L’ombra de l’atzavara

Retrat desencisat de la vida dels exiliats convertits en emigrants, en la mateixa línia que Tots tres surten per l’Ozama; amb un punt diferent de desesperació, però amb un pes semblant del clima, de l’ambient, en el destí dels personatges. A L’ombra de l’atzavara, de Pere Calders: un home va ser jove, va participar en una guerra perquè no quedava més remei, va marxar del seu país a l’hora de la derrota perquè no tenia altra opció, va intentar –com molts altres– no contaminar-se de l’estrangeritat que l’envoltava i mantenir la il·lusió de tornar a la terra perduda, i finalment es va plegar, sense acabar-ho d’admetre, al que semblava inexorable.

Una profunda melancolia orienta tot l’escrit, que es llegeix patint però alhora amb admiració per la generositat que representa tot un devessall de paraules que s’orienta a un únic fi: transmetre la sensació de derrota moral, innegable, general. Exemplificada aquí sobretot en una persona concreta que es veu engolida per les circumstàncies en un ambient que no entén ni arriba a acceptar mai, envoltat de persones que tenen unes maneres de fer estranyes, incomprensibles, feridores.

Hi ha poc Calders del que més coneixia, en aquesta novel·la. Poca ironia. O en tot cas està soterrada, amagada rere les situacions ben surrealistes que aclaparen el protagonista i arriben a anorrear-lo. Pocs japonesos i molts mexicans. Em preguntava, mentre anava llegint, com es va rebre aquest llibre a Mèxic, si s’hi va publicar; si va fer riure –“quanta raó, aquest gatxupín!”– o va causar indignació, en la línia de la resposta dels personatges no catalans que surten a l’obra.

Em puc imaginar que l’editor comprensiu que no li falla mai al pobre Deltell és el Joan Grijalbo; no sé reconèixer els altres, però identificar les persones no és el que importa i entra una mica en el terreny de la xafarderia literària, que acostuma a donar molt de joc. El que importa és –i això aquesta novel·la ho aconsegueix del tot– sentir, una vegada més, la desgràcia que va ser la guerra civil i el gran desastre que va comportar, lamentar la generació perduda, els homes –sobretot homes, i en conjunt molt valuosos– trasplantats, desarrelats, enfonsats per un destí més aviat estúpid, enyorats d’una terra que ja no existeix.

El llibre, que va rebre el Sant Jordi el 1964, quan els premis eren premis i no prebendes, és també una reflexió sobre la incomunicabilitat de l’experiència personal, l’estrangeritat de l’altre, el desconeixement d’un mateix i la dimissió, ni involuntària ni triada,  imposada però admesa, respecte a l’ideal juvenil d’una vida plena.

(I una expressió que he recollit: “anar d’un través de dit”; s’entén, oi? És preciosa.)

 

 

 

L’agent confidencial

Explica Graham Greene que va escriure aquest llibre en sis setmanes, als matins, inflat de benzedrina, mentre a la tarda continuava barallant-se amb El poder i la glòria, que avançava molt lentament. Que ho va fer per donar a la seva família algun tipus de seguretat –diu que aquest s’havia de vendre; l’altre no tenia tan clar que agradés– que cobraria alguns diners mentre ell estava embolicat fent de soldat en la Segona Guerra Mundial. Passa que al final a l’exèrcit no el van voler, de primer l’havien cridat però després el van rebutjar.

El resultat és un llibre curiós, relacionat amb la Guerra Civil Espanyola una mica de trascantó, vista des de lluny, des d’Anglaterra, on L’agent confidencial ha anat a comprar carbó per poder guanyar la guerra; el problema és que també n’hi ha anat un de l’altre bàndol, i la manera de Greene de descriure’l no deixa dubtes sobre el costat de cadascú.

El relat és pessimista, fatalista i tot. A part d’això, el dibuix dels personatges és molt esquemàtic, fora del protagonista, que no està ni dibuixat: l’autor el deixa anar i mira aviam com se les compon amb la malastrugança que sent que porta a sobre.

