Camí de sirga

M’he passat un parell de setmanes llegint Voltaire i reflexionant sobre la semblança del temps que va satiritzar aquest bon home amb el nostre. El volum que en tinc, Romans et contes en vers et en prose, aplega el que en certa manera es considera el vessant irracional d’aquest apòstol de la raó i les llums, per bé que tots els textos són didàctics i exemplificadors. El que me n’ha quedat al cap és Micromégas, un relat que em va semblar força divertit, i també el petit conte en vers “L’éducation des filles”, encara que d’altres, com ara L’ingénu i Candide, també mereixen ser llegits i contenen escenes que ara mateix només se m’acut dir-ne impagables.

El cas és que m’estava barallant amb L’homme aux quarante écus, que comenta, discuteix i desmunta tota mena de teories econòmiques, geogràfiques i el que vulguis més, quan vaig pensar que de moment ja en tenia prou de pedagogia i que necessitava el que de vegades en dic un llibre de debò, és a dir, una novel·la. Per què en dic així seria matèria per a un altre apunt; suposo que té a veure amb el fet que aquest “un llibre de debò” et segresta i se t’emporta allà on l’autor del llibre vol; el món del voltant no desapareix –no del tot–, però tu no hi acabes de ser: tens el cap en un altre lloc, aquell que algú ha imaginat per a tu.

Remenant, doncs, la prestatgeria que acull els llibres que tenen més pressa perquè els llegeixi –al costat d’alguns que no em resigno a condemnar a la foscor de les caixes on s’espera la resta, i d’altres que no acabo d’entendre què hi foten–, vaig trobar Camí de sirga, de Jesús Moncada. Del Moncada en vaig llegir no fa gaire Històries de la mà esquerra, que sé que em va agradar i que posaré a la pila de rellegir perquè ara me’n queden poques escenes; en tot cas, no m’esperava el que m’he trobat ara, el que anava decidint –mentre no podia deixar de tenir-lo a l’esment, que diu ell, quan les altres coses que se suposa que s’han de fer, a part de llegir, no em deixaven dedicar-m’hi– que és una obra mestra de la literatura universal, i compte que aquest títol no l’hi dono a tothom!

En un continu endavant i endarrere que aconsegueix assedegar el lector, el llibre recorre els últims setanta anys, més o menys, de vida del poble de Mequinensa, d’origen àrab, dreçat a la confluència del Segre amb l’Ebre i colgat per l’aigua el 1972, a causa de la construcció d’un dels pantans franquistes, “potser per fer-los pagar [als del poble], i ben cara, la fidelitat a la República”. A través dels pensaments, les dites i les fetes dels habitants de Mequinensa, Camí de sirga no en reconstrueix la història: la fa viva, i ens omple de les emocions, els trasbalsos (molts), les alegries (poques) i els secrets d’un poble que, com d’altres, va conèixer moments de prosperitat i decadència, que, com d’altres –penso especialment en  la presa de les Tres Gorges xinesa–, va desaparèixer per designi de les autoritats competents i del qual, al contrari d’altres, gràcies al Moncada no se’n pot perdre la memòria.

Una nota final, o més ben dit dues. La primera: tinc pendent la relectura de Jo confesso de Jaume Cabré, aquesta obra monumental que vaig llegir massa de pressa sabent que hi hauria de tornar, però m’ha semblat trobar-ne una de les llavors a Camí de sirga; la segona: que m’arribin a les mans llibres com aquest em fa adonar una vegada més del pou d’ignorància en què visc, que d’altra banda em permet descobrir obres fonamentals en una època de la meva vida en què no fa ni cent anys una persona que fos el que se’n deia cultivada ja ho havia llegit tot –sabem que ara tot és impossible.

