Under my skin

Doris Lessing comença aquesta primera part de la seva autobiografia fent-se preguntes sobre el funcionament de la memòria. Per què recorda unes coses i no unes altres? Per què esdeveniments molt puntuals tenen més pes en la seva ment que situacions molt més duradores? En aquest sentit es fa preguntes força interessants, però no té la meva tendència a treure conclusions de tot, potser de manera precipitada.

Viatjar era una molt diferent en aquella època... Dels arxius del Regne Unit
Viatjar era molt diferent en aquella època...

El més interessant és, potser, el relat de la vida dels colons cap a mitjans del segle passat al que avui coneixem com a Zimbabwe. Alguns detalls són molt evocadors i fan venir ganes de saber-ne més coses, i de llegir-ne la descripció que en van fer alguns dels seus contemporanis també escriptors que esmenta. Sabíeu, per exemple, que era comú per als colons de fer-se arrencar tota la dentadura, encara que estigués sana, per estalviar-se problemes més endavant quan fossin en un indret mal comunicat i no tinguessin accés a un metge?

D’altra banda, pel que fa a les vivències més personals, crec que tendeix a tractar-les d’una manera més superficial. Per exemple la forma com narra la seva pertinença al partit comunista, segurament un tema molt polèmic, potser pretén evocar que l’afinitat amb aquesta ideologia era també superficial, més circumstancial que res. Que tot i que pugui o no ser cert, em sembla una anàlisi poc profunda. Així com en un principi, en la seva infància, busca sovint els perquès, en relatar la vida adulta això em sembla que es va diluint.

També em sembla molt sorprenent -si no xocant- la forma com esmenta que va deixar els dos fills petits amb l’home i va marxar, així com de passada. D’alguna manera això, junt amb altres situacions que ella esmenta i que jo conec de persones més o menys properes, em fa pensar o deduir -segurament de manera precipitada, és clar- que al món anglosaxó el fet de marxar, deixar una família enrere i fer-se una vida nova és més comú o socialment acceptat que aquí. Tot i que també tenim aquella dita de l’home que va a comprar tabac…

En fi, tot i que mai m’havia considerat aficionada a la biografia, sembla que últimament m’hi estic avesant. Potser perquè d’alguna manera barreja la fascinació per la història amb la fascinació per la ficció o el viure vides d’altri. En qualsevol cas, crec que en tinc prou d’aquesta dona per una estona. I això que m’agrada, però ara mateix potser m’interessen més altres coses. Ara, si me’n caigués un altre llibre a les mans, ja veuríem!

Tots tres surten per l’Ozama

Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca (Mèxic, 1946) és el relat de l’experiència de l’exili a l’Estat antillà de la República Dominicana durant la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1930-1961). El llibre s’inicia amb l’arribada a Ciudad Trujillo, capital del país, d’un barco que, procedent de França, transporta un nombrós grup de refugiats europeus: catalans, però també espanyols de diverses procedències, jueus alemanys, etc. El relat se centra en dos d’aquests viatgers, el Ramon i el Miquel, i en un compatriota seu que va arribar poc abans a l’illa, el Lluís.

La descripció sincopada del dia a dia dels tres protagonistes –i d’un seguit de personatges, sobretot naturals del lloc, que adquireixen també protagonisme i contribueixen a donar sensació de realitat a la història– permet copsar la força de la desesperança que se’n va apoderant: la seva única perspectiva és sortir de l’illa, però sembla un objectiu impossible.

D’aquesta manera, el que per als viatgers forçats no era sinó una estació, una parada en un viatge més llarg que havia de dur-los a Mèxic, Cuba, Xile, Veneçuela, els Estats Units, es converteix per a molts d’ells en la seva residència permanent. I  la vida a la República Dominicana no és gens fàcil. El país, no gaire desenvolupat, s’ha vist a més empobrit pels aleshores més de deu anys de dictadura de Trujillo, que pel que sembla acull els immigrants –en un moment que la major part de països els havien tancat les portes– perquè es fa pagar cada visat a cinquanta dòlars i perquè necessita mà d’obra per colonitzar la selva.

La realitat és que al país no hi ha feina ni per als intel·lectuals que constitueixen el gruix de l’exili català, espanyol i europeu –representats en certa manera pel Ramon– ni per als que, com el Miquel, tenen un passat obrer i han treballat amb les mans tota la vida. La perspectiva no és més afalagadora per als paràsits que han vist estroncada la seva existència idíl·lica per un seguit d’esdeveniments amb els quals tenen poc a veure; el Lluís, l’únic dels personatges que apareixen en l’obra que ha viatjat gairebé per gust, es veu desposseït de la seva posició i, incapaç d’adaptar-se, és víctima sobretot de la seva incomprensió de la societat on ha anat a raure.

