Les veus del Pamano

Aprofitant el semiparèntesi estival, he rellegit Les veus del Pamano, del Jaume Cabré, que vaig llegir deu fer uns quatre o cinc anys. No recordo per què aleshores no em va acabar de convèncer; potser perquè se’n parlava tant i es deia tant que era un llibre tan bo. El que m’ha semblat ara és una obra força rodona que parla del passat, del futur del passat i del present amb una veu escèptica i adolorida per la consciència que continuem allà on érem, lligats per compromisos que no sabem com trencar, sorpresos quan les coses no van com volíem i en el fons controlats pels mateixos poders de sempre.

Entre els molts nivells de lectura –la tergiversació de la memòria per interessos particulars, la mentida com a instrument de poder, la guerra civil, la humiliació de les víctimes, la progressiva destrucció de l’entorn natural per una ambició sense fre ni mesura, els diferents tipus de traïció, el desconcert de la maduresa– d’una obra que, com Jo confesso, es va construint com un trencaclosques en què al final no falta cap peça, entre el dia a dia de la doble vida d’un heroi sense ganes i una mestra que intenta conèixer una veritat antiga, un seguit de situacions ens porten a veure les dues cares d’una mateixa història, la real i la tergiversada d’acord amb una versió interessada dels mateixos fets.

En els primers anys de la postguerra espanyola, una parella arriba a un poble perdut del Pallars; ell s’ha de fer càrrec de l’escola del poble, ella espera un fill i tots dos estan plens d’il·lusió. Aviat comprovaran que la vida al poble no és tan idíl·lica com s’havien pensat: la Falange està en el seu millor moment i els que manen de debò han decidit fer justícia. Gairebé seixanta anys després, la casualitat empeny una dona que també ha perdut la il·lusió a investigar els fets del passat. Entremig, tot de fets i personatges ens fan retrocedir fins a un temps tèrbol ple d’excessos i ens obliguen a reinterpretar el present.

El Jaume Cabré construeix un món sencer tan versemblant que, més que una novel·la, Les veus del Pamano és una crònica, tan frustrant i descoratjadora com ho és de vegades la mateixa realitat.

 

Fanny

De vegades em sorprenc mirant algú d’una certa edat i pensant on devia ser mentre transcorria la segona meitat del segle XX. Ocupant-se de les seves petites misèries, suposo, com d’altra banda fem tots, com segueix fent tothom, com si certs esdeveniments no haguessin passat: alguns els ignorem, en el doble sentit de no saber-los i de deixar-los de banda; d’altres els oblidem, de vegades perquè un excés de memòria ens mataria, de vegades perquè tenim el cap massa petit, de vegades perquè és així com van les coses, l’avui va colgant a poc a poc l’ahir sota el feix dels petits esdeveniments de cada dia.

Aquest pensament, doncs, és una mica intolerant i injust, segurament, però veig aquella dona que continua anant un cop a la setmana a la perruqueria a fer-s’hi la permanent i penso on era el maig del 68, per exemple; o aquell home que encara no pot ocupar-se de res de la casa, quines cançons escoltava de jove, en quin món vivia? Potser és que, a part dels fets que es poden recollir en un anuari, hi ha un corrent de quotidianitat, de costums establerts, finalment d’inèrcia, que fa que modificar les convencions sigui molt més difícil i sobretot més lent del que podria semblar.

També hi ha la qüestió de la qualitat provinciana de certes cultures, i això potser explica que part de la societat catalana de l’època se sentís escandalitzada per una obreta de Carles Soldevila, Fanny, que es va publicar el 1930, molts anys després de Nana (1880) d’Émile Zola, i de La dama de les camèlies (1848) d’Alexandre Dumas, per dir-ne només dues. I tanmateix, “un sector de la crítica […] ha titllat d’immoral la meva novel·la”, diu l’autor en el pròleg a la primera reedició del llibre, el mateix 1930; ves què dirien del que es publica ara!

