Ronda naval sota la boira

Fa temps que vaig decidir que no llegir el pròleg d’un llibre quan no és de l’autor –i de vegades encara que ho sigui– no era desídia, sinó prudència, perquè no sabria dir quants llibres m’han caigut de les mans davant del prodigi d’erudició que tendeixen a ser aquestes paraules prèvies, sense comptar que sovint l’introductor –que sol ser un estudiós de l’autor que treballa en alguna universitat i que, per tant, ha de fer currículum– desvela sense cap mirament ni avís (ei, salteu-vos aquest paràgraf els que no conegueu encara el llibre) no només el tema, la trama i el sentit del discurs, no fos cas que hi poguéssim pensar solets, sinó també el desenvolupament, la importància dels diferents personatges i el final de la novel·la; sembla que el que importa no és deixar que el lector s’ho passi bé llegint, sinó que pugui gaudir d’una fruïció orientada, que sàpiga què és el que el fa riure o plorar o reaccionar com sigui, i de què és culpable si no presenta cap d’aquestes respostes que l’estudiós introductor prescriu com a naturals.

Ahir vaig acabar de llegir Ronda naval sota la boira, de Pere Calders, i com que avui tenia un buit llegístic i havia pensat llegir-ne després el pròleg, m’hi he posat. (Sembla que en realitat no és un pròleg pròleg, sinó un article que va escriure el Joan Triadú a l’Avui després que es publiqués el llibre.) Ha sigut una mica curiós, perquè l’he trobat interessant, fins al punt que algunes de les coses que hi diu el Triadú m’han portat a pensar que no me’n recordava gaire del primer capítol i que ja posats potser que me’l rellegís. I també és curiós que una de les coses que hi diu el Pere Calders és aquesta:

“S’admeti o no, el pròleg era una defensa que […] feien de l’obra el seu autor o algun conegut d’ell, amb preferència prestigiós. Venien a dir: “Lector amic, vés amb compte. Aquest llibre t’ha d’agradar per tals i tals raons […].” La posició primera apareixia, doncs, hostil, i aquesta actitud defensiva davant d’un atac que encara no s’havia produït deixava sovint el lector estupefacte.”

M’imagino la cara sorneguera del Calders quan li van dir que per a l’edició de Ronda naval sota la boira a la col·lecció “El Cangur” d’Edicions 62 s’hi afegiria aquest text del Triadú com a pròleg. I sobre el llibre no sé si explicar res més que això: un transatlàntic a la deriva, un capità amb un alt sentit del destí, uns passatgers que fan el que poden i un narrador que s’esplaia en uns capítols, mentre que el diguem-ne compilador o editor es reserva els annexos, que són per a mi la part més interessant, la més caldersiana (ai, que em prologuitzo) de la novel·la: humanitat, ironia i un humor molt fi són a tot arreu, però sobretot en aquestes pàgines que l’editor ja diu que són “Únicament per a persones amb ocupacions moderades”; fins i tot arriba a suggerir que “si algú […] ha d’aprofitar el temps fins als límits de l’avarícia, que passi des d’ara a l'”Epíleg”, on a manera de resum es dóna una síntesi colpidora dels fets que ens ocupen”.

A part de tot això, com sempre una llengua viva i expressiva i una gran tendresa per “l’home amb inicial baixa”, que observa “l’Home [que] passa rabent” i pensa “Vejam si prendrà mal!”.

 

Petit elogi del diccionari

Remenar diccionaris no és que sigui ben bé un vici, en el meu cas –conec gent que sí que el tenen–; de fet, durant anys he considerat que la necessitat de fer-ho era per una maledicció que una professional de la psicologia em va llançar al final dels meus anys escolars: que es miri una pàgina de diccionari al dia, em sembla que va dir. El meu vocabulari devia ser una mica pobre…

Sigui com sigui, remeno diccionaris i enciclopèdies tot el dia i sempre hi ha algun moment que penso quin bon invent que és, aquest de ficar les paraules a dins d’un llibre perquè les trobis quan en necessites alguna de concreta. I a més a més, les paraules que es fiquen en aquests contenidors tan útils no hi estan incloses a la babalà, a batzegades, com passaria en un que jo fes a la meva manera, sinó que hi estan posades per ordre alfabètic –que si algú no se’l sap, sempre en pot consultar una llista–; això és simplement fantàstic i no ho celebrarem mai prou.

