Bicycle Diaries

El músic i artista David Byrne sembla una persona amb una creativitat, una sensibilitat estètica i una curiositat intel·lectual interessants. Viatja força per motius de feina i li agrada explorar nous llocs en bicicleta. Té nombrosos contactes en el món de l’art i la música internacionals. I fa anotacions de les seves experiències de tot plegat. El llibre és una col·lecció d’articles – revisats o reescrits – prèviament publicats en un blog de l’autor. Em pregunto què passaria si tothom que en fa un es pensés que sap escriure. Em pregunto si s’hauria publicat un llibre semblant d’algú que no fos conegut.

Tot i que té parts genuinament interessants, com les perspectives evocadores que fa d’alguns indrets, la prosa és una mica massa senzilla i el resultat una mica irregular, massa anecdòtic de vegades, però d’altres ens presenta temes interessants, per exemple sobre urbanisme, relacionant-lo amb l’ús de la bicileta, però també amb les formes de planificació que aconsegueixen revitatitzar zones urbanes, fer-les més accessibles a les persones – en oposició als vehicles -, etc. Una lectura més a prop del periodisme que de la literatura, entretinguda però poc trascendent.

For whom the bell tolls

Aparentment Hemingway dominava allò que en diuen “la lengua de Cervantes“, ja que els diàlegs d’aquesta novel·la, que he llegit en anglès, segueixen la fraseologia i les formes d’expressió castellanes, però en llengua anglesa. Cosa que resulta excepcionalment curiosa i dóna una sensació més autèntica al relat, més viva, alhora que probablement n’impossibilita qualsevol mena de traducció decent. Com es tradueix un text que és un joc entre dues llengües?

El tema de les brigades internacionals, els partisans i els guerrillers durant la guerra civil i algunes de les escenes que s’hi relaten m’han resultat molt sorprenents, diria que fins i tot xocants, i també m’han despertat l’interès per a llegir o assabentar-me de més coses sobre el desenvolupament de la guerra i la intervenció, als dos bàndols, dels diferents poders internacionals, per exemple, la presència d’oficials soviètics als alts rangs de l’exèrcit republicà. Aquestes coses no ens les expliquen, quan ens expliquen les poques coses que ens expliquen sobre el que va passar.

Do good lives have to cost the earth?

Aquest llibre presenta una selecció molt irregular d’articles al voltant del tema del canvi climàtic que no aporten gairebé cap idea nova i semblen un aparador per a que tot un seguit de gent relacionada amb la preocupació pel medi ambient i la sostenibilitat puguin exposar una altra vegada discursos particulars que sonen a repetits milers de cops i que en casos no s’acaben d’ajustar al tema, em sembla, sinó més aviat als egos dels seus autors.

Sense diners

El llibre The Moneyless Man, “l’home sense diners”, no entrarà a la història de la literatura. Però és una  de les lectures més interessants que he fet en els darrers temps. Què fa que un text sigui o no sigui literari és una qüestió molt complexa. La intenció? La qualitat del llenguatge? No tinc cap interès ara mateix d’entrar en aquest debat.

M’ha interessat molt per una mena de convergència d’idees amb part del meu pensament en els darrers temps. M’adono més i més que tal com està construït el món actual ens veiem obligats a passar la major part del temps fent coses que no faríem si no fos perquè a canvi aconseguim diners, que després fem servir per viure. La narrativa oficial també diu que ha de ser així per força. Però ha de ser-ho? Evidentment si, si volem mantenir l’estil de vida generalitzat avui dia. Però és això desitjable, per al medi ambient, per a les persones, per a la societat?

La resposta d’en Mark Boyle és clara: per a ell els diners són un problema. Si no fos per la possibilitat d’acumular-los, ningú no es “beneficiaria” d’agafar més recursos de la natura dels que es necessiten. D’altra banda, el sistema monetari implica, per definició, que perquè una persona pugui augmentar el seu capital, un altre n’ha de perdre. Sempre que hi hagi persones que en tinguin més, n’hi haurà d’haver que en tinguin menys, perquè el volum monetari és finit. Per tant, l’existència de desigualtats hi és inherent. Per tal de mantenir el nostre nivell de vida comfortable, n’hi ha d’haver uns altres que viuen esclaus, que moren de fam.