La Fanny és una noia que, després de la fallida i la mort del pare i la partida dels germans a fer les Amèriques, es veu obligada a treballar; com que era de bona família, no sap fer res, de manera que l’única feina que troba és aquella en què el que li serveix és el seu tipet i les classes de ball: corista. La professió està mal vista, però la Fanny és una doneta ingènua i una mica eixelebrada que s’enamora, es manté pura i és víctima de les enveges de les companyes del teatre. És veritat que arriba el dia que es fica al llit amb l’home a qui estima i a qui a pesar d’això no vol considerar el seu promès, i em pregunto quina de les dues coses devien molestar més aleshores, que no es reservés per al matrimoni o que no trobés imprescindible casar-se després de perdre l’honor, com encara es diu no tan lluny d’on escric això ara. (No només es diu: encara es mata per això…)

 

L’ombra de l’atzavara

Retrat desencisat de la vida dels exiliats convertits en emigrants, en la mateixa línia que Tots tres surten per l’Ozama; amb un punt diferent de desesperació, però amb un pes semblant del clima, de l’ambient, en el destí dels personatges. A L’ombra de l’atzavara, de Pere Calders: un home va ser jove, va participar en una guerra perquè no quedava més remei, va marxar del seu país a l’hora de la derrota perquè no tenia altra opció, va intentar –com molts altres– no contaminar-se de l’estrangeritat que l’envoltava i mantenir la il·lusió de tornar a la terra perduda, i finalment es va plegar, sense acabar-ho d’admetre, al que semblava inexorable.

Una profunda melancolia orienta tot l’escrit, que es llegeix patint però alhora amb admiració per la generositat que representa tot un devessall de paraules que s’orienta a un únic fi: transmetre la sensació de derrota moral, innegable, general. Exemplificada aquí sobretot en una persona concreta que es veu engolida per les circumstàncies en un ambient que no entén ni arriba a acceptar mai, envoltat de persones que tenen unes maneres de fer estranyes, incomprensibles, feridores.

Hi ha poc Calders del que més coneixia, en aquesta novel·la. Poca ironia. O en tot cas està soterrada, amagada rere les situacions ben surrealistes que aclaparen el protagonista i arriben a anorrear-lo. Pocs japonesos i molts mexicans. Em preguntava, mentre anava llegint, com es va rebre aquest llibre a Mèxic, si s’hi va publicar; si va fer riure –“quanta raó, aquest gatxupín!”– o va causar indignació, en la línia de la resposta dels personatges no catalans que surten a l’obra.

Em puc imaginar que l’editor comprensiu que no li falla mai al pobre Deltell és el Joan Grijalbo; no sé reconèixer els altres, però identificar les persones no és el que importa i entra una mica en el terreny de la xafarderia literària, que acostuma a donar molt de joc. El que importa és –i això aquesta novel·la ho aconsegueix del tot– sentir, una vegada més, la desgràcia que va ser la guerra civil i el gran desastre que va comportar, lamentar la generació perduda, els homes –sobretot homes, i en conjunt molt valuosos– trasplantats, desarrelats, enfonsats per un destí més aviat estúpid, enyorats d’una terra que ja no existeix.

El llibre, que va rebre el Sant Jordi el 1964, quan els premis eren premis i no prebendes, és també una reflexió sobre la incomunicabilitat de l’experiència personal, l’estrangeritat de l’altre, el desconeixement d’un mateix i la dimissió, ni involuntària ni triada,  imposada però admesa, respecte a l’ideal juvenil d’una vida plena.

(I una expressió que he recollit: “anar d’un través de dit”; s’entén, oi? És preciosa.)

 

 

 

Petit elogi del diccionari

Remenar diccionaris no és que sigui ben bé un vici, en el meu cas –conec gent que sí que el tenen–; de fet, durant anys he considerat que la necessitat de fer-ho era per una maledicció que una professional de la psicologia em va llançar al final dels meus anys escolars: que es miri una pàgina de diccionari al dia, em sembla que va dir. El meu vocabulari devia ser una mica pobre…

Sigui com sigui, remeno diccionaris i enciclopèdies tot el dia i sempre hi ha algun moment que penso quin bon invent que és, aquest de ficar les paraules a dins d’un llibre perquè les trobis quan en necessites alguna de concreta. I a més a més, les paraules que es fiquen en aquests contenidors tan útils no hi estan incloses a la babalà, a batzegades, com passaria en un que jo fes a la meva manera, sinó que hi estan posades per ordre alfabètic –que si algú no se’l sap, sempre en pot consultar una llista–; això és simplement fantàstic i no ho celebrarem mai prou.