Per a gent com jo, que sempre els fan falta més paraules de les que tenen a mà, o que les perden constantment en algun racó d’una memòria vacil·lant, l’ús del diccionari i de la seva versió a l’engròs, l’enciclopèdia, es converteix tot sovint en un homenatge a l’enginy humà, que no sempre es dedica a elucubracions o actes estúpids, bèsties, barroers o tan sols desaconsellables, tal com potser, veient segons què, podria semblar.

Ara, que ningú no es pensi que en un diccionari hi ha totes les paraules d’una llengua, totes les paraules que un idioma pot haver de menester –sembla que avui li toca al dipòsit dels sinònims– per respondre als requeriments comunicatius dels parlants, o escrivents, o filmants, o… Pobra llengua seria la que es pogués encabir sencera en un catàleg!

Després hi ha la utilització dels diccionaris i enciclopèdies per servir una causa o una altra, amb l’Encyclopédie com a paradigma, però això ja sembla tema per a un altre –possible?– apunt. En tot cas, a la xarxa hi ha ple d’exemples sobre algunes esmenes del DRAE més aviat descarades i tendencioses, i d’altra banda només cal agafar la primera edició del Fabra i l’última del DIEC per comprovar l’evolució dirigida d’aquests registres, autèntics calaixos de sastre del moment present; ben endreçats, això sí. Tot és ideologia, finalment.

La senyora Frisby

La senyora Frisby és un ratolí. He estat a punt d’escriure una ratolina i me n’he desdit, no sé si perquè m’ha semblat una bestiesa o perquè hi he sospitat llenguatge políticament correcte. Un ratolí femella tampoc no m’agrada. La senyora Frisby és una ratolí? Diríem un rata? Tot això és molt complicat!

El cas és que la senyora Frisby és un ratolí; específicament, una ratolina viuda i amb càrregues familiars que té problemes molt seriosos que comprometen el futur dels que depenen d’ella. I aquests problemes es resolen amb l’ajuda d’uns éssers marginats, temuts i una mica llegendaris: les rates de Nimh. Hi ha qui no suporta les històries d’animals que parlen. Si a sobre aquests animals construeixen mobles, tenen biblioteques i planegen una gran migració per deixar de ser paràsits, ja no sé què dirien.

El fet és que el món és immens i ple de llibres interessants que en alguns casos arriben a les meves mans i fan que m’adoni de tot el que em puc estar perdent. Escric això i el pensament se m’escapa cap a aquella part del món que cap llibre no pot contenir, els llocs reals, el contacte humà directe, la sensació física de plaer després d’un esforç, la satisfacció de compartir taula amb aquells que formen en certa manera el teu equip…

Només tenim una vida, cadascú la viu com pot i arriba un dia que s’acaba. Mentre no arriba aquest dia, per això, és molt agradable trobar de tant en tant alguna història que podria ser la xorrada més gran de l’univers i que en canvi t’emociona. Potser hauria d’endreçar la biblioteca amb aquest criteri: no les coses que he de llegir perquè són en una llista, sinó les que m’han arribat casualment a les mans i durant una estona m’han tornat a fer entendre que la felicitat, per dir-ne així, és possible: n’hi ha testimonis.

PD. Acabo aquest escrit i m’adono que hi falta una referència a la ceguesa i la maldat intel·lectual que queden reflectides en aquest llibre, que es podria llegir també com un al·legat contra els excessos de la investigació científica i una defensa de les formes de vida no humanes amb les quals encara hem d’aprendre a compartir el planeta.

I PS. La flor que m’acompanya en aquest bosc em fa notar que no he dit el títol del llibre ni l’autor: La señora Frisby y las ratas de Nimh, Robert C. O’Brien (trad. Javier Sainz de Robles).

Llengua literària?

Intentant endreçar el caos de les meves lectures i fer veure que tenen un objectiu, vaig comprar no fa gaire Trucada per al mort, de John Le Carré, editat per La Cua de Palla l’any 1968 en traducció d’Antoni Pigrau, que no recordava gens quan no fa gaire el vaig rellegir en VO, Call for the Dead. Ara el que volia fer era resseguir-los tots dos alhora, l’original i la traducció, però m’està començant a fer por: por de veure el que passa en la versió catalana, perquè amb la Trucada vaig comprar també dos llibres de Dashiell Hammett, un autor que volia recuperar, i després de llegir-los no crec que pugui dir que ho hagi fet –que l’hagi recuperat–; en tot cas, si tant m’interessa, n’hauré de buscar també l’original.