I el més intrigant de tot és que a la portada de l’exemplar que tinc d’aquesta obra d’autoencàrrec, que diria que ha passat sense pena ni glòria, hi ha la foto d’un tio que juraria que és el Brossa. Amb les ulleres, les ungles brutes i el mocador al cap. Devia ser una broma interna de l’editorial. (Traducció, Carles Llorach.)

curri

(I ara, per descomptat, el que m’agradaria és rellegir El poder i la glòria, que no recordo gens.)

 

Casa sense amo

Vaig conèixer casualment, fa uns anys, un parell de noies alemanyes que devien rondar els vint. Me les mirava i no podia estar del tot al cas del que explicaven perquè en les seves cares només hi podia veure les dels seus pares com a membres convençuts del Reich de Hitler. Cosa que immediatament em deia que no tenia cap mena de sentit, perquè els seus pares devien tenir la meva edat i no podien haver viscut el nacionalsocialisme.

També com a impressió de fons vaig tenir constantment al cap, mentre llegia Voltaire i Camí de sirga, la meva absoluta incapacitat d’entendre la necessitat de matar altres persones que experimentem els homes; i això està molt mal dit, potser; potser no s’hauria de parlar de necessitat, sinó només de capacitat: què fa que en un moment determinat decideixis que has de provar de sobreviure, que aquest sobreviure només és possible passant per sobre del cadàver dels altres, i que hi passis.

I la meva incomprensió fa que la pregunta continuï mal plantejada. Centenars de milers de joves són arrossegats encara contínuament a la guerra. Què fa que no s’hi oposin, que es deixin portar, que s’alienin, diria en un llenguatge que ha quedat antiquat, fins a aquest punt? Què ens fa capaços de ser cruels, de decidir que la nostra vida val més que la d’un altre, que matar pot ser un ofici, que la guerra és així i que cal fer la guerra? Que matar altres persones és tolerable, i que també ho és causar tots els famosos danys col·laterals, que inclouen els morts i els desplaçats i els refugiats i els…

Casa sin amo (Haus ohne Hüter, trad. cast. Margarita Fontseré), de Heinrich Böll, tracta de viudes i orfes de guerra però també de l’absurd de la guerra. Al senyor Böll potser no li agradaria que digués que és un mestre, però els alemanys que no el recorden i els europeus que no el coneixen estan condemnats a repetir la història de violència que els caracteritza; només que ara ho fem fora d’Europa. Estem condemnats tots plegats, potser, a oblidar la cara negra del passat i a ignorar la del present. Quanta saviesa!

Nota: Estenc aquí el significat d’europeu, com a concepte, a tots els que s’adscriuen d’una manera o una altra a la civilització occidental.

 

 

Camí de sirga

M’he passat un parell de setmanes llegint Voltaire i reflexionant sobre la semblança del temps que va satiritzar aquest bon home amb el nostre. El volum que en tinc, Romans et contes en vers et en prose, aplega el que en certa manera es considera el vessant irracional d’aquest apòstol de la raó i les llums, per bé que tots els textos són didàctics i exemplificadors. El que me n’ha quedat al cap és Micromégas, un relat que em va semblar força divertit, i també el petit conte en vers “L’éducation des filles”, encara que d’altres, com ara L’ingénu i Candide, també mereixen ser llegits i contenen escenes que ara mateix només se m’acut dir-ne impagables.

El cas és que m’estava barallant amb L’homme aux quarante écus, que comenta, discuteix i desmunta tota mena de teories econòmiques, geogràfiques i el que vulguis més, quan vaig pensar que de moment ja en tenia prou de pedagogia i que necessitava el que de vegades en dic un llibre de debò, és a dir, una novel·la. Per què en dic així seria matèria per a un altre apunt; suposo que té a veure amb el fet que aquest “un llibre de debò” et segresta i se t’emporta allà on l’autor del llibre vol; el món del voltant no desapareix –no del tot–, però tu no hi acabes de ser: tens el cap en un altre lloc, aquell que algú ha imaginat per a tu.

