Sense diners

El llibre The Moneyless Man, “l’home sense diners”, no entrarà a la història de la literatura. Però és una  de les lectures més interessants que he fet en els darrers temps. Què fa que un text sigui o no sigui literari és una qüestió molt complexa. La intenció? La qualitat del llenguatge? No tinc cap interès ara mateix d’entrar en aquest debat.

M’ha interessat molt per una mena de convergència d’idees amb part del meu pensament en els darrers temps. M’adono més i més que tal com està construït el món actual ens veiem obligats a passar la major part del temps fent coses que no faríem si no fos perquè a canvi aconseguim diners, que després fem servir per viure. La narrativa oficial també diu que ha de ser així per força. Però ha de ser-ho? Evidentment si, si volem mantenir l’estil de vida generalitzat avui dia. Però és això desitjable, per al medi ambient, per a les persones, per a la societat?

La resposta d’en Mark Boyle és clara: per a ell els diners són un problema. Si no fos per la possibilitat d’acumular-los, ningú no es “beneficiaria” d’agafar més recursos de la natura dels que es necessiten. D’altra banda, el sistema monetari implica, per definició, que perquè una persona pugui augmentar el seu capital, un altre n’ha de perdre. Sempre que hi hagi persones que en tinguin més, n’hi haurà d’haver que en tinguin menys, perquè el volum monetari és finit. Per tant, l’existència de desigualtats hi és inherent. Per tal de mantenir el nostre nivell de vida comfortable, n’hi ha d’haver uns altres que viuen esclaus, que moren de fam.

En Boyle va decidir ser coherent amb aquestes idees i embarcar-se en una forma de vida autosuficient, sense l’ús de diners, durant un any. A part del relat de la seva preparació i de les peripècies de l’any en si, un dels punts més interessants és la seva posició pel que fa a la bestreta: per a ell és molt valuós donar coses a canvi de res amb la confiança que quan necessitem alguna cosa sempre hi haurà algú disposat a donar-nos-la. Si fem coses els uns pels altres, això crea lligams entre les persones i es substitueixen els diners com a “garantia de futur” per la comunitat, la gent que ens envolta. Em sembla una filosofia molt positiva, i crec que realment pot funcionar.

En definitiva, trobo que aquest llibre és ple d’idees que m’han servit d’inspiració i sobretot m’ha ajudat a pensar que, com a mínim, hauríem de viure en un món més divers que permetés la coexistència de diferents sistemes de vida, ja que una cosa està ben clara: és difícil que ens posem tots d’acord!

El passat: manual d’ús

D’entre la pila de llibres curiosos que fa molt de temps que tenia pendents en va sortir no fa gaire el que acabo de llegir ara, Els usos del passat. Història, memòria, política (Le passé, modes d’emploi. Histoire, mémoire, politique; traducció al català de Gustau Muñoz), d’Enzo Traverso, que tracta especialment el tema de la utilització política del que s’ha anomenat memòria col·lectiva, la sacralització moderna d’una memòria que sempre és selectiva i la seva influència en la interpretació històrica del passat.

El títol m’havia enganyat perquè havia entès aquests usos com a costums, quan aquí significa utilització, la instrumentalització de la memòria col·lectiva per reinterpretar el passat de manera de vegades tendenciosa: “El passat es transforma en memòria col·lectiva després d’haver estat triat i garbellat i reinterpretat segons les sensibilitats culturals, els qüestionaments ètics i les conveniències polítiques del present. És així com pren cos el turisme de la memòria […].”

Gran part del discurs se centra en el record del genocidi nazi dels jueus, convertit per efecte de la sacralització de la memòria en una “religió civil” que justifica per exemple els excessos de l’Estat d’Israel oblidant al mateix temps una altra memòria, com si la Shoah fes negligible la Nakbah: perquè un poble que ha sofert el que han sofert els jueus s’ho pot permetre tot, en certa manera.

El llibre, que és més complex que això que ara resumeixo, té fragments que m’han semblat brillants (“l’obsessió memorial dels nostres dies és el producte del declivi de l’experiència transmesa, en un món que ha perdut les referències, deformat per la violència i atomitzat per un sistema social que esborra les tradicions i esmicola les existències”) i en conjunt és una bona eina per entendre la nostra societat i tot de conceptes (negacionisme, revisionisme, etc.) que no està de més saber ben bé què signifiquen. En resum, una bona sorpresa que m’ha deixat amb ganes de llegir més coses d’aquest Traverso.

