Les veus del Pamano

Aprofitant el semiparèntesi estival, he rellegit Les veus del Pamano, del Jaume Cabré, que vaig llegir deu fer uns quatre o cinc anys. No recordo per què aleshores no em va acabar de convèncer; potser perquè se’n parlava tant i es deia tant que era un llibre tan bo. El que m’ha semblat ara és una obra força rodona que parla del passat, del futur del passat i del present amb una veu escèptica i adolorida per la consciència que continuem allà on érem, lligats per compromisos que no sabem com trencar, sorpresos quan les coses no van com volíem i en el fons controlats pels mateixos poders de sempre.

Entre els molts nivells de lectura –la tergiversació de la memòria per interessos particulars, la mentida com a instrument de poder, la guerra civil, la humiliació de les víctimes, la progressiva destrucció de l’entorn natural per una ambició sense fre ni mesura, els diferents tipus de traïció, el desconcert de la maduresa– d’una obra que, com Jo confesso, es va construint com un trencaclosques en què al final no falta cap peça, entre el dia a dia de la doble vida d’un heroi sense ganes i una mestra que intenta conèixer una veritat antiga, un seguit de situacions ens porten a veure les dues cares d’una mateixa història, la real i la tergiversada d’acord amb una versió interessada dels mateixos fets.

En els primers anys de la postguerra espanyola, una parella arriba a un poble perdut del Pallars; ell s’ha de fer càrrec de l’escola del poble, ella espera un fill i tots dos estan plens d’il·lusió. Aviat comprovaran que la vida al poble no és tan idíl·lica com s’havien pensat: la Falange està en el seu millor moment i els que manen de debò han decidit fer justícia. Gairebé seixanta anys després, la casualitat empeny una dona que també ha perdut la il·lusió a investigar els fets del passat. Entremig, tot de fets i personatges ens fan retrocedir fins a un temps tèrbol ple d’excessos i ens obliguen a reinterpretar el present.

El Jaume Cabré construeix un món sencer tan versemblant que, més que una novel·la, Les veus del Pamano és una crònica, tan frustrant i descoratjadora com ho és de vegades la mateixa realitat.

 

París i Londres

Aquest relat semi autobiogràfic de les desventures de l’escriptor George Orwell durant un període que sembla ser, per la seva biografia, immediatament anterior al crac del 29, és realment interessant des del punt de vista social. Down and out in Paris and London (traduït com Sense ni cinc a París i a Londres) com a història no té gaire interès, el conflicte – la situació de pobresa extrema de l’autor – no millora gaire al llarg de la història, i tot i que d’alguna manera s’acaba resolent, això no és més que una anècdota afegida al final del que és una mena de text antropològic força sec que retrata la vida de les classes més desfavorides tant a París com a Londres en aquelles dates. La vida que explica em sembla inimaginable; i en aquesta condició de document d’un moment i una situació concretes, que a més no solen aparèixer de manera gaire realista en la literatura, és on rau el seu valor.

Em resulta difícil de classificar aquest llibre com a ficció, perquè és molt poc narratiu i està basat en experiències de l’autor. Però suposo que moltes obres es basen en experiències dels seus autors, així que no sé perquè en aquest cas hi hauria de fer una excepció.

Va ser la primera novel·la d’Orwell publicada i he de dir que m’alegro moltíssim que evolucionés i aprengués com ho va fer, perquè em penso que amb aquest llibre no hauria passat pas a la història ni s’hauria convertit mai en un dels meus escriptors preferits, o si més no l’autor d’un dels meus llibres preferits, Nineteen Eighty Four, encara que em senti incapaç de rellegir-ne la segona part.

Ara tinc a la cua Hommage to Catalonia, però la cua és llarga, així que ja veurem quan tocarà.

El mapa i el territori

Un dels meus professors de francès va dir un dia, parlant dels germans Goncourt, que com a escriptors no valien gran cosa, però que en canvi havien instituït un dels premis més prestigiosos de les lletres franceses. Sobre els Goncourt com a escriptors no en puc dir res, perquè a aquest prestatge encara no hi he arribat; sobre els premis, no dubto que són prestigiosos: pel que he pogut veure, són com un Nobel de la francofonia.

I finalment Michel Houellebecq, autor escandalós i bescantat, el va guanyar amb un llibre, La Carte et le territoire, que sense ser més políticament correcte que els seus anteriors, no es rabeja com altres vegades en la pornografia i a més a més fa un relat bastant estructurat, en què la tesi potser és la naturalesa inexplicable de l’acte creatiu, l’aïllament dels individus a la societat postindustrial i la impossibilitat d’autèntica comunicació entre els éssers humans, que són els temes de sempre de l’autor.

