L’estrany

Mai no m’havia semblat tan pretensiós parlar aquí del llibre que acabo de llegir, que avui és L’étranger, d’Albert Camus, i potser no és tant perquè em sembli extraordinari, precís, mil·limètric, sinó per la quantitat de comentaris, exhaustius i no, que ha generat. Et pour cause, s’hauria de dir: amb motiu.

Fa temps que m’intriga la capacitat d’un escriptor de despullar-se de si mateix i integrar-se en l’altre, aquell que és descrit amb les seves paraules en un relat, i en aquest cas Camus no només es despulla de si mateix sinó que despulla el seu protagonista, Meursault, de tot el que les convencions ens demanen constantment de fer o de dir, de pensar i de sentir.

Sé que aquesta obra s’insereix en el cicle de l’absurd, etc. etc., i en algun moment Meursault mateix parla de l’absurditat de la vida humana en qualsevol cas, però la sensació que em queda en tancar-lo és que, si bé potser la voluntat de l’autor era en part retratar precisament aquest absurd de la vida humana, en privar el seu protagonista de la capacitat de comprensió de les formes socials i, d’aquí, de la necessitat de respectar-les, en fa un dels éssers més lliures que he vist retratats en literatura.

Dic això i penso “vaja, lliure, lliure, doncs tampoc”: perquè si el sol no hagués picat tan fort, si l’home no hagués sigut tan sensible a les seves sensacions, si no hagués tingut aquesta inclinació a establir relacions precisament al marge del que dicten les convencions, només d’acord amb el seu propi criteri, si no hagués perdut, com ell mateix admet, el costum de reflexionar sobre els seus actes… Sigui com sigui, un seguit de casualitats condueixen un home cap a l’abisme: tot el que fa és normal fins que un fet anormal porta a reinterpretar tota la seva vida des de la perspectiva de la suposada anormalitat que la presideix, i això el converteix en un estrany: un membre de la societat que de fet és aliè a aquesta societat i per tant extirpable.

La meva profunda ignorància fa que no sàpiga si els estudiosos consideren que aquesta novel·la té antecedents d’un protagonista tan poc protagonitzador, per dir-ho així, però sí que puc dir que la Colometa, que és posterior, em rodava pel cap com a personatge de novel·la amb un nivell d’interiorització comparable: inexistent.

És curiós perquè de la primera lectura, fa prop de quaranta anys, només en guardava un vague record de la primera part, la sorra, el mar, el sol, i no de la segona, en què la sorra i el mar i el sol són només un record que fa mal i s’ha d’apartar.

D’altra banda, tot i l’estudiada sequedat del llenguatge, les frases breus i poc adornades, m’ha semblat també un llibre altament poètic, potser en gran part per l’escapçament mateix del discurs:

“No sé per què, vaig pensar en la mama. Però l’endemà m’havia de llevar d’hora. No tenia gana i me’n vaig anar al llit sense sopar.”

 

L’Étranger

Hi ha llibres que els coneixem fins i tot abans d’haver-los tingut mai a les mans. D’alguna manera prenen una vaga forma dins el nostre imaginari basada més en allò que ens suggereixen el títol i el nom de l’autor que en fets i detalls; potser n’hem sentit o llegit algun comentari i podem classificar-lo dins una corrent o conèixer-ne algunes característiques…

No tinc del tot clar quina era la meva idea preconcebuda de l’Etranger, d’Albert Camus, a part del fet que l’acció es desenvolupa a Alger, però el que sí que sé és que el llibre no era en absolut el que m’esperava, de manera que em vaig mantenir en la confusió expectant i meravellant-me d’aquest llenguatge exquisit, que tampoc no acabo d’entendre, fins el cop de puny de la pàgina final.

Un protagonista incomprensible que, tot i ser ell mateix el narrador, ens sorprèn no per les seves accions sinó per la seva narrativa d’aquestes, la falta d’emocions i la distància amb què sembla que ho viu tot genera una tensió que rebenta quan en l’última escena finalment Meursault ens mostra la seva humanitat.

La norma de la narrativa de ficció és que el lector s’identifica amb el personatge principal, de manera que viu les seves experiències a través d’ell i d’aquesta manera s’introdueix en el relat. Però Camus ens pren aquesta possibilitat: la incapacitat de sentir compassió ens situa com a lectors a una distància del relat a què no estem acostumats i que genera una certa angoixa, interpreto que no per la insensibilitat del protagonista, sinó per la nostra pèrdua de la capacitat d’empatia, que fa que ens mirem el món que se’ns mostra des de fora, que és en el fons com Meursault ho viu ell mateix, fins que la força dels esdeveniments el porta a finalment mostrar tot aquell sentir que no ha sabut exterioritzar fins llavors.