Curiositat

Després de llegir-me uns quants llibres de Daniel Pennac sobre la família Malaussène, que sempre fan de bon pair, i Un petit inconvenient de Mark Haddon (traducció no gaire bona, faltes d’ortografia), que està prou bé (ara, quina mania dels editors d’explicar tot el llibre a la contraportada!), estic llegint Vida y destino de Vasili Grossman, més que res perquè tanta gent n’ha dit tantes coses bones que ja tenia curiositat. En català no hi és. El comparen amb Guerra i pau i vull saber per què; de moment trobo un mosaic de peces independents, ple de noms que en alguns casos ja em comencen a sonar, i una traducció més aviat deficient. El més interessant, ara com ara, és la descripció de les dificultats que planteja la vida diària a l’Estat soviètic, burocratitzat fins a extrems inversemblants i autoritari al màxim. No m’estranya gens que el llibre estigués prohibit.

Pennac

Aquest home, és com si hagués aconseguit créixer sense oblidar el nen que va ser. El joc que jugues al metro de mirar qui se’n recorda, qui és conscient que si es veiés des de deu, trenta, cinquanta anys enrere potser no s’agradaria gens i es diria “M’has traït”, “No t’assembles a mi”, o “No m’agrada la disfressa que portes”. Em sembla que a Daniel Pennac li agrada, la disfressa de persona gran que porta… I fa riure, com quan el nen de dotze anys està a punt de suïcidar-se perquè no pot més, la pressió de l’escola, la família que l’arracona, s’aboca al buit des de la seva finestra, set pisos per sobre del carrer, i es queda clavat per la sorpresa de trobar que el buit és superplè, de gent, del trànsit, de la sirena del cotxe de la policia que sembla que ja ve a recollir els seus trossos, era quasi tràgic però ja no ho és: Messieurs les enfants. Créixer no és oblidar, ni deixar de sorprendre’s. Riure perquè sí, qui no vol saber-ne?