Qüestions de concepte

No és veritat que l’objectiu de la creació de l’Estat d’Israel fos «salvar milions de vides de les urpes d’Europa». Lamentablement, aquests milions de vides Europa ja se’ls havia cruspit, quan el 1947 l’ONU va acordar la partició de Palestina que havia de fer possible l’existència de l’Estat d’Israel, proclamat –de manera unilateral, que es diu ara– el 1948 per l’Agència Jueva.

En la qüestió jueva hi ha una tendència molt elevada a caure en la demagògia, com l’article de Gustavo D. Perednik «La judeofòbia espanyola» permet apreciar amb claredat, i la millor arma contra la demagògia és la informació. La bibliografia i filmografia sobre el tema són interminables, però les meves limitacions m’aconsellen recomanar només un article de Hannah Mermelstein –gens sospitosa d’antisemitisme–, «Overdue Books: Returning Palestine’s “Abandoned Property” of 1948», i el documental The Great Book Robbery, que vaig veure fa un cert temps: m’hi ha fet pensar la frase de Perednik sobre l’analfabetisme imposat pels xeics a la població àrab.

I parlo de demagògia perquè, en efecte, és un lloc comú de la posició proisraeliana sense matisos –justificada per la llarga història de persecucions soferta pels jueus– dir que si es critica l’actuació de l’Estat d’Israel en relació amb la població palestina s’està oblidant el rebuig àrab a la instauració d’aquest Estat i la guerra oberta que els països del voltant li van declarar des del primer moment. Per més que aquest rebuig sigui cert i hagi sigut una font de greus problemes al Pròxim Orient, això no explica ni resol el principal conflicte, derivat de la voluntat expressa de desposseir els palestins de la terra on vivien fins a l’establiment de l’Estat d’Israel.

En aquest sentit, és molt il•lustratiu llegir, per exemple, la carta que el líder sionista David Ben Gurion, pare de la pàtria i primer primer ministre del modern Estat d’Israel, li va escriure al seu fill Amos el 1937. Ben Gurion hi explica la seva posició i la seva estratègia respecte a la creació d’Israel: «Per descomptat que la partició del país no em complau. Però el país […] ara mateix no és nostre; és dels àrabs i dels anglesos. El que ara mateix és nostre és una part petita, més petita que la que […] estan proposant per a un Estat jueu. Si jo fos àrab estaria molt indignat. Però amb la partició que es proposa aconseguirem més del que ja tenim, tot i que, naturalment, molt menys del que mereixem i volem. […] El que volem és que tot el país sigui jueu. […] Un estat jueu només en una part del país no és el final, sinó el començament. […] Hem d’expulsar els àrabs i agafar el seu lloc.»

Així, tot i que la controvertida Declaració Balfour especificava clarament que el nou Estat no podria comportar «cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina», era ben clar des del començament que l’Estat jueu no tenia cap intenció de respectar els drets de la població autòctona i que els seus promotors no consideraven que provocar la migració massiva de més d’un milió de persones els hagués de representar cap greuge: «La nostra terra ha de tornar a les nostres mans. […] Si allà hi ha altres habitants, han de ser traslladats a un altre lloc» (Menahem Ussishkin, 1930, citat a http://www.israellawresourcecenter.org/websitematerials/mapsg/mapsg16zionistquotes.html; a la mateixa web, el «Disclaimer against claims of anti-semitism» aclareix la diferència entre antisemitisme i crítica al govern d’Israel).

Una cosa és l’astorament còsmic pel cinisme de la tradició europea respecte als jueus, reflectida en una llarga història d’expulsions, pogroms i conversions forçades, amb el cas Dreyfus com a paradigma i punt de no retorn; una cosa és la comprensió –si se’n pot dir així– que la política d’extermini del Tercer Reich tenia el suport de bona part de la població europea i derivava de teories racistes europees que no es van inventar Hitler i els seus sicaris, i una altra de molt diferent dir que la història justifica el que passa actualment, des del 1948, a Palestina. Una cosa és fer créixer taronges al desert i una altra dedicar-se a arrencar les oliveres.