De fet no s’hi adapta ningú, a aquesta societat: els mateixos illencs són també uns inadaptats que hi sobreviuen com poden. Expressions com progrés social, indústria productiva o fins i tot civilització, per exemple, són ben lluny del seu horitzó mental, que només cobreix una perspectiva: passar el dia d’avui. I els estrangers, que arriben al país en general animats i plens de força, amb el desig de refer-se d’un desastre que volen deixar enrere, es van encomanant de la desídia que sura en l’ambient. I els que es rebel·len tampoc no en surten gaire ben parats, de la seva gosadia.

Tota l’estructura del relat contribueix a donar realitat a la història, que es presenta per mitjà de fragments inconnexos, de poca llargada, que reflecteixen l’experiència dels diferents personatges des d’una perspectiva interna escassament subjectiva, sense cap concessió al sentimentalisme. Els esdeveniments no s’expliquen, no es raonen: només es presenten i es descriuen. A més, moltes de les dades que ofereix l’autor són verídiques, comprovables, cosa que, al costat de l’escassa adjectivació i el que sembla una estricta enumeració de fets, sense interpretar-los, acosta aquesta obra a la crònica periodística.


Llegir Lolita a Teheran

Azar Nafisi ens narra algunes de les experiències que va tenir quan, després d’estudiar a Europa i als EUA, dels tretze a vora els trenta anys, va tornar a l’Iran després de la revolució que va portar a l’establiment de la República Islàmica de l’Iran. L’autora ens descriu com va viure alguns dels esdeveniments des del 1979 fins al 1997, any que va marxar del país per establir-se als Estats Units, i ho entrellaça amb les seves experiències com a professora de literatura a diverses universitats de Teheran i finalment en una classe privada amb les seves “millors” alumnes – no hi va poder convidar homes per no crear-se problemes -, que va dirigir setmanalment a casa seva durant els dos anys abans d’exiliar-se.

M’ha semblat una narració molt interessant, per tot el rerefons que mostra de la realitat i d’alguns esdeveniments recents de la història iraniana, que desconec, i també per l’afició a la literatura, que comparteixo, tot i que no he trobat que les seves explicacions teòriques sobre algunes obres fossin gaire reveladores. Al mateix temps que ens parla de la seva vida i les seves classes, també ens descriu el contingut d’aquestes, de manera que el llibre esdevé com una mena de classe – bastant aigualida, suposo que per adaptar-la a tots els públics – novel·lada.

Aquest llibre, publicat el 2003, va ser un supervendes, però alhora va ser objecte d’una forta controvèrsia, no per la seva baixa qualitat literària, sinó més aviat per una visió esbiaixada – quina no ho és? – de la realitat a l’Iran, o un punt de vista excessivament occidentalitzat del món que “afavoreix l’imperialisme nord-americà” – n’he llegit que parlen de l’autora com a membre de la CIA, o pràcticament -.

Suposo que moltes de les crítiques són certes: Nafisi, professora de literatura en llengua anglesa, ignora pràcticament la totalitat de la cultura contemporània o els clàssics moderns de l’Iran, se centra en obres canòniques de la literatura anglosaxona i ni tan sols considera la possibilitat de parlar d’altres cultures. La seva educació a l’estranger també influeix la seva visió del món i les seves expectatives en les relacions interpersonals, especialment entre sexes.

Però crec que en el fons, esperar d’un llibre que sigui una altra cosa que la vivència d’un individu, criticar-lo perquè no presenta una imatge equilibrada de la realitat descrita… són també perspectives incorrectes. Podem acceptar que algú expressi la seva experiència i que tenim dret a estar-hi o no d’acord, que no ha de ser necessàriament igual a la de tots els seus conciutadans?

D’altra banda, alguns dels arguments emprats pels crítics em sembla que parlen més de la pròpia desconsideració cap als lectors que de les intencions de l’autora. Sembla que no és adequat parlar malament d’un règim islàmic perquè pot donar una idea incorrecta de l’Islam. O centrar-se en algunes de les restriccions imposades a les dones, quan en realitat en altres camps tenen força llibertats, i a més la situació ha canviat molt des del 1997, data en què ella va marxar del país…

Alguns dels articles crítics amb el llibre (en anglès):

Sense diners

El llibre The Moneyless Man, “l’home sense diners”, no entrarà a la història de la literatura. Però és una  de les lectures més interessants que he fet en els darrers temps. Què fa que un text sigui o no sigui literari és una qüestió molt complexa. La intenció? La qualitat del llenguatge? No tinc cap interès ara mateix d’entrar en aquest debat.