Vigència dels “clàssics”

El monstre de Frankenstein
“my heart yearned to be known and loved” il·lustració de zmh

Tant durant la lectura de Dracula com la de Frankenstein m’ha semblat que són llibres als quals se’ls nota el temps, en el sentit que no han envellit bé, així com Alice’s adventures in Wonderland i els Kinder- und Hausmärchen dels germans Grimm mantenen una gran força, per més que retraten èpoques diferents de la nostra. L’estil narratiu dels dos primers em sembla massa influït pel seu moment com per mantenir la vigència. Els llargs laments de Viktor Frankenstein han aconseguit commoure mai ningú? A mi tant de sentimentalisme, afectació i autoculpa no em toquen ni una cèl·lula.

Tanmateix, els temes que tracten sí que tenen un valor “universal”. En Dracula trobem la por al que és desconegut vestida de novel·la gòtica victoriana. Però és en Frankenstein on he trobat una sorpresa: la por a la ciència i el que passa amb els seus productes un cop surten del laboratori. L’intent de l’ésser humà de dominar el món i la (inevitable?) pèrdua de control que el segueix. Un paral·lelisme evident amb qüestions tan actuals com els transgènics i la intel·ligència artificial, però també l’urbanisme i la hiperreglamentació de les nostres societats.

 

 

L’arbre generós

Hi ha qui diu que la història de la literatura és la història del plagi i que els autors s’havien copiat els uns als altres sense cap vergonya, reprenent temes, situacions i personatges i recreant-los, fins que amb l’humanisme i el romanticisme va arribar la idea de l’originalitat de l’obra, del valor intrínsec de l’individu; fins que, amb la modernitat, el que s’imposa és la necessitat de tenir idees pròpies, com si fos possible pensar alguna cosa que no se li hagi acudit a ningú abans. Les novel·les de cavalleries i del cicle de Bretanya, i les paròdies que n’han quedat (Tirant lo Blanc, Don Quijote de la Mancha), són algunes de les proves més adduïdes en relació amb la validesa del plagi en temps no tan originals com els nostres.

Aquestes reflexions em porten a les que exposa Joan Fuster a l’entrada Plagi del Diccionari per a ociosos, un dels textos que he llegit aquest any per celebrar l’Any Fuster. Encara que, com sol passar en el cas d’aquest escriptor, és difícil triar el passatge, en vull deixar aquí un parell de cites que tenen a veure amb el que estic dient:

“La pretensió de no assemblar-nos a ningú, a l’hora d’escriure o de pensar, duu el fracàs en el seu mateix origen. […] Tot està ja dit, tot està ja pensat. ¿Qui serà capaç d’escriure un vers «inèdit»?”

“El literat, en certa manera, «reescriu» allò que havien «escrit» els seus predecessors. Dir-ne «plagi», per tant, és excessiu. Ell no «copia»: «empra» com a material literari el que els altres positivament hi han posat a contribució. Algú vindrà després que repetirà la maniobra.”

Tot plegat em venia al cap mentre pensava en el poema The giving tree, de Shel Silverstein, que em va semblar una transposició actualitzada del Príncep feliç (The Happy Prince d’Oscar Wilde). Ara bé, Wilde no arriba a denunciar la misèria en què vivia una gran part de la societat anglesa del segle XIX, sinó que sembla més aviat orientat per un sentiment de caritat cristiana; en canvi, The giving tree constitueix una denúncia, potent per la seva simplicitat, de la pèrdua de sentit de la vida moderna (hem de córrer sempre, és igual cap a on), de l’egoisme altament insolidari de la societat contemporània.

 

La senyora Frisby

La senyora Frisby és un ratolí. He estat a punt d’escriure una ratolina i me n’he desdit, no sé si perquè m’ha semblat una bestiesa o perquè hi he sospitat llenguatge políticament correcte. Un ratolí femella tampoc no m’agrada. La senyora Frisby és una ratolí? Diríem un rata? Tot això és molt complicat!

El cas és que la senyora Frisby és un ratolí; específicament, una ratolina viuda i amb càrregues familiars que té problemes molt seriosos que comprometen el futur dels que depenen d’ella. I aquests problemes es resolen amb l’ajuda d’uns éssers marginats, temuts i una mica llegendaris: les rates de Nimh. Hi ha qui no suporta les històries d’animals que parlen. Si a sobre aquests animals construeixen mobles, tenen biblioteques i planegen una gran migració per deixar de ser paràsits, ja no sé què dirien.