Ara bé, el que és important és el farciment que hi posa, les llargues reflexions i els discursos que fan un repàs de l’auge i la decadència de l’industrialisme, la fi de les utopies i el començament d’una nova era, que torna a les essències amb coneixement de causa i de mitjans. En aquest recorregut Houellebecq rescata autors que considera injustament oblidats –Alexis de Tocqueville, William Morris– i critica sense contemplacions gent com Picasso, Mies van der Rohe i especialment Le Corbusier.

Com és habitual en aquest escriptor, les relacions humanes són més aviat pobres, o més ben dit deficients, amb alguns casos aïllats que se salven i la desesperança com a únic nord. Tot i això, m’ha semblat notar un lleuger canvi en la mirada de la persona que s’amaga rere el posat d’agent provocador, un canvi que li permet veure algunes flors que creixen enmig del marasme i també expressar rebuig davant certs excessos.

També com de costum, la multitud de referències que no sé identificar –el gruix metaliterari, que diríem–, tant respecte al món de l’art com al de la literatura, m’han impedit segurament entendre del tot el sentit del text. He vist que es critica Houellebecq per una mena de no estil, en diuen. A mi em sembla que adopta una postura escèptica i asèptica per riure’s d’ell mateix, en primer lloc –és un dels personatges d’aquesta novel·la–, i en certa manera de tot el que l’envolta.

En aquest llibre no hi ha menys exhibicionisme que altres vegades, però aquí hi he pogut veure un sentit, cosa que en altres llibres no m’havia passat. I hi ha una cosa que m’ha fet gràcia: un policia que es jubila li pregunta a un company més llegit que ell per qui ha de començar si vol posar-se a llegir novel·la negra, i la resposta és “Thierry Jonquet”. Els que seguiu aquests apunts ja sabeu com m’agrada el que escriu i com escriu aquest home.

(Vaja, rellegeixo això, que és un apunt que tenia en una llibreta, i veig que de l’argument del llibre no en parlo gens. Hi ha un home que no se n’acaba de sortir, hi ha un pare que perd facultats, hi ha una ciutat més aviat agressiva, un escriptor alcoholitzat…)

Passatgera del silenci

És ben bé que hi ha llibres que demanen el seu moment. La Flor del Desert que m’acompanya en aquesta aventura blogaire em va regalar ja fa un cert temps el que acabo de llegir ara, Passagère du silence, de Fabienne Verdier. No sé del cert quin era el meu estat mental quan el vaig obrir aleshores, però sí que el vaig tancar al cap de ben poques pàgines: el llibre no em deia res.

En canvi ara l’he agafat i, sense que m’hagi atrapat com si expliqués aventures trepidants –cosa que no fa–, hi he trobat el relat més que interessant de la passió d’una vida, encara que tampoc no és passió el que desprenen aquestes pàgines, sinó la descripció des d’una posició que vol ser neutra del lliurament total, malgrat tot, a un objectiu que es converteix en el sentit d’una vida, a més d’un rerefons d’agraïment pels favors i l’ensenyament rebut de mestres que imparteixen els seus coneixements amb una generositat absoluta.

Entre les línies de la història de la formació d’una artista pintora, poeta i cal·lígrafa, a Passagère du silence s’hi llegeix també una crítica, dura i fonamentada, als anys de Mao a la Xina, la dictadura del Partit Comunista –no del proletariat–, el control burocràtic del país, el Gran Salt Endavant i sobretot la Revolució Cultural, el genocidi de les minories, la situació de la dona, la misèria d’un país que, abans en nom del progrés i després per una mena d’intent d’occidentalització, s’ha dedicat a la destrucció sistemàtica de la seva tradició.

Sempre resulta impressionant comprovar fins a quin punt som febles, fins a quin punt som capaços de funcionar a base de consignes, fins a quin punt ens condiciona l’entorn. El llibre també es pot llegir com a breviari de filosofia taoista, i en aquest sentit ha renovat una mica el meu pensament sobre aquest tema.

L’estrany

Mai no m’havia semblat tan pretensiós parlar aquí del llibre que acabo de llegir, que avui és L’étranger, d’Albert Camus, i potser no és tant perquè em sembli extraordinari, precís, mil·limètric, sinó per la quantitat de comentaris, exhaustius i no, que ha generat. Et pour cause, s’hauria de dir: amb motiu.

