Reencontre amb la H. Müller

Portada de l'edició alemanya de "Heute wär ich mir lieber nicht begegnet" Ja fa anys de la primera novel·la de la Herta Müller que vaig llegir,  i l’experiència de llegir-ne una altra, Heute wär ich mir lieber nicht begegnet (Avui preferiria no haver-me trobat amb mi mateixa, 1997, no disponible en català), ha sigut molt diferent del que en recordava. Tot i que també n’he gaudit força, la lectura se m’ha fet molt feixuga. Només podia llegir-ne unes quantes pàgines seguides, i llavors havia de fer una pausa, per assimilar i entendre tot allò que s’explica, i allò que més aviat es suggereix, amb una prosa densa i rica. No és una lectura fàcil, però el tema del llibre (l’absurda persecució política de persones insignificants en la Romania comunista, per resumir una mica barroerament) tampoc ho és, ni ho és la vida de la protagonista del llibre; i tot i això val la pena, i em penso que en seguiré llegint més coses, d’aquesta autora, tot i que el seu alemany clarament em sobrepassa.

Casa sense amo

Vaig conèixer casualment, fa uns anys, un parell de noies alemanyes que devien rondar els vint. Me les mirava i no podia estar del tot al cas del que explicaven perquè en les seves cares només hi podia veure les dels seus pares com a membres convençuts del Reich de Hitler. Cosa que immediatament em deia que no tenia cap mena de sentit, perquè els seus pares devien tenir la meva edat i no podien haver viscut el nacionalsocialisme.

També com a impressió de fons vaig tenir constantment al cap, mentre llegia Voltaire i Camí de sirga, la meva absoluta incapacitat d’entendre la necessitat de matar altres persones que experimentem els homes; i això està molt mal dit, potser; potser no s’hauria de parlar de necessitat, sinó només de capacitat: què fa que en un moment determinat decideixis que has de provar de sobreviure, que aquest sobreviure només és possible passant per sobre del cadàver dels altres, i que hi passis.

I la meva incomprensió fa que la pregunta continuï mal plantejada. Centenars de milers de joves són arrossegats encara contínuament a la guerra. Què fa que no s’hi oposin, que es deixin portar, que s’alienin, diria en un llenguatge que ha quedat antiquat, fins a aquest punt? Què ens fa capaços de ser cruels, de decidir que la nostra vida val més que la d’un altre, que matar pot ser un ofici, que la guerra és així i que cal fer la guerra? Que matar altres persones és tolerable, i que també ho és causar tots els famosos danys col·laterals, que inclouen els morts i els desplaçats i els refugiats i els…

Casa sin amo (Haus ohne Hüter, trad. cast. Margarita Fontseré), de Heinrich Böll, tracta de viudes i orfes de guerra però també de l’absurd de la guerra. Al senyor Böll potser no li agradaria que digués que és un mestre, però els alemanys que no el recorden i els europeus que no el coneixen estan condemnats a repetir la història de violència que els caracteritza; només que ara ho fem fora d’Europa. Estem condemnats tots plegats, potser, a oblidar la cara negra del passat i a ignorar la del present. Quanta saviesa!

Nota: Estenc aquí el significat d’europeu, com a concepte, a tots els que s’adscriuen d’una manera o una altra a la civilització occidental.

 

 

Contes “populars”

Tots coneixem més d’un dels contes recopilats pels germans Grimm. Però hi ha algunes coses sobre aquests folkloristes que potser no són tan sabudes. Per exemple, hi ha el mite que els contes “originals” dels germans Grimm són molt més durs que les versions ensucrades que en trobem més fàcilment avui dia. Però és que ells mateixos van reescriure els contes diverses vegades al llarg de les seves vides, amb una clara intenció, dins el marc cultural del romanticisme i l’exalçament dels nacionalismes, d’establir un marc identitari comú per al “poble alemany”. Per a això sembla ser que van crear un fals mite que aquests contes havien estat recollits de les classes més populars, quan sembla ser que una part considerable els els van explicar persones de classe mitjana o alta. Tot i que ells parlaven de l’origen “germànic” de moltes de les històries, n’hi ha moltes que ja havien estat recollides en altres èpoques i altres indrets d’Europa, o que mostren clares reminiscències d’històries bíbliques o de l’antiguitat grecollatina. No només això, sinó que durant la constant reescriptura dels contes hi van fer canvis importants, com ara fer desaparèixer tota referència al sexe, transformar les mares malvades en madrastres envejoses i afegir elements cristians, entre altres coses.

