Qüestions de concepte

No és veritat que l’objectiu de la creació de l’Estat d’Israel fos «salvar milions de vides de les urpes d’Europa». Lamentablement, aquests milions de vides Europa ja se’ls havia cruspit, quan el 1947 l’ONU va acordar la partició de Palestina que havia de fer possible l’existència de l’Estat d’Israel, proclamat –de manera unilateral, que es diu ara– el 1948 per l’Agència Jueva.

En la qüestió jueva hi ha una tendència molt elevada a caure en la demagògia, com l’article de Gustavo D. Perednik «La judeofòbia espanyola» permet apreciar amb claredat, i la millor arma contra la demagògia és la informació. La bibliografia i filmografia sobre el tema són interminables, però les meves limitacions m’aconsellen recomanar només un article de Hannah Mermelstein –gens sospitosa d’antisemitisme–, «Overdue Books: Returning Palestine’s “Abandoned Property” of 1948», i el documental The Great Book Robbery, que vaig veure fa un cert temps: m’hi ha fet pensar la frase de Perednik sobre l’analfabetisme imposat pels xeics a la població àrab.

I parlo de demagògia perquè, en efecte, és un lloc comú de la posició proisraeliana sense matisos –justificada per la llarga història de persecucions soferta pels jueus– dir que si es critica l’actuació de l’Estat d’Israel en relació amb la població palestina s’està oblidant el rebuig àrab a la instauració d’aquest Estat i la guerra oberta que els països del voltant li van declarar des del primer moment. Per més que aquest rebuig sigui cert i hagi sigut una font de greus problemes al Pròxim Orient, això no explica ni resol el principal conflicte, derivat de la voluntat expressa de desposseir els palestins de la terra on vivien fins a l’establiment de l’Estat d’Israel.

En aquest sentit, és molt il•lustratiu llegir, per exemple, la carta que el líder sionista David Ben Gurion, pare de la pàtria i primer primer ministre del modern Estat d’Israel, li va escriure al seu fill Amos el 1937. Ben Gurion hi explica la seva posició i la seva estratègia respecte a la creació d’Israel: «Per descomptat que la partició del país no em complau. Però el país […] ara mateix no és nostre; és dels àrabs i dels anglesos. El que ara mateix és nostre és una part petita, més petita que la que […] estan proposant per a un Estat jueu. Si jo fos àrab estaria molt indignat. Però amb la partició que es proposa aconseguirem més del que ja tenim, tot i que, naturalment, molt menys del que mereixem i volem. […] El que volem és que tot el país sigui jueu. […] Un estat jueu només en una part del país no és el final, sinó el començament. […] Hem d’expulsar els àrabs i agafar el seu lloc.»

Així, tot i que la controvertida Declaració Balfour especificava clarament que el nou Estat no podria comportar «cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina», era ben clar des del començament que l’Estat jueu no tenia cap intenció de respectar els drets de la població autòctona i que els seus promotors no consideraven que provocar la migració massiva de més d’un milió de persones els hagués de representar cap greuge: «La nostra terra ha de tornar a les nostres mans. […] Si allà hi ha altres habitants, han de ser traslladats a un altre lloc» (Menahem Ussishkin, 1930, citat a http://www.israellawresourcecenter.org/websitematerials/mapsg/mapsg16zionistquotes.html; a la mateixa web, el «Disclaimer against claims of anti-semitism» aclareix la diferència entre antisemitisme i crítica al govern d’Israel).

Una cosa és l’astorament còsmic pel cinisme de la tradició europea respecte als jueus, reflectida en una llarga història d’expulsions, pogroms i conversions forçades, amb el cas Dreyfus com a paradigma i punt de no retorn; una cosa és la comprensió –si se’n pot dir així– que la política d’extermini del Tercer Reich tenia el suport de bona part de la població europea i derivava de teories racistes europees que no es van inventar Hitler i els seus sicaris, i una altra de molt diferent dir que la història justifica el que passa actualment, des del 1948, a Palestina. Una cosa és fer créixer taronges al desert i una altra dedicar-se a arrencar les oliveres.