Dins el darrer blau

Plou a bots i barrals mentre començo a escriure això. Cau aquesta aigua que diferents religions han demanat al/s déu/s corresponent/s quan la sequera feia perillar les collites i per tant l’existència mateixa dels pobles que practicaven aquestes religions. La cosa, a força d’insistir, sempre acabava funcionant: sempre arriba un dia que plou, i només els descreguts sostindran que hauria passat igualment sense processons ni danses de la pluja. Però aviam qui s’atreveix a manifestar dubtes sobre l’eficàcia de les pregàries a la divinitat davant el tribunal de la Malvada Inquisició?

Per context sociocultural i per causes històriques i geoestratègiques que no és el moment de lamentar –tot i que no em canso, em sembla, de fer-ho–, a mi la religió que em toca de més a prop és la cristiana catòlica; és aquesta, per tant, la que em fa sentir més vergonya de la meva condició d’ésser humà: dotat de raó, diuen, de consciència de la seva finitud, de capacitat de sentir amb els altres, de cooperar més enllà del que dicten les lleis naturals.

Plou també a dins meu per les goteres de l’ànima després de llegir Dins el darrer blau, de Carme Riera, un llibre que –un més– hauria de ser lectura obligatòria als instituts d’arreu arreu. Perquè no podem tirar enrere la història i refer el que els nostres avantpassats van desgraciar amb la seva cobdícia, la seva mala fe fanàtica, la seva ignorància –que, de vegades canviant de causa i de vegades no, continuen ben vives i presents entre nosaltres, pertot–, però faríem bé de no oblidar-la, de recordar-la i, amb Riera, com a mínim demanar perdó.

No penso explicar res d’aquesta novel·la, situada al segle XVII i amb els anomenats xuetes, els jueus de Mallorca obligats a adoptar la religió catòlica romana i els seus descendents, com a personatges centrals. Llegiu-la, si encara no ho heu fet. I –que Maria Mercè Marçal em perdoni– ploreu amb mi.

PD. A la tardor del 2019, just quan m’acabava de comprar aquest llibre –un exemplar dedicat per l’autora a una Maria Rosa el dia de Sant Jordi del 1994–, Carme Riera en va publicar una versió revisada i corregida, cosa que celebro, encara que el llibre en tot cas és excel·lent, escrit amb el llenguatge ric i treballat que és la seva signatura de sempre. Us recomano que, si el busqueu, demaneu aquesta edició, que ara a mi em queda pendent.

Reencontre amb la H. Müller

Portada de l'edició alemanya de "Heute wär ich mir lieber nicht begegnet" Ja fa anys de la primera novel·la de la Herta Müller que vaig llegir,  i l’experiència de llegir-ne una altra, Heute wär ich mir lieber nicht begegnet (Avui preferiria no haver-me trobat amb mi mateixa, 1997, no disponible en català), ha sigut molt diferent del que en recordava. Tot i que també n’he gaudit força, la lectura se m’ha fet molt feixuga. Només podia llegir-ne unes quantes pàgines seguides, i llavors havia de fer una pausa, per assimilar i entendre tot allò que s’explica, i allò que més aviat es suggereix, amb una prosa densa i rica. No és una lectura fàcil, però el tema del llibre (l’absurda persecució política de persones insignificants en la Romania comunista, per resumir una mica barroerament) tampoc ho és, ni ho és la vida de la protagonista del llibre; i tot i això val la pena, i em penso que en seguiré llegint més coses, d’aquesta autora, tot i que el seu alemany clarament em sobrepassa.

París i Londres

Aquest relat semi autobiogràfic de les desventures de l’escriptor George Orwell durant un període que sembla ser, per la seva biografia, immediatament anterior al crac del 29, és realment interessant des del punt de vista social. Down and out in Paris and London (traduït com Sense ni cinc a París i a Londres) com a història no té gaire interès, el conflicte – la situació de pobresa extrema de l’autor – no millora gaire al llarg de la història, i tot i que d’alguna manera s’acaba resolent, això no és més que una anècdota afegida al final del que és una mena de text antropològic força sec que retrata la vida de les classes més desfavorides tant a París com a Londres en aquelles dates. La vida que explica em sembla inimaginable; i en aquesta condició de document d’un moment i una situació concretes, que a més no solen aparèixer de manera gaire realista en la literatura, és on rau el seu valor.

Em resulta difícil de classificar aquest llibre com a ficció, perquè és molt poc narratiu i està basat en experiències de l’autor. Però suposo que moltes obres es basen en experiències dels seus autors, així que no sé perquè en aquest cas hi hauria de fer una excepció.

Va ser la primera novel·la d’Orwell publicada i he de dir que m’alegro moltíssim que evolucionés i aprengués com ho va fer, perquè em penso que amb aquest llibre no hauria passat pas a la història ni s’hauria convertit mai en un dels meus escriptors preferits, o si més no l’autor d’un dels meus llibres preferits, Nineteen Eighty Four, encara que em senti incapaç de rellegir-ne la segona part.

Ara tinc a la cua Hommage to Catalonia, però la cua és llarga, així que ja veurem quan tocarà.

El passat: manual d’ús

D’entre la pila de llibres curiosos que fa molt de temps que tenia pendents en va sortir no fa gaire el que acabo de llegir ara, Els usos del passat. Història, memòria, política (Le passé, modes d’emploi. Histoire, mémoire, politique; traducció al català de Gustau Muñoz), d’Enzo Traverso, que tracta especialment el tema de la utilització política del que s’ha anomenat memòria col·lectiva, la sacralització moderna d’una memòria que sempre és selectiva i la seva influència en la interpretació històrica del passat.

El títol m’havia enganyat perquè havia entès aquests usos com a costums, quan aquí significa utilització, la instrumentalització de la memòria col·lectiva per reinterpretar el passat de manera de vegades tendenciosa: “El passat es transforma en memòria col·lectiva després d’haver estat triat i garbellat i reinterpretat segons les sensibilitats culturals, els qüestionaments ètics i les conveniències polítiques del present. És així com pren cos el turisme de la memòria […].”

Gran part del discurs se centra en el record del genocidi nazi dels jueus, convertit per efecte de la sacralització de la memòria en una “religió civil” que justifica per exemple els excessos de l’Estat d’Israel oblidant al mateix temps una altra memòria, com si la Shoah fes negligible la Nakbah: perquè un poble que ha sofert el que han sofert els jueus s’ho pot permetre tot, en certa manera.

El llibre, que és més complex que això que ara resumeixo, té fragments que m’han semblat brillants (“l’obsessió memorial dels nostres dies és el producte del declivi de l’experiència transmesa, en un món que ha perdut les referències, deformat per la violència i atomitzat per un sistema social que esborra les tradicions i esmicola les existències”) i en conjunt és una bona eina per entendre la nostra societat i tot de conceptes (negacionisme, revisionisme, etc.) que no està de més saber ben bé què signifiquen. En resum, una bona sorpresa que m’ha deixat amb ganes de llegir més coses d’aquest Traverso.