Algú

La novel·la Someone, d’Alice McDermott, és una tria d’escenes de la vida de la Marie, una brooklynesa descendent d’immigrants irlandesos nascuda en els temps d’entreguerres de principis del segle XX. La història d’aquesta dona no es caracteritza per res que se solgui considerar extraordinari, sinó més aviat per la simplicitat i la quotidianitat, elements que permeten que el lector hi trobi reflexos de la pròpia vida i experiències que l’apropen tant al personatge com al lloc i l’època que s’hi retraten.

Portada d'Algú, D'alice McDermott
Portada de l’edició catalana.

I tanmateix sí que hi passen coses, i la mort hi té un paper fonamental; un pare que mor massa d’hora, la guerra, una feina on d’una banda s’habitua al contacte diari amb la mort, i de l’altra coneix la multiplicitat de formes que pot prendre, l’experiència de ser a punt de morir durant el part del primer fill i la constant por com a mare que la mort torni a tocar la seva vida. Potser semblen totes coses senzilles que no es trobarien als diaris ni als llibres d’història, però no deixen de ser coses infreqüents per les quals em penso que no hem passat tots.

La prosa de McDermott entrellaça de forma delicada les diferents escenes, que apareixen de manera no cronològica, per mitjà d’abundants al·lusions, ecos que transmeten a la història un caràcter ressonant que posa en relleu la importància de la memòria en l’experiència vital de les persones.

 

L’estrany

Mai no m’havia semblat tan pretensiós parlar aquí del llibre que acabo de llegir, que avui és L’étranger, d’Albert Camus, i potser no és tant perquè em sembli extraordinari, precís, mil·limètric, sinó per la quantitat de comentaris, exhaustius i no, que ha generat. Et pour cause, s’hauria de dir: amb motiu.

Fa temps que m’intriga la capacitat d’un escriptor de despullar-se de si mateix i integrar-se en l’altre, aquell que és descrit amb les seves paraules en un relat, i en aquest cas Camus no només es despulla de si mateix sinó que despulla el seu protagonista, Meursault, de tot el que les convencions ens demanen constantment de fer o de dir, de pensar i de sentir.

Sé que aquesta obra s’insereix en el cicle de l’absurd, etc. etc., i en algun moment Meursault mateix parla de l’absurditat de la vida humana en qualsevol cas, però la sensació que em queda en tancar-lo és que, si bé potser la voluntat de l’autor era en part retratar precisament aquest absurd de la vida humana, en privar el seu protagonista de la capacitat de comprensió de les formes socials i, d’aquí, de la necessitat de respectar-les, en fa un dels éssers més lliures que he vist retratats en literatura.

Dic això i penso “vaja, lliure, lliure, doncs tampoc”: perquè si el sol no hagués picat tan fort, si l’home no hagués sigut tan sensible a les seves sensacions, si no hagués tingut aquesta inclinació a establir relacions precisament al marge del que dicten les convencions, només d’acord amb el seu propi criteri, si no hagués perdut, com ell mateix admet, el costum de reflexionar sobre els seus actes… Sigui com sigui, un seguit de casualitats condueixen un home cap a l’abisme: tot el que fa és normal fins que un fet anormal porta a reinterpretar tota la seva vida des de la perspectiva de la suposada anormalitat que la presideix, i això el converteix en un estrany: un membre de la societat que de fet és aliè a aquesta societat i per tant extirpable.

La meva profunda ignorància fa que no sàpiga si els estudiosos consideren que aquesta novel·la té antecedents d’un protagonista tan poc protagonitzador, per dir-ho així, però sí que puc dir que la Colometa, que és posterior, em rodava pel cap com a personatge de novel·la amb un nivell d’interiorització comparable: inexistent.

És curiós perquè de la primera lectura, fa prop de quaranta anys, només en guardava un vague record de la primera part, la sorra, el mar, el sol, i no de la segona, en què la sorra i el mar i el sol són només un record que fa mal i s’ha d’apartar.

D’altra banda, tot i l’estudiada sequedat del llenguatge, les frases breus i poc adornades, m’ha semblat també un llibre altament poètic, potser en gran part per l’escapçament mateix del discurs:

“No sé per què, vaig pensar en la mama. Però l’endemà m’havia de llevar d’hora. No tenia gana i me’n vaig anar al llit sense sopar.”

