Reencontre amb la H. Müller

Portada de l'edició alemanya de "Heute wär ich mir lieber nicht begegnet" Ja fa anys de la primera novel·la de la Herta Müller que vaig llegir,  i l’experiència de llegir-ne una altra, Heute wär ich mir lieber nicht begegnet (Avui preferiria no haver-me trobat amb mi mateixa, 1997, no disponible en català), ha sigut molt diferent del que en recordava. Tot i que també n’he gaudit força, la lectura se m’ha fet molt feixuga. Només podia llegir-ne unes quantes pàgines seguides, i llavors havia de fer una pausa, per assimilar i entendre tot allò que s’explica, i allò que més aviat es suggereix, amb una prosa densa i rica. No és una lectura fàcil, però el tema del llibre (l’absurda persecució política de persones insignificants en la Romania comunista, per resumir una mica barroerament) tampoc ho és, ni ho és la vida de la protagonista del llibre; i tot i això val la pena, i em penso que en seguiré llegint més coses, d’aquesta autora, tot i que el seu alemany clarament em sobrepassa.

Qüestions de concepte

No és veritat que l’objectiu de la creació de l’Estat d’Israel fos «salvar milions de vides de les urpes d’Europa». Lamentablement, aquests milions de vides Europa ja se’ls havia cruspit, quan el 1947 l’ONU va acordar la partició de Palestina que havia de fer possible l’existència de l’Estat d’Israel, proclamat –de manera unilateral, que es diu ara– el 1948 per l’Agència Jueva.

En la qüestió jueva hi ha una tendència molt elevada a caure en la demagògia, com l’article de Gustavo D. Perednik «La judeofòbia espanyola» permet apreciar amb claredat, i la millor arma contra la demagògia és la informació. La bibliografia i filmografia sobre el tema són interminables, però les meves limitacions m’aconsellen recomanar només un article de Hannah Mermelstein –gens sospitosa d’antisemitisme–, «Overdue Books: Returning Palestine’s “Abandoned Property” of 1948», i el documental The Great Book Robbery, que vaig veure fa un cert temps: m’hi ha fet pensar la frase de Perednik sobre l’analfabetisme imposat pels xeics a la població àrab.

I parlo de demagògia perquè, en efecte, és un lloc comú de la posició proisraeliana sense matisos –justificada per la llarga història de persecucions soferta pels jueus– dir que si es critica l’actuació de l’Estat d’Israel en relació amb la població palestina s’està oblidant el rebuig àrab a la instauració d’aquest Estat i la guerra oberta que els països del voltant li van declarar des del primer moment. Per més que aquest rebuig sigui cert i hagi sigut una font de greus problemes al Pròxim Orient, això no explica ni resol el principal conflicte, derivat de la voluntat expressa de desposseir els palestins de la terra on vivien fins a l’establiment de l’Estat d’Israel.

En aquest sentit, és molt il•lustratiu llegir, per exemple, la carta que el líder sionista David Ben Gurion, pare de la pàtria i primer primer ministre del modern Estat d’Israel, li va escriure al seu fill Amos el 1937. Ben Gurion hi explica la seva posició i la seva estratègia respecte a la creació d’Israel: «Per descomptat que la partició del país no em complau. Però el país […] ara mateix no és nostre; és dels àrabs i dels anglesos. El que ara mateix és nostre és una part petita, més petita que la que […] estan proposant per a un Estat jueu. Si jo fos àrab estaria molt indignat. Però amb la partició que es proposa aconseguirem més del que ja tenim, tot i que, naturalment, molt menys del que mereixem i volem. […] El que volem és que tot el país sigui jueu. […] Un estat jueu només en una part del país no és el final, sinó el començament. […] Hem d’expulsar els àrabs i agafar el seu lloc.»

Així, tot i que la controvertida Declaració Balfour especificava clarament que el nou Estat no podria comportar «cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina», era ben clar des del començament que l’Estat jueu no tenia cap intenció de respectar els drets de la població autòctona i que els seus promotors no consideraven que provocar la migració massiva de més d’un milió de persones els hagués de representar cap greuge: «La nostra terra ha de tornar a les nostres mans. […] Si allà hi ha altres habitants, han de ser traslladats a un altre lloc» (Menahem Ussishkin, 1930, citat a http://www.israellawresourcecenter.org/websitematerials/mapsg/mapsg16zionistquotes.html; a la mateixa web, el «Disclaimer against claims of anti-semitism» aclareix la diferència entre antisemitisme i crítica al govern d’Israel).

Una cosa és l’astorament còsmic pel cinisme de la tradició europea respecte als jueus, reflectida en una llarga història d’expulsions, pogroms i conversions forçades, amb el cas Dreyfus com a paradigma i punt de no retorn; una cosa és la comprensió –si se’n pot dir així– que la política d’extermini del Tercer Reich tenia el suport de bona part de la població europea i derivava de teories racistes europees que no es van inventar Hitler i els seus sicaris, i una altra de molt diferent dir que la història justifica el que passa actualment, des del 1948, a Palestina. Una cosa és fer créixer taronges al desert i una altra dedicar-se a arrencar les oliveres.

On és la raó?

Acabo de veure una pel·lícula –de fet, una TV movie, o no sé com se’n diu d’una sèrie de dos capítols– sobre l’ocupació alemanya de Budapest i la persecució –aquesta paraula no sembla mai suficient– dels jueus. Sobre una persona que en va salvar molts, una mena de Schindler italià que es va trobar encallat a Hongria i que no sé ben bé com –una estona me l’he perdut– passava a convertir-se en cònsol fictici d’Espanya, país amic, i d’aquesta manera n’estalviava uns quants. Tants com podia, però finalment només uns quants. Quan ja era el final de la guerra i els jueus –potser no se n’hauria de dir així; però com descriure en una paraula aquells dels hongaresos que eren perseguits per la seva religió?, o potser no eren perseguits per la seva religió?, pregunta algú amb tota la innocència– esperaven amb deler que arribessin els russos, que alliberarien el país i els van tornar les cases… i que pelaven els treballadors de l’ambaixada espanyola, naturalment, com a representants d’un país enemic.
Si fos una novel·la ningú se la creuria. La suspensió de la incredulitat que es demana al lector no seria possible.
Els russos, o s’ha de dir més aviat els soviètics, que tal com explica Grossman a Vida i destí –que es veu que ara ha sortit en català–, i com en realitat ja sabíem, van fer també una neteja de jueus. I de moltes altres menes de soviètics. De portes endins, sense brogit d’aquest que ara se’n diu mediàtic. Com fan els xinesos, sense moure soroll.
De portes endins pots matar qui vulguis. El problema és que ho sàpiguen els periodistes.
Qualsevol es pot convertir en assassí?
M’ha vingut al cap unes quantes vegades mentre mirava la pel·li que és naturalment impossible que persones que han rebut aquesta herència, la de la persecució constant, boc expiatori, un pogrom rere l’altre que va culminar en la solució final que era la conseqüència lògica de l’autèntica tradició europea, que és impossible que els jueus que ara són israelians però tenen tot això a sobre siguin persones normals.
Si t’haguessis aixecat després de segles de sentir-te la sabata a sobre, no series el primer a disparar?
Amb això no dic que tinguin raó. Només que alguns moments m’ha semblat que podia entendre la seva raó.