En qualsevol cas, tot això no deixen de ser anècdotes,  i el seu recull de contes conserva un gran interès per a les persones que, com jo, s’interessen pel folklore, la història, i el desenvolupament dels temes literaris. (I probablement també siguin bones històries per a explicar als nens, en la seva versió sense sucre).

Incloc aquí un petit text que vaig escriure per a la classe de Fantasy and Science Fiction que estava fent i que em va portar a fer aquesta lectura:

Un element recurrent a la majoria dels contes dels germans Grimm és el bosc, que desenvolupa funcions molt diverses: pot ser una font de combustible o aliment, un lloc on la màgia és possible o hàbitat d’éssers fantàstics, un refugi per a fugitius i animals i un amagatall per a bandolers, però també un espai misteriós i amenaçador per als que hi van a parar sense voler-ho.

És interessant fixar-se com la “gent de bé” mai no està destinada a quedar-se al bosc -en contraposició a criatures màgiques, animals i lladres-, sinó que la seva estada en aquest entorn, encara que es descrigui com a feliç (Germanet i germaneta, Els dotze germans, Blancaneu), només és una fase en el desenvolupament vital dels personatges.

Connectat a això hi ha el tema freqüent de la noia que va al bosc, perquè ha fugit o perquè l’hi obliguen, i durant aquesta etapa travessa un procés de maduració al final del qual o bé rebutjarà el pretendent no adequat (La núvia del conill, La caputxeta vermella) o bé serà descoberta per l’apropiat, sovint un rei de cacera o el fill d’un rei (Els dotze germansGermanet i germaneta, Rapunzel, Els sis cignes, Blancaneu, Els tres homenets al bosc), que pot ser que arribi a collir -literalment- la noia “madura” d’un arbre.

Els nois també poden passar per un procés de maduració dins el bosc, que normalment implica una missió que només els que tenen bon cor acompliran (La taula, l’ase i el bastóLa motxilla, el barret i l’espinaL’abella reina, L’oca d’or) i que acaba amb el casament amb una filla de rei.

En aquest sentit, el bosc adquireix un significat més profund i passa de ser un simple rerefons de la història a un segon ventre matern dins el qual els personatges joves es prepararan per a la vida adulta, és a dir, per al matrimoni.

Adéu a Sidonie

El racisme institucionalitzat fa por. Fa por veure com és d’important el control social per a mantenir els instints més bàsics -la por a l’altre, el rebuig cap a l’estrany o diferent- a ratlla. O més ben dit del que surt quan es deixa via lliure a certes idees. I com la història realment es repeteix, una vegada i una altra, una vegada i una altra, i tant d’orgull que tenim els homo sapiens de ser “animals intel·ligents”, em pregunto per a què ens serveix aquesta capacitat si no som capaços d’aprendre dels errors del passat.

O potser des de la meva visió del món sóc incapaç ni tan sols de concebre com hi pot haver gent que defensi les matances que van fer els nazis, els colons europeus, i tants d’altres, i tanmateix n’hi ha.

Estem veient últimament com la idea de la independència per a Catalunya va guanyant popularitat. I crec que hi influeix fortament una major presència en les institucions: els partits polítics, els mitjans de comunicació, els grups socials… Em pregunto fins a quin punt aquesta tendència està provocada per la xenofòbia, d’una banda en resposta a la dels espanyols cap als catalans, però també en l’altre sentit. Alguns cops he sentit la meva identitat rebutjada o menystinguda des de la banda espanyola. Però quants cops hem sentit o llegit comentaris de l’estil “el català és una llengua més culta” o “la tradició democràtica catalana és més forta”, en el fons comentaris racistes on n’hi hagin, però no hem reaccionat tan fortament perquè representen una facció del conflicte més propera a la nostra? Com reaccionaríem si els comentaris vinguessin de l’altra banda?

La nació catalana té, en la meva opinió, una reivindicació moral i legítima del dret d’autodeterminació -entesa com el dret a decidir com i per qui ha de ser governada-, però això no significa que haguem de tolerar actituds racistes, oi?