 

L’Étranger

Hi ha llibres que els coneixem fins i tot abans d’haver-los tingut mai a les mans. D’alguna manera prenen una vaga forma dins el nostre imaginari basada més en allò que ens suggereixen el títol i el nom de l’autor que en fets i detalls; potser n’hem sentit o llegit algun comentari i podem classificar-lo dins una corrent o conèixer-ne algunes característiques…

No tinc del tot clar quina era la meva idea preconcebuda de l’Etranger, d’Albert Camus, a part del fet que l’acció es desenvolupa a Alger, però el que sí que sé és que el llibre no era en absolut el que m’esperava, de manera que em vaig mantenir en la confusió expectant i meravellant-me d’aquest llenguatge exquisit, que tampoc no acabo d’entendre, fins el cop de puny de la pàgina final.

Un protagonista incomprensible que, tot i ser ell mateix el narrador, ens sorprèn no per les seves accions sinó per la seva narrativa d’aquestes, la falta d’emocions i la distància amb què sembla que ho viu tot genera una tensió que rebenta quan en l’última escena finalment Meursault ens mostra la seva humanitat.

La norma de la narrativa de ficció és que el lector s’identifica amb el personatge principal, de manera que viu les seves experiències a través d’ell i d’aquesta manera s’introdueix en el relat. Però Camus ens pren aquesta possibilitat: la incapacitat de sentir compassió ens situa com a lectors a una distància del relat a què no estem acostumats i que genera una certa angoixa, interpreto que no per la insensibilitat del protagonista, sinó per la nostra pèrdua de la capacitat d’empatia, que fa que ens mirem el món que se’ns mostra des de fora, que és en el fons com Meursault ho viu ell mateix, fins que la força dels esdeveniments el porta a finalment mostrar tot aquell sentir que no ha sabut exterioritzar fins llavors.

Störfall

Christa Wolf ens presenta aquí un relat del dia després de l’accident de Txernòbil. La narradora, que viu en un poblet del nord-est d’Alemanya, passa el dia pendent de les notícies. De les notícies de la ràdio, les recomanacions que hi fan les autoritats i les explicacions dels experts a la televisió. Però també de les notícies que li arriben per telèfon, del desenvolupament d’una operació al seu germà per treure-li un tumor del cervell. Les reflexions sobre les unes i les cabòries sobre l’altre es van entortolligant al llarg d’un monòleg interior, dirigit al germà, en què uns pensaments interrompen els altres i petits detalls poden provocar llargues reflexions sobre el llenguatge, el passat, el futur… Txernòbil esdevé així el rerefons del seu estat d’excepció personal, i tot i que no és el centre dels seus pensaments si que hi és omnipresent: especialment en l’expectativa de què canviarà: paraules que queden estigmatitzades, verdura fresca que no es pot menjar… Al cap i a la fi una reflexió sobre “a partir d’ara què canvia?”, i la pregunta de perquè es va considerar que emprar una tecnologia nova, però amb riscos gravíssims, tot i que de probabilitat presumptament baixa, era una decisió raonable.

Las ratas

Em creureu si us dic que mengen rates però no fa fàstic?

Suposo que no tots els lectors de Las ratas tanquen el llibre amb el mateix sentiment de nostàlgia per aquest món desaparegut que jo. Miguel Delibes ens l’acosta fent servir un llenguatge embriagador, bellíssim, de la mà del Nini, un nen que se’ns presenta com una mena d’ésser superior que, des de la innocència, té una connexió especial amb la natura, i que conserva tot el coneixement ancestral del món rural.

En fa una imatge que a mi se’m presenta com una visió de l’Arcàdia, un món perdut i ideal en què l’ésser humà encara està en connexió amb la natura. Tot i que el retrat que en fa no té res d’ideal: la pobresa, la indefensió davant els capricis de la natura, els conflictes interpersonals de viure en comunitats petites i tancades…

I el més important és que en la descripció mateixa d’aquest món “idíl·lic” ja hi ha, inherent, el conflicte insoluble, la seva pròpia fi: el xoc amb la nova era, amb el desenvolupament, la “civilització”, que vol anorrear tot allò que no segueix el seu credo i la seva fe en el progrés i que ni considera dedicar un sol pensament a un futur que no sigui l’immediat. Aquesta col·lisió del model de l’avenç no sostenible amb el de l’autosuficiència i el respecte de la natura serà la causa del dramàtic final, que simplement ens diu: era inevitable.

Das Parfum

Vaig trobar aquest llibre del Süskind en un encant per només cinquanta cèntims, però per a mi val molt, molt més. És molt conegut a Alemanya i a tot el món, però no n’havia sentit gaire cosa abans. Em sembla que l’hauré de tornar a llegir per entendre tot el que hi passa una mica més a fons.