Remenant, doncs, la prestatgeria que acull els llibres que tenen més pressa perquè els llegeixi –al costat d’alguns que no em resigno a condemnar a la foscor de les caixes on s’espera la resta, i d’altres que no acabo d’entendre què hi foten–, vaig trobar Camí de sirga, de Jesús Moncada. Del Moncada en vaig llegir no fa gaire Històries de la mà esquerra, que sé que em va agradar i que posaré a la pila de rellegir perquè ara me’n queden poques escenes; en tot cas, no m’esperava el que m’he trobat ara, el que anava decidint –mentre no podia deixar de tenir-lo a l’esment, que diu ell, quan les altres coses que se suposa que s’han de fer, a part de llegir, no em deixaven dedicar-m’hi– que és una obra mestra de la literatura universal, i compte que aquest títol no l’hi dono a tothom!

En un continu endavant i endarrere que aconsegueix assedegar el lector, el llibre recorre els últims setanta anys, més o menys, de vida del poble de Mequinensa, d’origen àrab, dreçat a la confluència del Segre amb l’Ebre i colgat per l’aigua el 1972, a causa de la construcció d’un dels pantans franquistes, “potser per fer-los pagar [als del poble], i ben cara, la fidelitat a la República”. A través dels pensaments, les dites i les fetes dels habitants de Mequinensa, Camí de sirga no en reconstrueix la història: la fa viva, i ens omple de les emocions, els trasbalsos (molts), les alegries (poques) i els secrets d’un poble que, com d’altres, va conèixer moments de prosperitat i decadència, que, com d’altres –penso especialment en  la presa de les Tres Gorges xinesa–, va desaparèixer per designi de les autoritats competents i del qual, al contrari d’altres, gràcies al Moncada no se’n pot perdre la memòria.

Una nota final, o més ben dit dues. La primera: tinc pendent la relectura de Jo confesso de Jaume Cabré, aquesta obra monumental que vaig llegir massa de pressa sabent que hi hauria de tornar, però m’ha semblat trobar-ne una de les llavors a Camí de sirga; la segona: que m’arribin a les mans llibres com aquest em fa adonar una vegada més del pou d’ignorància en què visc, que d’altra banda em permet descobrir obres fonamentals en una època de la meva vida en què no fa ni cent anys una persona que fos el que se’n deia cultivada ja ho havia llegit tot –sabem que ara tot és impossible.

Embriaguesa de la metamorfosi

Aquest matí he acabat el llibre de Stefan Zweig Embriaguesa de la metamorfosi, en una traducció francesa que no fa gaire em va regalar un amic amb l’advertència que la traducció era bona però l’edició dolenta: tapes de cartró amb una foto que no s’entén gaire, perquè hi ha una noia morena –la protagonista és rossa– i una parada de nazis –a dins no hi surten en cap moment.

Feia molt que no trobava un llibre que no pogués deixar fins a acabar-lo; el vaig començar ahir cap al migdia, i el que ara em pregunto és què té aquest que el diferencia d’altres i que, tot i explicar una història que no conté sorpreses, t’enganxa d’aquesta manera. Potser és, com diu aquest amic, que l’autor és realment un bon escriptor, però aleshores la pregunta és quins són els factors que converteixen un relat que podria ser banal, un escrit que en realitat no està acabat –és l’última novel·la de Zweig, que no es va veure amb cor d’arribar fins al final–, en un llibre sòlid que travessa amb facilitat els vuitanta anys que han passat des que el va escriure i que es fa no només comprensible sinó també , en un cert sentit, força actual: llegir-lo t’ajuda a entendre el passat però també es podria situar en el present.

