L’ombra de l’atzavara

Retrat desencisat de la vida dels exiliats convertits en emigrants, en la mateixa línia que Tots tres surten per l’Ozama; amb un punt diferent de desesperació, però amb un pes semblant del clima, de l’ambient, en el destí dels personatges. A L’ombra de l’atzavara, de Pere Calders: un home va ser jove, va participar en una guerra perquè no quedava més remei, va marxar del seu país a l’hora de la derrota perquè no tenia altra opció, va intentar –com molts altres– no contaminar-se de l’estrangeritat que l’envoltava i mantenir la il·lusió de tornar a la terra perduda, i finalment es va plegar, sense acabar-ho d’admetre, al que semblava inexorable.

Una profunda melancolia orienta tot l’escrit, que es llegeix patint però alhora amb admiració per la generositat que representa tot un devessall de paraules que s’orienta a un únic fi: transmetre la sensació de derrota moral, innegable, general. Exemplificada aquí sobretot en una persona concreta que es veu engolida per les circumstàncies en un ambient que no entén ni arriba a acceptar mai, envoltat de persones que tenen unes maneres de fer estranyes, incomprensibles, feridores.

Hi ha poc Calders del que més coneixia, en aquesta novel·la. Poca ironia. O en tot cas està soterrada, amagada rere les situacions ben surrealistes que aclaparen el protagonista i arriben a anorrear-lo. Pocs japonesos i molts mexicans. Em preguntava, mentre anava llegint, com es va rebre aquest llibre a Mèxic, si s’hi va publicar; si va fer riure –“quanta raó, aquest gatxupín!”– o va causar indignació, en la línia de la resposta dels personatges no catalans que surten a l’obra.

Em puc imaginar que l’editor comprensiu que no li falla mai al pobre Deltell és el Joan Grijalbo; no sé reconèixer els altres, però identificar les persones no és el que importa i entra una mica en el terreny de la xafarderia literària, que acostuma a donar molt de joc. El que importa és –i això aquesta novel·la ho aconsegueix del tot– sentir, una vegada més, la desgràcia que va ser la guerra civil i el gran desastre que va comportar, lamentar la generació perduda, els homes –sobretot homes, i en conjunt molt valuosos– trasplantats, desarrelats, enfonsats per un destí més aviat estúpid, enyorats d’una terra que ja no existeix.

El llibre, que va rebre el Sant Jordi el 1964, quan els premis eren premis i no prebendes, és també una reflexió sobre la incomunicabilitat de l’experiència personal, l’estrangeritat de l’altre, el desconeixement d’un mateix i la dimissió, ni involuntària ni triada,  imposada però admesa, respecte a l’ideal juvenil d’una vida plena.

(I una expressió que he recollit: “anar d’un través de dit”; s’entén, oi? És preciosa.)

 

 

 

Paraules d’Opòton el Vell

Feia molt de temps que tenia pendent la lectura d’aquest llibre, que s’ha revelat com una petita meravella. I dic petita només per la modèstia amb què el narrador, l’Opòton, fa la relació del viatge que els asteques tenochques, com en diu ell, van fer a Europa, el Vell Atzlan –el lloc originari–, per rebre Quetzalcoatl en la seva tornada a la terra i acompanyar-lo fins al Gran Tenochtitlan, amb el previsible fracàs d’aquesta expedició i la ruïna que va suposar per a tot l’Atzlan que els asteques haguessin ensenyat als de la Fala Castella –els espanyols– el “camí de la dreta del món”, que va comportar la destrucció completa d’unes quantes civilitzacions i l’esclavització dels supervivents.

Avel·lí Artís Gener escriu, des de l’exili mexicà, una mena de contracrònica entre ingènua i amarga de la conquesta d’Amèrica: ingènua pel punt de vista del narrador, que fa que de vegades et petis de riure; amarga per les conseqüències de la invasió espanyola, que l’Opòton vell ja ha sofert i lamentat durant molts anys, i contracrònica perquè de fet a la conquesta mateixa hi dedica tan sols alguns comentaris mentre parla d’altres coses, per subratllar tot el que el seu poble i ell personalment han perdut.

Tots tres surten per l’Ozama

Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca (Mèxic, 1946) és el relat de l’experiència de l’exili a l’Estat antillà de la República Dominicana durant la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1930-1961). El llibre s’inicia amb l’arribada a Ciudad Trujillo, capital del país, d’un barco que, procedent de França, transporta un nombrós grup de refugiats europeus: catalans, però també espanyols de diverses procedències, jueus alemanys, etc. El relat se centra en dos d’aquests viatgers, el Ramon i el Miquel, i en un compatriota seu que va arribar poc abans a l’illa, el Lluís.

La descripció sincopada del dia a dia dels tres protagonistes –i d’un seguit de personatges, sobretot naturals del lloc, que adquireixen també protagonisme i contribueixen a donar sensació de realitat a la història– permet copsar la força de la desesperança que se’n va apoderant: la seva única perspectiva és sortir de l’illa, però sembla un objectiu impossible.

D’aquesta manera, el que per als viatgers forçats no era sinó una estació, una parada en un viatge més llarg que havia de dur-los a Mèxic, Cuba, Xile, Veneçuela, els Estats Units, es converteix per a molts d’ells en la seva residència permanent. I  la vida a la República Dominicana no és gens fàcil. El país, no gaire desenvolupat, s’ha vist a més empobrit pels aleshores més de deu anys de dictadura de Trujillo, que pel que sembla acull els immigrants –en un moment que la major part de països els havien tancat les portes– perquè es fa pagar cada visat a cinquanta dòlars i perquè necessita mà d’obra per colonitzar la selva.

La realitat és que al país no hi ha feina ni per als intel·lectuals que constitueixen el gruix de l’exili català, espanyol i europeu –representats en certa manera pel Ramon– ni per als que, com el Miquel, tenen un passat obrer i han treballat amb les mans tota la vida. La perspectiva no és més afalagadora per als paràsits que han vist estroncada la seva existència idíl·lica per un seguit d’esdeveniments amb els quals tenen poc a veure; el Lluís, l’únic dels personatges que apareixen en l’obra que ha viatjat gairebé per gust, es veu desposseït de la seva posició i, incapaç d’adaptar-se, és víctima sobretot de la seva incomprensió de la societat on ha anat a raure.

De fet no s’hi adapta ningú, a aquesta societat: els mateixos illencs són també uns inadaptats que hi sobreviuen com poden. Expressions com progrés social, indústria productiva o fins i tot civilització, per exemple, són ben lluny del seu horitzó mental, que només cobreix una perspectiva: passar el dia d’avui. I els estrangers, que arriben al país en general animats i plens de força, amb el desig de refer-se d’un desastre que volen deixar enrere, es van encomanant de la desídia que sura en l’ambient. I els que es rebel·len tampoc no en surten gaire ben parats, de la seva gosadia.

Tota l’estructura del relat contribueix a donar realitat a la història, que es presenta per mitjà de fragments inconnexos, de poca llargada, que reflecteixen l’experiència dels diferents personatges des d’una perspectiva interna escassament subjectiva, sense cap concessió al sentimentalisme. Els esdeveniments no s’expliquen, no es raonen: només es presenten i es descriuen. A més, moltes de les dades que ofereix l’autor són verídiques, comprovables, cosa que, al costat de l’escassa adjectivació i el que sembla una estricta enumeració de fets, sense interpretar-los, acosta aquesta obra a la crònica periodística.