Algú

La novel·la Someone, d’Alice McDermott, és una tria d’escenes de la vida de la Marie, una brooklynesa descendent d’immigrants irlandesos nascuda en els temps d’entreguerres de principis del segle XX. La història d’aquesta dona no es caracteritza per res que se solgui considerar extraordinari, sinó més aviat per la simplicitat i la quotidianitat, elements que permeten que el lector hi trobi reflexos de la pròpia vida i experiències que l’apropen tant al personatge com al lloc i l’època que s’hi retraten.

Portada d'Algú, D'alice McDermott
Portada de l’edició catalana.

I tanmateix sí que hi passen coses, i la mort hi té un paper fonamental; un pare que mor massa d’hora, la guerra, una feina on d’una banda s’habitua al contacte diari amb la mort, i de l’altra coneix la multiplicitat de formes que pot prendre, l’experiència de ser a punt de morir durant el part del primer fill i la constant por com a mare que la mort torni a tocar la seva vida. Potser semblen totes coses senzilles que no es trobarien als diaris ni als llibres d’història, però no deixen de ser coses infreqüents per les quals em penso que no hem passat tots.

La prosa de McDermott entrellaça de forma delicada les diferents escenes, que apareixen de manera no cronològica, per mitjà d’abundants al·lusions, ecos que transmeten a la història un caràcter ressonant que posa en relleu la importància de la memòria en l’experiència vital de les persones.

 

La ciutat pornogràfica

És un lloc comú de la novel·lística la referència a les ciutats com a caus de perdició: des de la destrucció de Sodoma i Gomorra per la ira de Déu fins a temps ben recents, les ciutats s’han mantingut en l’imaginari social com a paradigma de vilesa, degradació i disbauxa. No és estrany: acabar la paciència divina requereix un grau de perversió elevadíssim, determinat en gran part per la capacitat fagocitària dels entorns urbans, que ha fet que al llarg de la història s’hi diluïssin en una massa informe els elements marginals del sistema: prostitutes, lladres, jugadors, artistes –quan ser artista equivalia a situar-se als marges de la societat–, éssers amorals i desvagats de tota mena es refugien a l’ombra dels edificis urbans per amagar-hi els seus delictes, les seves tendències malaltisses, la seva depravació intrínseca.

Com a centre del poder econòmic, cultural i polític, la ciutat ha crescut alimentant-se de la crema de la societat i també del seu pòsit. L’eclosió de les classes mitjanes, la massificació de la cultura i la generalització d’un nivell de benestar per sobre de la mitjana que havien conegut els nostres avis fa que tendim a oblidar que les bosses de pobresa són consubstancials al sistema. En contra del que sostenen alguns, la lluita de classes no s’ha acabat: només ha quedat dissimulada rere la màscara de la capacitat de consum de la població.

Les estadístiques que els mitjans de comunicació publiquen periòdicament, amb la llista dels països més rics del planeta i els més pobres, no solen incloure referències al desnivell que presenten al seu interior les societats desenvolupades. Tanmateix, sabem –ho vivim cada dia– que el món capitalista és un focus d’atracció irresistible per als desheretats dels països del Tercer Món, espoliats per la voracitat del Primer i per la imitació paròdica d’aquest model per les classes dirigents dels territoris explotats.

D’aquesta manera, tot i que els temps que permetien a escriptors com ara Émile Zola descriure la misèria del subsòl amb precisió de taxidermista semblen haver quedat enrere, a l’entorn o a l’interior de les ciutats s’han generat uns guetos d’elements no integrats –de persones rebutjades pel sistema– que, com s’ha vist darrerament a França, posen en perill l’estructura i l’organització social en què es fonamenten les democràcies del que es va anomenar món lliure, d’acord amb la terminologia pròpia de la Guerra Freda.

Sabem que hi ha persones que no arriben a final de mes, que viuen en habitatges compartits amb un nombre variable de persones que sovint són desconeguts o dormen per torns en els anomenats llits calents; sabem que molts han de donar els seus fills en adopció o acolliment perquè no poden mantenir-los o perquè les autoritats consideren que no els poden oferir les condicions necessàries per a una vida digna; sabem que els africans que arriben en pasteres o de qualsevol altra manera a les costes espanyoles són majoritàriament disseminats per la geografia peninsular, on són absorbits en la terra de ningú de la falta de la documentació necessària per ser ciutadans legals; sabem també que les presons són cada vegada més plenes i que cada vegada se’n necessiten més…

Sabem tot això però preferim no pensar-hi; preferim veure pel·lícules que converteixen les persones que viuen als marges de la societat en protagonistes de petites històries que ens emocionen fins a les llàgrimes, però sortint del cine ja no mirem aquell home que jeu en un portal ni aquella dona que ens persegueix amb un missatge escrit en un tros de cartró. Si ens creuem amb una parella que discuteix fent ziga-zagues a la via pública mirem més enllà i en tot cas pensem que al món cada vegada hi ha més penjats i més bojos.

De tot això parla La ciutat pornogràfica, un llibre de títol equívoc al qual s’ha de retreure, tot i tenir en compte la justa indignació que el motiva, un to pamfletari que perjudica la consistència de l’argumentació. Els autors, vinculats d’una manera o una altra amb organitzacions que lluiten per la integració plena del Quart Món en el Primer, justifiquen la simplicitat d’algunes afirmacions per la mateixa extensió del llibre –prometen fer un estudi més acurat en el futur– i també, com declaren sense cap mena d’eufemisme, “per la comprovada efectivitat de la demagògia en un món mediatitzat en el qual els centres de poder real s’allunyen cada vegada més del ciutadà, que se sent incapaç i impotent per modificar la realitat que l’envolta”.

La ciutat pornogràfica. Apunts per a l’estudi de les vergonyes del sistema. Diversos autors.  Fons Editorial, 2007. 137 p.

(NB: Aquesta ressenya és del 2007; la recupero ara perquè em fa gràcia, però reconec que en algunes coses ha quedat desfasada, a causa de la crisi estafa que se’ns menja.)

 

Esgotament

Avui a última hora del vespre, amb cansament acumulat després del descans d’un llarg cap de setmana, agafo el metro i sec al davant d’un individu que podria ser romanès i que fa cara de no saber què hi fot al món; en una parada ell baixa i en puja un altre, també és estranger i també ve de treballar vés a saber on fent què, si va estudiar alguna cosa, res que hi tingui a veure, i penso: “I a aquesta gent, que prou feina tenen per sobreviure, què collons els expliques del català?”

Fluxos

Ara estic llegint La frontera Oeste. Abecedario de un inmigrante, de Suso Mourelo. No conec aquest autor i tampoc no puc dir que conegui immigrants. Però sap greu. Sap greu una persona com la que figura el protagonista, que tenia una vida i un dia la va perdre, que va haver de renunciar a la dignitat per no tornar-se boig, que s’ha d’amagar entre el peix o a dins d’un sot per poder recollir les engrunes de l’opulència d’Occident. Sap greu la degradació de la vida al que era casa seva i aquí. Sap greu no poder parar res de tot això.