Per a gent com jo, que sempre els fan falta més paraules de les que tenen a mà, o que les perden constantment en algun racó d’una memòria vacil·lant, l’ús del diccionari i de la seva versió a l’engròs, l’enciclopèdia, es converteix tot sovint en un homenatge a l’enginy humà, que no sempre es dedica a elucubracions o actes estúpids, bèsties, barroers o tan sols desaconsellables, tal com potser, veient segons què, podria semblar.

Ara, que ningú no es pensi que en un diccionari hi ha totes les paraules d’una llengua, totes les paraules que un idioma pot haver de menester –sembla que avui li toca al dipòsit dels sinònims– per respondre als requeriments comunicatius dels parlants, o escrivents, o filmants, o… Pobra llengua seria la que es pogués encabir sencera en un catàleg!

Després hi ha la utilització dels diccionaris i enciclopèdies per servir una causa o una altra, amb l’Encyclopédie com a paradigma, però això ja sembla tema per a un altre –possible?– apunt. En tot cas, a la xarxa hi ha ple d’exemples sobre algunes esmenes del DRAE més aviat descarades i tendencioses, i d’altra banda només cal agafar la primera edició del Fabra i l’última del DIEC per comprovar l’evolució dirigida d’aquests registres, autèntics calaixos de sastre del moment present; ben endreçats, això sí. Tot és ideologia, finalment.

Casa sense amo

Vaig conèixer casualment, fa uns anys, un parell de noies alemanyes que devien rondar els vint. Me les mirava i no podia estar del tot al cas del que explicaven perquè en les seves cares només hi podia veure les dels seus pares com a membres convençuts del Reich de Hitler. Cosa que immediatament em deia que no tenia cap mena de sentit, perquè els seus pares devien tenir la meva edat i no podien haver viscut el nacionalsocialisme.

També com a impressió de fons vaig tenir constantment al cap, mentre llegia Voltaire i Camí de sirga, la meva absoluta incapacitat d’entendre la necessitat de matar altres persones que experimentem els homes; i això està molt mal dit, potser; potser no s’hauria de parlar de necessitat, sinó només de capacitat: què fa que en un moment determinat decideixis que has de provar de sobreviure, que aquest sobreviure només és possible passant per sobre del cadàver dels altres, i que hi passis.

I la meva incomprensió fa que la pregunta continuï mal plantejada. Centenars de milers de joves són arrossegats encara contínuament a la guerra. Què fa que no s’hi oposin, que es deixin portar, que s’alienin, diria en un llenguatge que ha quedat antiquat, fins a aquest punt? Què ens fa capaços de ser cruels, de decidir que la nostra vida val més que la d’un altre, que matar pot ser un ofici, que la guerra és així i que cal fer la guerra? Que matar altres persones és tolerable, i que també ho és causar tots els famosos danys col·laterals, que inclouen els morts i els desplaçats i els refugiats i els…

Casa sin amo (Haus ohne Hüter, trad. cast. Margarita Fontseré), de Heinrich Böll, tracta de viudes i orfes de guerra però també de l’absurd de la guerra. Al senyor Böll potser no li agradaria que digués que és un mestre, però els alemanys que no el recorden i els europeus que no el coneixen estan condemnats a repetir la història de violència que els caracteritza; només que ara ho fem fora d’Europa. Estem condemnats tots plegats, potser, a oblidar la cara negra del passat i a ignorar la del present. Quanta saviesa!

Nota: Estenc aquí el significat d’europeu, com a concepte, a tots els que s’adscriuen d’una manera o una altra a la civilització occidental.

 

 

Camí de sirga

M’he passat un parell de setmanes llegint Voltaire i reflexionant sobre la semblança del temps que va satiritzar aquest bon home amb el nostre. El volum que en tinc, Romans et contes en vers et en prose, aplega el que en certa manera es considera el vessant irracional d’aquest apòstol de la raó i les llums, per bé que tots els textos són didàctics i exemplificadors. El que me n’ha quedat al cap és Micromégas, un relat que em va semblar força divertit, i també el petit conte en vers “L’éducation des filles”, encara que d’altres, com ara L’ingénu i Candide, també mereixen ser llegits i contenen escenes que ara mateix només se m’acut dir-ne impagables.