 

Reflexions després de l’11-J

La por que té una determinada Espanya de Catalunya ve de la presumpció que Catalunya es construeix en contra d’Espanya, quan ho fa malgrat Espanya.
Ells mateixos són conscients de la seva identitat aliena a la catalana, i tanmateix parlen d’unitat, i els estranya que tot i que ells són els primers a fer la distinció a nosaltres no ens vingui de gust resignar-nos que ells tinguin el dret de decidir els nostres assumptes.

També em fa riure aquest tractament de “La Constitució” com una mena de dictat diví. Si ja no s’ajusta a la realitat, deu ser que ja ha caducat? (Tot i que amb els polítics que hi ha avui dia la idea d’una nova constitució més aviat em fa tremolar.)

D’altra banda, he estat pensant. Aquestes lleis que imposen el català en un lloc o altre potser fan més mal que bé. D’una banda, entenc el punt de vista dels que les troben injustes, i porten a comparacions molt fàcils. I de l’altra, si el futur de la cultura passa per les institucions i no surt dels individus, anem malament! I jo no sóc precisament gaire amiga d’imposicions, però les coses sempre es veuen amb uns altres ulls quan estan d’acord amb nosaltres!

Una altra idea que fa dies que em ronda pel cap és que si hem d’anar a alguna banda amb el català, i no només com a llengua, com a poble, podríem dir, haurà de ser a través de la cultura. Enfortint-nos com a cultura i com a poble, en lloc de buscar que ho facin els polítics per nosaltres. No sé si s’entén.

A la flamenca

Els humans ens vantem de tenir més cap que les bèsties i més cor, més capacitat d’aprenentatge que els aparells que inventem i més habilitat per adaptar-nos que els virus que ens ataquen. Com a espècie, considerem que els nostres trumfos són la consciència, el llenguatge articulat i l’habilitat manual, que ens permeten dominar l’entorn i fer-lo nostre. I tant el dominem, aquest entorn, fins a tal punt el considerem apropiable, que, amb una sobergueria que ens hauria d’avergonyir, ens dediquem a robar tot el que no ens pertany i a malgastar-ho.
Es va parlar, al començament d’una crisi que va esclatar de cop tot i els nostres experts en predicció, de la necessitat de replantejar el model de creixement d’una societat orientada a l’augment constant de la producció i el consum. Potser eren veus més aviat ingènues les que van proclamar que l’esclat de la bombolla financera –i el consegüent de la immobiliària– havia de portar a una redefinició del sistema, ja que aquest sistema es demostrava inviable, a més de ser injust, insolidari i excessiu per a la nostra supervivència i la del mateix planeta. I en canvi les úniques solucions que s’han trobat passen per promocionar el consum per poder tornar a augmentar la producció.
Ja no ens preocupa que s’acabin els combustibles fòssils, ni que les grans companyies decideixin en quin territori hi ha d’haver guerra, ni que seguir recorrent a una bomba de rellotgeria per fer anar les nostres màquines posi en dubte el futur de la Terra; el que ens amoïna és que no es faci servir tot el petroli que es produeix, que no es venguin tots els barrils que s’omplen. El problema ja no és que hi hagi massa cotxes a la carretera, massa carreteres al paisatge i massa paisatge envaït per construccions innecessàries ideades per l’estupidesa, ni que hi hagi qui ha de treballar més hores de les que té el dia per conservar la feina i mantenir la família, ni que els que viuen enfonsats en la misèria i encerclats per l’odi siguin cada cop més nombrosos i més febles. Ara el problema és que no es fabrica prou perquè no es compra prou.
Aquesta delimitació tan simple ens és molt útil, perquè ens permet mantenir-nos al racó que ocupàvem –els que no l’hem perdut– i limitar-nos a observar les estadístiques de producció, consum, moviment de treballadors i trasllat de mercaderies. No es posa en dubte la bondat del fatídic Fons Monetari Internacional, ni del Banc Mundial, sinó que es dóna més poder a aquestes institucions tot i haver demostrat un cop i un altre que són simples instruments del lobby sinistre constituït per les transnacionals, també anomenades poder a l’ombra; no es qüestiona el patró que tallen els Estats Units d’Amèrica i que la República Popular de la Xina imita a l’engròs, i es posa un pegat sobre l’altre –en alguns països, i no vull assenyalar-ne cap, d’una manera més que barroera– per capejar el temporal mentre esperem que amaini.
Aquesta és la manera com hem decidit que resoldrem la crisi: ignorant-la. Avisem el lampista, l’expert, el que ens ha de treure d’aquest destret que no podem afrontar ni acabem d’entendre, i mentre no troba un forat a l’agenda ens dediquem a fer veure que no s’ha rebentat cap canonada, que no s’ha de canviar tota la instal·lació, que les conduccions no són obsoletes. Respirem l’aire malsà que puja de les clavegueres però continuem la festa i seguim barallant-nos entre nosaltres per qüestions que, tot i no ser secundàries, no depenen del que diguem sinó del que fem. Com si no haguéssim après, tan llestos que som, que amagar el cap sota l’ala, dormir sobre un sol peu i esperar que el temps canviï és una manera molt flamenca d’afrontar la inestabilitat, però no la que ens permetrà arribar a l’equilibri.

