Retard intel·lectual

Sembla mentida –i és molt depriment– que l’Església catòlica espanyola se senti encara autoritzada a defensar posicions que els països civilitzats dels quals Espanya sosté que forma part ja han discutit i descartat fa molt de temps. Ara llegeixo un llibre molt interessant sobre la lluita per les llibertats polítiques a França a través de la veu dels escriptors, i hi trobo aquestes paraules de l’historiador Edgar Quinet, del 1865: “Je voudrais que le prêtre eût son empire dans son église, mais que cette souveraineté ne pût, dans aucun cas, s’étendre hors de là; car le problème est ceci: faire que la liberté du prêtre catholique ne devienne pas la servitude de tous.”
Els espanyols van tan endarrerits en aquest tema que mentre a la major part d’Europa poden afrontar el problema de l’integrisme musulmà des d’una perspectiva laica –sense que això vulgui dir que ho facin gaire bé–, a Espanya l’integrisme catòlic té gairebé tanta força com als Estats Units l’integrisme protestant. Això és una exageració, ja ho veig, però tot i que els espanyols no tinguin el déu cristià tan interioritzat com els americans, no sé quants n’hi hauria que es declararien ateus. Ben pocs, em sembla, encara que aquest déu –ni cap altre– no sigui gaire present en les seves vides.

Traducció

La força d’existir, de Michel Onfray, planteja una interessant alternativa al que Onfray anomena el nihilisme cristià, que caracteritza les societats contemporànies. Estic d’acord en aquesta definició i em sembla molt encertat el títol que dóna a la seva proposta: ateisme postcristià. Onfray ja m’havia cridat molt l’atenció amb el seu Tractat d’ateologia, que és un llibre que sembla molt ben estructurat i treballat. En canvi, el que llegeixo ara de vegades resulta caòtic, i el pitjor és que sovint no se sap si és a causa de l’entusiasme d’Onfray, que no pot parar-se a respirar i va deixant anar les seves il·luminacions una rere l’altra, o bé de les deficiències de la traducció. El tractat d’ateologia ja patia d’aquest mal, però em sembla que a La força d’existir l’editorial que el publica en català, Edicions de 1984, s’ha superat a si mateixa. És com si les editorials que publiquen en català proclamessin que només poden dedicar-se a la seva feina treballant malament, de pressa, de qualsevol manera. Però la feina mal feta no té futur, que deien; m’he d’enrecordar de llegir aquest home directament en francès, perquè hi ha casos en què allò de traduttore traditore té un sentit absolut: no crec que llegint la traducció estigui llegint el llibre d’Onfray, sinó una recreació que a la traductora no li ha importat que no sempre tingués solta; no entén gaire el tema ni la terminologia i cau en paranys evidents, i al darrere seu no hi ha hagut un editor que suplís aquestes deficiències.