En el meu record, Collita roja i La clau de vidre eren bons, però ara els gàngsters parlant-se de vós, garfint pistoles, perdent capells i fent altres coses rares m’han impedit entrar en la història, que en realitat no té més importància: em fa l’efecte que en Hammett l’estil ho és tot; l’antiestil, si es vol, en el pol oposat de la novel·la psicològica, amb frases curtes que només expliquen fets, sense gens d’introspecció, un ritme ràpid i molta violència. I ara que hi penso, quan els vaig llegir –els tres que he dit–, fa més de trenta anys, no recordo que la llengua em sobtés tant; també és veritat que no es pot dir que aleshores tingués prou criteri per saber si una traducció era bona o no, i això em permetia trobar acció en les novel·les d’acció, en lloc de mots escaients i sospites d’errors.

Perquè a més a més hi ha això: no només la llengua és encarcarada i no gens àgil, sinó que a sobre la traducció no és bona; i no, no és el mateix. En tot cas, es pot entendre que als anys seixanta els conceptes lingüístics estiguessin com estaven i que fos menys important la qualitat de la traducció que publicar, publicar i publicar; el que ja s’entén menys és que 62 hagi anat reeditant aquestes versions sense revisar-les: la Collita roja que tinc es va publicar el 84 –no m’ho podia creure. I el que em pregunto és si les traduccions del catàleg actual, vigent, de les Seleccions de la Cua de Palla estan revisades o no. Si és que no, la cosa és de jutjat de guàrdia i ja es poden anar queixant amb la cançoneta d’ai què farem perquè la gent llegeixi més en català.

(Sempre estem amb la cosa de la desgraciada llengua i com ens tracten de malament els espanyols, però els que som uns desgraciats, en l’accepció 1 de l’Alcover-Moll, som els catalans, que l’anem assassinant a poc a poc, amb nocturnitat i traïdoria i fent veure que ens en cuidem.)

El bon vi no necessita ram

«El bon vi no necessita ram» (o «no ha menester ram»): significa que les coses bones no necessiten propaganda (DCVB).

Fa dies que em rondava pel cap l’equivalent castellà d’aquesta frase, “El buen paño en el arca se vende”, de significat transparent, i pensava també com canvien les coses: en els temps hipermediàtics que vivim, em sembla que la dita no es compleix.

I el ram de la frase catalana deu venir d’aquí: 2. c) Branquetes de pi que es pengen damunt el portal o la finestra d’una casa per a indicar que hi venen vi (DCVB).

I d’aquesta manera comencem una altra branca d’aquest bosc, la de l’apunt lingüístic, que ja hi anava fent falta.