L’home més buscat

O què comporta per a gran part de la gent d’aquest planeta la lluita global contra el terrorisme i l’imperi del mal, quina importància tenen en aquests moment uns conceptes de què les democràcies occidentals, el món lliure, encara presumeixen, com ara habeas corpus, presumpció d’innocència, igualtat davant la llei, inviolabilitat de la integritat física, dignitat humana, llibertat de moviments… Sovint em pregunto, quan llegeixo un altre llibre de John Le Carré, quins contactes ha mantingut entre els serveis d’intel·ligència i com sap com funcionen ara les coses si fa quaranta anys que no hi treballa. Potser només extrapola, o bé sap que hi ha coses que no canvien mai, o bé té talps en els serveis secrets que l’informen, el cas és que no és que les coses puguin anar així: saps que van així i que és molt difícil fer-hi res per molt indignant que sigui. Totes les lleis d’excepcionalitat antiterrorista que tenim a tot arreu porten a un territori de no-llei, alegal, on el que mana és el sagrat concepte de la seguretat de l’Estat i el que compta són els resultats; no quantes víctimes fa aquesta guerra, sinó quants atemptats no hi ha, i com que sempre es pot dir que amb una detenció s’han estalviat posa-hi el nombre de morts que vulguis, ja està tot justificat.
Mentre el llegia pensava en el comando Raval, una batuda que sembla que es va originar en una bossa amb material sospitós que va col·locar al lloc adequat el xivato que la policia havia infiltrat en una suposada xarxa, i en el comando Dixan; ningú admetrà públicament que són errors, ningú indemnitzarà les persones a les quals com a mínim s’ha destrossat la vida ni se’ls compensarà per anys de presó i maltractaments, sinó que seran sempre victòries sobre el terror, com a màxim víctimes col·laterals de la guerra contra el terror, i aquesta detenció es clavarà a les seves fitxes policials.
Pensava també en els detinguts de Guantánamo i de les presons fantasma que no sabem ni on són, sovint només culpables d’haver travessat una frontera: han estat al purgatori i per tant són sospitosos, del que sigui; per exemple, de voler-se venjar de tanta humiliació, de tot el dolor que se’ls ha causat perquè un dia van decidir deixar-se barba.
Una nota final: hauria d’haver posat tantes cursives i cometes per relativitzar conceptes (com ara democràcia) que m’ho estalvio.

Katanga business

De vegades descobreixo per què encara llegeixo l’edició d’internet de Le Monde. Per practicar el francès, em deia, i també per tenir una visió una mica més àmplia d’aquesta realitat que no podem evitar que ens condicioni; i en dies com avui, per descobrir noves mirades sobre un món que m’intriga i també per saber quin seria el meu vot a les eleccions al Parlament de Brussel·les si de debò fossin europees.
Últimament es porta molt criticar els xinesos perquè inverteixen a l’Àfrica per treure’n benefici sense tenir en compte a quin règim polític donen suport d’aquesta manera ni quins drets es respecten als països on fan carreteres, i que fan carreteres per continuar espoliant un territori que, i això és el que fa gràcia, els europeus van fragmentar al seu gust i segueixen considerant en certa manera propi; un territori de desheretats als quals només queda la perspectiva d’ofegar-se a l’oceà mentre intenten travessar-lo en barcos de fortuna per arribar a qualsevol dels països de cucanya de què han sentit parlar: països on tothom té feina i aigua a casa i porta sabates. Katanga business és un documental del belga francòfon Thierry Michel que parla de tot això i de més coses i que m’agradaria veure. En aquesta adreça hi ha un comentari i alguns enllaços: http://efareviews.cineuropa.org/2009/04/katanga-business-2009.html.
Sobre el Parlament Europeu, aquesta és la meva opció encara que em fa l’efecte que quan vagi a votar no podré triar-la: http://www.piratpartiet.se/international/english.

