Reencontre amb la H. Müller

Portada de l'edició alemanya de "Heute wär ich mir lieber nicht begegnet" Ja fa anys de la primera novel·la de la Herta Müller que vaig llegir,  i l’experiència de llegir-ne una altra, Heute wär ich mir lieber nicht begegnet (Avui preferiria no haver-me trobat amb mi mateixa, 1997, no disponible en català), ha sigut molt diferent del que en recordava. Tot i que també n’he gaudit força, la lectura se m’ha fet molt feixuga. Només podia llegir-ne unes quantes pàgines seguides, i llavors havia de fer una pausa, per assimilar i entendre tot allò que s’explica, i allò que més aviat es suggereix, amb una prosa densa i rica. No és una lectura fàcil, però el tema del llibre (l’absurda persecució política de persones insignificants en la Romania comunista, per resumir una mica barroerament) tampoc ho és, ni ho és la vida de la protagonista del llibre; i tot i això val la pena, i em penso que en seguiré llegint més coses, d’aquesta autora, tot i que el seu alemany clarament em sobrepassa.

Les planes

He de reconèixer que no sóc una lectora subtil. Les al·legories, metàfores i altres recursos són portes misterioses que, quan estudiava, la profe de literatura m’ensenyava a on portaven, però la clau de les quals mai he sabut trobar jo sola. És per això que a l’enfrontar-me a un text com el de Les planes (Gerald Murnane, Minúscula, 2014, en traducció de Marta Hernández Pibernat), em costa determinar què és el que he de pensar, què és el que he d’entendre, què és el que en vull dir… I és també per això que sovint, quan vull parlar d’una obra, prefereixo centrar-me en els detalls, les imatges, les impressions, que d’alguna manera o altra s’han fet un lloc en el meu imaginari.

I és que les imatges intenses són el protagonista d’una història que no és ben bé una història sinó el retrat d’un paisatge oníric i la seva gent: les planes, a l’Austràlia interior, una regió que es descriu en contraposició a l’Austràlia exterior: amb un paisatge, societat, sensibilitats, filosofia dels quals se’ns parla llargament i al mateix temps d’una manera que mai acaba de semblar concreta.

Em va resultar una mica difícil entrar a Les planes i després de llegir-lo em queda la impressió d’haver passat algunes estones passejant-me per un somni, per un indret imaginat, tan imprecís com els records que deixen els somnis quan la marea del despertar se’ls emporta.

Herències col·laterals

De vegades m’assalta l’ambició i s’apodera de mi amb tanta força que no em deixa descansar. Aleshores el cap se m’omple de plans i em veig rescatant tots els llibres oblidats. Segurament si tingués més empenta o sentit comercial o totes dues coses, o sabés com es mouen els fils de l’administració, o tingués aquella mica de capital, podria tirar aquests projectes endavant. Però semblen condemnats a continuar sent sempre simples idees que em maregen a deshora i a no passar mai a la realitat.

I és llàstima, sobretot perquè tots aquests llibres que van caient dels catàlegs –o que en molts casos, si es tracta de material escrit en llengües diferents del català, no hi han arribat a figurar mai– serà cada vegada més difícil que algú els pugui llegir i per tant recomanar. I això no és cap bona notícia, i no només perquè va en contra de la lectodiversitat: llençar o ignorar tant de talent no ens pot ser bo de cap de les maneres, ni ara ni sobretot en el futur. Imaginem, per exemple, un Fahrenheit 451 sense memòria, una civilització de bestsellers i llibres recents…

Perquè la cosa és una mica aquesta. I no dic que el que es publica actualment no sigui interessant, que ho deu ser. De debò que no tinc temps de comprovar-ho. He hagut d’establir unes línies força rígides que traspasso poques vegades, de manera que sé que hi ha autors actuals –que tenen una certa anomenada, o molta, o quanta sigui, que van guanyant premis, publicant, venent…– que és difícil que els arribi a llegir mai.  Que per què? Doncs perquè en general tota aquesta gent que escriuen ara no han llegit prou: és el que sempre penso quan els pregunten quin autor els ha influït i són capaços de dir-ho, de dir «doncs aquest, i aquest, i l’altre, i aquell altre, i tant». (Això és una mica una boutade, però espero que ajudi a entendre el que vull dir.) El cas és que no tenen prou bagatge per construir res sòlid i hi ha massa coses sòlides que encara no he pogut llegir o que he de revisar perquè ja me n’he oblidat.

Amb tot això s’entén, doncs, que tendeixo a llegir poca novel·la actual. (Sobre altres formes literàries, com ara la poesia, el teatre, l’assaig, potser en parlaré en un altre moment.) I a sobre en català tenim el problema de la llengua (n’he parlat altres vegades), que fa que els textos sonin artificials, o estiguin plens de faltes i de construccions foranes, o una mica de tot. De vegades, però, hi ha casualitats i circumstàncies que em fan arribar un llibre a les mans: una recomanació, una dèria personal, una troballa deguda ben bé a l’atzar. Una d’aquestes circumstàncies m’ha dut a llegir una novel·la catalana publicada no fa gaire, un llibre entremaliat que enllaça amb la millor tradició de l’humor negre.

