El llibre no sé si m’agrada; té reflexions molt interessants, però segur que té uns efectes secundaris del tot depriments: per exemple, pel paral·lelisme que es pot establir entre els efectes nocius per a la població del nacionalsocialisme i el comunisme, tots dos règims altament burocratitzats, autoritaris i basats en la denúncia i la por.
Categoria: Literatura
Curiositat
Després de llegir-me uns quants llibres de Daniel Pennac sobre la família Malaussène, que sempre fan de bon pair, i Un petit inconvenient de Mark Haddon (traducció no gaire bona, faltes d’ortografia), que està prou bé (ara, quina mania dels editors d’explicar tot el llibre a la contraportada!), estic llegint Vida y destino de Vasili Grossman, més que res perquè tanta gent n’ha dit tantes coses bones que ja tenia curiositat. En català no hi és. El comparen amb Guerra i pau i vull saber per què; de moment trobo un mosaic de peces independents, ple de noms que en alguns casos ja em comencen a sonar, i una traducció més aviat deficient. El més interessant, ara com ara, és la descripció de les dificultats que planteja la vida diària a l’Estat soviètic, burocratitzat fins a extrems inversemblants i autoritari al màxim. No m’estranya gens que el llibre estigués prohibit.
La lladre de llibres
La mort és un mestre
Paul Celan – Todesfuge
Schwarze Milch der Frühe wir trinken sie abends
wir trinken sie mittags und morgens wir trinken sie nachts
wir trinken und trinken
wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
er schreibt es und tritt vor das Haus und es blitzen die Sterne er pfeift seine Rüden herbei
er pfeift seine Juden hervor läßt schaufeln ein Grab in der Erde
er befiehlt uns spielt auf nun zum Tanz
Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich morgens und mittags wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
Dein aschenes Haar Sulamith wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng
Er ruft stecht tiefer ins Erdreich ihr einen ihr andern singet und spielt
er greift nach dem Eisen im Gurt er schwingts seine Augen sind blau
stecht tiefer die Spaten ihr einen ihr andern spielt weiter zum Tanz auf
Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags und morgens wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith er spielt mit den Schlangen
Er ruft spielt süßer den Tod der Tod ist ein Meister aus Deutschland
er ruft streicht dunkler die Geigen dann steigt ihr als Rauch in die Luft
dann habt ihr ein Grab in den Wolken da liegt man nicht eng
Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags der Tod ist ein Meister aus Deutschland
wir trinken dich abends und morgens wir trinken und trinken
der Tod ist ein Meister aus Deutschland sein Auge ist blau
er trifft dich mit bleierner Kugel er trifft dich genau
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
er hetzt seine Rüden auf uns er schenkt uns ein Grab in der Luft
er spielt mit den Schlangen und träumet der Tod ist ein Meister aus Deutschland
dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith
FUGA DE MORT
Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres
i vosaltres continueu tocant per a la dansa
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps
Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
(Trad. Artur Quintana)
Pennac
Aquest home, és com si hagués aconseguit créixer sense oblidar el nen que va ser. El joc que jugues al metro de mirar qui se’n recorda, qui és conscient que si es veiés des de deu, trenta, cinquanta anys enrere potser no s’agradaria gens i es diria “M’has traït”, “No t’assembles a mi”, o “No m’agrada la disfressa que portes”. Em sembla que a Daniel Pennac li agrada, la disfressa de persona gran que porta… I fa riure, com quan el nen de dotze anys està a punt de suïcidar-se perquè no pot més, la pressió de l’escola, la família que l’arracona, s’aboca al buit des de la seva finestra, set pisos per sobre del carrer, i es queda clavat per la sorpresa de trobar que el buit és superplè, de gent, del trànsit, de la sirena del cotxe de la policia que sembla que ja ve a recollir els seus trossos, era quasi tràgic però ja no ho és: Messieurs les enfants. Créixer no és oblidar, ni deixar de sorprendre’s. Riure perquè sí, qui no vol saber-ne?
Traducció
La força d’existir, de Michel Onfray, planteja una interessant alternativa al que Onfray anomena el nihilisme cristià, que caracteritza les societats contemporànies. Estic d’acord en aquesta definició i em sembla molt encertat el títol que dóna a la seva proposta: ateisme postcristià. Onfray ja m’havia cridat molt l’atenció amb el seu Tractat d’ateologia, que és un llibre que sembla molt ben estructurat i treballat. En canvi, el que llegeixo ara de vegades resulta caòtic, i el pitjor és que sovint no se sap si és a causa de l’entusiasme d’Onfray, que no pot parar-se a respirar i va deixant anar les seves il·luminacions una rere l’altra, o bé de les deficiències de la traducció. El tractat d’ateologia ja patia d’aquest mal, però em sembla que a La força d’existir l’editorial que el publica en català, Edicions de 1984, s’ha superat a si mateixa. És com si les editorials que publiquen en català proclamessin que només poden dedicar-se a la seva feina treballant malament, de pressa, de qualsevol manera. Però la feina mal feta no té futur, que deien; m’he d’enrecordar de llegir aquest home directament en francès, perquè hi ha casos en què allò de traduttore traditore té un sentit absolut: no crec que llegint la traducció estigui llegint el llibre d’Onfray, sinó una recreació que a la traductora no li ha importat que no sempre tingués solta; no entén gaire el tema ni la terminologia i cau en paranys evidents, i al darrere seu no hi ha hagut un editor que suplís aquestes deficiències.
Déjà-lu
Segueixo amb el llibre de Mourelo i en un moment donat tinc la sensació que llegeixo un paràgraf que ja he llegit en una altra banda. Aquesta vegada la memòria no m’ha traït: algunes coses de les que explica Wladimir Kaminer a Música militar recorden l’Abecedario, i això és ben curiós perquè els protagonistes de tots dos llibres tenen una posició vital molt diferent i també perquè aquest Mourelo d’exsoviètic no en té res…
I una cosa porta a l’altra i ara penso en la tragèdia de Daniïl Kharms; no fa gaire en vaig llegir una Petita antologia i què puc dir-te: quanta misèria, els humans! I el tio era brillant!
Fluxos
Ara estic llegint La frontera Oeste. Abecedario de un inmigrante, de Suso Mourelo. No conec aquest autor i tampoc no puc dir que conegui immigrants. Però sap greu. Sap greu una persona com la que figura el protagonista, que tenia una vida i un dia la va perdre, que va haver de renunciar a la dignitat per no tornar-se boig, que s’ha d’amagar entre el peix o a dins d’un sot per poder recollir les engrunes de l’opulència d’Occident. Sap greu la degradació de la vida al que era casa seva i aquí. Sap greu no poder parar res de tot això.