En Boyle va decidir ser coherent amb aquestes idees i embarcar-se en una forma de vida autosuficient, sense l’ús de diners, durant un any. A part del relat de la seva preparació i de les peripècies de l’any en si, un dels punts més interessants és la seva posició pel que fa a la bestreta: per a ell és molt valuós donar coses a canvi de res amb la confiança que quan necessitem alguna cosa sempre hi haurà algú disposat a donar-nos-la. Si fem coses els uns pels altres, això crea lligams entre les persones i es substitueixen els diners com a “garantia de futur” per la comunitat, la gent que ens envolta. Em sembla una filosofia molt positiva, i crec que realment pot funcionar.

En definitiva, trobo que aquest llibre és ple d’idees que m’han servit d’inspiració i sobretot m’ha ajudat a pensar que, com a mínim, hauríem de viure en un món més divers que permetés la coexistència de diferents sistemes de vida, ja que una cosa està ben clara: és difícil que ens posem tots d’acord!

Manual per a autoestopistes galàctics

Suposo que aquesta és una de les coses bones quan empitjora el temps: sorgeixen més oportunitats per, o ve més de gust, quedar-se a casa arraulida llegint un llibre!

…the Thursday morning sun was bright and clear as it shone on Arthur Dent’s house for what was to be the last time.
Il·lustració de John Martz

The hitchhiker’s guide to the galaxy, de Douglas Adams, és un llibre al que tenia pendent de fer-li una ullada des de fa un temps. Quina coincidència, per tant, trobar-ne un exemplar a la tauleta de nit d’aquesta casa on estic convidada unes setmanes!

La lectura ha sigut d’aquelles que es poden descriure com a “lectura llamp”, és a dir, que l’he començat i acabat en un sol dia. Val a dir que no és un llibre gaire gruixut ni gaire profund, cosa que també ha ajudat.

Com tothom m’havia dit, és un llibre molt divertit, ocurrent i entretingut que té algunes imatges força interessants. Tot i això, pel que fa a la història o la narració, són més aviat poc rellevants i no sembla tenir cap propòsit més enllà del de fer passar l’estona (tot i que estic segura que, tenint en compte la quantitat de seguidors que té, algú li ha intentat trobar una filosofia o un significat més profund…). Com a curiositat, la sèrie (em penso que hi ha uns quants llibres més que continuen la història) es va originar com una teatralització per a la ràdio BBC cap allà a l’any 78! En aquest cas, el llibre va venir després.

El quadern daurat

He de dir que vaig disfrutat força llegint The Golden Notebook, de Doris Lessing.
Però ara, aquí al davant del full en blanc, no sabria explicar-ne el perquè.
Potser, penso, és una qüestió de la humanitat del personatge d’Anna, la forma com es crea una persona real, tangible, i, d’alguna manera, amb uns processos mentals amb els que en certa manera em puc identificar.
M’agrada la forma “caòtica” de la narració, el fet que no hi hagi una línia clara, un conflicte concret, sino molts, a la vegada relacionats, però que demostren que per a tenir interès, uns personatges, una història, no calen esdeveniments extraordinaris…
Dels temes que tracta, he vist que sovint se’n destaca el feminisme… Jo, la veritat, no l’hi veig, però probablement és perquè ho miro des d’una perspectiva molt llunyana, des d’un altre estat de les coses i també des d’un altre lloc.
És feminista perquè la protagonista és una dona divorciada, amb una filla, independent econòmicament, que té relacions sentimentals amb diferents homes, amb ideologies i ocupacions pròpies…?
També, en pensar-hi, he trobat curiós com el comunisme, o més aviat el Partit Comunista, està molt present en el llibre, però d’alguna manera només es parla de la política, no hi ha explicacions de la ideologia. Es diu “vam discutir sobre el conflicte de X”, però no es concreta en què consistia la discussió, les posicions, el conflicte concret.
La narració, en certa manera, se centra en les relacions humanes entre els personatges, la seva part racional i irracional, les seves mancances…
[Haurem de treballar una mica el tema aquest de fer una crítica/recensió, perquè això és una mica caòtic … ]