El cas és que m’estava barallant amb L’homme aux quarante écus, que comenta, discuteix i desmunta tota mena de teories econòmiques, geogràfiques i el que vulguis més, quan vaig pensar que de moment ja en tenia prou de pedagogia i que necessitava el que de vegades en dic un llibre de debò, és a dir, una novel·la. Per què en dic així seria matèria per a un altre apunt; suposo que té a veure amb el fet que aquest “un llibre de debò” et segresta i se t’emporta allà on l’autor del llibre vol; el món del voltant no desapareix –no del tot–, però tu no hi acabes de ser: tens el cap en un altre lloc, aquell que algú ha imaginat per a tu.

Remenant, doncs, la prestatgeria que acull els llibres que tenen més pressa perquè els llegeixi –al costat d’alguns que no em resigno a condemnar a la foscor de les caixes on s’espera la resta, i d’altres que no acabo d’entendre què hi foten–, vaig trobar Camí de sirga, de Jesús Moncada. Del Moncada en vaig llegir no fa gaire Històries de la mà esquerra, que sé que em va agradar i que posaré a la pila de rellegir perquè ara me’n queden poques escenes; en tot cas, no m’esperava el que m’he trobat ara, el que anava decidint –mentre no podia deixar de tenir-lo a l’esment, que diu ell, quan les altres coses que se suposa que s’han de fer, a part de llegir, no em deixaven dedicar-m’hi– que és una obra mestra de la literatura universal, i compte que aquest títol no l’hi dono a tothom!

En un continu endavant i endarrere que aconsegueix assedegar el lector, el llibre recorre els últims setanta anys, més o menys, de vida del poble de Mequinensa, d’origen àrab, dreçat a la confluència del Segre amb l’Ebre i colgat per l’aigua el 1972, a causa de la construcció d’un dels pantans franquistes, “potser per fer-los pagar [als del poble], i ben cara, la fidelitat a la República”. A través dels pensaments, les dites i les fetes dels habitants de Mequinensa, Camí de sirga no en reconstrueix la història: la fa viva, i ens omple de les emocions, els trasbalsos (molts), les alegries (poques) i els secrets d’un poble que, com d’altres, va conèixer moments de prosperitat i decadència, que, com d’altres –penso especialment en  la presa de les Tres Gorges xinesa–, va desaparèixer per designi de les autoritats competents i del qual, al contrari d’altres, gràcies al Moncada no se’n pot perdre la memòria.

Una nota final, o més ben dit dues. La primera: tinc pendent la relectura de Jo confesso de Jaume Cabré, aquesta obra monumental que vaig llegir massa de pressa sabent que hi hauria de tornar, però m’ha semblat trobar-ne una de les llavors a Camí de sirga; la segona: que m’arribin a les mans llibres com aquest em fa adonar una vegada més del pou d’ignorància en què visc, que d’altra banda em permet descobrir obres fonamentals en una època de la meva vida en què no fa ni cent anys una persona que fos el que se’n deia cultivada ja ho havia llegit tot –sabem que ara tot és impossible.

Adéu a Sidonie

El racisme institucionalitzat fa por. Fa por veure com és d’important el control social per a mantenir els instints més bàsics -la por a l’altre, el rebuig cap a l’estrany o diferent- a ratlla. O més ben dit del que surt quan es deixa via lliure a certes idees. I com la història realment es repeteix, una vegada i una altra, una vegada i una altra, i tant d’orgull que tenim els homo sapiens de ser “animals intel·ligents”, em pregunto per a què ens serveix aquesta capacitat si no som capaços d’aprendre dels errors del passat.

O potser des de la meva visió del món sóc incapaç ni tan sols de concebre com hi pot haver gent que defensi les matances que van fer els nazis, els colons europeus, i tants d’altres, i tanmateix n’hi ha.

Estem veient últimament com la idea de la independència per a Catalunya va guanyant popularitat. I crec que hi influeix fortament una major presència en les institucions: els partits polítics, els mitjans de comunicació, els grups socials… Em pregunto fins a quin punt aquesta tendència està provocada per la xenofòbia, d’una banda en resposta a la dels espanyols cap als catalans, però també en l’altre sentit. Alguns cops he sentit la meva identitat rebutjada o menystinguda des de la banda espanyola. Però quants cops hem sentit o llegit comentaris de l’estil “el català és una llengua més culta” o “la tradició democràtica catalana és més forta”, en el fons comentaris racistes on n’hi hagin, però no hem reaccionat tan fortament perquè representen una facció del conflicte més propera a la nostra? Com reaccionaríem si els comentaris vinguessin de l’altra banda?