Blogs, lleis i consumidors

yahoo-google-et-microsoft-prets-a-moins-obeir-aux-dictatures

Per a les persones que no entenen el francès gaire, això és un article, com es veu pel títol, sobre una aliança entre aquestes companyies per no haver-se de sotmetre a segons quins requeriments dels països (tothom té al cap la Xina, però n’hi ha d’altres) i la resposta de Reporters Sense Fronteres, amb la proposta d’una Global Online Freedom Act que ha de passar pel Congrés dels Estats Units. No sé si és que aquest RSF és americà o què, perquè una autèntica llei global s’hauria d’aprovar a les Nacions Unides, però com que és un organisme que no acaba de funcionar se l’ignora o, com en el cas d’un famós Quartet per al Pròxim Orient, se l’integra en un grup que inclou, no t’ho perdis, els Estats Units, Rússia, la UE i l’ONU, que dius: “Hein?, l’ONU no era el lloc on eren tots els països?”
Cap al mig de l’article, a l’esquerra (en un requadre “Sur le même sujet”, hi ha un enllaç a un altre article que he trobat molt interessant, “Profession blogueur“, i he pensat que si fóssim una mica llestos faríem una cosa que ens en donessin diners. Sobretot el que em sembla fantàstic és el que explica d’una que va fer un blog per apuntar-hi les collonades que li agraden, que si aquest perfum, aquesta botiga o aquests mobles, pel que he entès, i que Marie Claire va voler comprar-li el blog; i zum!, allà on no hi havia res ara hi ha una propietat que es pot vendre! Això sí que deu ser democràcia!
Això m’ha recordat un article que vaig llegir no fa gaire, suposo que a l’Avui, sobre l’explotació dels consumidors per les marques: els que volen vendre es realimenten contínuament amb el feedback que generen els consumidors, que es converteixen en provadors de pagament dels seus productes; i és que s’ha de ser llest si es volen beneficis! I això em fa pensar en una frase del Sarkozy, aquest que vol refundar el capitalisme: “El capitalisme ha traït els consumidors.” De la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà es va passar a la dels drets humans i ara passarem, el dia 15 a Washington, a la Declaració dels drets dels consumidors i les consumidores, iep!, amb un gran respecte per les qüestions de gènere!

Paranoia

Ara no fa gaire he acabat de llegir La doctrina del xoc de Naomi Klein. Diuen els que no volen sorprendre’s per res que segurament no explica res que no sabéssim. Potser no; potser tot això ja ho sabíem, però com a mínim jo no sabia que tot plegat podia tenir el sentit que hi troba Klein, lògic, contrastat amb centenars de documents i terrorífic. I ara veig promoció de l’economia que en diuen del lliure mercat per tot arreu. El candidat Barack Obama, per exemple, un cop ja ha vençut en la lluita contra Hillary Clinton amb un missatge més aviat esquerranós i populista, ara que ha de buscar suports més grossos per pujar al tron imperial, ja s’està desdient i ha començat a parlar de retallar la despesa social. Com a president quedarà millor que el republicà McCain, a més que la gent sembla que n’està una mica tipa ara com ara del seu partit, o sigui que és fàcil que els lobbies li donin suport. Sempre que s’avingui a les condicions, esclar, que no seran unes altres que continuar la política que ja va començar Bill Clinton i que aquest Bush que sembla idiota simplement ha exacerbat, i que comporta entre altres coses continuar a l’Iraq, que encara se’n poden treure calés, i mantenir la política contra el terror global, perquè encara queda molt de territori per explotar, molts països amb població prescindible. O el mateix Sarkozy i el seu “choc salutaire”, i la pressió de la crisi dels aliments en les economies que ara s’anomenen emergents, i les solucions que proposaran organismes no gens independents com l’FMI, el Banc Mundial i el G-8 per posar fi a la inflació europea…

Retard intel·lectual

Sembla mentida –i és molt depriment– que l’Església catòlica espanyola se senti encara autoritzada a defensar posicions que els països civilitzats dels quals Espanya sosté que forma part ja han discutit i descartat fa molt de temps. Ara llegeixo un llibre molt interessant sobre la lluita per les llibertats polítiques a França a través de la veu dels escriptors, i hi trobo aquestes paraules de l’historiador Edgar Quinet, del 1865: “Je voudrais que le prêtre eût son empire dans son église, mais que cette souveraineté ne pût, dans aucun cas, s’étendre hors de là; car le problème est ceci: faire que la liberté du prêtre catholique ne devienne pas la servitude de tous.”
Els espanyols van tan endarrerits en aquest tema que mentre a la major part d’Europa poden afrontar el problema de l’integrisme musulmà des d’una perspectiva laica –sense que això vulgui dir que ho facin gaire bé–, a Espanya l’integrisme catòlic té gairebé tanta força com als Estats Units l’integrisme protestant. Això és una exageració, ja ho veig, però tot i que els espanyols no tinguin el déu cristià tan interioritzat com els americans, no sé quants n’hi hauria que es declararien ateus. Ben pocs, em sembla, encara que aquest déu –ni cap altre– no sigui gaire present en les seves vides.