Globalització i normalització

Una enquesta informal entre estudiants de diferents carreres indica la convivència a la universitat d’una presència majoritària del català (UPF), un pes notable del castellà, distribuït de manera aleatòria (UPC), i la preponderància de la llengua de substitució (UAB). Sembla freqüent que s’imparteixin assignatures en castellà, adreçades a incloure els estudiants d’Erasmus, sense opció a matricular-se de la mateixa assignatura en català. La bibliografia recomanada o disponible és, fora de casos aïllats, en castellà o en anglès.
Tot i que la mostra consultada no és significativa, els resultats marquen una tendència que no es llegeix com a discriminatòria. Altres dades –nombre de llibres publicats en castellà i en català, ja siguin originals o traduccions; nombre de pel•lícules rodades en català o doblades a aquesta llengua; nombre de publicacions periòdiques en castellà i en català i xifres reals de tirada i difusió– donen la mesura de l’estancament de la producció cultural en català i de la consolidació del castellà com a única llengua econòmicament viable.
El català té una presència important a la ràdio i la televisió de Catalunya, però en aquest últim mitjà la implantació de la televisió digital terrestre i l’ampliació del nombre de canals no s’espera que afavoreixi l’oferta catalana. La proliferació d’emissores comporta un augment de la competència, que imposa a les televisions petites d’àmbit general (Td8) una reducció de costos que fa més rendible la compra de sèries i pel•lícules rodades als Estats Units, seguint el corrent general, i ja doblades per altres canals al castellà; així mateix, la presència d’aquest idioma en les emissions de vegades sembla formar part d’una política lingüística amb voluntat d’hibridació (BTV).
Al carrer, mentrestant, s’hi manté el castellà com a llengua de relació amb els desconeguts i en les transaccions comercials. Pel que fa a les vendes per telèfon, el percentatge en què es recorre al català com a primera llengua és ínfim. A les escoles, la immersió lingüística practicada a les aules no ha elevat l’ús social del català; el castellà es manté o progressa com a llengua d’intercanvi d’un alumnat de procedències cada cop més diverses per a les quals aquest idioma adquireix un rol referencial únic, desproveït d’interferències amb el català (Bibiloni, 2000 [1997]), que tot i ser la llengua principal del govern de Catalunya no arriba a adquirir, fora d’àmbits molt reduïts, la consideració de llengua de prestigi.
Diem que el català és la llengua principal, no l’única, del govern de Catalunya i cal veure aquí una de les causes del fracàs de les diverses lleis adreçades a la normalització lingüística; unes lleis, a més, que no es gosa aplicar de manera estricta i que estan sotmeses a constants recursos d’inconstitucionalitat plantejats pels defensors dels drets dels castellanoparlants, que l’opinió espanyolista converteix en resistents davant el que es publicita com a prepotència del sector catalanista. No s’ha d’oblidar que aquesta és una opinió que troba prou suport per arribar a convertir en presumptes terroristes –i en aquest sentit el cas que es relata a Èric i l’Exèrcit del Fènix (Proa, 2006) no és anecdòtic sinó paradigmàtic– els activistes de la lleialtat lingüística, simples defensors de la legalitat vigent en el territori en què es considera aplicable.
S’ha d’admetre que el marc legal en què s’inscriu l’activitat dels governs catalans –els d’aquells territoris dels Països Catalans en què un govern autonòmic espanyol té capacitat de legislar en matèria de llengua–, producte d’àrdues negociacions i també de penoses renúncies i de vegades de foscos designis, limita la capacitat d’aquests governs per imposar el català com a llengua única. D’altra banda, la necessitat de no alienar-se vots obliga els dirigents polítics a declarar com a objectiu la voluntat d’evitar el conflicte lingüístic (Mollà i Palanca, 1989 [1987]), cosa que es tradueix sempre en la preeminència del castellà, la llengua que no requereix conèixer-ne d’altres.
És en aquest context de normalització exclusivament formal que cal situar la globalització econòmica i mediàtica, que no només imposa cada vegada més l’ús de l’anglès en tots els àmbits sinó que fa que el castellà defensi amb dents i ungles el seu territori: un territori que comprèn la major part dels Països Catalans, en els quals la fragmentació administrativa dóna lloc a un conflicte lingüístic que no es resol a favor del reconeixement del català com a llengua comuna sinó que tendeix a donar categoria d’idioma a diferents varietats geolectals, cosa que reverteix també en la consolidació del castellà com a llengua de comunicació interterritorial i en la minorització del català.
D’aquesta manera, el secessionisme lingüístic valencià en un extrem, i en un altre la dilució de la llengua en un conjunt heterogeni d’idiomes entre els quals el castellà s’erigeix com l’únic socialment útil, converteixen el català en inviable des del punt de vista econòmic i n’impossibiliten la normalització efectiva en un àmbit global.

BIBLIOGRAFIA

BIBILONI, Gabriel (2000 [1997]): Llengua estàndard i variació lingüística. València: 3i4. (Contextos, 3)
CUCARELLA, Toni (1999). “Mestissatge o clonació.” Dins XVI Encontre d’Escriptors Gallecs, Bascos i Catalans. Galeusca / AELC.  [http://www.escriptors.cat/pagina.php?id_text=954; data d’última consulta, 2 d’abril del 2006]
MOLLÀ, Toni; PALANCA, Carles (1989 [1987]): Curs de sociolingüística 1. Alzira: Edicions Bromera.
MUÑOZ, Jordi. “El futur del català a una universitat globalitzada.” Article dins Plataforma per la llengua. [http://www.plataforma-llengua.org/pagina.php?id=125; data d’última consulta, 2 d’abril del 2006]

NOTA: Amb aquesta entrada començo a publicar algun dels treballs que vaig fer per a la UOC quan hi estudiava filologia.