El fet és que el món és immens i ple de llibres interessants que en alguns casos arriben a les meves mans i fan que m’adoni de tot el que em puc estar perdent. Escric això i el pensament se m’escapa cap a aquella part del món que cap llibre no pot contenir, els llocs reals, el contacte humà directe, la sensació física de plaer després d’un esforç, la satisfacció de compartir taula amb aquells que formen en certa manera el teu equip…

Només tenim una vida, cadascú la viu com pot i arriba un dia que s’acaba. Mentre no arriba aquest dia, per això, és molt agradable trobar de tant en tant alguna història que podria ser la xorrada més gran de l’univers i que en canvi t’emociona. Potser hauria d’endreçar la biblioteca amb aquest criteri: no les coses que he de llegir perquè són en una llista, sinó les que m’han arribat casualment a les mans i durant una estona m’han tornat a fer entendre que la felicitat, per dir-ne així, és possible: n’hi ha testimonis.

PD. Acabo aquest escrit i m’adono que hi falta una referència a la ceguesa i la maldat intel·lectual que queden reflectides en aquest llibre, que es podria llegir també com un al·legat contra els excessos de la investigació científica i una defensa de les formes de vida no humanes amb les quals encara hem d’aprendre a compartir el planeta.

I PS. La flor que m’acompanya en aquest bosc em fa notar que no he dit el títol del llibre ni l’autor: La señora Frisby y las ratas de Nimh, Robert C. O’Brien (trad. Javier Sainz de Robles).

Meravelles

Finalment vaig trobar el moment per a un altre llibre molt present en la nostra cultura i que encara no havia llegit, Alícia al país de les meravelles, i la seva continuació, A través de l’espill. Recordo haver-ho intentat cap allà als set anys i no haver-hi reeixit, em pregunto per quin motiu i també em pregunto per què no hi vaig tornar. En el fons, he de reconèixer que els clàssics em fan mandra. Suposo que hauria de ser una lectora molt més subtil per apreciar-los: sé que estaria bé llegir-los, i sovint quan ho faig tinc sorpreses agradables, però si ja he vist la pel·li i ja sé el que passa…

Em vaig trobar amb un llibre -sé que dir això és un tòpic- per a totes les edats: tot i que Lewis Carroll el va escriure per als infants hi va posar prou subtilesa perquè sigui entretingut per a tothom: capes i capes de sentit que poden parlar a persones en moments vitals molt diferents.

I va ser especialment agradable llegir-ne la versió original, i des d’un punt de coneixement de la cultura a què es refereix que em permet entendre’n més coses del que hauria pogut als set anys; tot i que he de reconèixer que segurament en són més les que se m’escapen.

Incloc aquí altre cop el text que vaig escriure per a la classe de Fantasy and Science Fiction que estava fent i que em va portar a fer aquesta lectura:

La protagonista de les aventures d’Alícia al país de les meravelles entra en un món imaginari per escapar del tedi d’una tarda d’estiu. És un món de fantasia, ple de sorpreses, coses inesperades i entreteniment. Però si ens hi fixem una mica millor, ens adonarem que la realitat és sempre la referència bàsica d’aquesta fantasia. La història està farcida d’objectes i personatges quotidians: la institució de prendre el te, els jocs del croquet, les cartes i els escacs, els animals, de companyia i exòtics, les classes, la monarquia…

Què fa doncs que la història sigui fantàstica? No hi ha éssers imaginaris o universos inventats. Tanmateix, aquest món no s’ajusta al nostre sentit comú: els animals, les plantes i els objectes parlen i es comporten d’una manera semblant als humans. Fent això, Carroll ens trasllada a una altra dimensió que s’assembla molt a la nostra, però que es regeix per normes diferents. Això també es pot veure en com fan servir el llenguatge les criatures amb qui es troba l’Alícia: tot i que parlen anglès, no en segueixen les convencions, demanen aclariments quan dóna per descomptades coses que nosaltres entenem clarament i es prenen les coses en el sentit literal quan s’utilitza el figurat.

