Herències col·laterals

De vegades m’assalta l’ambició i s’apodera de mi amb tanta força que no em deixa descansar. Aleshores el cap se m’omple de plans i em veig rescatant tots els llibres oblidats. Segurament si tingués més empenta o sentit comercial o totes dues coses, o sabés com es mouen els fils de l’administració, o tingués aquella mica de capital, podria tirar aquests projectes endavant. Però semblen condemnats a continuar sent sempre simples idees que em maregen a deshora i a no passar mai a la realitat.

I és llàstima, sobretot perquè tots aquests llibres que van caient dels catàlegs –o que en molts casos, si es tracta de material escrit en llengües diferents del català, no hi han arribat a figurar mai– serà cada vegada més difícil que algú els pugui llegir i per tant recomanar. I això no és cap bona notícia, i no només perquè va en contra de la lectodiversitat: llençar o ignorar tant de talent no ens pot ser bo de cap de les maneres, ni ara ni sobretot en el futur. Imaginem, per exemple, un Fahrenheit 451 sense memòria, una civilització de bestsellers i llibres recents…

Perquè la cosa és una mica aquesta. I no dic que el que es publica actualment no sigui interessant, que ho deu ser. De debò que no tinc temps de comprovar-ho. He hagut d’establir unes línies força rígides que traspasso poques vegades, de manera que sé que hi ha autors actuals –que tenen una certa anomenada, o molta, o quanta sigui, que van guanyant premis, publicant, venent…– que és difícil que els arribi a llegir mai.  Que per què? Doncs perquè en general tota aquesta gent que escriuen ara no han llegit prou: és el que sempre penso quan els pregunten quin autor els ha influït i són capaços de dir-ho, de dir «doncs aquest, i aquest, i l’altre, i aquell altre, i tant». (Això és una mica una boutade, però espero que ajudi a entendre el que vull dir.) El cas és que no tenen prou bagatge per construir res sòlid i hi ha massa coses sòlides que encara no he pogut llegir o que he de revisar perquè ja me n’he oblidat.

Amb tot això s’entén, doncs, que tendeixo a llegir poca novel·la actual. (Sobre altres formes literàries, com ara la poesia, el teatre, l’assaig, potser en parlaré en un altre moment.) I a sobre en català tenim el problema de la llengua (n’he parlat altres vegades), que fa que els textos sonin artificials, o estiguin plens de faltes i de construccions foranes, o una mica de tot. De vegades, però, hi ha casualitats i circumstàncies que em fan arribar un llibre a les mans: una recomanació, una dèria personal, una troballa deguda ben bé a l’atzar. Una d’aquestes circumstàncies m’ha dut a llegir una novel·la catalana publicada no fa gaire, un llibre entremaliat que enllaça amb la millor tradició de l’humor negre.

A Herències col·laterals, de Llort, hi ha una mica de la flaire d’aquell Mendoza que ens feia riure amb els seus laberints rocambolescos i potser també una mica de Dostoievski, però menys obsessiu i menys tràgic; en tot cas, amb una obsessió matisada per la quantitat d’alcohol que és capaç de traginar l’irresponsable protagonista, un personatge creïble, ben dibuixat i més aviat ridícul.

Herències és un llibre sense pretensions, cosa que s’agraeix, ben construït, simpàtic i llegidor. Potser els fragments destinats a contextualitzar el relat en el seu moment social sonen una mica buits, a tòpic periodístic, però no s’allarguen gaire i ajuden a explicar la història, que podria ser la de qualsevol d’aquells que es van pensar que podrien aconseguir duros a quatre peles, en molts casos sense fotre brot, i es van quedar sense un ral. Amb unes gotes d’humor absurd, costums que voldríem periclitats i inevitables venjances familiars.

Per acabar, i com que sé que algun dels meus lectors em retraurà que no he explicat res de l’argument del llibre, en diré això: un home acorda pagar-li a una dona una renda vitalícia a canvi del seu pis, que passarà a ser d’ell quan ella es mori; ella no es vol morir i té la seva pròpia història; ell sí que es mor i els seus hereus han de continuar pagant la renda cada mes encara que no els arribi ni per comprar sardines…

Fanny

De vegades em sorprenc mirant algú d’una certa edat i pensant on devia ser mentre transcorria la segona meitat del segle XX. Ocupant-se de les seves petites misèries, suposo, com d’altra banda fem tots, com segueix fent tothom, com si certs esdeveniments no haguessin passat: alguns els ignorem, en el doble sentit de no saber-los i de deixar-los de banda; d’altres els oblidem, de vegades perquè un excés de memòria ens mataria, de vegades perquè tenim el cap massa petit, de vegades perquè és així com van les coses, l’avui va colgant a poc a poc l’ahir sota el feix dels petits esdeveniments de cada dia.

