Blogs, lleis i consumidors

yahoo-google-et-microsoft-prets-a-moins-obeir-aux-dictatures

Per a les persones que no entenen el francès gaire, això és un article, com es veu pel títol, sobre una aliança entre aquestes companyies per no haver-se de sotmetre a segons quins requeriments dels països (tothom té al cap la Xina, però n’hi ha d’altres) i la resposta de Reporters Sense Fronteres, amb la proposta d’una Global Online Freedom Act que ha de passar pel Congrés dels Estats Units. No sé si és que aquest RSF és americà o què, perquè una autèntica llei global s’hauria d’aprovar a les Nacions Unides, però com que és un organisme que no acaba de funcionar se l’ignora o, com en el cas d’un famós Quartet per al Pròxim Orient, se l’integra en un grup que inclou, no t’ho perdis, els Estats Units, Rússia, la UE i l’ONU, que dius: “Hein?, l’ONU no era el lloc on eren tots els països?”
Cap al mig de l’article, a l’esquerra (en un requadre “Sur le même sujet”, hi ha un enllaç a un altre article que he trobat molt interessant, “Profession blogueur“, i he pensat que si fóssim una mica llestos faríem una cosa que ens en donessin diners. Sobretot el que em sembla fantàstic és el que explica d’una que va fer un blog per apuntar-hi les collonades que li agraden, que si aquest perfum, aquesta botiga o aquests mobles, pel que he entès, i que Marie Claire va voler comprar-li el blog; i zum!, allà on no hi havia res ara hi ha una propietat que es pot vendre! Això sí que deu ser democràcia!
Això m’ha recordat un article que vaig llegir no fa gaire, suposo que a l’Avui, sobre l’explotació dels consumidors per les marques: els que volen vendre es realimenten contínuament amb el feedback que generen els consumidors, que es converteixen en provadors de pagament dels seus productes; i és que s’ha de ser llest si es volen beneficis! I això em fa pensar en una frase del Sarkozy, aquest que vol refundar el capitalisme: “El capitalisme ha traït els consumidors.” De la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà es va passar a la dels drets humans i ara passarem, el dia 15 a Washington, a la Declaració dels drets dels consumidors i les consumidores, iep!, amb un gran respecte per les qüestions de gènere!

El noi del pijama de ratlles

Ara no me’n recordo qui criticava el John Boyne perquè deia que amb aquest llibre pervertia el sentit de la matança nazi –ell en deia l’Holocaust, segurament– en fer patir el lector pel destí d’un mort accidental quan n’hi va haver milions d’intencionats. Hi he estat reflexionant i finalment hi estic mig d’acord, perquè és veritat que pateixes per un nen (i també per un metge que pela patates, i molt!), però no pel que aquest que feia la crítica deia, sinó per l’altre, que no pot ser que estigués tan sa com surt a la pel·lícula (només n’he vist fotos): quan tot s’acaba t’alegres per ell perquè en l’últim moment tot i que ja no tenia ningú no està sol. I em fa l’efecte que el que és pervers és la crítica, perquè posar cara a la tragèdia és el primer que hem de fer per poder-la comprendre des de la perspectiva humana, no de la quantitativa, i llibres com aquest ajuden a entendre que aquells que s’ha anomenat les víctimes –de genocidis, de guerres– són persones concretes, amb nom i família, a qui tots hem traït.

El sindicat dels policies jueus

O sigui: que no només no pots dir si El sindicat dels policies jueus t’ha agradat, sinó que ni tan sols no t’atreveixes a pronunciar-te sobre si és bo o no, perquè no l’has llegit en l’original, esclar, però sobretot perquè no saps si aquest devessall d’imatges sorprenents que l’omple el completen o el carreguen; en la traducció, les frases semblen això que en diuen tallades amb cisell, seques, curtes i precises, però al darrere no saps si hi ha alguna cosa més que el gran dolor jueu, que no és que sigui poca cosa, amb una mica de denúncia genèrica per la història que provoca aquest dolor, però sense molestar gaire. I el que sobta és el contrast entre l’estil concís i la riquesa de les imatges, per a tu totes noves, que fan que la lectura sigui una mica cansada, com un poema.
I què diries, que com a poema no és bo perquè finalment és poesia amorosa amb la forma de thriller polític i contrautopia? O és un llarg lament pel jueu errant, per les conviccions que ataquen la vida?
Apunta el traductor: Ernest Riera Arbussà; no sembla dolent.