Tot això em ve al cap després de llegir Adéu a Sidonie, d’Erich Hackl, la història, sembla ser que verídica, de la vida d’una nena òrfena d’ètnia gitana que va ser acollida en una família austríaca el 1933. El relat recorre tota la seva infància, i explica com pel fet de ser una nena completament normal, però amb la pell massa fosca, el 1943 va ser tornada a la seva mare natural (en contra de la voluntat de tots els implicats, excepte les autoritats, “millor ara que quan sigui més gran, igualment no podrà estudiar ni casar-se” -resumeixo-), amb qui va ser traslladada poc després a Auschwitz, on va morir, sembla ser que de pena.

Al llarg de la història anem veient petites coses, els nens que la insulten -tot i que normalment hi juguen i tan amics-, els comentaris sobre “quina pell tan fosca”, el metge que refusa atendre-la… Poden semblar minúcies, però dins el context en què es troben, resulta molt més esfereïdor.

Reflexions a part, la llengua m’ha semblat altre cop força complexa, de manera que seguirem treballant la literatura alemanya. Una frase que m’ha agradat, quan parla del pare d’acollida i diu que malauradament (ho qualifica així en sentit irònic i perquè li va portar nombrosos problemes) considerava “dass sein Wohlergehen – und das seiner Familie – gebunden ist an das Wohlergehen aller“, és a dir, “que el seu benestar -i el de la seva família- estava lligat al benestar de tothom”, una forma ben bonica de descriure’n la tendència política.

Com una senyora

Ingrid Noll presenta una novel·la entretinguda i ben aconseguida, molt diferent del tipus de lectures que faig últimament. No em va sorprendre que Ladylike em deixés bastant indiferent. Per això la vaig escollir, perquè la llengua utilitzada és molt més adequada al meu nivell que posem Sebald o Wolf. Serveix per a fer descansar el cap, però no hi aporta gaires coses noves.

La premissa és força interessant: és la història de dues amigues d’uns setanta anys que, l’una vídua i l’altra divorciada –el marit va marxar fa anys amb una de més jove–, decideixen compartir la casa de la primera per estalviar diners i fer-se companyia, en plan pis compartit. A partir d’aquí passen per un seguit d’aventures i peripècies, una mena de misteri light. Dic light perquè tot i que hi ha morts, mentides, robatoris…, tot es presenta d’una manera tan innocent que no es crea gaire tensió.

Un tema important en el text és la consideració de la gent d’edat avançada per la resta de la societat, especialment la seva invisibilitat: la gent veu una vella i no mira més enllà, i això les fa sentir rebutjades, però precisament per aquest rebuig de vegades s’aprofiten de les circumstàncies, com una mena de revenja contra un món que les considera obsoletes i que té un lloc difícil per a elles. Aquest és un tema que m’interessa, però no s’hi aprofundeix gaire: al cap i a la fi la part central és la trama d’intriga i l’entreteniment.

En resum, és un llibre reeixit en el seu gènere, i una bona autora a la qual em podria aficionar fàcilment, però, i sé que sono molt pedant, potser ja no tinc edat o ganes de dedicar-me a lectures tan supèrflues?

Störfall

Christa Wolf ens presenta aquí un relat del dia després de l’accident de Txernòbil. La narradora, que viu en un poblet del nord-est d’Alemanya, passa el dia pendent de les notícies. De les notícies de la ràdio, les recomanacions que hi fan les autoritats i les explicacions dels experts a la televisió. Però també de les notícies que li arriben per telèfon, del desenvolupament d’una operació al seu germà per treure-li un tumor del cervell. Les reflexions sobre les unes i les cabòries sobre l’altre es van entortolligant al llarg d’un monòleg interior, dirigit al germà, en què uns pensaments interrompen els altres i petits detalls poden provocar llargues reflexions sobre el llenguatge, el passat, el futur… Txernòbil esdevé així el rerefons del seu estat d’excepció personal, i tot i que no és el centre dels seus pensaments si que hi és omnipresent: especialment en l’expectativa de què canviarà: paraules que queden estigmatitzades, verdura fresca que no es pot menjar… Al cap i a la fi una reflexió sobre “a partir d’ara què canvia?”, i la pregunta de perquè es va considerar que emprar una tecnologia nova, però amb riscos gravíssims, tot i que de probabilitat presumptament baixa, era una decisió raonable.

