L’arbre generós

Hi ha qui diu que la història de la literatura és la història del plagi i que els autors s’havien copiat els uns als altres sense cap vergonya, reprenent temes, situacions i personatges i recreant-los, fins que amb l’humanisme i el romanticisme va arribar la idea de l’originalitat de l’obra, del valor intrínsec de l’individu; fins que, amb la modernitat, el que s’imposa és la necessitat de tenir idees pròpies, com si fos possible pensar alguna cosa que no se li hagi acudit a ningú abans. Les novel·les de cavalleries i del cicle de Bretanya, i les paròdies que n’han quedat (Tirant lo Blanc, Don Quijote de la Mancha), són algunes de les proves més adduïdes en relació amb la validesa del plagi en temps no tan originals com els nostres.

Aquestes reflexions em porten a les que exposa Joan Fuster a l’entrada Plagi del Diccionari per a ociosos, un dels textos que he llegit aquest any per celebrar l’Any Fuster. Encara que, com sol passar en el cas d’aquest escriptor, és difícil triar el passatge, en vull deixar aquí un parell de cites que tenen a veure amb el que estic dient:

“La pretensió de no assemblar-nos a ningú, a l’hora d’escriure o de pensar, duu el fracàs en el seu mateix origen. […] Tot està ja dit, tot està ja pensat. ¿Qui serà capaç d’escriure un vers «inèdit»?”

“El literat, en certa manera, «reescriu» allò que havien «escrit» els seus predecessors. Dir-ne «plagi», per tant, és excessiu. Ell no «copia»: «empra» com a material literari el que els altres positivament hi han posat a contribució. Algú vindrà després que repetirà la maniobra.”

Tot plegat em venia al cap mentre pensava en el poema The giving tree, de Shel Silverstein, que em va semblar una transposició actualitzada del Príncep feliç (The Happy Prince d’Oscar Wilde). Ara bé, Wilde no arriba a denunciar la misèria en què vivia una gran part de la societat anglesa del segle XIX, sinó que sembla més aviat orientat per un sentiment de caritat cristiana; en canvi, The giving tree constitueix una denúncia, potent per la seva simplicitat, de la pèrdua de sentit de la vida moderna (hem de córrer sempre, és igual cap a on), de l’egoisme altament insolidari de la societat contemporània.

 

El sindicat dels policies jueus

O sigui: que no només no pots dir si El sindicat dels policies jueus t’ha agradat, sinó que ni tan sols no t’atreveixes a pronunciar-te sobre si és bo o no, perquè no l’has llegit en l’original, esclar, però sobretot perquè no saps si aquest devessall d’imatges sorprenents que l’omple el completen o el carreguen; en la traducció, les frases semblen això que en diuen tallades amb cisell, seques, curtes i precises, però al darrere no saps si hi ha alguna cosa més que el gran dolor jueu, que no és que sigui poca cosa, amb una mica de denúncia genèrica per la història que provoca aquest dolor, però sense molestar gaire. I el que sobta és el contrast entre l’estil concís i la riquesa de les imatges, per a tu totes noves, que fan que la lectura sigui una mica cansada, com un poema.
I què diries, que com a poema no és bo perquè finalment és poesia amorosa amb la forma de thriller polític i contrautopia? O és un llarg lament pel jueu errant, per les conviccions que ataquen la vida?
Apunta el traductor: Ernest Riera Arbussà; no sembla dolent.