Fa temps que m’intriga la capacitat d’un escriptor de despullar-se de si mateix i integrar-se en l’altre, aquell que és descrit amb les seves paraules en un relat, i en aquest cas Camus no només es despulla de si mateix sinó que despulla el seu protagonista, Meursault, de tot el que les convencions ens demanen constantment de fer o de dir, de pensar i de sentir.

Sé que aquesta obra s’insereix en el cicle de l’absurd, etc. etc., i en algun moment Meursault mateix parla de l’absurditat de la vida humana en qualsevol cas, però la sensació que em queda en tancar-lo és que, si bé potser la voluntat de l’autor era en part retratar precisament aquest absurd de la vida humana, en privar el seu protagonista de la capacitat de comprensió de les formes socials i, d’aquí, de la necessitat de respectar-les, en fa un dels éssers més lliures que he vist retratats en literatura.

Dic això i penso “vaja, lliure, lliure, doncs tampoc”: perquè si el sol no hagués picat tan fort, si l’home no hagués sigut tan sensible a les seves sensacions, si no hagués tingut aquesta inclinació a establir relacions precisament al marge del que dicten les convencions, només d’acord amb el seu propi criteri, si no hagués perdut, com ell mateix admet, el costum de reflexionar sobre els seus actes… Sigui com sigui, un seguit de casualitats condueixen un home cap a l’abisme: tot el que fa és normal fins que un fet anormal porta a reinterpretar tota la seva vida des de la perspectiva de la suposada anormalitat que la presideix, i això el converteix en un estrany: un membre de la societat que de fet és aliè a aquesta societat i per tant extirpable.

La meva profunda ignorància fa que no sàpiga si els estudiosos consideren que aquesta novel·la té antecedents d’un protagonista tan poc protagonitzador, per dir-ho així, però sí que puc dir que la Colometa, que és posterior, em rodava pel cap com a personatge de novel·la amb un nivell d’interiorització comparable: inexistent.

És curiós perquè de la primera lectura, fa prop de quaranta anys, només en guardava un vague record de la primera part, la sorra, el mar, el sol, i no de la segona, en què la sorra i el mar i el sol són només un record que fa mal i s’ha d’apartar.

D’altra banda, tot i l’estudiada sequedat del llenguatge, les frases breus i poc adornades, m’ha semblat també un llibre altament poètic, potser en gran part per l’escapçament mateix del discurs:

“No sé per què, vaig pensar en la mama. Però l’endemà m’havia de llevar d’hora. No tenia gana i me’n vaig anar al llit sense sopar.”

 

Els jocs de la Constel·lació

Aquesta novel·la de Leonard Richardson (Constellation Games en l’original) ens explica l’història de l’Ariel Blum, un desenvolupador de videojocs, i comença amb el primer contacte de la “Constel·lació” amb la Terra, un col·lectiu autònom anarquista que agrupa formes de vida (la majoria el que en diem “intel·ligents”) de diferents planetes i galàxies, i una part del qual es dedica a l’exploració de l’univers. Blum s’interessa ràpidament pels videojocs de la Constel·lació i la història relata a on el porta aquest interès i com evoluciona la relació entre els éssers humans i la Constel·lació, en part fent servir la narració tradicional, en part fent servir entrades de blog i xats.

És una lectura molt recomanable, entretinguda i divertida. Però a més ens mostra de manera força central, a través de diàlegs i d’altres interaccions, el xoc i els problemes de comprensió entre cultures que tenen diversos referents culturals, formes d’identitat i fins i tot diferències sensorials i conceptuals. En aquest sentit, fa pensar i posa en evidència moltes coses que ens semblen evidents, però que no són més que convencions culturals, i d’altres coses que si les traiem del nostre context, no tenen cap mena de sentit.

– Què faries – em va preguntar la Curic -, si sabessis que al teu planeta se li estigués acostant una catàstrofe?
– No m’agrada… cap a on va aquesta conversa.
[…]
– Per exemple, suposa que un augment de la concentració de diòxid de carboni i metà estiguessin desestabilitzant el clima de la Terra.
– Oh, això – vaig dir -. Ja n’estem al corrent.

La fórmula

Us ha passat alguna vegada, de llegir un llibre i passar-vos tota l’estona pensant que ja l’havíeu llegit? A mi m’ha passat algunes vegades, però sempre amb llibres que efectivament ja havia llegit. El cas de Jane Eyre, de Charlotte Brontë, ha sigut especial: puc assegurar que aquesta ha estat la primera vegada que el llegia. Però s’adscriu de forma tan fidel a una fórmula, que és difícil de trobar-hi res a destacar.

