El mapa i el territori

Un dels meus professors de francès va dir un dia, parlant dels germans Goncourt, que com a escriptors no valien gran cosa, però que en canvi havien instituït un dels premis més prestigiosos de les lletres franceses. Sobre els Goncourt com a escriptors no en puc dir res, perquè a aquest prestatge encara no hi he arribat; sobre els premis, no dubto que són prestigiosos: pel que he pogut veure, són com un Nobel de la francofonia.

I finalment Michel Houellebecq, autor escandalós i bescantat, el va guanyar amb un llibre, La Carte et le territoire, que sense ser més políticament correcte que els seus anteriors, no es rabeja com altres vegades en la pornografia i a més a més fa un relat bastant estructurat, en què la tesi potser és la naturalesa inexplicable de l’acte creatiu, l’aïllament dels individus a la societat postindustrial i la impossibilitat d’autèntica comunicació entre els éssers humans, que són els temes de sempre de l’autor.

Ara bé, el que és important és el farciment que hi posa, les llargues reflexions i els discursos que fan un repàs de l’auge i la decadència de l’industrialisme, la fi de les utopies i el començament d’una nova era, que torna a les essències amb coneixement de causa i de mitjans. En aquest recorregut Houellebecq rescata autors que considera injustament oblidats –Alexis de Tocqueville, William Morris– i critica sense contemplacions gent com Picasso, Mies van der Rohe i especialment Le Corbusier.

Com és habitual en aquest escriptor, les relacions humanes són més aviat pobres, o més ben dit deficients, amb alguns casos aïllats que se salven i la desesperança com a únic nord. Tot i això, m’ha semblat notar un lleuger canvi en la mirada de la persona que s’amaga rere el posat d’agent provocador, un canvi que li permet veure algunes flors que creixen enmig del marasme i també expressar rebuig davant certs excessos.

També com de costum, la multitud de referències que no sé identificar –el gruix metaliterari, que diríem–, tant respecte al món de l’art com al de la literatura, m’han impedit segurament entendre del tot el sentit del text. He vist que es critica Houellebecq per una mena de no estil, en diuen. A mi em sembla que adopta una postura escèptica i asèptica per riure’s d’ell mateix, en primer lloc –és un dels personatges d’aquesta novel·la–, i en certa manera de tot el que l’envolta.

En aquest llibre no hi ha menys exhibicionisme que altres vegades, però aquí hi he pogut veure un sentit, cosa que en altres llibres no m’havia passat. I hi ha una cosa que m’ha fet gràcia: un policia que es jubila li pregunta a un company més llegit que ell per qui ha de començar si vol posar-se a llegir novel·la negra, i la resposta és “Thierry Jonquet”. Els que seguiu aquests apunts ja sabeu com m’agrada el que escriu i com escriu aquest home.

(Vaja, rellegeixo això, que és un apunt que tenia en una llibreta, i veig que de l’argument del llibre no en parlo gens. Hi ha un home que no se n’acaba de sortir, hi ha un pare que perd facultats, hi ha una ciutat més aviat agressiva, un escriptor alcoholitzat…)

Moloc

Vaig descobrir l’escriptor francès Thierry Jonquet l’any de les revoltes banlieusardes, perdó per la paraula, que d’una manera no del tot paradoxal van contribuir a l’elecció de Nicolas Sarkozy com a president de la República Francesa –una mica com ara ha passat amb el moviment del 15-M o dels indignats i la dreta cavernícola espanyola.

El cas és que recordo l’època perquè el llibre amb què vaig conèixer aquest autor, que vaig comprar a Amazon pel títol (Ils sont votre épouvante, vous êtes leur crainte: Són el que us espanta, sou el que els fa por, més o menys), estava escrit abans de les revoltes però es podria dir que les anunciava. Vaig pensar que era llàstima que no es traduís, i ara també m’ho sembla amb l’últim que n’he llegit, Moloch. No sé quin públic té el Jonquet a França, tot i que a la contracoberta es diu que és “un dels escriptors més dotats de la seva generació”. Potser els casos policials que planteja són massa durs per a un públic ampli…

Moloch tracta de tràfic de nens, de misèria occidental, europea i romanesa, i com sempre en els llibres del Jonquet, l’escenari és una societat que ha perdut els referents i navega sense brúixola, i que en el seu gruix prefereix oblidar a tots aquells que són esclafats o llançats a la cuneta.

Tot i la seva cruesa, alguns dels llibres del Jonquet haurien de ser lectura obligatòria del batxillerat. Dels cursos de consciència.