Tot plegat crea un món de fantasia molt lligat al context britànic i victorià en què va ser escrit. El país de les meravelles no és un món fantàstic autoreferencial, sinó que conserva sempre una profunda dependència amb el context del lector per adquirir sentit. Aquest és probablement un dels motius pels quals per a algú sense coneixement d’aquest context, com jo quan m’hi vaig acostar per primera vegada de petita, l’obra no resulti prou atractiva: quin és el sentit d’un món al revés si el lector no n’entén les referències i els jocs lingüístics s’han perdut en la traducció?

Aquesta obra, tot i ser fantàstica, guanya interès pels lligams amb la realitat i la forma com petits canvis fan que el món es converteixi en un altre.

Contes “populars”

Tots coneixem més d’un dels contes recopilats pels germans Grimm. Però hi ha algunes coses sobre aquests folkloristes que potser no són tan sabudes. Per exemple, hi ha el mite que els contes “originals” dels germans Grimm són molt més durs que les versions ensucrades que en trobem més fàcilment avui dia. Però és que ells mateixos van reescriure els contes diverses vegades al llarg de les seves vides, amb una clara intenció, dins el marc cultural del romanticisme i l’exalçament dels nacionalismes, d’establir un marc identitari comú per al “poble alemany”. Per a això sembla ser que van crear un fals mite que aquests contes havien estat recollits de les classes més populars, quan sembla ser que una part considerable els els van explicar persones de classe mitjana o alta. Tot i que ells parlaven de l’origen “germànic” de moltes de les històries, n’hi ha moltes que ja havien estat recollides en altres èpoques i altres indrets d’Europa, o que mostren clares reminiscències d’històries bíbliques o de l’antiguitat grecollatina. No només això, sinó que durant la constant reescriptura dels contes hi van fer canvis importants, com ara fer desaparèixer tota referència al sexe, transformar les mares malvades en madrastres envejoses i afegir elements cristians, entre altres coses.

En qualsevol cas, tot això no deixen de ser anècdotes,  i el seu recull de contes conserva un gran interès per a les persones que, com jo, s’interessen pel folklore, la història, i el desenvolupament dels temes literaris. (I probablement també siguin bones històries per a explicar als nens, en la seva versió sense sucre).

Incloc aquí un petit text que vaig escriure per a la classe de Fantasy and Science Fiction que estava fent i que em va portar a fer aquesta lectura:

Un element recurrent a la majoria dels contes dels germans Grimm és el bosc, que desenvolupa funcions molt diverses: pot ser una font de combustible o aliment, un lloc on la màgia és possible o hàbitat d’éssers fantàstics, un refugi per a fugitius i animals i un amagatall per a bandolers, però també un espai misteriós i amenaçador per als que hi van a parar sense voler-ho.

És interessant fixar-se com la “gent de bé” mai no està destinada a quedar-se al bosc -en contraposició a criatures màgiques, animals i lladres-, sinó que la seva estada en aquest entorn, encara que es descrigui com a feliç (Germanet i germaneta, Els dotze germans, Blancaneu), només és una fase en el desenvolupament vital dels personatges.

Connectat a això hi ha el tema freqüent de la noia que va al bosc, perquè ha fugit o perquè l’hi obliguen, i durant aquesta etapa travessa un procés de maduració al final del qual o bé rebutjarà el pretendent no adequat (La núvia del conill, La caputxeta vermella) o bé serà descoberta per l’apropiat, sovint un rei de cacera o el fill d’un rei (Els dotze germansGermanet i germaneta, Rapunzel, Els sis cignes, Blancaneu, Els tres homenets al bosc), que pot ser que arribi a collir -literalment- la noia “madura” d’un arbre.

