Vents més salvatges

Els petits plaers de la vida són un dels temes que apareixen en els relats

No coneixia la Bel Olid, però he de dir que escriu bé. I m’ha agradat que en els seus relats inclogui temes i punts de vista que no veiem sovint en la literatura: migracions, revolucions, gènere i sexualitat, fins i tot un està protagonitzat per una dona vella. Pensa-ho, quin va ser l’últim llibre amb un protagonista vell que vas llegir? No un d’aquests que recorren la vida d’una persona, no. Una persona vella a qui lo passa alguna cosa. La Miss Marple? En aquest sentit m’ha semblat molt bé i m’ha fet pensar.

Però els relats se’m feien la majoria una mica massa curts, més que relats són vinyetes, escenes de vides diverses, sense inici-nus-desenllaç. O una mica sí, però sense que hi passin gaires coses. I sense aprofundir gaire en els personatges. L’important sembla que és la sorpresa: aquesta no te l’esperaves, eh! A cada conte trigues una estona fins a saber on et trobes, a quin país, de quina feina parla… I això amb mesura està bé, però al final se’m feia repetitiu. 

Una lectura que fa pensar i que entreté, no és el millor que he llegit aquest any – i és que la competència està difícil -, però val la pena i espero llegir-ne alguna cosa més.

Washington Square

La plaça Washington és un retrat descarnat, de vegades agut, d’una societat que hauríem de donar gràcies si hagués deixat d’existir, però els senyals diuen que no ho ha fet. De caçafortunes n’hi segueix havent, les fortunes cada cop són més grosses i les noies encara s’enrojolen quan un jove experimentat els demostra interès. Només que ara, si són “poc agraciades” i tenen calés, es poden operar per acostar-se als estàndards de bellesa.

A la Nova York més benestant i conservadora del segle XIX, una noia té dues desgràcies: son pare és massa intel·ligent i ella no gaire atractiva. Més ben dit, de desgràcies en té tres; la tercera és ser una rica hereva, en el llenguatge del moment. Si no hagués sigut per la confluència de totes tres, la Catherine, protagonista de Washington Square, de Henry James (llegit en traducció de Jordi Arbonés), hauria pogut ser raonablement feliç, i en canvi va ser només raonablement desgraciada.

Ara que reivindiquem amb tanta força el dret a equivocar-nos potser pensem que hauria sigut millor per a la Catherine tenir un pare més amorós i menys sagaç, però de debò el que li hauria convingut és no tenir a sobre l’amenaça d’aquella herència monumental. I per què penso ara en la Christina Onassis? Per què el que en deien el poble menut segueix comprant l’Hola? Em sembla que amb això me’n vaig del tema.

I el tema potser és que estaria bé que les dones deixessin de ser gerros de flors –ai, no ho són a tot arreu: per a molts encara són les diferents variants de la serp temptadora i impura, o objectes que es posseeixen, que de vegades són útils, que sempre es poden amagar o maltractar. Però no s’ha d’oblidar que les que mutilen nenes són dones, i que són dones les que encara no volen que els homes entrin a la cuina. I el tema se’m torna a complicar…

La qüestió, finalment, potser és que Henry James, com altres escriptors en la seva època, es dedica a explorar el món inabordable dels molt rics i n’extreu una aventura que ens interessa i fins i tot ens emociona encara ara, cosa que s’ha d’admetre que té el seu mèrit. Sobretot tenint en compte que al món també hi passaven coses, aleshores…