En principi és la història d’una noia, d’una família que queda totalment arruïnada i trastocada per efecte de la guerra del 14; és també la crítica d’una societat provinciana i conservadora, la de la Viena de principis del segle XX, i fins a un cert punt –i això és l’únic que podria justificar els nazis de la portada– el retrat de la desesperança que va portar tantes persones a confiar el seu futur a una organització terrorista com la que era el Partit Nacionalsocialista: perquè després de la guerra del 14 molta gent es va quedar no només sense futur sinó també sense present i gairebé sense passat, tot destruït i capgirat pel capritx de les elits governants, per conflictes territorials que a la gent del carrer no li importaven gaire…

Però la història, com deia, no deixa de ser banal: un relat de misèria quan de misèria n’hi ha tanta no crida l’atenció per si mateix, i aquí és on entra el geni de l’autor, que no es limita a explicar la tristesa de la vida d’una noia pobra als anys 20, sinó que la contextualitza d’una manera subtil i precisa i alhora fa uns retrats d’una gran riquesa psicològica, fins i tot en el cas de personatges que surten només en una pàgina.

Potser ara, després de llegir aquest llibre, m’animaré a començar les memòries d’aquest mateix autor, que fa tant de temps que tinc pendents. Sort dels amics, s’ha de dir sempre.

Acción Española

Endreçava llibres i he trobat una antologia, publicada a Burgos el 1937, de la revista Acción Española, que es va editar entre el desembre del 1931 i el juny del 1936 amb un objectiu declarat:

“ACCIÓN ESPAÑOLA nació y vivió sólo para exponer y propagar la existencia de una Verdad política [… ].

“Y como para nosotros se hacía evidente, en la razón y el conocimiento, que la democracia y el sufragio universal eran formas embrionarias de comunismo y de anarquía, pregonamos que había que combatirlas por todos los medios lícitos, “hasta los legales”, añadíamos con palabras ajenas, para dar a entender […] que si nos apresurábamos a poner en práctica los medios que una legalidad –formal, pero ilegítima– nos consentía, sólo era con la mira puesta en que ellos allanasen el camino a los que un día hubieran de marchar cara al honor y a la gloria, echándose a la espalda escrúpulos legalistas. Teníamos que combatir, por lo tanto, la errónea idea […] de la ilicitud de la insurrección y del empleo de la fuerza.”

Els que parlen de la igualtat de culpes en la guerra civil obliden sempre, entre altres coses, qui la va provocar. O bé consideren, com els patriotes que escrivien en aquesta revista, que l’existència de la república era l’autèntica provocació.


Paranoia

Ara no fa gaire he acabat de llegir La doctrina del xoc de Naomi Klein. Diuen els que no volen sorprendre’s per res que segurament no explica res que no sabéssim. Potser no; potser tot això ja ho sabíem, però com a mínim jo no sabia que tot plegat podia tenir el sentit que hi troba Klein, lògic, contrastat amb centenars de documents i terrorífic. I ara veig promoció de l’economia que en diuen del lliure mercat per tot arreu. El candidat Barack Obama, per exemple, un cop ja ha vençut en la lluita contra Hillary Clinton amb un missatge més aviat esquerranós i populista, ara que ha de buscar suports més grossos per pujar al tron imperial, ja s’està desdient i ha començat a parlar de retallar la despesa social. Com a president quedarà millor que el republicà McCain, a més que la gent sembla que n’està una mica tipa ara com ara del seu partit, o sigui que és fàcil que els lobbies li donin suport. Sempre que s’avingui a les condicions, esclar, que no seran unes altres que continuar la política que ja va començar Bill Clinton i que aquest Bush que sembla idiota simplement ha exacerbat, i que comporta entre altres coses continuar a l’Iraq, que encara se’n poden treure calés, i mantenir la política contra el terror global, perquè encara queda molt de territori per explotar, molts països amb població prescindible. O el mateix Sarkozy i el seu “choc salutaire”, i la pressió de la crisi dels aliments en les economies que ara s’anomenen emergents, i les solucions que proposaran organismes no gens independents com l’FMI, el Banc Mundial i el G-8 per posar fi a la inflació europea…