A Herències col·laterals, de Llort, hi ha una mica de la flaire d’aquell Mendoza que ens feia riure amb els seus laberints rocambolescos i potser també una mica de Dostoievski, però menys obsessiu i menys tràgic; en tot cas, amb una obsessió matisada per la quantitat d’alcohol que és capaç de traginar l’irresponsable protagonista, un personatge creïble, ben dibuixat i més aviat ridícul.

Herències és un llibre sense pretensions, cosa que s’agraeix, ben construït, simpàtic i llegidor. Potser els fragments destinats a contextualitzar el relat en el seu moment social sonen una mica buits, a tòpic periodístic, però no s’allarguen gaire i ajuden a explicar la història, que podria ser la de qualsevol d’aquells que es van pensar que podrien aconseguir duros a quatre peles, en molts casos sense fotre brot, i es van quedar sense un ral. Amb unes gotes d’humor absurd, costums que voldríem periclitats i inevitables venjances familiars.

Per acabar, i com que sé que algun dels meus lectors em retraurà que no he explicat res de l’argument del llibre, en diré això: un home acorda pagar-li a una dona una renda vitalícia a canvi del seu pis, que passarà a ser d’ell quan ella es mori; ella no es vol morir i té la seva pròpia història; ell sí que es mor i els seus hereus han de continuar pagant la renda cada mes encara que no els arribi ni per comprar sardines…

Com una senyora

Ingrid Noll presenta una novel·la entretinguda i ben aconseguida, molt diferent del tipus de lectures que faig últimament. No em va sorprendre que Ladylike em deixés bastant indiferent. Per això la vaig escollir, perquè la llengua utilitzada és molt més adequada al meu nivell que posem Sebald o Wolf. Serveix per a fer descansar el cap, però no hi aporta gaires coses noves.

La premissa és força interessant: és la història de dues amigues d’uns setanta anys que, l’una vídua i l’altra divorciada –el marit va marxar fa anys amb una de més jove–, decideixen compartir la casa de la primera per estalviar diners i fer-se companyia, en plan pis compartit. A partir d’aquí passen per un seguit d’aventures i peripècies, una mena de misteri light. Dic light perquè tot i que hi ha morts, mentides, robatoris…, tot es presenta d’una manera tan innocent que no es crea gaire tensió.

Un tema important en el text és la consideració de la gent d’edat avançada per la resta de la societat, especialment la seva invisibilitat: la gent veu una vella i no mira més enllà, i això les fa sentir rebutjades, però precisament per aquest rebuig de vegades s’aprofiten de les circumstàncies, com una mena de revenja contra un món que les considera obsoletes i que té un lloc difícil per a elles. Aquest és un tema que m’interessa, però no s’hi aprofundeix gaire: al cap i a la fi la part central és la trama d’intriga i l’entreteniment.

En resum, és un llibre reeixit en el seu gènere, i una bona autora a la qual em podria aficionar fàcilment, però, i sé que sono molt pedant, potser ja no tinc edat o ganes de dedicar-me a lectures tan supèrflues?

L’honor perdut de Katharina Blum

Del “difama que algo queda” al “doncs ara veuràs” aquest “relat” de Heinrich Böll suposa una crítica del que convencionalment al nostre país s’anomena “premsa groga” i tracta temes d’una actualitat permanent en la nostra societat mediàtica. Tot i aquest punt de partida,  l’autor es centra més en la forma, la construcció del relat a partir de documents, testimonis, en fi, d’altres relats – que per cert recorda molt a Retrat de grup amb senyora (1971), la seva novel·la anterior – que en aprofundir en aquesta crítica. Continua la lectura de L’honor perdut de Katharina Blum

El quadern daurat

He de dir que vaig disfrutat força llegint The Golden Notebook, de Doris Lessing.
Però ara, aquí al davant del full en blanc, no sabria explicar-ne el perquè.
Potser, penso, és una qüestió de la humanitat del personatge d’Anna, la forma com es crea una persona real, tangible, i, d’alguna manera, amb uns processos mentals amb els que en certa manera em puc identificar.
M’agrada la forma “caòtica” de la narració, el fet que no hi hagi una línia clara, un conflicte concret, sino molts, a la vegada relacionats, però que demostren que per a tenir interès, uns personatges, una història, no calen esdeveniments extraordinaris…
Dels temes que tracta, he vist que sovint se’n destaca el feminisme… Jo, la veritat, no l’hi veig, però probablement és perquè ho miro des d’una perspectiva molt llunyana, des d’un altre estat de les coses i també des d’un altre lloc.
És feminista perquè la protagonista és una dona divorciada, amb una filla, independent econòmicament, que té relacions sentimentals amb diferents homes, amb ideologies i ocupacions pròpies…?
També, en pensar-hi, he trobat curiós com el comunisme, o més aviat el Partit Comunista, està molt present en el llibre, però d’alguna manera només es parla de la política, no hi ha explicacions de la ideologia. Es diu “vam discutir sobre el conflicte de X”, però no es concreta en què consistia la discussió, les posicions, el conflicte concret.
La narració, en certa manera, se centra en les relacions humanes entre els personatges, la seva part racional i irracional, les seves mancances…
[Haurem de treballar una mica el tema aquest de fer una crítica/recensió, perquè això és una mica caòtic … ]