Aquest pensament, doncs, és una mica intolerant i injust, segurament, però veig aquella dona que continua anant un cop a la setmana a la perruqueria a fer-s’hi la permanent i penso on era el maig del 68, per exemple; o aquell home que encara no pot ocupar-se de res de la casa, quines cançons escoltava de jove, en quin món vivia? Potser és que, a part dels fets que es poden recollir en un anuari, hi ha un corrent de quotidianitat, de costums establerts, finalment d’inèrcia, que fa que modificar les convencions sigui molt més difícil i sobretot més lent del que podria semblar.

També hi ha la qüestió de la qualitat provinciana de certes cultures, i això potser explica que part de la societat catalana de l’època se sentís escandalitzada per una obreta de Carles Soldevila, Fanny, que es va publicar el 1930, molts anys després de Nana (1880) d’Émile Zola, i de La dama de les camèlies (1848) d’Alexandre Dumas, per dir-ne només dues. I tanmateix, “un sector de la crítica […] ha titllat d’immoral la meva novel·la”, diu l’autor en el pròleg a la primera reedició del llibre, el mateix 1930; ves què dirien del que es publica ara!

La Fanny és una noia que, després de la fallida i la mort del pare i la partida dels germans a fer les Amèriques, es veu obligada a treballar; com que era de bona família, no sap fer res, de manera que l’única feina que troba és aquella en què el que li serveix és el seu tipet i les classes de ball: corista. La professió està mal vista, però la Fanny és una doneta ingènua i una mica eixelebrada que s’enamora, es manté pura i és víctima de les enveges de les companyes del teatre. És veritat que arriba el dia que es fica al llit amb l’home a qui estima i a qui a pesar d’això no vol considerar el seu promès, i em pregunto quina de les dues coses devien molestar més aleshores, que no es reservés per al matrimoni o que no trobés imprescindible casar-se després de perdre l’honor, com encara es diu no tan lluny d’on escric això ara. (No només es diu: encara es mata per això…)

 

Petit elogi del diccionari

Remenar diccionaris no és que sigui ben bé un vici, en el meu cas –conec gent que sí que el tenen–; de fet, durant anys he considerat que la necessitat de fer-ho era per una maledicció que una professional de la psicologia em va llançar al final dels meus anys escolars: que es miri una pàgina de diccionari al dia, em sembla que va dir. El meu vocabulari devia ser una mica pobre…

Sigui com sigui, remeno diccionaris i enciclopèdies tot el dia i sempre hi ha algun moment que penso quin bon invent que és, aquest de ficar les paraules a dins d’un llibre perquè les trobis quan en necessites alguna de concreta. I a més a més, les paraules que es fiquen en aquests contenidors tan útils no hi estan incloses a la babalà, a batzegades, com passaria en un que jo fes a la meva manera, sinó que hi estan posades per ordre alfabètic –que si algú no se’l sap, sempre en pot consultar una llista–; això és simplement fantàstic i no ho celebrarem mai prou.

Per a gent com jo, que sempre els fan falta més paraules de les que tenen a mà, o que les perden constantment en algun racó d’una memòria vacil·lant, l’ús del diccionari i de la seva versió a l’engròs, l’enciclopèdia, es converteix tot sovint en un homenatge a l’enginy humà, que no sempre es dedica a elucubracions o actes estúpids, bèsties, barroers o tan sols desaconsellables, tal com potser, veient segons què, podria semblar.

Ara, que ningú no es pensi que en un diccionari hi ha totes les paraules d’una llengua, totes les paraules que un idioma pot haver de menester –sembla que avui li toca al dipòsit dels sinònims– per respondre als requeriments comunicatius dels parlants, o escrivents, o filmants, o… Pobra llengua seria la que es pogués encabir sencera en un catàleg!

Després hi ha la utilització dels diccionaris i enciclopèdies per servir una causa o una altra, amb l’Encyclopédie com a paradigma, però això ja sembla tema per a un altre –possible?– apunt. En tot cas, a la xarxa hi ha ple d’exemples sobre algunes esmenes del DRAE més aviat descarades i tendencioses, i d’altra banda només cal agafar la primera edició del Fabra i l’última del DIEC per comprovar l’evolució dirigida d’aquests registres, autèntics calaixos de sastre del moment present; ben endreçats, això sí. Tot és ideologia, finalment.

Llengua literària?