Els nois també poden passar per un procés de maduració dins el bosc, que normalment implica una missió que només els que tenen bon cor acompliran (La taula, l’ase i el bastóLa motxilla, el barret i l’espinaL’abella reina, L’oca d’or) i que acaba amb el casament amb una filla de rei.

En aquest sentit, el bosc adquireix un significat més profund i passa de ser un simple rerefons de la història a un segon ventre matern dins el qual els personatges joves es prepararan per a la vida adulta, és a dir, per al matrimoni.

Adéu a Sidonie

El racisme institucionalitzat fa por. Fa por veure com és d’important el control social per a mantenir els instints més bàsics -la por a l’altre, el rebuig cap a l’estrany o diferent- a ratlla. O més ben dit del que surt quan es deixa via lliure a certes idees. I com la història realment es repeteix, una vegada i una altra, una vegada i una altra, i tant d’orgull que tenim els homo sapiens de ser “animals intel·ligents”, em pregunto per a què ens serveix aquesta capacitat si no som capaços d’aprendre dels errors del passat.

O potser des de la meva visió del món sóc incapaç ni tan sols de concebre com hi pot haver gent que defensi les matances que van fer els nazis, els colons europeus, i tants d’altres, i tanmateix n’hi ha.

Estem veient últimament com la idea de la independència per a Catalunya va guanyant popularitat. I crec que hi influeix fortament una major presència en les institucions: els partits polítics, els mitjans de comunicació, els grups socials… Em pregunto fins a quin punt aquesta tendència està provocada per la xenofòbia, d’una banda en resposta a la dels espanyols cap als catalans, però també en l’altre sentit. Alguns cops he sentit la meva identitat rebutjada o menystinguda des de la banda espanyola. Però quants cops hem sentit o llegit comentaris de l’estil “el català és una llengua més culta” o “la tradició democràtica catalana és més forta”, en el fons comentaris racistes on n’hi hagin, però no hem reaccionat tan fortament perquè representen una facció del conflicte més propera a la nostra? Com reaccionaríem si els comentaris vinguessin de l’altra banda?

La nació catalana té, en la meva opinió, una reivindicació moral i legítima del dret d’autodeterminació -entesa com el dret a decidir com i per qui ha de ser governada-, però això no significa que haguem de tolerar actituds racistes, oi?

Tot això em ve al cap després de llegir Adéu a Sidonie, d’Erich Hackl, la història, sembla ser que verídica, de la vida d’una nena òrfena d’ètnia gitana que va ser acollida en una família austríaca el 1933. El relat recorre tota la seva infància, i explica com pel fet de ser una nena completament normal, però amb la pell massa fosca, el 1943 va ser tornada a la seva mare natural (en contra de la voluntat de tots els implicats, excepte les autoritats, “millor ara que quan sigui més gran, igualment no podrà estudiar ni casar-se” -resumeixo-), amb qui va ser traslladada poc després a Auschwitz, on va morir, sembla ser que de pena.

Al llarg de la història anem veient petites coses, els nens que la insulten -tot i que normalment hi juguen i tan amics-, els comentaris sobre “quina pell tan fosca”, el metge que refusa atendre-la… Poden semblar minúcies, però dins el context en què es troben, resulta molt més esfereïdor.

Reflexions a part, la llengua m’ha semblat altre cop força complexa, de manera que seguirem treballant la literatura alemanya. Una frase que m’ha agradat, quan parla del pare d’acollida i diu que malauradament (ho qualifica així en sentit irònic i perquè li va portar nombrosos problemes) considerava “dass sein Wohlergehen – und das seiner Familie – gebunden ist an das Wohlergehen aller“, és a dir, “que el seu benestar -i el de la seva família- estava lligat al benestar de tothom”, una forma ben bonica de descriure’n la tendència política.

Com una senyora

Ingrid Noll presenta una novel·la entretinguda i ben aconseguida, molt diferent del tipus de lectures que faig últimament. No em va sorprendre que Ladylike em deixés bastant indiferent. Per això la vaig escollir, perquè la llengua utilitzada és molt més adequada al meu nivell que posem Sebald o Wolf. Serveix per a fer descansar el cap, però no hi aporta gaires coses noves.

