Les veus del Pamano

Aprofitant el semiparèntesi estival, he rellegit Les veus del Pamano, del Jaume Cabré, que vaig llegir deu fer uns quatre o cinc anys. No recordo per què aleshores no em va acabar de convèncer; potser perquè se’n parlava tant i es deia tant que era un llibre tan bo. El que m’ha semblat ara és una obra força rodona que parla del passat, del futur del passat i del present amb una veu escèptica i adolorida per la consciència que continuem allà on érem, lligats per compromisos que no sabem com trencar, sorpresos quan les coses no van com volíem i en el fons controlats pels mateixos poders de sempre.

Entre els molts nivells de lectura –la tergiversació de la memòria per interessos particulars, la mentida com a instrument de poder, la guerra civil, la humiliació de les víctimes, la progressiva destrucció de l’entorn natural per una ambició sense fre ni mesura, els diferents tipus de traïció, el desconcert de la maduresa– d’una obra que, com Jo confesso, es va construint com un trencaclosques en què al final no falta cap peça, entre el dia a dia de la doble vida d’un heroi sense ganes i una mestra que intenta conèixer una veritat antiga, un seguit de situacions ens porten a veure les dues cares d’una mateixa història, la real i la tergiversada d’acord amb una versió interessada dels mateixos fets.

En els primers anys de la postguerra espanyola, una parella arriba a un poble perdut del Pallars; ell s’ha de fer càrrec de l’escola del poble, ella espera un fill i tots dos estan plens d’il·lusió. Aviat comprovaran que la vida al poble no és tan idíl·lica com s’havien pensat: la Falange està en el seu millor moment i els que manen de debò han decidit fer justícia. Gairebé seixanta anys després, la casualitat empeny una dona que també ha perdut la il·lusió a investigar els fets del passat. Entremig, tot de fets i personatges ens fan retrocedir fins a un temps tèrbol ple d’excessos i ens obliguen a reinterpretar el present.

El Jaume Cabré construeix un món sencer tan versemblant que, més que una novel·la, Les veus del Pamano és una crònica, tan frustrant i descoratjadora com ho és de vegades la mateixa realitat.

 

L’escriptura o la vida

Abans de llegir el llibre de Jorge Semprún L’écriture ou la vie, aquesta disjuntiva tenia per a mi un significat ben clar: triar entre l’escriptura o la vida significava triar entre explicar una o moltes vides possibles a través de narracions que desenvolupen realitats fictícies o viure efectivament, i l’elecció en algun moment m’havia servit com a excusa per no escriure, ja que triava viure, jo que de vegades havia sentit la vida que passava pel meu davant sense acostar-se a mi. Vaig comprar el llibre pel títol i també per la mort recent de Semprún, i quan el vaig començar a llegir vaig veure –és un tema recurrent del llibre, d’altra banda– que es tractava d’una elecció més radical.

Semprún, intern a Buchenwald durant uns dos anys, pensa, després de l’alliberament del camp, l’11 d’abril del 1945, que l’única manera de fer comunicable aquella experiència, de fer-la creïble i versemblant, és literaturitzar-la, convertir-la en obra d’art, i passa mesos intentant-ho fins que, després d’adonar-se que escriure sobre l’horror, intentar descriure l’experiència del “mal radical” –en diu així, sembla que reprenent un tema de Kant– el porta a poc a poc a la mort, el portarà a morir abans d’aconseguir el seu objectiu o fins i tot havent-lo aconseguit, és igual, decideix oblidar-ho tot, no parlar-ne mai, no pensar-hi mai; per sobreviure decideix oblidar i ho aconsegueix fins que molts anys després l’escriptura se li imposa, i encara més tard li neix aquest llibre, que de fet no parla de l’experiència del camp, no directament, sinó més aviat de les reflexions i les vicissituds que l’han portat finalment a poder parlar-ne.

El llibre, doncs, és una meditació sobre el mal però també un tros d’autobiografia fragmentària i sobretot una reflexió al voltant de l’escriptura, un record d’algunes de les persones que l’autor va veure morir a Buchenwald i de les que va tractar fora, dels llibres que va llegir a dins i a fora, un exercici de memòria dolorós però alliberador. I, a més a més, una meravella, perquè en tots els seus meandres i revolts, en tot l’anar i tornar de la narració, que de vegades sembla que es perdi –una mica a la manera de la Recherche de Proust, més personal, més íntima i menys detallista–, hi ha un nord, un objectiu, que potser és poder tornar a Buchenwald, o potser només poder-hi pensar sense que el posseeixi l’angoixa. Poder escriure sense que això el porti al suïcidi.

El llibre és també, entre altres coses, una mostra d’erudició i un exercici d’estil. D’aquest autor ja n’havia llegit Moriré con su nombre, vivirá con el mío, del qual no tinc cap record especial i que potser ara voldria llegir en la llengua original, el francès, que com explica en L’écriture ou la vie Semprún va triar, des de la condició d’apàtrida, com a segona llengua materna. Aquest i altres: pel que explica, Quel beau dimanche i Le grand voyage, com a mínim.