Intentant endreçar el caos de les meves lectures i fer veure que tenen un objectiu, vaig comprar no fa gaire Trucada per al mort, de John Le Carré, editat per La Cua de Palla l’any 1968 en traducció d’Antoni Pigrau, que no recordava gens quan no fa gaire el vaig rellegir en VO, Call for the Dead. Ara el que volia fer era resseguir-los tots dos alhora, l’original i la traducció, però m’està començant a fer por: por de veure el que passa en la versió catalana, perquè amb la Trucada vaig comprar també dos llibres de Dashiell Hammett, un autor que volia recuperar, i després de llegir-los no crec que pugui dir que ho hagi fet –que l’hagi recuperat–; en tot cas, si tant m’interessa, n’hauré de buscar també l’original.

En el meu record, Collita roja i La clau de vidre eren bons, però ara els gàngsters parlant-se de vós, garfint pistoles, perdent capells i fent altres coses rares m’han impedit entrar en la història, que en realitat no té més importància: em fa l’efecte que en Hammett l’estil ho és tot; l’antiestil, si es vol, en el pol oposat de la novel·la psicològica, amb frases curtes que només expliquen fets, sense gens d’introspecció, un ritme ràpid i molta violència. I ara que hi penso, quan els vaig llegir –els tres que he dit–, fa més de trenta anys, no recordo que la llengua em sobtés tant; també és veritat que no es pot dir que aleshores tingués prou criteri per saber si una traducció era bona o no, i això em permetia trobar acció en les novel·les d’acció, en lloc de mots escaients i sospites d’errors.

Perquè a més a més hi ha això: no només la llengua és encarcarada i no gens àgil, sinó que a sobre la traducció no és bona; i no, no és el mateix. En tot cas, es pot entendre que als anys seixanta els conceptes lingüístics estiguessin com estaven i que fos menys important la qualitat de la traducció que publicar, publicar i publicar; el que ja s’entén menys és que 62 hagi anat reeditant aquestes versions sense revisar-les: la Collita roja que tinc es va publicar el 84 –no m’ho podia creure. I el que em pregunto és si les traduccions del catàleg actual, vigent, de les Seleccions de la Cua de Palla estan revisades o no. Si és que no, la cosa és de jutjat de guàrdia i ja es poden anar queixant amb la cançoneta d’ai què farem perquè la gent llegeixi més en català.

(Sempre estem amb la cosa de la desgraciada llengua i com ens tracten de malament els espanyols, però els que som uns desgraciats, en l’accepció 1 de l’Alcover-Moll, som els catalans, que l’anem assassinant a poc a poc, amb nocturnitat i traïdoria i fent veure que ens en cuidem.)

El bon vi no necessita ram

«El bon vi no necessita ram» (o «no ha menester ram»): significa que les coses bones no necessiten propaganda (DCVB).

Fa dies que em rondava pel cap l’equivalent castellà d’aquesta frase, “El buen paño en el arca se vende”, de significat transparent, i pensava també com canvien les coses: en els temps hipermediàtics que vivim, em sembla que la dita no es compleix.

I el ram de la frase catalana deu venir d’aquí: 2. c) Branquetes de pi que es pengen damunt el portal o la finestra d’una casa per a indicar que hi venen vi (DCVB).

I d’aquesta manera comencem una altra branca d’aquest bosc, la de l’apunt lingüístic, que ja hi anava fent falta.