Casa sense amo

Vaig conèixer casualment, fa uns anys, un parell de noies alemanyes que devien rondar els vint. Me les mirava i no podia estar del tot al cas del que explicaven perquè en les seves cares només hi podia veure les dels seus pares com a membres convençuts del Reich de Hitler. Cosa que immediatament em deia que no tenia cap mena de sentit, perquè els seus pares devien tenir la meva edat i no podien haver viscut el nacionalsocialisme.

També com a impressió de fons vaig tenir constantment al cap, mentre llegia Voltaire i Camí de sirga, la meva absoluta incapacitat d’entendre la necessitat de matar altres persones que experimentem els homes; i això està molt mal dit, potser; potser no s’hauria de parlar de necessitat, sinó només de capacitat: què fa que en un moment determinat decideixis que has de provar de sobreviure, que aquest sobreviure només és possible passant per sobre del cadàver dels altres, i que hi passis.

I la meva incomprensió fa que la pregunta continuï mal plantejada. Centenars de milers de joves són arrossegats encara contínuament a la guerra. Què fa que no s’hi oposin, que es deixin portar, que s’alienin, diria en un llenguatge que ha quedat antiquat, fins a aquest punt? Què ens fa capaços de ser cruels, de decidir que la nostra vida val més que la d’un altre, que matar pot ser un ofici, que la guerra és així i que cal fer la guerra? Que matar altres persones és tolerable, i que també ho és causar tots els famosos danys col·laterals, que inclouen els morts i els desplaçats i els refugiats i els…

Casa sin amo (Haus ohne Hüter, trad. cast. Margarita Fontseré), de Heinrich Böll, tracta de viudes i orfes de guerra però també de l’absurd de la guerra. Al senyor Böll potser no li agradaria que digués que és un mestre, però els alemanys que no el recorden i els europeus que no el coneixen estan condemnats a repetir la història de violència que els caracteritza; només que ara ho fem fora d’Europa. Estem condemnats tots plegats, potser, a oblidar la cara negra del passat i a ignorar la del present. Quanta saviesa!

Nota: Estenc aquí el significat d’europeu, com a concepte, a tots els que s’adscriuen d’una manera o una altra a la civilització occidental.

 

 

Adéu a Sidonie

El racisme institucionalitzat fa por. Fa por veure com és d’important el control social per a mantenir els instints més bàsics -la por a l’altre, el rebuig cap a l’estrany o diferent- a ratlla. O més ben dit del que surt quan es deixa via lliure a certes idees. I com la història realment es repeteix, una vegada i una altra, una vegada i una altra, i tant d’orgull que tenim els homo sapiens de ser “animals intel·ligents”, em pregunto per a què ens serveix aquesta capacitat si no som capaços d’aprendre dels errors del passat.

O potser des de la meva visió del món sóc incapaç ni tan sols de concebre com hi pot haver gent que defensi les matances que van fer els nazis, els colons europeus, i tants d’altres, i tanmateix n’hi ha.

Estem veient últimament com la idea de la independència per a Catalunya va guanyant popularitat. I crec que hi influeix fortament una major presència en les institucions: els partits polítics, els mitjans de comunicació, els grups socials… Em pregunto fins a quin punt aquesta tendència està provocada per la xenofòbia, d’una banda en resposta a la dels espanyols cap als catalans, però també en l’altre sentit. Alguns cops he sentit la meva identitat rebutjada o menystinguda des de la banda espanyola. Però quants cops hem sentit o llegit comentaris de l’estil “el català és una llengua més culta” o “la tradició democràtica catalana és més forta”, en el fons comentaris racistes on n’hi hagin, però no hem reaccionat tan fortament perquè representen una facció del conflicte més propera a la nostra? Com reaccionaríem si els comentaris vinguessin de l’altra banda?

La nació catalana té, en la meva opinió, una reivindicació moral i legítima del dret d’autodeterminació -entesa com el dret a decidir com i per qui ha de ser governada-, però això no significa que haguem de tolerar actituds racistes, oi?

Tot això em ve al cap després de llegir Adéu a Sidonie, d’Erich Hackl, la història, sembla ser que verídica, de la vida d’una nena òrfena d’ètnia gitana que va ser acollida en una família austríaca el 1933. El relat recorre tota la seva infància, i explica com pel fet de ser una nena completament normal, però amb la pell massa fosca, el 1943 va ser tornada a la seva mare natural (en contra de la voluntat de tots els implicats, excepte les autoritats, “millor ara que quan sigui més gran, igualment no podrà estudiar ni casar-se” -resumeixo-), amb qui va ser traslladada poc després a Auschwitz, on va morir, sembla ser que de pena.

