Algú

La novel·la Someone, d’Alice McDermott, és una tria d’escenes de la vida de la Marie, una brooklynesa descendent d’immigrants irlandesos nascuda en els temps d’entreguerres de principis del segle XX. La història d’aquesta dona no es caracteritza per res que se solgui considerar extraordinari, sinó més aviat per la simplicitat i la quotidianitat, elements que permeten que el lector hi trobi reflexos de la pròpia vida i experiències que l’apropen tant al personatge com al lloc i l’època que s’hi retraten.

Portada d'Algú, D'alice McDermott
Portada de l’edició catalana.

I tanmateix sí que hi passen coses, i la mort hi té un paper fonamental; un pare que mor massa d’hora, la guerra, una feina on d’una banda s’habitua al contacte diari amb la mort, i de l’altra coneix la multiplicitat de formes que pot prendre, l’experiència de ser a punt de morir durant el part del primer fill i la constant por com a mare que la mort torni a tocar la seva vida. Potser semblen totes coses senzilles que no es trobarien als diaris ni als llibres d’història, però no deixen de ser coses infreqüents per les quals em penso que no hem passat tots.

La prosa de McDermott entrellaça de forma delicada les diferents escenes, que apareixen de manera no cronològica, per mitjà d’abundants al·lusions, ecos que transmeten a la història un caràcter ressonant que posa en relleu la importància de la memòria en l’experiència vital de les persones.

 

Washington Square

La plaça Washington és un retrat descarnat, de vegades agut, d’una societat que hauríem de donar gràcies si hagués deixat d’existir, però els senyals diuen que no ho ha fet. De caçafortunes n’hi segueix havent, les fortunes cada cop són més grosses i les noies encara s’enrojolen quan un jove experimentat els demostra interès. Només que ara, si són “poc agraciades” i tenen calés, es poden operar per acostar-se als estàndards de bellesa.

A la Nova York més benestant i conservadora del segle XIX, una noia té dues desgràcies: son pare és massa intel·ligent i ella no gaire atractiva. Més ben dit, de desgràcies en té tres; la tercera és ser una rica hereva, en el llenguatge del moment. Si no hagués sigut per la confluència de totes tres, la Catherine, protagonista de Washington Square, de Henry James (llegit en traducció de Jordi Arbonés), hauria pogut ser raonablement feliç, i en canvi va ser només raonablement desgraciada.

Ara que reivindiquem amb tanta força el dret a equivocar-nos potser pensem que hauria sigut millor per a la Catherine tenir un pare més amorós i menys sagaç, però de debò el que li hauria convingut és no tenir a sobre l’amenaça d’aquella herència monumental. I per què penso ara en la Christina Onassis? Per què el que en deien el poble menut segueix comprant l’Hola? Em sembla que amb això me’n vaig del tema.

I el tema potser és que estaria bé que les dones deixessin de ser gerros de flors –ai, no ho són a tot arreu: per a molts encara són les diferents variants de la serp temptadora i impura, o objectes que es posseeixen, que de vegades són útils, que sempre es poden amagar o maltractar. Però no s’ha d’oblidar que les que mutilen nenes són dones, i que són dones les que encara no volen que els homes entrin a la cuina. I el tema se’m torna a complicar…

La qüestió, finalment, potser és que Henry James, com altres escriptors en la seva època, es dedica a explorar el món inabordable dels molt rics i n’extreu una aventura que ens interessa i fins i tot ens emociona encara ara, cosa que s’ha d’admetre que té el seu mèrit. Sobretot tenint en compte que al món també hi passaven coses, aleshores…