Paranoia

Ara no fa gaire he acabat de llegir La doctrina del xoc de Naomi Klein. Diuen els que no volen sorprendre’s per res que segurament no explica res que no sabéssim. Potser no; potser tot això ja ho sabíem, però com a mínim jo no sabia que tot plegat podia tenir el sentit que hi troba Klein, lògic, contrastat amb centenars de documents i terrorífic. I ara veig promoció de l’economia que en diuen del lliure mercat per tot arreu. El candidat Barack Obama, per exemple, un cop ja ha vençut en la lluita contra Hillary Clinton amb un missatge més aviat esquerranós i populista, ara que ha de buscar suports més grossos per pujar al tron imperial, ja s’està desdient i ha començat a parlar de retallar la despesa social. Com a president quedarà millor que el republicà McCain, a més que la gent sembla que n’està una mica tipa ara com ara del seu partit, o sigui que és fàcil que els lobbies li donin suport. Sempre que s’avingui a les condicions, esclar, que no seran unes altres que continuar la política que ja va començar Bill Clinton i que aquest Bush que sembla idiota simplement ha exacerbat, i que comporta entre altres coses continuar a l’Iraq, que encara se’n poden treure calés, i mantenir la política contra el terror global, perquè encara queda molt de territori per explotar, molts països amb població prescindible. O el mateix Sarkozy i el seu “choc salutaire”, i la pressió de la crisi dels aliments en les economies que ara s’anomenen emergents, i les solucions que proposaran organismes no gens independents com l’FMI, el Banc Mundial i el G-8 per posar fi a la inflació europea…

On és la raó?

Acabo de veure una pel·lícula –de fet, una TV movie, o no sé com se’n diu d’una sèrie de dos capítols– sobre l’ocupació alemanya de Budapest i la persecució –aquesta paraula no sembla mai suficient– dels jueus. Sobre una persona que en va salvar molts, una mena de Schindler italià que es va trobar encallat a Hongria i que no sé ben bé com –una estona me l’he perdut– passava a convertir-se en cònsol fictici d’Espanya, país amic, i d’aquesta manera n’estalviava uns quants. Tants com podia, però finalment només uns quants. Quan ja era el final de la guerra i els jueus –potser no se n’hauria de dir així; però com descriure en una paraula aquells dels hongaresos que eren perseguits per la seva religió?, o potser no eren perseguits per la seva religió?, pregunta algú amb tota la innocència– esperaven amb deler que arribessin els russos, que alliberarien el país i els van tornar les cases… i que pelaven els treballadors de l’ambaixada espanyola, naturalment, com a representants d’un país enemic.
Si fos una novel·la ningú se la creuria. La suspensió de la incredulitat que es demana al lector no seria possible.
Els russos, o s’ha de dir més aviat els soviètics, que tal com explica Grossman a Vida i destí –que es veu que ara ha sortit en català–, i com en realitat ja sabíem, van fer també una neteja de jueus. I de moltes altres menes de soviètics. De portes endins, sense brogit d’aquest que ara se’n diu mediàtic. Com fan els xinesos, sense moure soroll.
De portes endins pots matar qui vulguis. El problema és que ho sàpiguen els periodistes.
Qualsevol es pot convertir en assassí?
M’ha vingut al cap unes quantes vegades mentre mirava la pel·li que és naturalment impossible que persones que han rebut aquesta herència, la de la persecució constant, boc expiatori, un pogrom rere l’altre que va culminar en la solució final que era la conseqüència lògica de l’autèntica tradició europea, que és impossible que els jueus que ara són israelians però tenen tot això a sobre siguin persones normals.
Si t’haguessis aixecat després de segles de sentir-te la sabata a sobre, no series el primer a disparar?
Amb això no dic que tinguin raó. Només que alguns moments m’ha semblat que podia entendre la seva raó.

Grossman 2

El llibre no sé si m’agrada; té reflexions molt interessants, però segur que té uns efectes secundaris del tot depriments: per exemple, pel paral·lelisme que es pot establir entre els efectes nocius per a la població del nacionalsocialisme i el comunisme, tots dos règims altament burocratitzats, autoritaris i basats en la denúncia i la por.