Al llarg de la història anem veient petites coses, els nens que la insulten -tot i que normalment hi juguen i tan amics-, els comentaris sobre “quina pell tan fosca”, el metge que refusa atendre-la… Poden semblar minúcies, però dins el context en què es troben, resulta molt més esfereïdor.

Reflexions a part, la llengua m’ha semblat altre cop força complexa, de manera que seguirem treballant la literatura alemanya. Una frase que m’ha agradat, quan parla del pare d’acollida i diu que malauradament (ho qualifica així en sentit irònic i perquè li va portar nombrosos problemes) considerava “dass sein Wohlergehen – und das seiner Familie – gebunden ist an das Wohlergehen aller“, és a dir, “que el seu benestar -i el de la seva família- estava lligat al benestar de tothom”, una forma ben bonica de descriure’n la tendència política.

L’home sense cara

Intercalades en la relectura d’alguns dels llibres de John Le Carré, les memòries del que va ser el cap dels serveis d’informació exterior de la República Democràtica Alemanya durant la major part del temps que va existir aquest país, Markus Wolf, em recorden les de l’arquitecte de Hitler, Albert Speer, segurament per les frases reiteratives sobre la falta de responsabilitat respecte al que passava al seu país, a la desconeixença de l’abast real de l’actuació del règim que tots dos servien.

Entre els dos llibres hi ha una altra similitud: cap dels dos no explica tot el que cadascun dels narradors sap, la història sencera que va viure, encara que la motivació és –o ho sembla, com a mínim– diferent. Wolf reivindica el silenci en relació amb certs detalls per la mateixa naturalesa de la feina d’espionatge i també per protegir els agents que han refet la seva vida sota un altre nom, però admet també de manera reiterada la seva culpa en el que va passar per haver-se plegat sovint a la raó d’Estat sense qüestionar-la; en el cas de Speer, l’autor obvia tot allò que podria inculpar-lo, encara que es fa ben difícil creure’l perquè –d’una manera una mica ingènua, potser– fa el relat detallat de les llargues hores que va compartir amb Hitler al seu refugi de muntanya i també a la cancelleria, a Berlín, edificada segons els seus plànols, i també perquè, pel seu càrrec com a ministre d’Armament, supervisava personalment la producció, cosa que el va portar a visitar les indústries servides per una mà d’obra esclava que ell no va voler veure.

La motivació de Speer sembla, en principi, tan sols el seu progrés com a arquitecte, la possibilitat de dur a terme projectes impossibles, d’idear construccions faraòniques; seduït i atrapat per la personalitat de Hitler, se sent obligat a satisfer els seus deliris de grandesa. En aquest sentit, ell no és culpable –diu ell mateix– perquè és simplement un tècnic, no un ideòleg, i en tot cas la seva oposició, al final de la guerra, a la política de terra cremada que havia ordenat Hitler l’hauria d’excusar de moltes coses, que inclouen també la ideació de tota la parafernàlia de les exhibicions de força del nacionalsocialisme a Nuremberg.

El que dirigeix l’actuació de Wolf, en canvi, és la ideologia: comunista per tradició familiar i exiliat a l’URSS durant el règim de Hitler, el seu objectiu –l’objectiu de l’RDA, sosté– és impedir que pugui ressorgir el nazisme, i al cap dels anys, després d’abandonar el càrrec, passa a les files de l’oposició constructiva que no va poder impedir l’ensorrament de l’Alemanya de l’Est ni del sistema que la regia. Encara que insisteix una vegada i una altra que el seu servei no recorria als mètodes inhumans que s’han retret a l’Stasi, la policia política de l’RDA, i al KGB, la seva biografia de la Viquipèdia informa que va ser condemnat a dos anys per “detenció il·legal, coerció i danys físics”, és de suposar que amb proves, tot i que no se sap mai…

