L’honor perdut de Katharina Blum

Del “difama que algo queda” al “doncs ara veuràs” aquest “relat” de Heinrich Böll suposa una crítica del que convencionalment al nostre país s’anomena “premsa groga” i tracta temes d’una actualitat permanent en la nostra societat mediàtica. Tot i aquest punt de partida,  l’autor es centra més en la forma, la construcció del relat a partir de documents, testimonis, en fi, d’altres relats – que per cert recorda molt a Retrat de grup amb senyora (1971), la seva novel·la anterior – que en aprofundir en aquesta crítica. Continua la lectura de L’honor perdut de Katharina Blum

La no-narració

Aquesta és la impressió més clara que m’ha deixat l’estil de Herta Müller després de llegir-ne Der Mensch ist ein grosser Fasan auf der Welt ( L’home es un gran faisà en el món, Bromera, 2009 – no en sé res de la traducció)
que descriu amb un estil molt particular – no sé si característic de la seva obra en general o d’aquesta en concret – l’espera i l’esforç d’una família hongaresa de parla alemanya per aconseguir el passaport per emigrar a Alemanya. Sembla ser que aquest escrit procedeix de l’època en que l’autora estava intentant fer això mateix.

H. MüllerLa seva prosa és d’alguna manera seca però molt descriptiva i poètica, amb imatges molt vives i una forma molt peculiar de representar l’acció. S’allunya de tota mena de sentimentalismes i és com una càmera fotogràfica que va recollint instants successius en el temps. Transmet una atmosfera, un estat d’ànim i la tensió acumulada que senten els personatges per les circumstàncies que estan vivint.

Us deixo amb una traducció improvisada de les primeres línies:

“Al voltant del Monument als caiguts hi ha roses. Són un matoll. Estan tan crescudes que ofeguen l’herba. Floreixen, blanques, rotlles petits com de paper. Cruixeixen. Clareja. Aviat és de dia.”

El món d’ahir

Aquestes memòries de Stefan Zweig més que de l’autor parlen d’una generació i descriuen els esdeveniments que van influir en la seva vida sense narrar-ne les peripècies ni aturar-se en les qüestions personals. És un home que mira amb nostàlgia el seu passat i es lamenta de tot el que ha anat contribuint a la desaparició d’un estat de les coses i d’unes esperances de joventut que mai va arribar a veure acomplertes.

Tot i que en alguns moments em va semblar una visió força ingènua i idealitzada – des de la seva posició pertanyent a una classe social privilegiada – de la societat de l’època anterior a la primera guerra mundial, en general em resulta un retrat fascinant de tota una època i uns esdeveniments que conec des de fa temps, però de lluny.

És curiós com el fet d’haver gaudit molt d’aquest llibre no m’ha fet despertar l’interès per les obres de ficció d’aquest escriptor: ni tan sols ell mateix no en parla gaire bé! Només n’he llegit Carta d’una desconeguda – un relat enginyós, però sense més-. Potser els hauré de descobrir en un altre moment de la meva vida o llegir el recentment ressenyat Embriaguesa de la metamorfosi. Potser també hi fa el fet de llegir-lo en alemany. Si el trobo potser provaré amb Die Schachnovelle, Novel·la d’escacs.

Interessant també la seva reflexió sobre la fama, i com si hi ha una cosa que canviaria és el no haver fet tota la seva carrera com a escriptor fent servir un pseudònim i evitant-se així tot l’interès despertat per la seva persona, de manera que el que el fes conegut haguessin estat tan sols les seves paraules.

En definitiva: una lectura molt interessant i recomanable per posar algunes peces noves al puzle del nostre coneixement sobre el passat cada cop menys recent d’Europa.

Els que han marxat

No ha sigut una lectura senzilla la de Die Ausgewanderten, de W. G. Sebald, però és un llibre amb el que m’he “barallat” de bon grat, perquè realment val la pena. Sebald té una forma de construir frases que de vegades m’han arribat a semblar laberíntiques alhora que directes i molt evocadores de les situacions i els personatges descrits. Continua la lectura de Els que han marxat

Die Taube

Està molt bé el retrat que Patrick Süskind fa en aquest llibret (El colom) d’un personatge que típicament consideraríem poc interessant, un vigilant de banc immers en una vida de rutina.
I no vull dir que el faci semblar un ésser fascinant, però en cap moment no perd l’interès del lector gràcies a una prosa impecable i un bon ritme narratiu.
Com sempre, em vénen ganes de llegir-ne més coses, d’aquest autor.
El Colom està disponible en català editat per Columna, em pregunto què tal serà la traducció.