M’ha interessat molt per una mena de convergència d’idees amb part del meu pensament en els darrers temps. M’adono més i més que tal com està construït el món actual ens veiem obligats a passar la major part del temps fent coses que no faríem si no fos perquè a canvi aconseguim diners, que després fem servir per viure. La narrativa oficial també diu que ha de ser així per força. Però ha de ser-ho? Evidentment si, si volem mantenir l’estil de vida generalitzat avui dia. Però és això desitjable, per al medi ambient, per a les persones, per a la societat?

La resposta d’en Mark Boyle és clara: per a ell els diners són un problema. Si no fos per la possibilitat d’acumular-los, ningú no es “beneficiaria” d’agafar més recursos de la natura dels que es necessiten. D’altra banda, el sistema monetari implica, per definició, que perquè una persona pugui augmentar el seu capital, un altre n’ha de perdre. Sempre que hi hagi persones que en tinguin més, n’hi haurà d’haver que en tinguin menys, perquè el volum monetari és finit. Per tant, l’existència de desigualtats hi és inherent. Per tal de mantenir el nostre nivell de vida comfortable, n’hi ha d’haver uns altres que viuen esclaus, que moren de fam.

En Boyle va decidir ser coherent amb aquestes idees i embarcar-se en una forma de vida autosuficient, sense l’ús de diners, durant un any. A part del relat de la seva preparació i de les peripècies de l’any en si, un dels punts més interessants és la seva posició pel que fa a la bestreta: per a ell és molt valuós donar coses a canvi de res amb la confiança que quan necessitem alguna cosa sempre hi haurà algú disposat a donar-nos-la. Si fem coses els uns pels altres, això crea lligams entre les persones i es substitueixen els diners com a “garantia de futur” per la comunitat, la gent que ens envolta. Em sembla una filosofia molt positiva, i crec que realment pot funcionar.

En definitiva, trobo que aquest llibre és ple d’idees que m’han servit d’inspiració i sobretot m’ha ajudat a pensar que, com a mínim, hauríem de viure en un món més divers que permetés la coexistència de diferents sistemes de vida, ja que una cosa està ben clara: és difícil que ens posem tots d’acord!

El món d’ahir

Aquestes memòries de Stefan Zweig més que de l’autor parlen d’una generació i descriuen els esdeveniments que van influir en la seva vida sense narrar-ne les peripècies ni aturar-se en les qüestions personals. És un home que mira amb nostàlgia el seu passat i es lamenta de tot el que ha anat contribuint a la desaparició d’un estat de les coses i d’unes esperances de joventut que mai va arribar a veure acomplertes.

Tot i que en alguns moments em va semblar una visió força ingènua i idealitzada – des de la seva posició pertanyent a una classe social privilegiada – de la societat de l’època anterior a la primera guerra mundial, en general em resulta un retrat fascinant de tota una època i uns esdeveniments que conec des de fa temps, però de lluny.

És curiós com el fet d’haver gaudit molt d’aquest llibre no m’ha fet despertar l’interès per les obres de ficció d’aquest escriptor: ni tan sols ell mateix no en parla gaire bé! Només n’he llegit Carta d’una desconeguda – un relat enginyós, però sense més-. Potser els hauré de descobrir en un altre moment de la meva vida o llegir el recentment ressenyat Embriaguesa de la metamorfosi. Potser també hi fa el fet de llegir-lo en alemany. Si el trobo potser provaré amb Die Schachnovelle, Novel·la d’escacs.

Interessant també la seva reflexió sobre la fama, i com si hi ha una cosa que canviaria és el no haver fet tota la seva carrera com a escriptor fent servir un pseudònim i evitant-se així tot l’interès despertat per la seva persona, de manera que el que el fes conegut haguessin estat tan sols les seves paraules.

En definitiva: una lectura molt interessant i recomanable per posar algunes peces noves al puzle del nostre coneixement sobre el passat cada cop menys recent d’Europa.

El quadern gris

És rar que mentre llegeixo un llibre vagi pensant en quan el rellegiré, però això és el que m’ha passat amb aquest dietari que Josep Pla va mantenir els anys 1918-19, durant els seus últims temps a la universitat com a estudiant de dret i els seus primers com a periodista, abans de marxar com a corresponsal a París.

Continua la lectura de El quadern gris