Les veus del Pamano

Aprofitant el semiparèntesi estival, he rellegit Les veus del Pamano, del Jaume Cabré, que vaig llegir deu fer uns quatre o cinc anys. No recordo per què aleshores no em va acabar de convèncer; potser perquè se’n parlava tant i es deia tant que era un llibre tan bo. El que m’ha semblat ara és una obra força rodona que parla del passat, del futur del passat i del present amb una veu escèptica i adolorida per la consciència que continuem allà on érem, lligats per compromisos que no sabem com trencar, sorpresos quan les coses no van com volíem i en el fons controlats pels mateixos poders de sempre.

Entre els molts nivells de lectura –la tergiversació de la memòria per interessos particulars, la mentida com a instrument de poder, la guerra civil, la humiliació de les víctimes, la progressiva destrucció de l’entorn natural per una ambició sense fre ni mesura, els diferents tipus de traïció, el desconcert de la maduresa– d’una obra que, com Jo confesso, es va construint com un trencaclosques en què al final no falta cap peça, entre el dia a dia de la doble vida d’un heroi sense ganes i una mestra que intenta conèixer una veritat antiga, un seguit de situacions ens porten a veure les dues cares d’una mateixa història, la real i la tergiversada d’acord amb una versió interessada dels mateixos fets.

En els primers anys de la postguerra espanyola, una parella arriba a un poble perdut del Pallars; ell s’ha de fer càrrec de l’escola del poble, ella espera un fill i tots dos estan plens d’il·lusió. Aviat comprovaran que la vida al poble no és tan idíl·lica com s’havien pensat: la Falange està en el seu millor moment i els que manen de debò han decidit fer justícia. Gairebé seixanta anys després, la casualitat empeny una dona que també ha perdut la il·lusió a investigar els fets del passat. Entremig, tot de fets i personatges ens fan retrocedir fins a un temps tèrbol ple d’excessos i ens obliguen a reinterpretar el present.

El Jaume Cabré construeix un món sencer tan versemblant que, més que una novel·la, Les veus del Pamano és una crònica, tan frustrant i descoratjadora com ho és de vegades la mateixa realitat.

 

L’agent confidencial

Explica Graham Greene que va escriure aquest llibre en sis setmanes, als matins, inflat de benzedrina, mentre a la tarda continuava barallant-se amb El poder i la glòria, que avançava molt lentament. Que ho va fer per donar a la seva família algun tipus de seguretat –diu que aquest s’havia de vendre; l’altre no tenia tan clar que agradés– que cobraria alguns diners mentre ell estava embolicat fent de soldat en la Segona Guerra Mundial. Passa que al final a l’exèrcit no el van voler, de primer l’havien cridat però després el van rebutjar.

El resultat és un llibre curiós, relacionat amb la Guerra Civil Espanyola una mica de trascantó, vista des de lluny, des d’Anglaterra, on L’agent confidencial ha anat a comprar carbó per poder guanyar la guerra; el problema és que també n’hi ha anat un de l’altre bàndol, i la manera de Greene de descriure’l no deixa dubtes sobre el costat de cadascú.

El relat és pessimista, fatalista i tot. A part d’això, el dibuix dels personatges és molt esquemàtic, fora del protagonista, que no està ni dibuixat: l’autor el deixa anar i mira aviam com se les compon amb la malastrugança que sent que porta a sobre.

I el més intrigant de tot és que a la portada de l’exemplar que tinc d’aquesta obra d’autoencàrrec, que diria que ha passat sense pena ni glòria, hi ha la foto d’un tio que juraria que és el Brossa. Amb les ulleres, les ungles brutes i el mocador al cap. Devia ser una broma interna de l’editorial. (Traducció, Carles Llorach.)

curri

(I ara, per descomptat, el que m’agradaria és rellegir El poder i la glòria, que no recordo gens.)

 

For whom the bell tolls

Aparentment Hemingway dominava allò que en diuen “la lengua de Cervantes“, ja que els diàlegs d’aquesta novel·la, que he llegit en anglès, segueixen la fraseologia i les formes d’expressió castellanes, però en llengua anglesa. Cosa que resulta excepcionalment curiosa i dóna una sensació més autèntica al relat, més viva, alhora que probablement n’impossibilita qualsevol mena de traducció decent. Com es tradueix un text que és un joc entre dues llengües?

El tema de les brigades internacionals, els partisans i els guerrillers durant la guerra civil i algunes de les escenes que s’hi relaten m’han resultat molt sorprenents, diria que fins i tot xocants, i també m’han despertat l’interès per a llegir o assabentar-me de més coses sobre el desenvolupament de la guerra i la intervenció, als dos bàndols, dels diferents poders internacionals, per exemple, la presència d’oficials soviètics als alts rangs de l’exèrcit republicà. Aquestes coses no ens les expliquen, quan ens expliquen les poques coses que ens expliquen sobre el que va passar.