Herències col·laterals

De vegades m’assalta l’ambició i s’apodera de mi amb tanta força que no em deixa descansar. Aleshores el cap se m’omple de plans i em veig rescatant tots els llibres oblidats. Segurament si tingués més empenta o sentit comercial o totes dues coses, o sabés com es mouen els fils de l’administració, o tingués aquella mica de capital, podria tirar aquests projectes endavant. Però semblen condemnats a continuar sent sempre simples idees que em maregen a deshora i a no passar mai a la realitat.

I és llàstima, sobretot perquè tots aquests llibres que van caient dels catàlegs –o que en molts casos, si es tracta de material escrit en llengües diferents del català, no hi han arribat a figurar mai– serà cada vegada més difícil que algú els pugui llegir i per tant recomanar. I això no és cap bona notícia, i no només perquè va en contra de la lectodiversitat: llençar o ignorar tant de talent no ens pot ser bo de cap de les maneres, ni ara ni sobretot en el futur. Imaginem, per exemple, un Fahrenheit 451 sense memòria, una civilització de bestsellers i llibres recents…

Perquè la cosa és una mica aquesta. I no dic que el que es publica actualment no sigui interessant, que ho deu ser. De debò que no tinc temps de comprovar-ho. He hagut d’establir unes línies força rígides que traspasso poques vegades, de manera que sé que hi ha autors actuals –que tenen una certa anomenada, o molta, o quanta sigui, que van guanyant premis, publicant, venent…– que és difícil que els arribi a llegir mai.  Que per què? Doncs perquè en general tota aquesta gent que escriuen ara no han llegit prou: és el que sempre penso quan els pregunten quin autor els ha influït i són capaços de dir-ho, de dir «doncs aquest, i aquest, i l’altre, i aquell altre, i tant». (Això és una mica una boutade, però espero que ajudi a entendre el que vull dir.) El cas és que no tenen prou bagatge per construir res sòlid i hi ha massa coses sòlides que encara no he pogut llegir o que he de revisar perquè ja me n’he oblidat.

Amb tot això s’entén, doncs, que tendeixo a llegir poca novel·la actual. (Sobre altres formes literàries, com ara la poesia, el teatre, l’assaig, potser en parlaré en un altre moment.) I a sobre en català tenim el problema de la llengua (n’he parlat altres vegades), que fa que els textos sonin artificials, o estiguin plens de faltes i de construccions foranes, o una mica de tot. De vegades, però, hi ha casualitats i circumstàncies que em fan arribar un llibre a les mans: una recomanació, una dèria personal, una troballa deguda ben bé a l’atzar. Una d’aquestes circumstàncies m’ha dut a llegir una novel·la catalana publicada no fa gaire, un llibre entremaliat que enllaça amb la millor tradició de l’humor negre.

A Herències col·laterals, de Llort, hi ha una mica de la flaire d’aquell Mendoza que ens feia riure amb els seus laberints rocambolescos i potser també una mica de Dostoievski, però menys obsessiu i menys tràgic; en tot cas, amb una obsessió matisada per la quantitat d’alcohol que és capaç de traginar l’irresponsable protagonista, un personatge creïble, ben dibuixat i més aviat ridícul.

Herències és un llibre sense pretensions, cosa que s’agraeix, ben construït, simpàtic i llegidor. Potser els fragments destinats a contextualitzar el relat en el seu moment social sonen una mica buits, a tòpic periodístic, però no s’allarguen gaire i ajuden a explicar la història, que podria ser la de qualsevol d’aquells que es van pensar que podrien aconseguir duros a quatre peles, en molts casos sense fotre brot, i es van quedar sense un ral. Amb unes gotes d’humor absurd, costums que voldríem periclitats i inevitables venjances familiars.

Per acabar, i com que sé que algun dels meus lectors em retraurà que no he explicat res de l’argument del llibre, en diré això: un home acorda pagar-li a una dona una renda vitalícia a canvi del seu pis, que passarà a ser d’ell quan ella es mori; ella no es vol morir i té la seva pròpia història; ell sí que es mor i els seus hereus han de continuar pagant la renda cada mes encara que no els arribi ni per comprar sardines…

Llibreries

L’altre dia pensava quins són els escriptors que no m’han fallat mai i incloïa Zola a la llista, però justament ara n’estic llegint un llibre, Au Bonheur des Dames, i em sembla que se m’està fent una mica pesat. Potser, en la seva dèria de fer una nova Comèdia Humana des del punt de vista naturalista, a Zola hi ha temes que li queden més artificials, o potser és aquesta voluntat de fer una protagonista (de moment) tan pura i honrada, potser la història que li serveix d’excusa per fer les seves descripcions li va quedar fluixa… No ho sé, s’ha de veure cap a on ho porta, tot plegat; en tot cas, la descripció és com sempre detallada –diria brillant si no em vingués immediatament al cap la de Les Halles a Le ventre de Paris, sorollosa i real– i, això sí, superencertada: retrata el moment que els botiguers es van convertir en autèntics comerciants, el naixement dels grans magatzems, els saldos, la necessitat de comprar tot de coses que no es necessiten només perquè estan bé de preu, l’explotació gairebé industrial del descobriment que la manera d’exposar les mercaderies les converteix en una temptació, les masses (de dones, esclar) a la recerca de l’oportunitat, el conflicte dels dependents, ni obrers ni senyors, i també, i això m’ha semblat molt interessant, el naixement dels petits cercles que van ser l’origen aquí a Catalunya d’una societat tan regeneradora com el CADCI.
Ara penso que l’autor mateix va quedar tan enlluernat pel nou sistema de comerç que no va ser capaç de teixir una de les històries plenes de passions i de caigudes que li solien servir per fer el retrat no només d’un lloc sinó de tot un sector –o no li va interessar fer-ho–; aquí d’història no n’hi ha gaire, només algunes pinzellades de vides, sobretot de tipus de vida que veu acabats. I com a observador és finíssim. Reflexiona el Mouret, el propietari del Bonheur des Dames: “Sa création apportait une religion nouvelle, les églises que désertait peu à peu la foi chancelante étaient remplacés par son bazar […]. La femme venait passer chez lui les heures vides […].” Això és del 1883.
I deia llibreries al títol perquè ara s’acosta Sant Jordi i un cop més aquest tipus de botigues s’ompliran de gent, però és igual, ara ja n’hi ha moltes que són plenes tot l’any. Potser ens en hauríem d’alegrar, si no fos que els taulells de les llibreries em fan pensar en l’exhibició enlluernadora de mercaderies dels grans magatzems. Potser és bo que els llibres s’hagin convertit en un altre objecte de consum, però cada vegada es fa més difícil trobar les lectures imprescindibles en un mar de lletres que, si són per llegir-les –que no ho són sempre–, només serveixen per oblidar un cop més la realitat.