Però parlem de la fórmula en si: la nena òrfena, maltractada per la gent que se n’hauria de cuidar, que no acaba de trobar el seu lloc al món, perquè ella sempre és superior a les seves circumstàncies, l’home misteriós amb passat turbulent i una mica bala perduda, la casa vella i amb presència misteriosa… Ah sí, el crim sempre seguit del càstig, l’altre pretendent que és tan bo i digne, però a qui ella no estima, i és clar, el final feliç, però sempre després d’una tragèdia (o dues). On més l’he llegit aquest llibre*?

Tot i seguir aquestes pautes, però, la novel·la podria haver destacat per la construcció dels personatges, la vivesa dels detalls, algun element original… Però realment, l’única cosa per la qual destaca, per a mi, és perquè malgrat tot això està prou ben escrit per a ser llegible, tenir un bon ritme i mantenir l’interès al llarg de més de 475 pàgines!

A partir d’aquí llegir amb cautela: parlaré de detalls de la trama i del final del llibre.

Jane i Rochester finalment reunits. Il·lustració de F. H. Townsend a l'edició que es troba al Projecte Gutenberg
Jane i Rochester finalment reunits. Il·lustració de F. H. Townsend a l’edició que es troba al Projecte Gutenberg

La protagonista no és una persona gaire definida, estableix relacions força superficials amb la majoria de la gent amb qui es troba, a la majoria dels quals considera inferiors a ella – i no és d’estranyar, tots els personatges són ben plans-, se suposa que és molt feminista o avançada, però no ho és si en lloc de centrar-nos en un parell de frases ens fixem en les seves accions.

I és que la Jane és una inconformista: tenir una feina com a professora on és respectada o treballar d’institutriu d’una nena que el defecte o complicació més gran que té és “ser mediocre” i “no tenir talents”, o més tard portar ella sola una escola per a nens pobres d’una petita localitat anglesa, també força mediocres la majoria… No! Ella ha de ser una senyora! I per a aconseguir aquest destí haurà de superar dures proves! Com que el seu futur marit li menteixi, perquè, ai, és que ja estic casat però em van enganyar i la meva dona és boja i violenta i la tinc tancada a l’àtic, com a conseqüència t’enganyo jo a tu; o passar tres dies demanant caritat i dormint al ras fins que gent de la bona, que estudien alemany per diversió i es dediquen a l’altruisme, és a dir, no mediocres, l’acullen i ai! sorpresa, resulta que són família seva i que ¡ella és rica! Tan amable aquest oncle a qui no ha vist mai ni sabut mai de la vida que existia que li deixa tota la seva fortuna! I llavors arriba l’oferta de matrimoni sense amor: sacrilegi! Ha de córrer a anar a veure què ha sigut del seu estimat que oh no! Ha sigut castigat per la seva mala acció d’enganyar-la: ha perdut la casa, la fe en la vida i la vista! Però quina sort, també s’ha quedat vidu. La Jane corre a ajudar-lo i se sent tan útil i feliç al seu costat… I ell recupera parcialment la vista.

Com sempre, els bons són premiats i admirats i els dolents castigats i planyuts. Igual que la vida, eh?

* Reconec que probablement Jane Eyre sigui anterior a alguna de les altres novel·les que segueixen la fórmula i que jo havia llegit prèviament.

Ronda naval sota la boira

Fa temps que vaig decidir que no llegir el pròleg d’un llibre quan no és de l’autor –i de vegades encara que ho sigui– no era desídia, sinó prudència, perquè no sabria dir quants llibres m’han caigut de les mans davant del prodigi d’erudició que tendeixen a ser aquestes paraules prèvies, sense comptar que sovint l’introductor –que sol ser un estudiós de l’autor que treballa en alguna universitat i que, per tant, ha de fer currículum– desvela sense cap mirament ni avís (ei, salteu-vos aquest paràgraf els que no conegueu encara el llibre) no només el tema, la trama i el sentit del discurs, no fos cas que hi poguéssim pensar solets, sinó també el desenvolupament, la importància dels diferents personatges i el final de la novel·la; sembla que el que importa no és deixar que el lector s’ho passi bé llegint, sinó que pugui gaudir d’una fruïció orientada, que sàpiga què és el que el fa riure o plorar o reaccionar com sigui, i de què és culpable si no presenta cap d’aquestes respostes que l’estudiós introductor prescriu com a naturals.

