Les veus del Pamano

Aprofitant el semiparèntesi estival, he rellegit Les veus del Pamano, del Jaume Cabré, que vaig llegir deu fer uns quatre o cinc anys. No recordo per què aleshores no em va acabar de convèncer; potser perquè se’n parlava tant i es deia tant que era un llibre tan bo. El que m’ha semblat ara és una obra força rodona que parla del passat, del futur del passat i del present amb una veu escèptica i adolorida per la consciència que continuem allà on érem, lligats per compromisos que no sabem com trencar, sorpresos quan les coses no van com volíem i en el fons controlats pels mateixos poders de sempre.

Entre els molts nivells de lectura –la tergiversació de la memòria per interessos particulars, la mentida com a instrument de poder, la guerra civil, la humiliació de les víctimes, la progressiva destrucció de l’entorn natural per una ambició sense fre ni mesura, els diferents tipus de traïció, el desconcert de la maduresa– d’una obra que, com Jo confesso, es va construint com un trencaclosques en què al final no falta cap peça, entre el dia a dia de la doble vida d’un heroi sense ganes i una mestra que intenta conèixer una veritat antiga, un seguit de situacions ens porten a veure les dues cares d’una mateixa història, la real i la tergiversada d’acord amb una versió interessada dels mateixos fets.

En els primers anys de la postguerra espanyola, una parella arriba a un poble perdut del Pallars; ell s’ha de fer càrrec de l’escola del poble, ella espera un fill i tots dos estan plens d’il·lusió. Aviat comprovaran que la vida al poble no és tan idíl·lica com s’havien pensat: la Falange està en el seu millor moment i els que manen de debò han decidit fer justícia. Gairebé seixanta anys després, la casualitat empeny una dona que també ha perdut la il·lusió a investigar els fets del passat. Entremig, tot de fets i personatges ens fan retrocedir fins a un temps tèrbol ple d’excessos i ens obliguen a reinterpretar el present.

El Jaume Cabré construeix un món sencer tan versemblant que, més que una novel·la, Les veus del Pamano és una crònica, tan frustrant i descoratjadora com ho és de vegades la mateixa realitat.

 

L’home més buscat

O què comporta per a gran part de la gent d’aquest planeta la lluita global contra el terrorisme i l’imperi del mal, quina importància tenen en aquests moment uns conceptes de què les democràcies occidentals, el món lliure, encara presumeixen, com ara habeas corpus, presumpció d’innocència, igualtat davant la llei, inviolabilitat de la integritat física, dignitat humana, llibertat de moviments… Sovint em pregunto, quan llegeixo un altre llibre de John Le Carré, quins contactes ha mantingut entre els serveis d’intel·ligència i com sap com funcionen ara les coses si fa quaranta anys que no hi treballa. Potser només extrapola, o bé sap que hi ha coses que no canvien mai, o bé té talps en els serveis secrets que l’informen, el cas és que no és que les coses puguin anar així: saps que van així i que és molt difícil fer-hi res per molt indignant que sigui. Totes les lleis d’excepcionalitat antiterrorista que tenim a tot arreu porten a un territori de no-llei, alegal, on el que mana és el sagrat concepte de la seguretat de l’Estat i el que compta són els resultats; no quantes víctimes fa aquesta guerra, sinó quants atemptats no hi ha, i com que sempre es pot dir que amb una detenció s’han estalviat posa-hi el nombre de morts que vulguis, ja està tot justificat.
Mentre el llegia pensava en el comando Raval, una batuda que sembla que es va originar en una bossa amb material sospitós que va col·locar al lloc adequat el xivato que la policia havia infiltrat en una suposada xarxa, i en el comando Dixan; ningú admetrà públicament que són errors, ningú indemnitzarà les persones a les quals com a mínim s’ha destrossat la vida ni se’ls compensarà per anys de presó i maltractaments, sinó que seran sempre victòries sobre el terror, com a màxim víctimes col·laterals de la guerra contra el terror, i aquesta detenció es clavarà a les seves fitxes policials.
Pensava també en els detinguts de Guantánamo i de les presons fantasma que no sabem ni on són, sovint només culpables d’haver travessat una frontera: han estat al purgatori i per tant són sospitosos, del que sigui; per exemple, de voler-se venjar de tanta humiliació, de tot el dolor que se’ls ha causat perquè un dia van decidir deixar-se barba.
Una nota final: hauria d’haver posat tantes cursives i cometes per relativitzar conceptes (com ara democràcia) que m’ho estalvio.