Herències col·laterals

De vegades m’assalta l’ambició i s’apodera de mi amb tanta força que no em deixa descansar. Aleshores el cap se m’omple de plans i em veig rescatant tots els llibres oblidats. Segurament si tingués més empenta o sentit comercial o totes dues coses, o sabés com es mouen els fils de l’administració, o tingués aquella mica de capital, podria tirar aquests projectes endavant. Però semblen condemnats a continuar sent sempre simples idees que em maregen a deshora i a no passar mai a la realitat.

I és llàstima, sobretot perquè tots aquests llibres que van caient dels catàlegs –o que en molts casos, si es tracta de material escrit en llengües diferents del català, no hi han arribat a figurar mai– serà cada vegada més difícil que algú els pugui llegir i per tant recomanar. I això no és cap bona notícia, i no només perquè va en contra de la lectodiversitat: llençar o ignorar tant de talent no ens pot ser bo de cap de les maneres, ni ara ni sobretot en el futur. Imaginem, per exemple, un Fahrenheit 451 sense memòria, una civilització de bestsellers i llibres recents…

Perquè la cosa és una mica aquesta. I no dic que el que es publica actualment no sigui interessant, que ho deu ser. De debò que no tinc temps de comprovar-ho. He hagut d’establir unes línies força rígides que traspasso poques vegades, de manera que sé que hi ha autors actuals –que tenen una certa anomenada, o molta, o quanta sigui, que van guanyant premis, publicant, venent…– que és difícil que els arribi a llegir mai.  Que per què? Doncs perquè en general tota aquesta gent que escriuen ara no han llegit prou: és el que sempre penso quan els pregunten quin autor els ha influït i són capaços de dir-ho, de dir «doncs aquest, i aquest, i l’altre, i aquell altre, i tant». (Això és una mica una boutade, però espero que ajudi a entendre el que vull dir.) El cas és que no tenen prou bagatge per construir res sòlid i hi ha massa coses sòlides que encara no he pogut llegir o que he de revisar perquè ja me n’he oblidat.

Amb tot això s’entén, doncs, que tendeixo a llegir poca novel·la actual. (Sobre altres formes literàries, com ara la poesia, el teatre, l’assaig, potser en parlaré en un altre moment.) I a sobre en català tenim el problema de la llengua (n’he parlat altres vegades), que fa que els textos sonin artificials, o estiguin plens de faltes i de construccions foranes, o una mica de tot. De vegades, però, hi ha casualitats i circumstàncies que em fan arribar un llibre a les mans: una recomanació, una dèria personal, una troballa deguda ben bé a l’atzar. Una d’aquestes circumstàncies m’ha dut a llegir una novel·la catalana publicada no fa gaire, un llibre entremaliat que enllaça amb la millor tradició de l’humor negre.

A Herències col·laterals, de Llort, hi ha una mica de la flaire d’aquell Mendoza que ens feia riure amb els seus laberints rocambolescos i potser també una mica de Dostoievski, però menys obsessiu i menys tràgic; en tot cas, amb una obsessió matisada per la quantitat d’alcohol que és capaç de traginar l’irresponsable protagonista, un personatge creïble, ben dibuixat i més aviat ridícul.

Herències és un llibre sense pretensions, cosa que s’agraeix, ben construït, simpàtic i llegidor. Potser els fragments destinats a contextualitzar el relat en el seu moment social sonen una mica buits, a tòpic periodístic, però no s’allarguen gaire i ajuden a explicar la història, que podria ser la de qualsevol d’aquells que es van pensar que podrien aconseguir duros a quatre peles, en molts casos sense fotre brot, i es van quedar sense un ral. Amb unes gotes d’humor absurd, costums que voldríem periclitats i inevitables venjances familiars.

Per acabar, i com que sé que algun dels meus lectors em retraurà que no he explicat res de l’argument del llibre, en diré això: un home acorda pagar-li a una dona una renda vitalícia a canvi del seu pis, que passarà a ser d’ell quan ella es mori; ella no es vol morir i té la seva pròpia història; ell sí que es mor i els seus hereus han de continuar pagant la renda cada mes encara que no els arribi ni per comprar sardines…

L’estrany

Mai no m’havia semblat tan pretensiós parlar aquí del llibre que acabo de llegir, que avui és L’étranger, d’Albert Camus, i potser no és tant perquè em sembli extraordinari, precís, mil·limètric, sinó per la quantitat de comentaris, exhaustius i no, que ha generat. Et pour cause, s’hauria de dir: amb motiu.

Fa temps que m’intriga la capacitat d’un escriptor de despullar-se de si mateix i integrar-se en l’altre, aquell que és descrit amb les seves paraules en un relat, i en aquest cas Camus no només es despulla de si mateix sinó que despulla el seu protagonista, Meursault, de tot el que les convencions ens demanen constantment de fer o de dir, de pensar i de sentir.

Sé que aquesta obra s’insereix en el cicle de l’absurd, etc. etc., i en algun moment Meursault mateix parla de l’absurditat de la vida humana en qualsevol cas, però la sensació que em queda en tancar-lo és que, si bé potser la voluntat de l’autor era en part retratar precisament aquest absurd de la vida humana, en privar el seu protagonista de la capacitat de comprensió de les formes socials i, d’aquí, de la necessitat de respectar-les, en fa un dels éssers més lliures que he vist retratats en literatura.

Dic això i penso “vaja, lliure, lliure, doncs tampoc”: perquè si el sol no hagués picat tan fort, si l’home no hagués sigut tan sensible a les seves sensacions, si no hagués tingut aquesta inclinació a establir relacions precisament al marge del que dicten les convencions, només d’acord amb el seu propi criteri, si no hagués perdut, com ell mateix admet, el costum de reflexionar sobre els seus actes… Sigui com sigui, un seguit de casualitats condueixen un home cap a l’abisme: tot el que fa és normal fins que un fet anormal porta a reinterpretar tota la seva vida des de la perspectiva de la suposada anormalitat que la presideix, i això el converteix en un estrany: un membre de la societat que de fet és aliè a aquesta societat i per tant extirpable.

La meva profunda ignorància fa que no sàpiga si els estudiosos consideren que aquesta novel·la té antecedents d’un protagonista tan poc protagonitzador, per dir-ho així, però sí que puc dir que la Colometa, que és posterior, em rodava pel cap com a personatge de novel·la amb un nivell d’interiorització comparable: inexistent.

És curiós perquè de la primera lectura, fa prop de quaranta anys, només en guardava un vague record de la primera part, la sorra, el mar, el sol, i no de la segona, en què la sorra i el mar i el sol són només un record que fa mal i s’ha d’apartar.

D’altra banda, tot i l’estudiada sequedat del llenguatge, les frases breus i poc adornades, m’ha semblat també un llibre altament poètic, potser en gran part per l’escapçament mateix del discurs:

“No sé per què, vaig pensar en la mama. Però l’endemà m’havia de llevar d’hora. No tenia gana i me’n vaig anar al llit sense sopar.”