Llengua literària?

Intentant endreçar el caos de les meves lectures i fer veure que tenen un objectiu, vaig comprar no fa gaire Trucada per al mort, de John Le Carré, editat per La Cua de Palla l’any 1968 en traducció d’Antoni Pigrau, que no recordava gens quan no fa gaire el vaig rellegir en VO, Call for the Dead. Ara el que volia fer era resseguir-los tots dos alhora, l’original i la traducció, però m’està començant a fer por: por de veure el que passa en la versió catalana, perquè amb la Trucada vaig comprar també dos llibres de Dashiell Hammett, un autor que volia recuperar, i després de llegir-los no crec que pugui dir que ho hagi fet –que l’hagi recuperat–; en tot cas, si tant m’interessa, n’hauré de buscar també l’original.

En el meu record, Collita roja i La clau de vidre eren bons, però ara els gàngsters parlant-se de vós, garfint pistoles, perdent capells i fent altres coses rares m’han impedit entrar en la història, que en realitat no té més importància: em fa l’efecte que en Hammett l’estil ho és tot; l’antiestil, si es vol, en el pol oposat de la novel·la psicològica, amb frases curtes que només expliquen fets, sense gens d’introspecció, un ritme ràpid i molta violència. I ara que hi penso, quan els vaig llegir –els tres que he dit–, fa més de trenta anys, no recordo que la llengua em sobtés tant; també és veritat que no es pot dir que aleshores tingués prou criteri per saber si una traducció era bona o no, i això em permetia trobar acció en les novel·les d’acció, en lloc de mots escaients i sospites d’errors.

Perquè a més a més hi ha això: no només la llengua és encarcarada i no gens àgil, sinó que a sobre la traducció no és bona; i no, no és el mateix. En tot cas, es pot entendre que als anys seixanta els conceptes lingüístics estiguessin com estaven i que fos menys important la qualitat de la traducció que publicar, publicar i publicar; el que ja s’entén menys és que 62 hagi anat reeditant aquestes versions sense revisar-les: la Collita roja que tinc es va publicar el 84 –no m’ho podia creure. I el que em pregunto és si les traduccions del catàleg actual, vigent, de les Seleccions de la Cua de Palla estan revisades o no. Si és que no, la cosa és de jutjat de guàrdia i ja es poden anar queixant amb la cançoneta d’ai què farem perquè la gent llegeixi més en català.

(Sempre estem amb la cosa de la desgraciada llengua i com ens tracten de malament els espanyols, però els que som uns desgraciats, en l’accepció 1 de l’Alcover-Moll, som els catalans, que l’anem assassinant a poc a poc, amb nocturnitat i traïdoria i fent veure que ens en cuidem.)

L’home més buscat

O què comporta per a gran part de la gent d’aquest planeta la lluita global contra el terrorisme i l’imperi del mal, quina importància tenen en aquests moment uns conceptes de què les democràcies occidentals, el món lliure, encara presumeixen, com ara habeas corpus, presumpció d’innocència, igualtat davant la llei, inviolabilitat de la integritat física, dignitat humana, llibertat de moviments… Sovint em pregunto, quan llegeixo un altre llibre de John Le Carré, quins contactes ha mantingut entre els serveis d’intel·ligència i com sap com funcionen ara les coses si fa quaranta anys que no hi treballa. Potser només extrapola, o bé sap que hi ha coses que no canvien mai, o bé té talps en els serveis secrets que l’informen, el cas és que no és que les coses puguin anar així: saps que van així i que és molt difícil fer-hi res per molt indignant que sigui. Totes les lleis d’excepcionalitat antiterrorista que tenim a tot arreu porten a un territori de no-llei, alegal, on el que mana és el sagrat concepte de la seguretat de l’Estat i el que compta són els resultats; no quantes víctimes fa aquesta guerra, sinó quants atemptats no hi ha, i com que sempre es pot dir que amb una detenció s’han estalviat posa-hi el nombre de morts que vulguis, ja està tot justificat.
Mentre el llegia pensava en el comando Raval, una batuda que sembla que es va originar en una bossa amb material sospitós que va col·locar al lloc adequat el xivato que la policia havia infiltrat en una suposada xarxa, i en el comando Dixan; ningú admetrà públicament que són errors, ningú indemnitzarà les persones a les quals com a mínim s’ha destrossat la vida ni se’ls compensarà per anys de presó i maltractaments, sinó que seran sempre victòries sobre el terror, com a màxim víctimes col·laterals de la guerra contra el terror, i aquesta detenció es clavarà a les seves fitxes policials.
Pensava també en els detinguts de Guantánamo i de les presons fantasma que no sabem ni on són, sovint només culpables d’haver travessat una frontera: han estat al purgatori i per tant són sospitosos, del que sigui; per exemple, de voler-se venjar de tanta humiliació, de tot el dolor que se’ls ha causat perquè un dia van decidir deixar-se barba.
Una nota final: hauria d’haver posat tantes cursives i cometes per relativitzar conceptes (com ara democràcia) que m’ho estalvio.