Últimes lectures

Hi ha persones que no han llegit ni un sol llibre en la seva vida. N’hi ha que en llegeixen dos, tres o dotze a l’any. N’hi ha que llegeixen sempre el mateix, no necessàriament l’Alcorà o la Bíblia. Durant una època jo tampoc no llegia gaire. De tant en tant una tarda sencera llegint, per reconciliar-me amb el món, deia. Ara estic més amb el Pierre Assouline, que diu que en llegeix quatre o cinc a la setmana. Però és segur que ell en treu més profit que jo. I és que la gent prenen notes, i jo no m’hi acostumo. Això és un intent de fer-ho. Octubre i novembre:
La passion des femmes (Sébastien Japrisot). És un llibre estrany perquè no és el que escriu normalment el Japrisot. Esclar que tampoc no ho és Un long dimanche de fiançailles, que és esplèndid. Aquest altre està bé, però justeja. Veus de dones diferents es relleven per explicar una història que té un sol protagonista, una història que sembla que acaba igual que havia començat.
Adieu l’ami (S.J.). Aquest està més en el to de sempre, el policíac amb joc de miralls: una dona enreda un home i un altre s’hi barreja, al final els lliga un llaç que sembla més fort que l’amistat. És un guió, potser se’n va fer una pel·lícula.
La course du lièvre à travers les champs (S.J.). Un home que no sabem de què s’escapa, uns records que no sabem de qui són, uns delinqüents que preparen l’últim cop en un racó de món, el destí que els persegueix a tots, dos homes que potser són aquells que eren i que es retroben per enfrontar-se a la mort. Un altre guió.
Piège pour Cendrillon (S.J.). Una dona sense cara i sense memòria es desperta en un llit d’hospital. El mateix tipus de dona dominant que a Adieu l’ami controla els fils. Però un altre cop no els controla tots.
Visages de l’amour et de la haine (S.J.). Un home malalt es venja de la seva mare casant-se amb una dona que no és guapa però que és tot tendresa. Però com sempre, un no pot escapar-se d’un mateix ni del seu destí.
Le manoir des immortelles (Thierry Jonquet). La feina d’un home és vigilar i matar. És boig, i es veu a venir el que passa: Psicosi pesa. La feina d’un altre és trobar-lo i aturar-lo. Fluix. El Jonquet ha treballat molt fins a aconseguir l’estil, però aquí encara no l’havia trobat.
Mémoire en cage (T.J.). Una nena sembla una paralítica cerebral com una altra. Però planeja una venjança. Algunes de les coses que passen en el llibre no són possibles: un foc no fa prou flama per cremar vuitanta quilos d’home i perquè al cap de mitja hora només en quedi una pudor. Em sembla!
La vie de ma mère! (T.J.). Aquí parla un adolescent, potser podríem dir que és la versió francesa i molt més crua del Guardià al camp de sègol. És àgil i gairebé natural. Gairebé…
Le bal des débris (T.J.). Un noi treballa empenyent cadires de rodes en un moridero. És gairebé divertit: el J. devia tenir al cap una pel·lícula, acaba com una pel·lícula de delinqüents simpàtics.
La promesa del ángel caído, El bebedor del tranvía (Friedrich Ani). Traduïts de l’alemany amb bastanta dignitat (Joan Parra), potser amb alguna catalanada. Un home desapareix i no vol que el busquin, un que hauria volgut ser actor diu que ha tornat quan no havia desaparegut mai, un policia que es diu Süden, sembla que el cognom fa riure, treballa al departament de desapareguts i no és capaç de trobar el seu pare: això encapçala tots els llibres (és una sèrie i n’hi ha uns quants més). Aquí no hi ha delictes, només històries estranyes i la vida del poli, que es va aclarint en cada episodi. Hi ha una mica de Simenon i una mica de sèrie de la tele. No sé si cal llegir-ne més. L’Ani no és cap poeta i les històries no tenen gaire interès, per ser normals són massa rebuscades. Encara que potser estan tretes de la realitat, també podria ser.
Ciudad de ladrones (David Benioff). Traduït dignament de l’anglès (Francisco Lacruz). Se suposa que és una història autèntica de l’avi de l’autor durant el setge de Leningrad. Dos nois han de travessar el setge alemany per anar a buscar ous fora de la ciutat, perquè allà no n’hi ha i s’ha de fer un pastís per al casament de la filla del coronel. El Benioff és contingut, cosa que s’agraeix: no s’aprofita del lector ni l’explota emocionalment. Per això la història de vegades es fa més àcida.
Els taxistes del tsar (Joan Daniel Bezsonoff). Volia llegir alguna cosa del Bezsonoff, però no sé si era el millor llibre per a una primera aproximació. I a més no sé si és que els catalans del nord puntuen raro, pel que ell diu no està pas fet de pressa… Tot ve de per què té cognom rus; té sentit de l’humor, però em fa l’efecte que el tema el toca massa de prop.
Aiguafang (Joan-Lluís Lluís). N’havia llegit El dia de l’ós, que em va agradar; aquest no ho sé. És tot surrealista, com en un futur desesperat, un noi cataflà, un esclau japonès i una noia amb la malaltia de Marinetti fan una mena de Mecanoscrit del segon origen actualitzat, però amb una ingenuïtat semblant a la del Pedrolo.
