Ronda naval sota la boira

Fa temps que vaig decidir que no llegir el pròleg d’un llibre quan no és de l’autor –i de vegades encara que ho sigui– no era desídia, sinó prudència, perquè no sabria dir quants llibres m’han caigut de les mans davant del prodigi d’erudició que tendeixen a ser aquestes paraules prèvies, sense comptar que sovint l’introductor –que sol ser un estudiós de l’autor que treballa en alguna universitat i que, per tant, ha de fer currículum– desvela sense cap mirament ni avís (ei, salteu-vos aquest paràgraf els que no conegueu encara el llibre) no només el tema, la trama i el sentit del discurs, no fos cas que hi poguéssim pensar solets, sinó també el desenvolupament, la importància dels diferents personatges i el final de la novel·la; sembla que el que importa no és deixar que el lector s’ho passi bé llegint, sinó que pugui gaudir d’una fruïció orientada, que sàpiga què és el que el fa riure o plorar o reaccionar com sigui, i de què és culpable si no presenta cap d’aquestes respostes que l’estudiós introductor prescriu com a naturals.

Ahir vaig acabar de llegir Ronda naval sota la boira, de Pere Calders, i com que avui tenia un buit llegístic i havia pensat llegir-ne després el pròleg, m’hi he posat. (Sembla que en realitat no és un pròleg pròleg, sinó un article que va escriure el Joan Triadú a l’Avui després que es publiqués el llibre.) Ha sigut una mica curiós, perquè l’he trobat interessant, fins al punt que algunes de les coses que hi diu el Triadú m’han portat a pensar que no me’n recordava gaire del primer capítol i que ja posats potser que me’l rellegís. I també és curiós que una de les coses que hi diu el Pere Calders és aquesta:

“S’admeti o no, el pròleg era una defensa que […] feien de l’obra el seu autor o algun conegut d’ell, amb preferència prestigiós. Venien a dir: “Lector amic, vés amb compte. Aquest llibre t’ha d’agradar per tals i tals raons […].” La posició primera apareixia, doncs, hostil, i aquesta actitud defensiva davant d’un atac que encara no s’havia produït deixava sovint el lector estupefacte.”

M’imagino la cara sorneguera del Calders quan li van dir que per a l’edició de Ronda naval sota la boira a la col·lecció “El Cangur” d’Edicions 62 s’hi afegiria aquest text del Triadú com a pròleg. I sobre el llibre no sé si explicar res més que això: un transatlàntic a la deriva, un capità amb un alt sentit del destí, uns passatgers que fan el que poden i un narrador que s’esplaia en uns capítols, mentre que el diguem-ne compilador o editor es reserva els annexos, que són per a mi la part més interessant, la més caldersiana (ai, que em prologuitzo) de la novel·la: humanitat, ironia i un humor molt fi són a tot arreu, però sobretot en aquestes pàgines que l’editor ja diu que són “Únicament per a persones amb ocupacions moderades”; fins i tot arriba a suggerir que “si algú […] ha d’aprofitar el temps fins als límits de l’avarícia, que passi des d’ara a l'”Epíleg”, on a manera de resum es dóna una síntesi colpidora dels fets que ens ocupen”.

A part de tot això, com sempre una llengua viva i expressiva i una gran tendresa per “l’home amb inicial baixa”, que observa “l’Home [que] passa rabent” i pensa “Vejam si prendrà mal!”.

 

L’ombra de l’atzavara

Retrat desencisat de la vida dels exiliats convertits en emigrants, en la mateixa línia que Tots tres surten per l’Ozama; amb un punt diferent de desesperació, però amb un pes semblant del clima, de l’ambient, en el destí dels personatges. A L’ombra de l’atzavara, de Pere Calders: un home va ser jove, va participar en una guerra perquè no quedava més remei, va marxar del seu país a l’hora de la derrota perquè no tenia altra opció, va intentar –com molts altres– no contaminar-se de l’estrangeritat que l’envoltava i mantenir la il·lusió de tornar a la terra perduda, i finalment es va plegar, sense acabar-ho d’admetre, al que semblava inexorable.

Una profunda melancolia orienta tot l’escrit, que es llegeix patint però alhora amb admiració per la generositat que representa tot un devessall de paraules que s’orienta a un únic fi: transmetre la sensació de derrota moral, innegable, general. Exemplificada aquí sobretot en una persona concreta que es veu engolida per les circumstàncies en un ambient que no entén ni arriba a acceptar mai, envoltat de persones que tenen unes maneres de fer estranyes, incomprensibles, feridores.

Hi ha poc Calders del que més coneixia, en aquesta novel·la. Poca ironia. O en tot cas està soterrada, amagada rere les situacions ben surrealistes que aclaparen el protagonista i arriben a anorrear-lo. Pocs japonesos i molts mexicans. Em preguntava, mentre anava llegint, com es va rebre aquest llibre a Mèxic, si s’hi va publicar; si va fer riure –“quanta raó, aquest gatxupín!”– o va causar indignació, en la línia de la resposta dels personatges no catalans que surten a l’obra.

Em puc imaginar que l’editor comprensiu que no li falla mai al pobre Deltell és el Joan Grijalbo; no sé reconèixer els altres, però identificar les persones no és el que importa i entra una mica en el terreny de la xafarderia literària, que acostuma a donar molt de joc. El que importa és –i això aquesta novel·la ho aconsegueix del tot– sentir, una vegada més, la desgràcia que va ser la guerra civil i el gran desastre que va comportar, lamentar la generació perduda, els homes –sobretot homes, i en conjunt molt valuosos– trasplantats, desarrelats, enfonsats per un destí més aviat estúpid, enyorats d’una terra que ja no existeix.

El llibre, que va rebre el Sant Jordi el 1964, quan els premis eren premis i no prebendes, és també una reflexió sobre la incomunicabilitat de l’experiència personal, l’estrangeritat de l’altre, el desconeixement d’un mateix i la dimissió, ni involuntària ni triada,  imposada però admesa, respecte a l’ideal juvenil d’una vida plena.

(I una expressió que he recollit: “anar d’un través de dit”; s’entén, oi? És preciosa.)