El protagonista és un orfe. Té un sentit de l’olfacte sobrenatural. Percep el món i la gent gairebé sempre a través d’aquest sentit. Per tant, la base de la seva realitat es l’olor. Per a ell, les persones no tenen gaire importància, són només olors per recollir i per sentir-se bé.

Per aconseguir una olor perfecta mata vint-i-cinc noies, i això només perquè la que vol de veritat és l’olor de la vint-i-cinquena. Per a ell les seves vides no signifiquen res. Només vol millorar la tècnica d’aconseguir olors per tal d’obtenir la darrera sense equivocar-se.

Malgrat les seves accions, potser no té cap sentit jutjar-lo. Ningú no ha fet mai cas d’aquest protagonista desgraciat si no ha sigut per fer-lo servir. L’hem de veure com un dimoni o més aviat com un jutge de la humanitat? A la gent sempre se la mira desde fora. No té la seva pròpia olor. Què vol dir això? Que és innocent? Qui és una persona així, que agafa tot el que vol sense pensar en els altres, sense poder pensar en ningú fora d’ell mateix, perquè cada persona és només un munt d’olors o coses interessants per recollir? Un déu o un sociòpata? No ho sé.

No em sembla bé parlar massa sobre llibres que he de llegir un altre cop. Doncs, ja estic.

“Diari” irlandès

Em penso que Böll quedaria ben sorprès de veure la Irlanda actual
Em penso que Böll quedaria ben sorprès de veure la Irlanda actual

Aquest llibret no és, com el títol m’havia fet pensar, un relat autobiogràfic d’una estada a Irlanda, sinó més aviat una compilació de breus vinyetes ficcionalitzades de la vida quotidiana de la Irlanda dels anys 50.  He trobat que és una manera força interessant de fer un retrat -amb pinzellades ben grosses- d’una societat i de les seves problemàtiques del moment.

Famílies més que nombroses, l’emigració, la pobresa, el tarannà amable i despreocupat, el clima, la beguda… són alguns dels temes que van sorgint repetidament durant tot el llibre i que ajuden, penso, més a fer-se una idea del que podria haver sigut la Irlanda de llavors – o del que va veure-hi Böll- que llegir un capítol d’un llibre sobre història d’Irlanda. Costumisme, crec que en diuen, d’això.

Novel·la d’escacs

Die Schachnovelle, l’última obra que Stefan Zweig va publicar abans de morir, és un relat senzill però en certa manera perfecte, que se centra en una situació anecdòtica per a explicar un relat intrigant, interessant, que fa pensar, amb una caracterització dels personatges molt ben desenvolupada, però també amb alguns defectes que suposo que són difícils d’evitar quan s’escriuen aquesta mena de relats en primera persona: si el narrador no és el protagonista, es trobarà amb tot de personatges interessants que sense solta ni volta començaran a explicar-li coses de la seva vida amb tota mena de detalls. Tot i això, val molt la pena llegir-lo, i en alemany té alguns moments preciosos, com aquesta paronomàsia:

Denn ich hatte mit einemmal Tätigkeit […], die das Nichts um mich zunichte machte,[…]”

(“Donçs tenia així una ocupació[…] que anorreava el no-res del meu entorn”)

la sonoritat de la qual he pogut apreciar molt més probablement perquè aquest llibre no l’he llegit, sinó que l’he escoltat.

És molt interessant observar com n’és d’àmplia la cultura dels audiollibres, les lectures i el teatre radiofònic entre els germano-parlants: és fa evident només de veure com n’està de desenvolupada la indústria i el consum, i com la programació de moltes de les emissores de ràdio en aquesta llengua (les de continguts més culturals, és clar) sovint  inclou lectures o serialitzacions d’obres teatrals de manera diària. Penso que aquest fet és molt interessant quan s’està aprenent la llengua, i molt pràctic per exemple quan s’està fent ganxet!

(I amb això deixem descansar el senyor Zweig una mica de moment? Ja ho veurem!)

L’honor perdut de Katharina Blum

Del “difama que algo queda” al “doncs ara veuràs” aquest “relat” de Heinrich Böll suposa una crítica del que convencionalment al nostre país s’anomena “premsa groga” i tracta temes d’una actualitat permanent en la nostra societat mediàtica. Tot i aquest punt de partida,  l’autor es centra més en la forma, la construcció del relat a partir de documents, testimonis, en fi, d’altres relats – que per cert recorda molt a Retrat de grup amb senyora (1971), la seva novel·la anterior – que en aprofundir en aquesta crítica. Continua la lectura de L’honor perdut de Katharina Blum