Ahir vaig acabar de llegir Ronda naval sota la boira, de Pere Calders, i com que avui tenia un buit llegístic i havia pensat llegir-ne després el pròleg, m’hi he posat. (Sembla que en realitat no és un pròleg pròleg, sinó un article que va escriure el Joan Triadú a l’Avui després que es publiqués el llibre.) Ha sigut una mica curiós, perquè l’he trobat interessant, fins al punt que algunes de les coses que hi diu el Triadú m’han portat a pensar que no me’n recordava gaire del primer capítol i que ja posats potser que me’l rellegís. I també és curiós que una de les coses que hi diu el Pere Calders és aquesta:

“S’admeti o no, el pròleg era una defensa que […] feien de l’obra el seu autor o algun conegut d’ell, amb preferència prestigiós. Venien a dir: “Lector amic, vés amb compte. Aquest llibre t’ha d’agradar per tals i tals raons […].” La posició primera apareixia, doncs, hostil, i aquesta actitud defensiva davant d’un atac que encara no s’havia produït deixava sovint el lector estupefacte.”

M’imagino la cara sorneguera del Calders quan li van dir que per a l’edició de Ronda naval sota la boira a la col·lecció “El Cangur” d’Edicions 62 s’hi afegiria aquest text del Triadú com a pròleg. I sobre el llibre no sé si explicar res més que això: un transatlàntic a la deriva, un capità amb un alt sentit del destí, uns passatgers que fan el que poden i un narrador que s’esplaia en uns capítols, mentre que el diguem-ne compilador o editor es reserva els annexos, que són per a mi la part més interessant, la més caldersiana (ai, que em prologuitzo) de la novel·la: humanitat, ironia i un humor molt fi són a tot arreu, però sobretot en aquestes pàgines que l’editor ja diu que són “Únicament per a persones amb ocupacions moderades”; fins i tot arriba a suggerir que “si algú […] ha d’aprofitar el temps fins als límits de l’avarícia, que passi des d’ara a l'”Epíleg”, on a manera de resum es dóna una síntesi colpidora dels fets que ens ocupen”.

A part de tot això, com sempre una llengua viva i expressiva i una gran tendresa per “l’home amb inicial baixa”, que observa “l’Home [que] passa rabent” i pensa “Vejam si prendrà mal!”.

 

Fanny

De vegades em sorprenc mirant algú d’una certa edat i pensant on devia ser mentre transcorria la segona meitat del segle XX. Ocupant-se de les seves petites misèries, suposo, com d’altra banda fem tots, com segueix fent tothom, com si certs esdeveniments no haguessin passat: alguns els ignorem, en el doble sentit de no saber-los i de deixar-los de banda; d’altres els oblidem, de vegades perquè un excés de memòria ens mataria, de vegades perquè tenim el cap massa petit, de vegades perquè és així com van les coses, l’avui va colgant a poc a poc l’ahir sota el feix dels petits esdeveniments de cada dia.

Aquest pensament, doncs, és una mica intolerant i injust, segurament, però veig aquella dona que continua anant un cop a la setmana a la perruqueria a fer-s’hi la permanent i penso on era el maig del 68, per exemple; o aquell home que encara no pot ocupar-se de res de la casa, quines cançons escoltava de jove, en quin món vivia? Potser és que, a part dels fets que es poden recollir en un anuari, hi ha un corrent de quotidianitat, de costums establerts, finalment d’inèrcia, que fa que modificar les convencions sigui molt més difícil i sobretot més lent del que podria semblar.

També hi ha la qüestió de la qualitat provinciana de certes cultures, i això potser explica que part de la societat catalana de l’època se sentís escandalitzada per una obreta de Carles Soldevila, Fanny, que es va publicar el 1930, molts anys després de Nana (1880) d’Émile Zola, i de La dama de les camèlies (1848) d’Alexandre Dumas, per dir-ne només dues. I tanmateix, “un sector de la crítica […] ha titllat d’immoral la meva novel·la”, diu l’autor en el pròleg a la primera reedició del llibre, el mateix 1930; ves què dirien del que es publica ara!

La Fanny és una noia que, després de la fallida i la mort del pare i la partida dels germans a fer les Amèriques, es veu obligada a treballar; com que era de bona família, no sap fer res, de manera que l’única feina que troba és aquella en què el que li serveix és el seu tipet i les classes de ball: corista. La professió està mal vista, però la Fanny és una doneta ingènua i una mica eixelebrada que s’enamora, es manté pura i és víctima de les enveges de les companyes del teatre. És veritat que arriba el dia que es fica al llit amb l’home a qui estima i a qui a pesar d’això no vol considerar el seu promès, i em pregunto quina de les dues coses devien molestar més aleshores, que no es reservés per al matrimoni o que no trobés imprescindible casar-se després de perdre l’honor, com encara es diu no tan lluny d’on escric això ara. (No només es diu: encara es mata per això…)