Vaig tenir clar, quan llegia les memòries de Speer, que era un home gris que havia aconseguit que els ulls del Führer es fixessin en ell i que això li va obrir el que en algun moment va pensar que seria un camí de glòria; que en algun moment va creure que aquell imperi que ell estava ajudant a construir duraria mil anys. Wolf, en canvi, sembla només un home que, atrapat per les circumstàncies, sent el deure de defensar un sistema polític que considera superior al capitalista des de l’estructura d’un Estat que, diu ell, no va donar càrrecs rellevants a nazis destacats, reciclats sense cap mena de vergonya a l’RFA. I s’excusa també per haver cregut en Stalin…

El passat: manual d’ús

D’entre la pila de llibres curiosos que fa molt de temps que tenia pendents en va sortir no fa gaire el que acabo de llegir ara, Els usos del passat. Història, memòria, política (Le passé, modes d’emploi. Histoire, mémoire, politique; traducció al català de Gustau Muñoz), d’Enzo Traverso, que tracta especialment el tema de la utilització política del que s’ha anomenat memòria col·lectiva, la sacralització moderna d’una memòria que sempre és selectiva i la seva influència en la interpretació històrica del passat.

El títol m’havia enganyat perquè havia entès aquests usos com a costums, quan aquí significa utilització, la instrumentalització de la memòria col·lectiva per reinterpretar el passat de manera de vegades tendenciosa: “El passat es transforma en memòria col·lectiva després d’haver estat triat i garbellat i reinterpretat segons les sensibilitats culturals, els qüestionaments ètics i les conveniències polítiques del present. És així com pren cos el turisme de la memòria […].”

Gran part del discurs se centra en el record del genocidi nazi dels jueus, convertit per efecte de la sacralització de la memòria en una “religió civil” que justifica per exemple els excessos de l’Estat d’Israel oblidant al mateix temps una altra memòria, com si la Shoah fes negligible la Nakbah: perquè un poble que ha sofert el que han sofert els jueus s’ho pot permetre tot, en certa manera.

El llibre, que és més complex que això que ara resumeixo, té fragments que m’han semblat brillants (“l’obsessió memorial dels nostres dies és el producte del declivi de l’experiència transmesa, en un món que ha perdut les referències, deformat per la violència i atomitzat per un sistema social que esborra les tradicions i esmicola les existències”) i en conjunt és una bona eina per entendre la nostra societat i tot de conceptes (negacionisme, revisionisme, etc.) que no està de més saber ben bé què signifiquen. En resum, una bona sorpresa que m’ha deixat amb ganes de llegir més coses d’aquest Traverso.

 

El noi del pijama de ratlles

Ara no me’n recordo qui criticava el John Boyne perquè deia que amb aquest llibre pervertia el sentit de la matança nazi –ell en deia l’Holocaust, segurament– en fer patir el lector pel destí d’un mort accidental quan n’hi va haver milions d’intencionats. Hi he estat reflexionant i finalment hi estic mig d’acord, perquè és veritat que pateixes per un nen (i també per un metge que pela patates, i molt!), però no pel que aquest que feia la crítica deia, sinó per l’altre, que no pot ser que estigués tan sa com surt a la pel·lícula (només n’he vist fotos): quan tot s’acaba t’alegres per ell perquè en l’últim moment tot i que ja no tenia ningú no està sol. I em fa l’efecte que el que és pervers és la crítica, perquè posar cara a la tragèdia és el primer que hem de fer per poder-la comprendre des de la perspectiva humana, no de la quantitativa, i llibres com aquest ajuden a entendre que aquells que s’ha anomenat les víctimes –de genocidis, de guerres– són persones concretes, amb nom i família, a qui tots hem traït.

On és la raó?

