Les veus del Pamano

Aprofitant el semiparèntesi estival, he rellegit Les veus del Pamano, del Jaume Cabré, que vaig llegir deu fer uns quatre o cinc anys. No recordo per què aleshores no em va acabar de convèncer; potser perquè se’n parlava tant i es deia tant que era un llibre tan bo. El que m’ha semblat ara és una obra força rodona que parla del passat, del futur del passat i del present amb una veu escèptica i adolorida per la consciència que continuem allà on érem, lligats per compromisos que no sabem com trencar, sorpresos quan les coses no van com volíem i en el fons controlats pels mateixos poders de sempre.

Entre els molts nivells de lectura –la tergiversació de la memòria per interessos particulars, la mentida com a instrument de poder, la guerra civil, la humiliació de les víctimes, la progressiva destrucció de l’entorn natural per una ambició sense fre ni mesura, els diferents tipus de traïció, el desconcert de la maduresa– d’una obra que, com Jo confesso, es va construint com un trencaclosques en què al final no falta cap peça, entre el dia a dia de la doble vida d’un heroi sense ganes i una mestra que intenta conèixer una veritat antiga, un seguit de situacions ens porten a veure les dues cares d’una mateixa història, la real i la tergiversada d’acord amb una versió interessada dels mateixos fets.

En els primers anys de la postguerra espanyola, una parella arriba a un poble perdut del Pallars; ell s’ha de fer càrrec de l’escola del poble, ella espera un fill i tots dos estan plens d’il·lusió. Aviat comprovaran que la vida al poble no és tan idíl·lica com s’havien pensat: la Falange està en el seu millor moment i els que manen de debò han decidit fer justícia. Gairebé seixanta anys després, la casualitat empeny una dona que també ha perdut la il·lusió a investigar els fets del passat. Entremig, tot de fets i personatges ens fan retrocedir fins a un temps tèrbol ple d’excessos i ens obliguen a reinterpretar el present.

El Jaume Cabré construeix un món sencer tan versemblant que, més que una novel·la, Les veus del Pamano és una crònica, tan frustrant i descoratjadora com ho és de vegades la mateixa realitat.

 

El Timbaler del Bruc

“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales los últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.” (Burgos, 1 d’abril del 1939)

Aquest és el text de l’últim parte de guerra del generalísimo de todos los ejércitos, que em ve al cap mentre reviso la documentació de l’antic ajuntament del meu poble, que inclou, entre altres meravelles, les quotes de cereals que havien d’entregar els pagesos (cultivadores) a la Junta Agrícola (des del 1940), els intents dels pagesos de rebaixar-les i les reclamacions si no les havien entregat; avisos per als reclutes que s’havien d’incorporar a l’exèrcit, autoritzacions per als reservistes que volien anar-se’n a viure a un altre municipi i multes per als que s’havien traslladat sense dir-ho a la junta corresponent; comunicats procedents de Lleida i de Madrid, que quan van firmats per càrrecs sindicals sempre s’acomiaden amb la frase “Por Dios, por España y su revolución Nacional-Sindicalista” i que de vegades amenacen amb represàlies; circulars i enquestes que volen saber quantes bicicletes hi ha al municipi, o si té prou mestres; requeriments perquè l’alcalde comuniqui l’adreça de tal o tal veí; ofertes de subscripcions, com les de l’Auxilio Social, que planteja clarament les conseqüències de rebutjar-les; demandes de contribucions per a la Feria del Campo, que s’ha d’obrir irremisiblemente l’1 d’abril…

Cadascun d’aquests papers va acompanyat de la corresponent resposta de l’alcalde, esclar, que de vegades no devia ser prou ràpida perquè hi ha reclamacions, i que alguns cops fa pensar en els membres de la corporació morts de riure pensant en la resposta adequada, o en la indignació que tampoc podien expressar en altres casos. Tot plegat fa una bona pila, i entremig de la pila, una joia: la sol·licitud del Jefe Provincial del Movimiento perquè l’alcalde d’aquesta petita població assisteixi a l’acte d’inauguració del “monumento al Tambor del Bruch”, que s’ha de celebrar el 8 de juny del 1952 i que comptarà amb la presència de “S. E. el Jefe del Estado”. Per descomptat, l’alcalde es va apressar a contestar que i tant que hi anirien, ell i algun altre membre de l’ajuntament: no es confonia i prenia aquella invitació pel que era, una ordre.

Fa molts anys que no passo pel coll del Bruc, vaig sempre pel túnel, però el monument al Timbaler del Bruc continua al lloc de sempre, i no només això, sinó que es veu que la Generalitat el va declarar Bé Cultural d’Interès Nacional. Per què? No ho sé, no ho acabo d’entendre. Potser perquè és obra de Frederic Marès, tot i la seva estètica feixista? Potser perquè se suposa que respon a una demanda popular? I per què deu ser que a mi em sembla un símbol franquista del mateix nivell que el Monumento a los Caídos que ja fa anys que va desaparèixer de la Diagonal (Avenida del Generalísimo Franco) de Barcelona? Buscant la foto per a aquest últim monument veig que va ser a lloc fins no fa tant; em sembla recordar que durant un temps només hi havia les columnes… Sigui com sigui, queda clar que en això dels símbols anem fatal: no va ser fins al 2011 que es va treure la Victòria del Llapis, també a Barcelona –que veig que era igualment del camarada Federico.