Curiositat

Després de llegir-me uns quants llibres de Daniel Pennac sobre la família Malaussène, que sempre fan de bon pair, i Un petit inconvenient de Mark Haddon (traducció no gaire bona, faltes d’ortografia), que està prou bé (ara, quina mania dels editors d’explicar tot el llibre a la contraportada!), estic llegint Vida y destino de Vasili Grossman, més que res perquè tanta gent n’ha dit tantes coses bones que ja tenia curiositat. En català no hi és. El comparen amb Guerra i pau i vull saber per què; de moment trobo un mosaic de peces independents, ple de noms que en alguns casos ja em comencen a sonar, i una traducció més aviat deficient. El més interessant, ara com ara, és la descripció de les dificultats que planteja la vida diària a l’Estat soviètic, burocratitzat fins a extrems inversemblants i autoritari al màxim. No m’estranya gens que el llibre estigués prohibit.

Retard intel·lectual

Sembla mentida –i és molt depriment– que l’Església catòlica espanyola se senti encara autoritzada a defensar posicions que els països civilitzats dels quals Espanya sosté que forma part ja han discutit i descartat fa molt de temps. Ara llegeixo un llibre molt interessant sobre la lluita per les llibertats polítiques a França a través de la veu dels escriptors, i hi trobo aquestes paraules de l’historiador Edgar Quinet, del 1865: “Je voudrais que le prêtre eût son empire dans son église, mais que cette souveraineté ne pût, dans aucun cas, s’étendre hors de là; car le problème est ceci: faire que la liberté du prêtre catholique ne devienne pas la servitude de tous.”
Els espanyols van tan endarrerits en aquest tema que mentre a la major part d’Europa poden afrontar el problema de l’integrisme musulmà des d’una perspectiva laica –sense que això vulgui dir que ho facin gaire bé–, a Espanya l’integrisme catòlic té gairebé tanta força com als Estats Units l’integrisme protestant. Això és una exageració, ja ho veig, però tot i que els espanyols no tinguin el déu cristià tan interioritzat com els americans, no sé quants n’hi hauria que es declararien ateus. Ben pocs, em sembla, encara que aquest déu –ni cap altre– no sigui gaire present en les seves vides.

Assetjament “democràtic”

Vivim des de fa més de vint anys una escalada feixista que no rep aquest nom; només els faltava tenir una excusa, i la que han trobat és bona: terrorisme internacional. Els drets civils de qualsevol poden quedar suspesos en qualsevol moment, si es tracta de preservar (defensar, protegir) les institucions, la majoria, el benestar, la vida, les propietats, el que sigui de qui sigui, i no es pot protestar perquè aleshores et converteixes a) en un ingenu; b) en un col·laborador; c) en un estúpid que tens prejudicis que conserves d’altres temps, quan la policia no era democràtica (és molt democràtic menjar-se algú a hòsties), quan la justícia estava controlada pel poder (és molt democràtic el que passa amb el Tribunal Suprem i el Constitucional, amb el PP i el PSOE barallant-se aviam quants n’hi tenen que siguin dels seus), quan es fomentava l’espionatge ciutadà (i quina cosa és aquesta promoció que els particulars denunciïn “sospitosos”?).
Es tanquen mitjans de comunicació, es prohibeixen partits polítics, es processa presidents de comunitats autònomes i parlaments, s’eleva a una categoria ben democràtica i constitucional el delicte d’opinió i ningú no troba que hi hagi res a dir: solidaritat és connivència, vigila! Es deté persones amb proves ridícules, se les incomunica pràcticament sine die, se’ls extreuen declaracions no se sap amb quins procediments i tot això no té res a veure amb unes eleccions que són sempre l’únic objectiu, sinó amb la lluita per unes famoses llibertats que no queda gens clar en què consisteixen. I no es tracta només dels americans que són tan dolents i de Guantánamo; el mal som també nosaltres.
Tot plegat em recorda aquell poema de Martin Niemöller, popularitzat per Bertolt Brecht:

Als die Nazis die Kommunisten holten, habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Sozialdemokraten einsperrten, habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.
Als sie die Gewerkschafter holten, habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Juden holten, habe ich geschwiegen; ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten, gab es keinen mehr, der protestieren konnte.

Quan pensem que és hora de protestar ja no trobarem ningú que pugui sentir-nos, i quan vinguin a buscar-nos a nosaltres no hi haurà ningú que no ho trobi natural.