Globalització i normalització

Una enquesta informal entre estudiants de diferents carreres indica la convivència a la universitat d’una presència majoritària del català (UPF), un pes notable del castellà, distribuït de manera aleatòria (UPC), i la preponderància de la llengua de substitució (UAB). Sembla freqüent que s’imparteixin assignatures en castellà, adreçades a incloure els estudiants d’Erasmus, sense opció a matricular-se de la mateixa assignatura en català. La bibliografia recomanada o disponible és, fora de casos aïllats, en castellà o en anglès.
Tot i que la mostra consultada no és significativa, els resultats marquen una tendència que no es llegeix com a discriminatòria. Altres dades –nombre de llibres publicats en castellà i en català, ja siguin originals o traduccions; nombre de pel•lícules rodades en català o doblades a aquesta llengua; nombre de publicacions periòdiques en castellà i en català i xifres reals de tirada i difusió– donen la mesura de l’estancament de la producció cultural en català i de la consolidació del castellà com a única llengua econòmicament viable.
El català té una presència important a la ràdio i la televisió de Catalunya, però en aquest últim mitjà la implantació de la televisió digital terrestre i l’ampliació del nombre de canals no s’espera que afavoreixi l’oferta catalana. La proliferació d’emissores comporta un augment de la competència, que imposa a les televisions petites d’àmbit general (Td8) una reducció de costos que fa més rendible la compra de sèries i pel•lícules rodades als Estats Units, seguint el corrent general, i ja doblades per altres canals al castellà; així mateix, la presència d’aquest idioma en les emissions de vegades sembla formar part d’una política lingüística amb voluntat d’hibridació (BTV).
Al carrer, mentrestant, s’hi manté el castellà com a llengua de relació amb els desconeguts i en les transaccions comercials. Pel que fa a les vendes per telèfon, el percentatge en què es recorre al català com a primera llengua és ínfim. A les escoles, la immersió lingüística practicada a les aules no ha elevat l’ús social del català; el castellà es manté o progressa com a llengua d’intercanvi d’un alumnat de procedències cada cop més diverses per a les quals aquest idioma adquireix un rol referencial únic, desproveït d’interferències amb el català (Bibiloni, 2000 [1997]), que tot i ser la llengua principal del govern de Catalunya no arriba a adquirir, fora d’àmbits molt reduïts, la consideració de llengua de prestigi.
Diem que el català és la llengua principal, no l’única, del govern de Catalunya i cal veure aquí una de les causes del fracàs de les diverses lleis adreçades a la normalització lingüística; unes lleis, a més, que no es gosa aplicar de manera estricta i que estan sotmeses a constants recursos d’inconstitucionalitat plantejats pels defensors dels drets dels castellanoparlants, que l’opinió espanyolista converteix en resistents davant el que es publicita com a prepotència del sector catalanista. No s’ha d’oblidar que aquesta és una opinió que troba prou suport per arribar a convertir en presumptes terroristes –i en aquest sentit el cas que es relata a Èric i l’Exèrcit del Fènix (Proa, 2006) no és anecdòtic sinó paradigmàtic– els activistes de la lleialtat lingüística, simples defensors de la legalitat vigent en el territori en què es considera aplicable.
S’ha d’admetre que el marc legal en què s’inscriu l’activitat dels governs catalans –els d’aquells territoris dels Països Catalans en què un govern autonòmic espanyol té capacitat de legislar en matèria de llengua–, producte d’àrdues negociacions i també de penoses renúncies i de vegades de foscos designis, limita la capacitat d’aquests governs per imposar el català com a llengua única. D’altra banda, la necessitat de no alienar-se vots obliga els dirigents polítics a declarar com a objectiu la voluntat d’evitar el conflicte lingüístic (Mollà i Palanca, 1989 [1987]), cosa que es tradueix sempre en la preeminència del castellà, la llengua que no requereix conèixer-ne d’altres.
És en aquest context de normalització exclusivament formal que cal situar la globalització econòmica i mediàtica, que no només imposa cada vegada més l’ús de l’anglès en tots els àmbits sinó que fa que el castellà defensi amb dents i ungles el seu territori: un territori que comprèn la major part dels Països Catalans, en els quals la fragmentació administrativa dóna lloc a un conflicte lingüístic que no es resol a favor del reconeixement del català com a llengua comuna sinó que tendeix a donar categoria d’idioma a diferents varietats geolectals, cosa que reverteix també en la consolidació del castellà com a llengua de comunicació interterritorial i en la minorització del català.
D’aquesta manera, el secessionisme lingüístic valencià en un extrem, i en un altre la dilució de la llengua en un conjunt heterogeni d’idiomes entre els quals el castellà s’erigeix com l’únic socialment útil, converteixen el català en inviable des del punt de vista econòmic i n’impossibiliten la normalització efectiva en un àmbit global.

BIBLIOGRAFIA

BIBILONI, Gabriel (2000 [1997]): Llengua estàndard i variació lingüística. València: 3i4. (Contextos, 3)
CUCARELLA, Toni (1999). “Mestissatge o clonació.” Dins XVI Encontre d’Escriptors Gallecs, Bascos i Catalans. Galeusca / AELC.  [http://www.escriptors.cat/pagina.php?id_text=954; data d’última consulta, 2 d’abril del 2006]
MOLLÀ, Toni; PALANCA, Carles (1989 [1987]): Curs de sociolingüística 1. Alzira: Edicions Bromera.
MUÑOZ, Jordi. “El futur del català a una universitat globalitzada.” Article dins Plataforma per la llengua. [http://www.plataforma-llengua.org/pagina.php?id=125; data d’última consulta, 2 d’abril del 2006]

NOTA: Amb aquesta entrada començo a publicar algun dels treballs que vaig fer per a la UOC quan hi estudiava filologia.

El quadern gris

És rar que mentre llegeixo un llibre vagi pensant en quan el rellegiré, però això és el que m’ha passat amb aquest dietari que Josep Pla va mantenir els anys 1918-19, durant els seus últims temps a la universitat com a estudiant de dret i els seus primers com a periodista, abans de marxar com a corresponsal a París.

Continua la lectura de El quadern gris