llenguatge que ha quedat antiquat, fins a aquest punt? Què ens fa capaços de ser cruels, de decidir que la nostra vida val més que la d’un altre, que matar pot ser un ofici, que la guerra és així i que cal fer la guerra? Que matar altres persones és tolerable, i que també ho és causar tots els famosos danys col·laterals, que inclouen els morts i els desplaçats i els refugiats i els…

Casa sin amo (Haus ohne Hüter, trad. cast. Margarita Fontseré), de Heinrich Böll, tracta de viudes i orfes de guerra però també de l’absurd de la guerra. Al senyor Böll potser no li agradaria que digués que és un mestre, però els alemanys que no el recorden i els europeus que no el coneixen estan condemnats a repetir la història de violència que els caracteritza; només que ara ho fem fora d’Europa. Estem condemnats tots plegats, potser, a oblidar la cara negra del passat i a ignorar la del present. Quanta saviesa!

Nota: Estenc aquí el significat d’europeu, com a concepte, a tots els que s’adscriuen d’una manera o una altra a la civilització occidental.

 

 

Paraules d’Opòton el Vell

Feia molt de temps que tenia pendent la lectura d’aquest llibre, que s’ha revelat com una petita meravella. I dic petita només per la modèstia amb què el narrador, l’Opòton, fa la relació del viatge que els asteques tenochques, com en diu ell, van fer a Europa, el Vell Atzlan –el lloc originari–, per rebre Quetzalcoatl en la seva tornada a la terra i acompanyar-lo fins al Gran Tenochtitlan, amb el previsible fracàs d’aquesta expedició i la ruïna que va suposar per a tot l’Atzlan que els asteques haguessin ensenyat als de la Fala Castella –els espanyols– el “camí de la dreta del món”, que va comportar la destrucció completa d’unes quantes civilitzacions i l’esclavització dels supervivents.

Avel·lí Artís Gener escriu, des de l’exili mexicà, una mena de contracrònica entre ingènua i amarga de la conquesta d’Amèrica: ingènua pel punt de vista del narrador, que fa que de vegades et petis de riure; amarga per les conseqüències de la invasió espanyola, que l’Opòton vell ja ha sofert i lamentat durant molts anys, i contracrònica perquè de fet a la conquesta mateixa hi dedica tan sols alguns comentaris mentre parla d’altres coses, per subratllar tot el que el seu poble i ell personalment han perdut.

Washington Square

La plaça Washington és un retrat descarnat, de vegades agut, d’una societat que hauríem de donar gràcies si hagués deixat d’existir, però els senyals diuen que no ho ha fet. De caçafortunes n’hi segueix havent, les fortunes cada cop són més grosses i les noies encara s’enrojolen quan un jove experimentat els demostra interès. Només que ara, si són “poc agraciades” i tenen calés, es poden operar per acostar-se als estàndards de bellesa.

A la Nova York més benestant i conservadora del segle XIX, una noia té dues desgràcies: son pare és massa intel·ligent i ella no gaire atractiva. Més ben dit, de desgràcies en té tres; la tercera és ser una rica hereva, en el llenguatge del moment. Si no hagués sigut per la confluència de totes tres, la Catherine, protagonista de Washington Square, de Henry James (llegit en traducció de Jordi Arbonés), hauria pogut ser raonablement feliç, i en canvi va ser només raonablement desgraciada.

Ara que reivindiquem amb tanta força el dret a equivocar-nos potser pensem que hauria sigut millor per a la Catherine tenir un pare més amorós i menys sagaç, però de debò el que li hauria convingut és no tenir a sobre l’amenaça d’aquella herència monumental. I per què penso ara en la Christina Onassis? Per què el que en deien el poble menut segueix comprant l’Hola? Em sembla que amb això me’n vaig del tema.

I el tema potser és que estaria bé que les dones deixessin de ser gerros de flors –ai, no ho són a tot arreu: per a molts encara són les diferents variants de la serp temptadora i impura, o objectes que es posseeixen, que de vegades són útils, que sempre es poden amagar o maltractar. Però no s’ha d’oblidar que les que mutilen nenes són dones, i que són dones les que encara no volen que els homes entrin a la cuina. I el tema se’m torna a complicar…

La qüestió, finalment, potser és que Henry James, com altres escriptors en la seva època, es dedica a explorar el món inabordable dels molt rics i n’extreu una aventura que ens interessa i fins i tot ens emociona encara ara, cosa que s’ha d’admetre que té el seu mèrit. Sobretot tenint en compte que al món també hi passaven coses, aleshores…