Intrusos (Uzma Aslam Khan). Traduït de l’anglès (Anna Turró Armengol), em sembla que bé. El present és el Pakistan el 1992: un estudiant torna dels Estats Units quan es mor el seu pare, una noia recorda la mort del seu, compromisos matrimonials, aparences, gàngsters; tot plegat una excusa per fer un retrat del país i descriure el xoc entre els costums occidentals que s’hi introdueixen i les tradicions, a més de les mentides habituals en els matrimonis, que aquí són imposats.
La set (Andrei Guelassimov). Traduït del rus (Jaume Creus), molt bé. Tres exsoldats busquen un company desaparegut. La set és de vodka i la realitat és Rússia, Txetxènia i la mentida que és tot. Molt bo.
L’estepa infinita (Esther Hautzig). Traduït de l’anglès (Anna Llisterri), bé. Quan l’autora es deia Esther Rudomin vivia a Vílnius amb la seva família: els van deportar a Sibèria per capitalistes i enemics del proletariat. Aquestes històries sempre són brutals, sobretot quan les animalades s’expliquen amb aquesta senzillesa.
El quinto hijo (Doris Lessing). Traduït de l’anglès (Ángela Ruiz), bé. L’he llegit perquè El quadern daurat no em va agradar gens; aquest m’ha agradat més, però em penso que no acabo d’entendre la metàfora. Dues persones convencionals en un món (anys seixanta) que es vanta de no ser-ho volen tenir molts fills, però el cinquè els torna a la realitat precisament per la seva incongruència.
Trànsit (Anna Seghers). Traduït de l’alemany (Joan Fontcuberta), bé. Un home és a Marsella els primers temps de l’ocupació alemanya i s’enamora d’una dona; el llibre parla de la dificultat de mantenir la normalitat quan tot ha quedat alterat, i també descriu la (mala) vida dels refugiats i les dificultats burocràtiques que es mantenen i s’agreugen per l’estat de guerra. Molt trist.
Dents blanques (Zadie Smith). Traduït de l’anglès (Ernest Riera). Ja en vaig parlar? Divertit.
La neu i els gossos (Vidosav Stevanovic). Traduït (Helena Cots) a partir de la traducció francesa del serbocroat (sense comentaris). Guerra dels Balcans. El tema és dur i està explicat sense cap concessió, ni temàtica ni narrativa. No l’he pogut llegir, no hi trobo el fil: haver viscut segons què no deu deixar gaire lloc per a la poesia, o bé al contrari, però és una poesia hermètica i fosca.
Quatre dies de gener (Jordi Sierra i Fabra). Traduït de l’espanyol, no queda clar per qui; l’autor mateix, potser (llengua poc polida). El Sr. Sierra vol fer-se un lloc en la literatura i deixar d’estar classificat com a autor juvenil; no sé si n’he llegit alguna cosa abans, però com a literat em sembla difícil que prosperi. Com a exemple, un que m’ha quedat gravat: un policia remena els calaixos d’una dona i hi troba compreses, “probablement per a la menstruació”. Increïble. A part d’això, el llibre té el mèrit de recuperar l’ambient dels últims dies abans de l’entrada dels facciosos a Barcelona, llàstima que el Sierra es perd en una crítica social més aviat grollera; sembla, a més a més, que té poc costum d’expressar sentiments i es fa repetitiu.
Contes pour enfants pas sages (Jacques Prévert). L’havia llegit fa temps; devia estar de més bon humor que ara, o simplement em va sorprendre molt, perquè m’havia fet riure molt. Ara l’he trobat simpàtic i prou, políticament incorrecte, cosa que s’agraeix, però aleshores encara no s’havia inventat aquesta bestiesa. Aquesta edició (Gallimard Jeunesse, Folio Cadet, 2008) porta uns dibuixos (Elsa Henriquez, 1977) falsament infantils que no m’agraden gaire. Això també hi deu fer.
En sortant de l’école et autres poèmes (J.P.). O com fer que sembli fàcil escriure per a nens sense tractar-los d’idiotes. Simpàtic. Els dibuixos (Jacqueline Duhême) no maten però tampoc ofenen.
Llàgrimes sobre Bagdad (Gemma Pasqual Escrivà). El primer any de la invasió de l’Iraq. Té un cert interès en la mesura que, com a novel·la per a adolescents, fa evident que l’Iraq no era, a part de l’islamisme, un país tan diferent… abans de la guerra. Ara, no té gaire nivell ni profunditat, potser tampoc no se li demanava, i cada vegada que es llegeix “els iraquians i les iraquianes” vénen ganes de tirar-lo per la finestra.
El sindicat dels policies jueus (Michael Chabon). Traducció de l’anglès (Ernest Riera). Ja en vaig parlar? Escèptic.
Un matrimoni amateur (Anne Tyler). Traduït de l’anglès (Ernest Riera), no tan bé com altres vegades. De la Tyler n’havia llegit un altre, Abans, quan érem grans, que m’havia semblat prou digne; aquest em sembla que és més ambiciós i se li noten més les mancances. Una família estatunidenca, amb el trencament que van suposar els anys seixanta, les drogues, les sectes, i com això ja no es porta però va deixar ferides… Una mica buf!
L’enfant de sable (Tahar Ben Jelloun). Comença molt bé, però després hi ha molta metàfora i em perdo. L’he de tornar a llegir, em sembla.