La premissa és força interessant: és la història de dues amigues d’uns setanta anys que, l’una vídua i l’altra divorciada –el marit va marxar fa anys amb una de més jove–, decideixen compartir la casa de la primera per estalviar diners i fer-se companyia, en plan pis compartit. A partir d’aquí passen per un seguit d’aventures i peripècies, una mena de misteri light. Dic light perquè tot i que hi ha morts, mentides, robatoris…, tot es presenta d’una manera tan innocent que no es crea gaire tensió.

Un tema important en el text és la consideració de la gent d’edat avançada per la resta de la societat, especialment la seva invisibilitat: la gent veu una vella i no mira més enllà, i això les fa sentir rebutjades, però precisament per aquest rebuig de vegades s’aprofiten de les circumstàncies, com una mena de revenja contra un món que les considera obsoletes i que té un lloc difícil per a elles. Aquest és un tema que m’interessa, però no s’hi aprofundeix gaire: al cap i a la fi la part central és la trama d’intriga i l’entreteniment.

En resum, és un llibre reeixit en el seu gènere, i una bona autora a la qual em podria aficionar fàcilment, però, i sé que sono molt pedant, potser ja no tinc edat o ganes de dedicar-me a lectures tan supèrflues?

Under my skin

Doris Lessing comença aquesta primera part de la seva autobiografia fent-se preguntes sobre el funcionament de la memòria. Per què recorda unes coses i no unes altres? Per què esdeveniments molt puntuals tenen més pes en la seva ment que situacions molt més duradores? En aquest sentit es fa preguntes força interessants, però no té la meva tendència a treure conclusions de tot, potser de manera precipitada.

Viatjar era una molt diferent en aquella època... Dels arxius del Regne Unit
Viatjar era molt diferent en aquella època...

El més interessant és, potser, el relat de la vida dels colons cap a mitjans del segle passat al que avui coneixem com a Zimbabwe. Alguns detalls són molt evocadors i fan venir ganes de saber-ne més coses, i de llegir-ne la descripció que en van fer alguns dels seus contemporanis també escriptors que esmenta. Sabíeu, per exemple, que era comú per als colons de fer-se arrencar tota la dentadura, encara que estigués sana, per estalviar-se problemes més endavant quan fossin en un indret mal comunicat i no tinguessin accés a un metge?

D’altra banda, pel que fa a les vivències més personals, crec que tendeix a tractar-les d’una manera més superficial. Per exemple la forma com narra la seva pertinença al partit comunista, segurament un tema molt polèmic, potser pretén evocar que l’afinitat amb aquesta ideologia era també superficial, més circumstancial que res. Que tot i que pugui o no ser cert, em sembla una anàlisi poc profunda. Així com en un principi, en la seva infància, busca sovint els perquès, en relatar la vida adulta això em sembla que es va diluint.

També em sembla molt sorprenent -si no xocant- la forma com esmenta que va deixar els dos fills petits amb l’home i va marxar, així com de passada. D’alguna manera això, junt amb altres situacions que ella esmenta i que jo conec de persones més o menys properes, em fa pensar o deduir -segurament de manera precipitada, és clar- que al món anglosaxó el fet de marxar, deixar una família enrere i fer-se una vida nova és més comú o socialment acceptat que aquí. Tot i que també tenim aquella dita de l’home que va a comprar tabac…

En fi, tot i que mai m’havia considerat aficionada a la biografia, sembla que últimament m’hi estic avesant. Potser perquè d’alguna manera barreja la fascinació per la història amb la fascinació per la ficció o el viure vides d’altri. En qualsevol cas, crec que en tinc prou d’aquesta dona per una estona. I això que m’agrada, però ara mateix potser m’interessen més altres coses. Ara, si me’n caigués un altre llibre a les mans, ja veuríem!