Llengua literària?

Intentant endreçar el caos de les meves lectures i fer veure que tenen un objectiu, vaig comprar no fa gaire Trucada per al mort, de John Le Carré, editat per La Cua de Palla l’any 1968 en traducció d’Antoni Pigrau, que no recordava gens quan no fa gaire el vaig rellegir en VO, Call for the Dead. Ara el que volia fer era resseguir-los tots dos alhora, l’original i la traducció, però m’està començant a fer por: por de veure el que passa en la versió catalana, perquè amb la Trucada vaig comprar també dos llibres de Dashiell Hammett, un autor que volia recuperar, i després de llegir-los no crec que pugui dir que ho hagi fet –que l’hagi recuperat–; en tot cas, si tant m’interessa, n’hauré de buscar també l’original.

En el meu record, Collita roja i La clau de vidre eren bons, però ara els gàngsters parlant-se de vós, garfint pistoles, perdent capells i fent altres coses rares m’han impedit entrar en la història, que en realitat no té més importància: em fa l’efecte que en Hammett l’estil ho és tot; l’antiestil, si es vol, en el pol oposat de la novel·la psicològica, amb frases curtes que només expliquen fets, sense gens d’introspecció, un ritme ràpid i molta violència. I ara que hi penso, quan els vaig llegir –els tres que he dit–, fa més de trenta anys, no recordo que la llengua em sobtés tant; també és veritat que no es pot dir que aleshores tingués prou criteri per saber si una traducció era bona o no, i això em permetia trobar acció en les novel·les d’acció, en lloc de mots escaients i sospites d’errors.

Perquè a més a més hi ha això: no només la llengua és encarcarada i no gens àgil, sinó que a sobre la traducció no és bona; i no, no és el mateix. En tot cas, es pot entendre que als anys seixanta els conceptes lingüístics estiguessin com estaven i que fos menys important la qualitat de la traducció que publicar, publicar i publicar; el que ja s’entén menys és que 62 hagi anat reeditant aquestes versions sense revisar-les: la Collita roja que tinc es va publicar el 84 –no m’ho podia creure. I el que em pregunto és si les traduccions del catàleg actual, vigent, de les Seleccions de la Cua de Palla estan revisades o no. Si és que no, la cosa és de jutjat de guàrdia i ja es poden anar queixant amb la cançoneta d’ai què farem perquè la gent llegeixi més en català.

(Sempre estem amb la cosa de la desgraciada llengua i com ens tracten de malament els espanyols, però els que som uns desgraciats, en l’accepció 1 de l’Alcover-Moll, som els catalans, que l’anem assassinant a poc a poc, amb nocturnitat i traïdoria i fent veure que ens en cuidem.)

Casualitats

Últimament he tingut sort i m’han tocat uns quants llibres interessants, com ara Le quatuor algérien de Yasmina Khadra, que de fet són quatre perquè és un volum que reuneix les quatre novel·les d’aquest escriptor (Yasmina Khadra és un pseudònim) que protagonitza el comissari Llob. Explica la vida diària a l’Algèria de fa entre deu i vint anys, amb moltes referències a la guerra d’independència i a un món que la corrupció, les màfies, l’especulació i la ignorància han anat fent desaparèixer (com aquí, però molt i molt pitjor); els casos criminals que resol el comissari són, com passa tan sovint amb la novel·la negra, el pretext per parlar de la injustícia que provoca els crims, i encara que entenc que hi hagi qui critiqui aquest home per escriure en francès i no en àrab, jo ho agraeixo perquè això em permet llegir-lo sense traduir: fa meravelles, i el sentiment que et provoca és molt paradoxal perquè descriu una situació més que lamentable amb una llengua que et fa desitjar que no acabi mai. M’ha fet venir ganes de llegir més coses seves, de llegir més àrabs (en una entrevista diu que Al-Mutanabbi és el millor poeta que ha existit al món, potser exagera però potser caldria tastar-lo) i de recuperar el Dashiell Hammett.