La nació catalana té, en la meva opinió, una reivindicació moral i legítima del dret d’autodeterminació -entesa com el dret a decidir com i per qui ha de ser governada-, però això no significa que haguem de tolerar actituds racistes, oi?

Tot això em ve al cap després de llegir Adéu a Sidonie, d’Erich Hackl, la història, sembla ser que verídica, de la vida d’una nena òrfena d’ètnia gitana que va ser acollida en una família austríaca el 1933. El relat recorre tota la seva infància, i explica com pel fet de ser una nena completament normal, però amb la pell massa fosca, el 1943 va ser tornada a la seva mare natural (en contra de la voluntat de tots els implicats, excepte les autoritats, “millor ara que quan sigui més gran, igualment no podrà estudiar ni casar-se” -resumeixo-), amb qui va ser traslladada poc després a Auschwitz, on va morir, sembla ser que de pena.

Al llarg de la història anem veient petites coses, els nens que la insulten -tot i que normalment hi juguen i tan amics-, els comentaris sobre “quina pell tan fosca”, el metge que refusa atendre-la… Poden semblar minúcies, però dins el context en què es troben, resulta molt més esfereïdor.

Reflexions a part, la llengua m’ha semblat altre cop força complexa, de manera que seguirem treballant la literatura alemanya. Una frase que m’ha agradat, quan parla del pare d’acollida i diu que malauradament (ho qualifica així en sentit irònic i perquè li va portar nombrosos problemes) considerava “dass sein Wohlergehen – und das seiner Familie – gebunden ist an das Wohlergehen aller“, és a dir, “que el seu benestar -i el de la seva família- estava lligat al benestar de tothom”, una forma ben bonica de descriure’n la tendència política.

El Timbaler del Bruc

“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales los últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.” (Burgos, 1 d’abril del 1939)

Aquest és el text de l’últim parte de guerra del generalísimo de todos los ejércitos, que em ve al cap mentre reviso la documentació de l’antic ajuntament del meu poble, que inclou, entre altres meravelles, les quotes de cereals que havien d’entregar els pagesos (cultivadores) a la Junta Agrícola (des del 1940), els intents dels pagesos de rebaixar-les i les reclamacions si no les havien entregat; avisos per als reclutes que s’havien d’incorporar a l’exèrcit, autoritzacions per als reservistes que volien anar-se’n a viure a un altre municipi i multes per als que s’havien traslladat sense dir-ho a la junta corresponent; comunicats procedents de Lleida i de Madrid, que quan van firmats per càrrecs sindicals sempre s’acomiaden amb la frase “Por Dios, por España y su revolución Nacional-Sindicalista” i que de vegades amenacen amb represàlies; circulars i enquestes que volen saber quantes bicicletes hi ha al municipi, o si té prou mestres; requeriments perquè l’alcalde comuniqui l’adreça de tal o tal veí; ofertes de subscripcions, com les de l’Auxilio Social, que planteja clarament les conseqüències de rebutjar-les; demandes de contribucions per a la Feria del Campo, que s’ha d’obrir irremisiblemente l’1 d’abril…

Cadascun d’aquests papers va acompanyat de la corresponent resposta de l’alcalde, esclar, que de vegades no devia ser prou ràpida perquè hi ha reclamacions, i que alguns cops fa pensar en els membres de la corporació morts de riure pensant en la resposta adequada, o en la indignació que tampoc podien expressar en altres casos. Tot plegat fa una bona pila, i entremig de la pila, una joia: la sol·licitud del Jefe Provincial del Movimiento perquè l’alcalde d’aquesta petita població assisteixi a l’acte d’inauguració del “monumento al Tambor del Bruch”, que s’ha de celebrar el 8 de juny del 1952 i que comptarà amb la presència de “S. E. el Jefe del Estado”. Per descomptat, l’alcalde es va apressar a contestar que i tant que hi anirien, ell i algun altre membre de l’ajuntament: no es confonia i prenia aquella invitació pel que era, una ordre.