Das Parfum

Vaig trobar aquest llibre del Süskind en un encant per només cinquanta cèntims, però per a mi val molt, molt més. És molt conegut a Alemanya i a tot el món, però no n’havia sentit gaire cosa abans. Em sembla que l’hauré de tornar a llegir per entendre tot el que hi passa una mica més a fons.

El protagonista és un orfe. Té un sentit de l’olfacte sobrenatural. Percep el món i la gent gairebé sempre a través d’aquest sentit. Per tant, la base de la seva realitat es l’olor. Per a ell, les persones no tenen gaire importància, són només olors per recollir i per sentir-se bé.

Per aconseguir una olor perfecta mata vint-i-cinc noies, i això només perquè la que vol de veritat és l’olor de la vint-i-cinquena. Per a ell les seves vides no signifiquen res. Només vol millorar la tècnica d’aconseguir olors per tal d’obtenir la darrera sense equivocar-se.

Malgrat les seves accions, potser no té cap sentit jutjar-lo. Ningú no ha fet mai cas d’aquest protagonista desgraciat si no ha sigut per fer-lo servir. L’hem de veure com un dimoni o més aviat com un jutge de la humanitat? A la gent sempre se la mira desde fora. No té la seva pròpia olor. Què vol dir això? Que és innocent? Qui és una persona així, que agafa tot el que vol sense pensar en els altres, sense poder pensar en ningú fora d’ell mateix, perquè cada persona és només un munt d’olors o coses interessants per recollir? Un déu o un sociòpata? No ho sé.

No em sembla bé parlar massa sobre llibres que he de llegir un altre cop. Doncs, ja estic.

“Diari” irlandès

Em penso que Böll quedaria ben sorprès de veure la Irlanda actual
Em penso que Böll quedaria ben sorprès de veure la Irlanda actual

Aquest llibret no és, com el títol m’havia fet pensar, un relat autobiogràfic d’una estada a Irlanda, sinó més aviat una compilació de breus vinyetes ficcionalitzades de la vida quotidiana de la Irlanda dels anys 50.  He trobat que és una manera força interessant de fer un retrat -amb pinzellades ben grosses- d’una societat i de les seves problemàtiques del moment.

Famílies més que nombroses, l’emigració, la pobresa, el tarannà amable i despreocupat, el clima, la beguda… són alguns dels temes que van sorgint repetidament durant tot el llibre i que ajuden, penso, més a fer-se una idea del que podria haver sigut la Irlanda de llavors – o del que va veure-hi Böll- que llegir un capítol d’un llibre sobre història d’Irlanda. Costumisme, crec que en diuen, d’això.

Novel·la d’escacs

Die Schachnovelle, l’última obra que Stefan Zweig va publicar abans de morir, és un relat senzill però en certa manera perfecte, que se centra en una situació anecdòtica per a explicar un relat intrigant, interessant, que fa pensar, amb una caracterització dels personatges molt ben desenvolupada, però també amb alguns defectes que suposo que són difícils d’evitar quan s’escriuen aquesta mena de relats en primera persona: si el narrador no és el protagonista, es trobarà amb tot de personatges interessants que sense solta ni volta començaran a explicar-li coses de la seva vida amb tota mena de detalls. Tot i això, val molt la pena llegir-lo, i en alemany té alguns moments preciosos, com aquesta paronomàsia:

Denn ich hatte mit einemmal Tätigkeit […], die das Nichts um mich zunichte machte,[…]”

(“Donçs tenia així una ocupació[…] que anorreava el no-res del meu entorn”)

la sonoritat de la qual he pogut apreciar molt més probablement perquè aquest llibre no l’he llegit, sinó que l’he escoltat.

És molt interessant observar com n’és d’àmplia la cultura dels audiollibres, les lectures i el teatre radiofònic entre els germano-parlants: és fa evident només de veure com n’està de desenvolupada la indústria i el consum, i com la programació de moltes de les emissores de ràdio en aquesta llengua (les de continguts més culturals, és clar) sovint  inclou lectures o serialitzacions d’obres teatrals de manera diària. Penso que aquest fet és molt interessant quan s’està aprenent la llengua, i molt pràctic per exemple quan s’està fent ganxet!

(I amb això deixem descansar el senyor Zweig una mica de moment? Ja ho veurem!)