Acabo de veure una pel·lícula –de fet, una TV movie, o no sé com se’n diu d’una sèrie de dos capítols– sobre l’ocupació alemanya de Budapest i la persecució –aquesta paraula no sembla mai suficient– dels jueus. Sobre una persona que en va salvar molts, una mena de Schindler italià que es va trobar encallat a Hongria i que no sé ben bé com –una estona me l’he perdut– passava a convertir-se en cònsol fictici d’Espanya, país amic, i d’aquesta manera n’estalviava uns quants. Tants com podia, però finalment només uns quants. Quan ja era el final de la guerra i els jueus –potser no se n’hauria de dir així; però com descriure en una paraula aquells dels hongaresos que eren perseguits per la seva religió?, o potser no eren perseguits per la seva religió?, pregunta algú amb tota la innocència– esperaven amb deler que arribessin els russos, que alliberarien el país i els van tornar les cases… i que pelaven els treballadors de l’ambaixada espanyola, naturalment, com a representants d’un país enemic.
Si fos una novel·la ningú se la creuria. La suspensió de la incredulitat que es demana al lector no seria possible.
Els russos, o s’ha de dir més aviat els soviètics, que tal com explica Grossman a Vida i destí –que es veu que ara ha sortit en català–, i com en realitat ja sabíem, van fer també una neteja de jueus. I de moltes altres menes de soviètics. De portes endins, sense brogit d’aquest que ara se’n diu mediàtic. Com fan els xinesos, sense moure soroll.
De portes endins pots matar qui vulguis. El problema és que ho sàpiguen els periodistes.
Qualsevol es pot convertir en assassí?
M’ha vingut al cap unes quantes vegades mentre mirava la pel·li que és naturalment impossible que persones que han rebut aquesta herència, la de la persecució constant, boc expiatori, un pogrom rere l’altre que va culminar en la solució final que era la conseqüència lògica de l’autèntica tradició europea, que és impossible que els jueus que ara són israelians però tenen tot això a sobre siguin persones normals.
Si t’haguessis aixecat després de segles de sentir-te la sabata a sobre, no series el primer a disparar?
Amb això no dic que tinguin raó. Només que alguns moments m’ha semblat que podia entendre la seva raó.

Grossman 2

El llibre no sé si m’agrada; té reflexions molt interessants, però segur que té uns efectes secundaris del tot depriments: per exemple, pel paral·lelisme que es pot establir entre els efectes nocius per a la població del nacionalsocialisme i el comunisme, tots dos règims altament burocratitzats, autoritaris i basats en la denúncia i la por.

Assetjament “democràtic”

Vivim des de fa més de vint anys una escalada feixista que no rep aquest nom; només els faltava tenir una excusa, i la que han trobat és bona: terrorisme internacional. Els drets civils de qualsevol poden quedar suspesos en qualsevol moment, si es tracta de preservar (defensar, protegir) les institucions, la majoria, el benestar, la vida, les propietats, el que sigui de qui sigui, i no es pot protestar perquè aleshores et converteixes a) en un ingenu; b) en un col·laborador; c) en un estúpid que tens prejudicis que conserves d’altres temps, quan la policia no era democràtica (és molt democràtic menjar-se algú a hòsties), quan la justícia estava controlada pel poder (és molt democràtic el que passa amb el Tribunal Suprem i el Constitucional, amb el PP i el PSOE barallant-se aviam quants n’hi tenen que siguin dels seus), quan es fomentava l’espionatge ciutadà (i quina cosa és aquesta promoció que els particulars denunciïn “sospitosos”?).
Es tanquen mitjans de comunicació, es prohibeixen partits polítics, es processa presidents de comunitats autònomes i parlaments, s’eleva a una categoria ben democràtica i constitucional el delicte d’opinió i ningú no troba que hi hagi res a dir: solidaritat és connivència, vigila! Es deté persones amb proves ridícules, se les incomunica pràcticament sine die, se’ls extreuen declaracions no se sap amb quins procediments i tot això no té res a veure amb unes eleccions que són sempre l’únic objectiu, sinó amb la lluita per unes famoses llibertats que no queda gens clar en què consisteixen. I no es tracta només dels americans que són tan dolents i de Guantánamo; el mal som també nosaltres.
Tot plegat em recorda aquell poema de Martin Niemöller, popularitzat per Bertolt Brecht:

Als die Nazis die Kommunisten holten, habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Sozialdemokraten einsperrten, habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.
Als sie die Gewerkschafter holten, habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Juden holten, habe ich geschwiegen; ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten, gab es keinen mehr, der protestieren konnte.

Quan pensem que és hora de protestar ja no trobarem ningú que pugui sentir-nos, i quan vinguin a buscar-nos a nosaltres no hi haurà ningú que no ho trobi natural.