Fa molts anys que no passo pel coll del Bruc, vaig sempre pel túnel, però el monument al Timbaler del Bruc continua al lloc de sempre, i no només això, sinó que es veu que la Generalitat el va declarar Bé Cultural d’Interès Nacional. Per què? No ho sé, no ho acabo d’entendre. Potser perquè és obra de Frederic Marès, tot i la seva estètica feixista? Potser perquè se suposa que respon a una demanda popular? I per què deu ser que a mi em sembla un símbol franquista del mateix nivell que el Monumento a los Caídos que ja fa anys que va desaparèixer de la Diagonal (Avenida del Generalísimo Franco) de Barcelona? Buscant la foto per a aquest últim monument veig que va ser a lloc fins no fa tant; em sembla recordar que durant un temps només hi havia les columnes… Sigui com sigui, queda clar que en això dels símbols anem fatal: no va ser fins al 2011 que es va treure la Victòria del Llapis, també a Barcelona –que veig que era igualment del camarada Federico.

 

Tots tres surten per l’Ozama

Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca (Mèxic, 1946) és el relat de l’experiència de l’exili a l’Estat antillà de la República Dominicana durant la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1930-1961). El llibre s’inicia amb l’arribada a Ciudad Trujillo, capital del país, d’un barco que, procedent de França, transporta un nombrós grup de refugiats europeus: catalans, però també espanyols de diverses procedències, jueus alemanys, etc. El relat se centra en dos d’aquests viatgers, el Ramon i el Miquel, i en un compatriota seu que va arribar poc abans a l’illa, el Lluís.

La descripció sincopada del dia a dia dels tres protagonistes –i d’un seguit de personatges, sobretot naturals del lloc, que adquireixen també protagonisme i contribueixen a donar sensació de realitat a la història– permet copsar la força de la desesperança que se’n va apoderant: la seva única perspectiva és sortir de l’illa, però sembla un objectiu impossible.

D’aquesta manera, el que per als viatgers forçats no era sinó una estació, una parada en un viatge més llarg que havia de dur-los a Mèxic, Cuba, Xile, Veneçuela, els Estats Units, es converteix per a molts d’ells en la seva residència permanent. I  la vida a la República Dominicana no és gens fàcil. El país, no gaire desenvolupat, s’ha vist a més empobrit pels aleshores més de deu anys de dictadura de Trujillo, que pel que sembla acull els immigrants –en un moment que la major part de països els havien tancat les portes– perquè es fa pagar cada visat a cinquanta dòlars i perquè necessita mà d’obra per colonitzar la selva.

La realitat és que al país no hi ha feina ni per als intel·lectuals que constitueixen el gruix de l’exili català, espanyol i europeu –representats en certa manera pel Ramon– ni per als que, com el Miquel, tenen un passat obrer i han treballat amb les mans tota la vida. La perspectiva no és més afalagadora per als paràsits que han vist estroncada la seva existència idíl·lica per un seguit d’esdeveniments amb els quals tenen poc a veure; el Lluís, l’únic dels personatges que apareixen en l’obra que ha viatjat gairebé per gust, es veu desposseït de la seva posició i, incapaç d’adaptar-se, és víctima sobretot de la seva incomprensió de la societat on ha anat a raure.

De fet no s’hi adapta ningú, a aquesta societat: els mateixos illencs són també uns inadaptats que hi sobreviuen com poden. Expressions com progrés social, indústria productiva o fins i tot civilització, per exemple, són ben lluny del seu horitzó mental, que només cobreix una perspectiva: passar el dia d’avui. I els estrangers, que arriben al país en general animats i plens de força, amb el desig de refer-se d’un desastre que volen deixar enrere, es van encomanant de la desídia que sura en l’ambient. I els que es rebel·len tampoc no en surten gaire ben parats, de la seva gosadia.

Tota l’estructura del relat contribueix a donar realitat a la història, que es presenta per mitjà de fragments inconnexos, de poca llargada, que reflecteixen l’experiència dels diferents personatges des d’una perspectiva interna escassament subjectiva, sense cap concessió al sentimentalisme. Els esdeveniments no s’expliquen, no es raonen: només es presenten i es descriuen. A més, moltes de les dades que ofereix l’autor són verídiques, comprovables, cosa que, al costat de l’escassa adjectivació i el que sembla una estricta enumeració de fets, sense interpretar-los, acosta aquesta obra a la crònica periodística.